trescant pels cims

explorant el món natural

Archive for the ‘Sostres Provincials d’Espanya’


Morrón de la Agujereada o la Gañifa 1.956 m.

Morrón de la Agujereada o la Gañifa 1.956 m.

Província: Gran Canaria.

Data: Dilluns 21-11- 2016.

Participants (2): Tatiana Stúpina i Pere López.

Inici: Aparcament cim Pico de las Nieves.

Final: Aparcament cim Pico de las Nieves.

Circular: No.

Temps real: 00:05 hores.

Temps total: 00:10 hores.

Desnivell: 10 metres.

Desnivell acumulat: 10 metres.

Distància: 40 metres.

Dificultat: Fàcil.

Morrón de la Agujereada vist des de el Roque Nublo.

El dia vint de novembre de 2016 vam viatjar des de Barcelona , via aèria, fins a la illa de Gran Canaria.

La idea era fer el cim més alt de la província de Gran Canaria i visitar aquesta preciosa illa.

Pàrquing dalt del Pico de las Nieves.

Tot el recorregut des de el pàrquing fins el Pico de las Nieves.

Cim del Pico de las Nieves amb el Morrón de la Agujereada al darrera.

Per pujar al cim volíem fer un circuit força bonic, anar des de Los Llanos de la Pez, pujar al Pico Campanario de 1.919 metes, pujar al Pico de las Nieves de 1.951 metres, fer el cim del Morrón de la Agujereada, que amb els seus 1.956 metres és el sostre provincial, i tornar a Los Llanos de la Pez per tancar el circuit.

Vista des de el cim, Roque Nublo a l’esquerra, Roque Bentayga al centre dreta i el Teide de la veïna illa de Tenerife al fons.

La mala sort va ser que el temps no ens va acompanyar, va amenaçar amb ploure tot el dia, i la resta dels dies que teníem per visitar l’illa.

A l’esquerra el cim del Morrón de la Agujereada i a la dreta el Pico de las Nieves.

Vàrem pujar fins el Pico de las Nieves amb el cotxe i ens vam atansar una mica en direcció al Morrón, però ens va donar mala sensació, ho vam veure molt complicat sense cap mida de assegurança i ens vam entornar.

Morrón de la Agujereada vist des de el Pico de las Nieves.

Nosaltres entres els dos cims.

Per estirar una mica les cames anem a visitar el Roque Nublo que el tenim ben a prop.

Anem per la carretera GC-60 i en un lloc anomenat Degollada de la Goleta hi ha un petit pàrquing on deixem el cotxe.

Anant cap al Roque Nublo.

El recorregut és d’una hora anar i tornar i fem uns cinc quilòmetres.

Del aparcament de la Degollada de la Goleta surt un camí ample en direcció NO, al començament va pla, però de mica en mica comença a pujar per la vessant sud del que anomenen el Lomo de la Cabeza, quan s’arriba als primers pins, llavors passa a la vessant nord.

Continua el camí pujant i serpentejant fins arribar als peus del Roque del Fraile, som a mig camí.

Roque Fraile.

Continuem pujant i en uns deu minuts més arribem a la Degollada de las Palomas, un petit replà i el camí continua pujant per uns esgraons tallats a la roca i per una petita canal fins sortir a una gran explanada rocallosa, anomenada del Tablón del Nublo, on ja tenim davant nostre els Roques de la Rana i Nublo.

Explanada rocallosa del Tablón del Nublo, amb els Roques de la Rana i Nublo al darrera.

Ja sense camí i pel damunt de l’explanada rocallosa, en cinc minuts arribem als peus dels Roques.

Un altra zona espectacular per caminar una bona estona d’aquesta illa son les Dunes de Maspalomas, que es troben al terme municipal de San Bartolomé de Tirajana al sud de l’illa, i que tenen la consideració de Reserva Natural Especial.

Dunes de Maspalomas al sud de l’illa de Gran Canàries.

Pujant una de les grans dunes de Maspalomas.

Els que coneixen bé aquesta illa parlen de la seva varietat de paisatges, cosa que li ha valgut el renom de continent en miniatura.

Exemplar jove de Gallotia Stehlini, el Lagarto de Gran Canaria, també anomenat el Lagarto Gigante de Gran Canaria.

Mapa de la zona.

Illes Balears.

PUIG MAJOR 1.436 m.

 

Província: Illes Balears.

 

Data: Dimarts 02 de juny de 2015.

 

Participants (2): Tatiana Stupina i Pere López.

 

Inici: Quilòmetre 37,8 de la carretera MA11/C-710.

 

Final: Quilòmetre 37,8 de la carretera MA11/C-710.

 

Circular: No.

 

Temps real: 03:40 hores.

 

Temps total: 04:25 hores.

 

Desnivell: 640 metres.

 

Desnivell acumulat: 650 metres.

 

Distància: 8,0 quilòmetres.

 

Dificultat: Fàcil.

 

El cim que anem a fer avui és el Puig Major, és el cim més alt de les Illes Balears.

 

Aquest cim té la peculiaritat de que està copat pels militars.

 

Allà per l’any 1958 van dinamitar el cim per fer les instal·lacions de dos radars americans, als quals la gent els anomenava popularment ses bolles, aquest fet va fer que el cim perdés nou metres d’alçada.

 

Voladura del puig Major al 1958.

Voladura del puig Major al 1958.

 

 

Tota la zona del cim és militar i està prohibida l’entrada, però si es demana permís al comandant en cap del Acuartelamiento Aéreo Puig Major EVA7, i el dona, a les hores es pot pujar amb tranquil·litat. A nosaltres ens el van denega tot i que ho vam demanar amb temps.

 

Si algú vol demanar el permís pot trucar al 971 637 056, que es seguretat, i li diran com fer-ho.

 

Per això vam decidir pujar per Sa Coma de n’Arbona, ja que quan surts de la coma ets gairebé dalt.

 

Pont al quilòmetre 37.7 de la carretera.

Pont al quilòmetre 37.7 de la carretera.

Per començar pugem per la carretera MA11 (en alguns mapes C-710), passem pel davant del aquarterament militar i al passar un túnel, al quilòmetre 37,7 hi ha un pont que creua les aigües que baixen pel barranc de sa coma de n’Arbona, seguim uns tres-cents metres més per la carretera i trobem a ma dreta un lloc on deixar el cotxe.

 

Inici del camí.

Inici del camí.

 

Comencem a caminar quant son les 09:35 hores, retornem per la carretera fins el pont anterior, on agafem a l’esquerra un camí molt ample que puja primer suaument, però de seguida puja fort pel mig d’un alzinar molt maco.

 

El camí està perfectament fitat.

 

Pujant per l’alzinar.

Pujant per l’alzinar.

 

Als deu minuts de caminar, el camí gira una mica a l’esquerra i davalla fins a la llera del barranc.

 

No cal baixar, cal anar una mica a la dreta buscant les fites que hi pugen.

 

Als vint minuts el camí creua el barranc i s’enfila per la nostra esquerra pujant, en aquest punt hi ha una surgència d’aigua, possiblement la font dels Coloms que indica el mapa.

 

Passant a tocar de la font des Coloms.

Passant a tocar de la font des Coloms.

 

Quan estem prop dels mil metres d’alçada superem el primer esglaó i deixem el bosc darrera nostre.

 

Sortim del bosc amb el Penyal des Migdia al fons.

Sortim del bosc amb el Penyal des Migdia al fons.

 

De seguida que pugem uns metres, i ens acostem a les parets dels contraforts de la serra de son Torrella, en una raconada a ma dreta trobem la primera construcció feta amb el mètode de pedra seca, dit així per que no s’utilitza cap mena d’argamassa tan sols pedra tallada, i es tracta d’un antic pou de gel.

 

Primera construcció de pedra seca a la dreta.

Primera construcció de pedra seca a la dreta.

 

Està ple de camins i de fites, totes porten al mateix lloc, però potser el millor camí és el que va sempre més a prop de la paret.

 

Pujant hi han més construccions de pedra seca.

Pujant hi han més construccions de pedra seca.

 

Quan son les 10:25 hores arribem a unes altres construccions de pedra seca, unes petites que semblen casetes i un altre pou de gel força gran també, ens trobem a 1.050 metres.

 

Pou de gel fet amb la tècnica de pedra seca.

Pou de gel fet amb la tècnica de pedra seca.

En aquest punt parem uns deu minuts contemplant les construccions i després tornem a caminar fins el coll de n’Arbona, al qual arribem quan son les 10:50 hores, i ens trobem a 1.166 metres.

 

Superant la tanca al coll de n'Arbona.

Superant la tanca al coll de n’Arbona.

 

Al mateix coll no més cal passar la tanca i girar a l’esquerra per continuar pujant, de seguida es pot veure el cim.

 

Ja tenim la bola que hi ha dalt del cim a la vista.

 

Al coll de n'Arbona cal girar a l'esquerra.

Al coll de n’Arbona cal girar a l’esquerra.

 

Pugem una mica i de seguida arribem a tocar de la carretera que puja des de l’aquarterament militar fins el cim.

 

Entrada a la zona militar.

Entrada a la zona militar.

 

Hi ha una tanca i un cartell que prohibeix el pas per ser zona militar.

 

Com que som gent de pau i aprofitant que per allí no es veu a ningú, nosaltres passem la tanca, i com que som conscients de que de seguida que posem els peus a la carretera, algú de la base o bé des de el cim, ens veuran, pugem a tota velocitat per acostar-nos el més possible al cim.

 

Recó on es recorda a un alpinista mallorquí mort a l’Himàlaia.

Recó on es recorda a un alpinista mallorquí mort a l’Himàlaia.

 

Quan estem sobre els 1.325 metres deixem la carretera per agafar un camí que hi ha a la dreta i que està protegit amb un passamans de corda, aquest ens porta primer fins una paret amb la que hi ha un piolet i una placa en record de l’alpinista mallorquí Tolo Calafont Marcús, desaparegut en el descens de l’Annapurna, al Himàlaia, a l’any 2.010.

 

Altar i capella de la Mare de Deu de Lluc.

Altar i capella de la Mare de Deu de Lluc.

 

Una mica més endavant hi ha un altar i una creu amb una vitrina-capella amb la Mare de Deu de Lluc.

 

Des d’aquí tirem recte amunt fins trobar la carretera just per sota de la bola del radar.

 

A la carretera girem a la dreta i seguim quasi fins el final.

 

Quan son les 12:35 hores som dalt del cim, tot i que ens quedem a uns cent metres de les instal·lacions militars, just a l’últim tom de la carretera.

 

Puig Major 1.4367 m. Illes Balears.

Puig Major 1.4367 m. Illes Balears.

 

Des de el cim es pot veure el Puig Massanella de 1.365 metres cap a l’est, segona cota de l’illa, cap el nord el Morro d’en Pelut i la Mola de Tuent coronada per una torre, i vers el sud el Penyal des Migdia de 1.306 metres.

 

Dalt del cim fem un parell de fotos i baixem ràpidament abans no ens facin fora.

 

La primera idea era baixar per la Coma des Ribell, que baixa entre el Puig Major i el Morro d’en Pelut, però al finalment ens decantem per tornar pel mateix lloc per on hem pujat.

 

Morro d'en Pelut i baixador de la Coma des Ribell.

Morro d’en Pelut i baixador de la Coma des Ribell.

 

Mentre baixem per la carretera puja un cotxe de la policia militar i molt amablement ens convida a sortir de la zona militar pel mateix lloc per on hem entrat.

 

Coll de n'Arbona baixant.

Coll de n’Arbona baixant.

 

Quan son les 12:50 hores tornem a ser al primer pou de gel que trobem baixant i parem a menjar una mica.

 

Quan son les 13:15 hores tornem a baixar ara ja fins el cotxe directament.

Mentre baixem podem contemplar al fons de la vall els pobles de Fontalux i Soller.

 

Vista de la vall de Soller des de el coll de n'Arbona.

Vista de la vall de Soller des de el coll de n’Arbona.

 

Quan son les 14:00 hores tornem a ser al cotxe.

 

Mapa de la zona.

Mapa de la zona.

León.

TORRE CERREDO 2.648 m.

Província: León.

Data: Dimarts 18 i dimecres 19 d’agost de 2015.

Participants (2): Tatiana Stúpina i Pere López.

Inici: Majada de Canero.

Final: Majada de Canero.

Circular: No.

Temps real: 12:30 hores (02:40 + 09:50).

Temps total: 14:25 hores (2:40 + 11:45).

Desnivell: 1.523 metres (825 + 698).

Desnivell acumulat: 1.823 metres (915 + 908).

Distància: 22 quilòmetres.

Dificultat: Alta.

El dia disset d’agost ens trobem a Sotres, el poble més alt d’Astúries, que es troba a 1.050 metres d’alçada, amb la intenció de fer el Torre Cerredo o Torre de Cerredo, amb els 2.648 metres, és la muntanya de major altitud de Astúries i de Castella i Lleó, dels Picos de Europa, de la serralada Cantàbrica y també del tot el nord-oest de la península ibèrica.

Així doncs el dimarts dia divuit retornem per la carretera que mora a Sotres, i en uns cinc-cents metres, i en un gran tom a la dreta tal com baixem, surt a l’esquerra una carretera que agafem en baixada també.

Vista des de el coll de Pandébano del pàrquing i Sotres.

Vista des de el coll de Pandébano del pàrquing i Sotres.

Quan portem prop d’un quilòmetre trobem una pista a la dreta que baixa a unes cases, son les Ivernales de Cabao, l’agafem i una vegada superades aquestes cases trobem una altra pista a la dreta que amb pujada ens porta fins unes altres cases que deixem a la dreta, la Majada de Canero, i una mica més endavant la pista gira noranta graus a l’esquerra, en aquest punt deixem el cotxe, d’aquí surt cap a la dreta i amunt el camí que porta fins el coll de Pandébano.

Començament del camí.

Començament del camí.

Som a 1.125 metres, i quan son les 15:30 hores comencem a caminar en direcció al coll de Pandébano.

Pujant amb el coll de Pandébano al fons.

Pujant amb el coll de Pandébano al fons.

El camí està indicat amb senyals verticals, amb fites i molt fressat.

Coll de Pandébano.

Coll de Pandébano.

Al coll de Pandébano hi arribem en quinze minuts, som a 1.224 metres.

Majada de la Tenerosa.

Majada de la Tenerosa.

Quan son les 16:00 hores passem per la Majada de la Tenerosa a 1.300 metres, son un conjunt de cases separades, una de les quals és el refugi de la Tenerosa.

Refugi de la Tenerosa.

Refugi de la Tenerosa.

Continuem caminant i trobem un cartell que ens recorda que som al Monte de la Vera.

Des de la Tenerosa fins el coll del Vallejo el camí és llarg però no fa gaire pujada.

Primer passem per un petit coll quan son les 16:45, aquest es veu des de la Tenerosa.

Arribant al petit coll que es veu des de la Tenerosa.

Arribant al petit coll que es veu des de la Tenerosa.

Al coll del Vallejo hi arribem amb molta boira i no podem gaudir de la primera vista del Picu, el Naranjo de Bulmes, ni de les vistes impressionants de la zona, això ho podrem comprovar quan tornem.

Després del coll hi ha una bona baixada, però després tot és pujada fins al refugi d’Urriellu, que é on anem a dormir.

Arribant al Refugi de Urriellu.

Arribant al Refugi de Urriellu.

Al refugi hi arribem de cop, com que no es veu res per la boira, se’l trobem per sorpresa, hi arribem quan son les 18:10 hores, hem trigat 02:40 hores des de el cotxe.

Al refugi sopem i dormim.

Primeres llums del dia.

Primeres llums del dia.

El diumenge dia dinou surt seré, sense ni un núvol,  i al sortir del refugi podem contemplar meravellats la paret nord del Picu,  del Naranjo de Bulmes, que amb els 559 metres de paret nua i vertical, impressiona de debò ja que el refugi es troba als seus peus.

El Naranjo de Bulmes a primera hora.

El Naranjo de Bulmes a primera hora.

Després d’esmorzar i deixar part del material que portem al refugi comencem a caminar quan son les 08:00 hores.

Refugi de Urriellu.

Refugi de Urriellu.

El camí surt recte a la porta del refugi, en direcció a una diagonal que es veu clarament al fons a la muntanya que tenim al davant entre els cims del Neverón de Urriellu i el de Corona del Raso a esquerra i dreta respectivament.

Bretxa dels Caçadors al final de la diagonal que es veu al centre.

Bretxa dels Caçadors al final de la diagonal que es veu al centre.

En cinc minuts hi arribem al final d’aquesta diagonal on trobem la Bretxa dels Caçadors, avui en dia equipada al començament amb una cadena.

La bretxa està al davant de l'últim pic de la dreta.

La bretxa està al davant de l’últim pic de la dreta.

Després d’una trepada d’uns trenta metres per la canal arribem a un coll que hi ha entre els cims del Neverón de Urriellu i el de Corona del Raso, estem a la Horcada del Rasu a 1.160 metres.

Superant el començament de la bretxa.

Superant el començament de la bretxa.

Vista del Naranjo de Bulmes amb el refugi als seus peus.

Vista del Naranjo de Bulmes amb el refugi als seus peus.

El camí continua cap a l’esquerra en direcció al Neverón de Urriellu, però va girant , sense perdre alçada, cap a la dreta, en direcció a la Horcada Arenera, a la qual hi arribem quan son les 09:15 hores, estem a 2.279 metres i als peus dels pics Albo.

Vista dels cims Albo.

Vista dels cims Albo.

Pujant en direcció al Neverón de Urriellu amb l'Horcada Arenera a la dreta.

Pujant en direcció al Neverón de Urriellu amb l’Horcada Arenera a la dreta.

Horcada Arenera.

Horcada Arenera.

Des d’aquest coll ja podem la part alta del Torre Cerredo, el nostre cim.

Primera vista del Torrecerredo al centre i a l'esquerra.

Primera vista del Torrecerredo al centre i a l’esquerra.

Baixem uns trenta metres i trobem una bifurcació de camins, el camí de la dreta porta al refugi de Cabrones, nosaltres agafem el de l’esquerra.

A les 09:45 hores hem passa un jou, el camí continua fitat, té unes petites marques verdes i segueix amb molta traça.

Travessant un Jou amb el Torre Cerredo a l'esquerra i Pico Cabrones a la dreta.

Travessant un Jou amb el Torre Cerredo a l’esquerra i Pico Cabrones a la dreta.

Quan comencem a baixar hi ha dos camins, un que va cap a l’esquerra pel damunt d’un gran pedregam, però sembla difícil de seguir, i un altre que baixa una mica donant el tom al jou per la dreta, nosaltres seguim aquest últim ja que ho veiem més clar, els dos camins porten al mateix lloc, estem al jou de Cerredo.

Torre Cerredo a l'esquerra i Pico Cabrones a la dreta.

Torre Cerredo a l’esquerra i Pico Cabrones a la dreta.

Quan son les 10:10 hores som dalt del coll nord del jou de Cerredo, no més tenim al davant el Torrecerredo.

Fins ara el camí ha estat recaragolat i dificultós per les pedres, però es pot seguir perfectament.

Continuem avançant cap el cim, i quan son les 10:30 hores tenim davant nostre, a la dreta el Pico Cabrones i a l’esquerra el Torre Cerredo.

Torre Bermeja a l'esquerra, al centre Torre Cerredo i al davant la Torre Labrouche.

Torre Bermeja a l’esquerra, al centre Torre Cerredo i al davant la Torre Labrouche.

Parem a menjar una mica, i fem un niu on deixem una motxilla i els pals de caminar, tenim pel davant tres-cents metres de desnivell fins el cim, els primers cent son de tarteres de pedruscall i sorra, els segons cent son de canaletes i els últims cent de grimpada per paret més vertical.

Primera part del tram final.

Primera part del tram final.

A les 10:40 hores ens posem els casc i amb una motxilla amb aigua, i les càmeres de fotos no més tirem amunt.

Segona part del tram final.

Segona part del tram final.

El camí està ben marcat amb fites, la primera part és una mica penosa per les pedres i la sorra i va donant el tom al Pico Cabrones, a la segona trobem una canal que sembla que es tanqui i no tingui sortida, però se salva per la dreta abans d’arribar al final, i la tercera s’ha d’anar molt en conta ja que és una trepada de segon o tercer grau, però en tot moment hi ha bones preses  per agafar-se.

Tercera part del tram final.

Tercera part del tram final.

Vista en darrera amb el Jou de Cerredo al fons.

Vista en darrera amb el Jou de Cerredo al fons.

Arribant al cim.

Arribant al cim.

Quan son les 11:55 hores som dalt del cim, som a 2.648 metres dalt del cim culminant d’Astúries i León.

Torre Cerredo 2.648 m. Astúries i León.

Torre Cerredo 2.648 m. Astúries i León.

La vista és impressionant, tenim tots el Picos d’Europa als nostres peus i a la vista.

Vista del Peña Santa.

Vista del Peña Santa.

Cim del Tesorero al centre i darrera el Torre Blanca que és el cim més alt de Cantàbria.

Cim del Tesorero al centre i darrera el Torre Blanca que és el cim més alt de Cantàbria.

Fem quatre fotos i en deu minuts comencem a baixar, la baixada ens fa estar neguitosos, de cara avall el pati impressiona, una patinada, una caiguda i adéu-siau.

Torre Labrouche en primer terme i Horcada Arenera al fons.

Torre Labrouche en primer terme i Horcada Arenera al fons.

Anem baixant amb molta precaució i quan son les 13:50 hores tornem a ser al niu on havíem deixat el material.  Tornem a menjar i beure una mica i a les 14:10 hores tornem a caminar de retorn pel mateix camí d’anada.

La baixada és extremadament delicada.

La baixada és extremadament delicada.

Quan son les 15:00 hores tornem a ser a la Horcada Arenera .

Tornant cap a la Horcada Arenera.

Tornant cap a la Horcada Arenera.

A les 16:20 hores tornem a ser al refugi Urriellu, recollim el material descansem una mica i quan son les 17:00 hores seguim baixant en direcció al cotxe.

Cara Est del Naranjo de Bulmes.

Cara Est del Naranjo de Bulmes.

Última baixada amb els cotxes a l'esquerra i Sotres a la dreta.

Última baixada amb els cotxes a l’esquerra i Sotres a la dreta.

En el camí de baixada parem un parell de vegades uns cinc minuts per descansar i quan son les 19:40 hores tornem a ser al cotxe.

Mapa de la zona.

Mapa de la zona.

Asturies.

TORRE CERREDO 2.648 m.

Província: Asturias.

Data: Dimarts 18 i dimecres 19 d’agost de 2015.

Participants (2): Tatiana Stúpina i Pere López.

Inici: Majada de Canero.

Final: Majada de Canero.

Circular: No.

Temps real: 12:30 hores (02:40 + 09:50).

Temps total: 14:25 hores (2:40 + 11:45).

Desnivell: 1.523 metres (825 + 698).

Desnivell acumulat: 1.823 metres (915 + 908).

Distància: 22 quilòmetres.

Dificultat: Alta.

El dia disset d’agost ens trobem a Sotres, el poble més alt d’Astúries, que es troba a 1.050 metres d’alçada, amb la intenció de fer el Torre Cerredo o Torre de Cerredo, amb els 2.648 metres, és la muntanya de major altitud de Astúries i de Castella i Lleó, dels Picos de Europa, de la serralada Cantàbrica y també del tot el nord-oest de la península ibèrica.

Així doncs el dimarts dia divuit retornem per la carretera que mora a Sotres, i en uns cinc-cents metres, i en un gran tom a la dreta tal com baixem, surt a l’esquerra una carretera que agafem en baixada també.

Vista des de el coll de Pandébano del pàrquing i Sotres.

Vista des de el coll de Pandébano del pàrquing i Sotres.

Quan portem prop d’un quilòmetre trobem una pista a la dreta que baixa a unes cases, son les Ivernales de Cabao, l’agafem i una vegada superades aquestes cases trobem una altra pista a la dreta que amb pujada ens porta fins unes altres cases que deixem a la dreta, la Majada de Canero, i una mica més endavant la pista gira noranta graus a l’esquerra, en aquest punt deixem el cotxe, d’aquí surt cap a la dreta i amunt el camí que porta fins el coll de Pandébano.

Començament del camí.

Començament del camí.

Som a 1.125 metres, i quan son les 15:30 hores comencem a caminar en direcció al coll de Pandébano.

Pujant amb el coll de Pandébano al fons.

Pujant amb el coll de Pandébano al fons.

El camí està indicat amb senyals verticals, amb fites i molt fressat.

Coll de Pandébano.

Coll de Pandébano.

Al coll de Pandébano hi arribem en quinze minuts, som a 1.224 metres.

Majada de la Tenerosa.

Majada de la Tenerosa.

Quan son les 16:00 hores passem per la Majada de la Tenerosa a 1.300 metres, son un conjunt de cases separades, una de les quals és el refugi de la Tenerosa.

Refugi de la Tenerosa.

Refugi de la Tenerosa.

Continuem caminant i trobem un cartell que ens recorda que som al Monte de la Vera.

Des de la Tenerosa fins el coll del Vallejo el camí és llarg però no fa gaire pujada.

Primer passem per un petit coll quan son les 16:45, aquest es veu des de la Tenerosa.

Arribant al petit coll que es veu des de la Tenerosa.

Arribant al petit coll que es veu des de la Tenerosa.

Al coll del Vallejo hi arribem amb molta boira i no podem gaudir de la primera vista del Picu, el Naranjo de Bulmes, ni de les vistes impressionants de la zona, això ho podrem comprovar quan tornem.

Després del coll hi ha una bona baixada, però després tot és pujada fins al refugi d’Urriellu, que é on anem a dormir.

Arribant al Refugi de Urriellu.

Arribant al Refugi de Urriellu.

Al refugi hi arribem de cop, com que no es veu res per la boira, se’l trobem per sorpresa, hi arribem quan son les 18:10 hores, hem trigat 02:40 hores des de el cotxe.

Al refugi sopem i dormim.

Primeres llums del dia.

Primeres llums del dia.

El diumenge dia dinou surt seré, sense ni un núvol,  i al sortir del refugi podem contemplar meravellats la paret nord del Picu,  del Naranjo de Bulmes, que amb els 559 metres de paret nua i vertical, impressiona de debò ja que el refugi es troba als seus peus.

El Naranjo de Bulmes a primera hora.

El Naranjo de Bulmes a primera hora.

Després d’esmorzar i deixar part del material que portem al refugi comencem a caminar quan son les 08:00 hores.

Refugi de Urriellu.

Refugi de Urriellu.

El camí surt recte a la porta del refugi, en direcció a una diagonal que es veu clarament al fons a la muntanya que tenim al davant entre els cims del Neverón de Urriellu i el de Corona del Raso a esquerra i dreta respectivament.

Bretxa dels Caçadors al final de la diagonal que es veu al centre.

Bretxa dels Caçadors al final de la diagonal que es veu al centre.

En cinc minuts hi arribem al final d’aquesta diagonal on trobem la Bretxa dels Caçadors, avui en dia equipada al començament amb una cadena.

La bretxa està al davant de l'últim pic de la dreta.

La bretxa està al davant de l’últim pic de la dreta.

Després d’una trepada d’uns trenta metres per la canal arribem a un coll que hi ha entre els cims del Neverón de Urriellu i el de Corona del Raso, estem a la Horcada del Rasu a 1.160 metres.

Superant el començament de la bretxa.

Superant el començament de la bretxa.

Vista del Naranjo de Bulmes amb el refugi als seus peus.

Vista del Naranjo de Bulmes amb el refugi als seus peus.

El camí continua cap a l’esquerra en direcció al Neverón de Urriellu, però va girant , sense perdre alçada, cap a la dreta, en direcció a la Horcada Arenera, a la qual hi arribem quan son les 09:15 hores, estem a 2.279 metres i als peus dels pics Albo.

Vista dels cims Albo.

Vista dels cims Albo.

Pujant en direcció al Neverón de Urriellu amb l'Horcada Arenera a la dreta.

Pujant en direcció al Neverón de Urriellu amb l’Horcada Arenera a la dreta.

Horcada Arenera.

Horcada Arenera.

Des d’aquest coll ja podem la part alta del Torre Cerredo, el nostre cim.

Primera vista del Torrecerredo al centre i a l'esquerra.

Primera vista del Torrecerredo al centre i a l’esquerra.

Baixem uns trenta metres i trobem una bifurcació de camins, el camí de la dreta porta al refugi de Cabrones, nosaltres agafem el de l’esquerra.

A les 09:45 hores hem passa un jou, el camí continua fitat, té unes petites marques verdes i segueix amb molta traça.

Travessant un Jou amb el Torre Cerredo a l'esquerra i Pico Cabrones a la dreta.

Travessant un Jou amb el Torre Cerredo a l’esquerra i Pico Cabrones a la dreta.

Quan comencem a baixar hi ha dos camins, un que va cap a l’esquerra pel damunt d’un gran pedregam, però sembla difícil de seguir, i un altre que baixa una mica donant el tom al jou per la dreta, nosaltres seguim aquest últim ja que ho veiem més clar, els dos camins porten al mateix lloc, estem al jou de Cerredo.

Torre Cerredo a l'esquerra i Pico Cabrones a la dreta.

Torre Cerredo a l’esquerra i Pico Cabrones a la dreta.

Quan son les 10:10 hores som dalt del coll nord del jou de Cerredo, no més tenim al davant el Torrecerredo.

Fins ara el camí ha estat recaragolat i dificultós per les pedres, però es pot seguir perfectament.

Continuem avançant cap el cim, i quan son les 10:30 hores tenim davant nostre, a la dreta el Pico Cabrones i a l’esquerra el Torre Cerredo.

Torre Bermeja a l'esquerra, al centre Torre Cerredo i al davant la Torre Labrouche.

Torre Bermeja a l’esquerra, al centre Torre Cerredo i al davant la Torre Labrouche.

Parem a menjar una mica, i fem un niu on deixem una motxilla i els pals de caminar, tenim pel davant tres-cents metres de desnivell fins el cim, els primers cent son de tarteres de pedruscall i sorra, els segons cent son de canaletes i els últims cent de grimpada per paret més vertical.

Primera part del tram final.

Primera part del tram final.

A les 10:40 hores ens posem els casc i amb una motxilla amb aigua, i les càmeres de fotos no més tirem amunt.

Segona part del tram final.

Segona part del tram final.

El camí està ben marcat amb fites, la primera part és una mica penosa per les pedres i la sorra i va donant el tom al Pico Cabrones, a la segona trobem una canal que sembla que es tanqui i no tingui sortida, però se salva per la dreta abans d’arribar al final, i la tercera s’ha d’anar molt en conta ja que és una trepada de segon o tercer grau, però en tot moment hi ha bones preses  per agafar-se.

Tercera part del tram final.

Tercera part del tram final.

Vista en darrera amb el Jou de Cerredo al fons.

Vista en darrera amb el Jou de Cerredo al fons.

Arribant al cim.

Arribant al cim.

Quan son les 11:55 hores som dalt del cim, som a 2.648 metres dalt del cim culminant d’Astúries i León.

Torre Cerredo 2.648 m. Astúries i León.

Torre Cerredo 2.648 m. Astúries i León.

La vista és impressionant, tenim tots el Picos d’Europa als nostres peus i a la vista.

Vista del Peña Santa.

Vista del Peña Santa.

Cim del Tesorero al centre i darrera el Torre Blanca que és el cim més alt de Cantàbria.

Cim del Tesorero al centre i darrera el Torre Blanca que és el cim més alt de Cantàbria.

Fem quatre fotos i en deu minuts comencem a baixar, la baixada ens fa estar neguitosos, de cara avall el pati impressiona, una patinada, una caiguda i adéu-siau.

Torre Labrouche en primer terme i Horcada Arenera al fons.

Torre Labrouche en primer terme i Horcada Arenera al fons.

Anem baixant amb molta precaució i quan son les 13:50 hores tornem a ser al niu on havíem deixat el material.  Tornem a menjar i beure una mica i a les 14:10 hores tornem a caminar de retorn pel mateix camí d’anada.

La baixada és extremadament delicada.

La baixada és extremadament delicada.

Quan son les 15:00 hores tornem a ser a la Horcada Arenera .

Tornant cap a la Horcada Arenera.

Tornant cap a la Horcada Arenera.

A les 16:20 hores tornem a ser al refugi Urriellu, recollim el material descansem una mica i quan son les 17:00 hores seguim baixant en direcció al cotxe.

Cara Est del Naranjo de Bulmes.

Cara Est del Naranjo de Bulmes.

Última baixada amb els cotxes a l'esquerra i Sotres a la dreta.

Última baixada amb els cotxes a l’esquerra i Sotres a la dreta.

En el camí de baixada parem un parell de vegades uns cinc minuts per descansar i quan son les 19:40 hores tornem a ser al cotxe.

Mapa de la zona.

Mapa de la zona.

Saragossa.

MONCAYO 2.313 m.

 

Província: Saragossa.

 

Data: Dilluns 19 de juliol de 2004.

 

Participants (2): Tatiana Stupina i Pere López.

 

Inici: Santuari de la Mare de Deu del Moncayo.

 

Final: Santuari de la Mare de Deu del Moncayo.

 

Circular: No.

 

Temps real: 3:30 hores.

 

Temps total: 4:00 hores.

 

Desnivell: 716 metres.

 

Desnivell acumulat: 735 metres.

 

Distància: 5,8 quilòmetres.

 

Dificultat: Fàcil.

 

Aquí teniu la descripció del viatge que vam fer el 19 de juliol de 2004.

 

Nosaltres, Soria i Saragossa ja les coneixem, entre altres coses hi tinc família, per tant aquest viatge només vam fer el cim, sense fer turisme.

 

El Moncayo, amb els seus 2.316 m., és el cim més alt de les províncies de Soria i Saragossa, ja que la línea divisòria de les províncies passa just pel cim. La serralada del Moncayo és el massís de més alçada del Sistema Ibèric. Tot el massís forma el Parc Natural de la Dehesa del Moncayo.

 

Al Moncayo s’hi pot pujar per la vessant soriana, des de el poble de Cueva de Ágreda, amb uns 1.000 m. de desnivell i unes sis hores de recorregut total, o bé per la vessant saragossana des de el Santuari del Moncayo, amb un desnivell d’uns 700 m. i tres hores de recorregut.

 

Era dilluns a la matinada, varem sortir de Reus en direcció a Saragossa per l’autopista, deixant-la a la sortida de Tatazona, per passar per Ágreda i després de quatre llargues hores arribar al Santuari del Moncayo, des don vam començar la pujada. En aquest Santuari hi ha una hostatgeria oberta els mesos d’estiu, però tot i la importància del cim no es pot trobar ni un petit plànol de la zona.

 

Santuari de la Mare de Deu del Moncayo.

Santuari de la Mare de Deu del Moncayo.

 

Ho compensa que a la mateixa sortida hi trobes un mapa en forma de cartell que es pot consultar. Després te’n dones que no fa falta ja que el camí està súper trillat i gairebé no té pèrdua, a l’hivern i amb neu, no dic res.

 

El camí puja constant sempre. Primer zigzaguejant per un bosc de pi silvestre preciós, de cop desapareix gairebé tota vegetació i s’obre davant nostre el circ anomenat del Cucharón.

 

Circ del Cucharón.  A l’esquerra queda el Cerro de San Juan i a la dreta el Moncayo.

Circ del Cucharón. A l’esquerra queda el Cerro de San Juan i a la dreta el Moncayo.

 

des aquí s’hi pot pujar tot recte, però s’ha de fer per grans blocs morrènics i amb força dificultat, és un camí millor per fer a l’hivern amb neu, o bé pel camí normal que gira a l’esquerra en direcció al Cerro de San Juan (s’hi passa a tocar) agafant aquí el cordal principal que girant a la dreta ens portarà fins el cim.

 

Tota la pujada vam estar tranquils, però va ser treure el nas pel Cerro de San Juan i el fort vent que caracteritza a aquest cim ens va rebre i de valent.

 

Moncayo o Sant Miguel 2.316 m. 19-07-2004 (Soria).

Moncayo o Sant Miguel 2.316 m. 19-07-2004 (Saragossa).

 

Després de recuperar forces i fer unes quantes fotografies vam emprendre la forta baixada fins el Santuari a on vam arribar a les quatre hores d’haver sortit.

 

Quatre hores més de carretera fins a casa i es por dir que amb dotze hores vam fer el nostre quart cim i les nostres quarta i cinquena províncies d’Espanya.

 

Mapa de la zona.

Mapa de la zona.

 

Zamora.

PEÑA TREVINCA 2.127 m.  

Província: Zamora.

Data: Dissabte 25 de juliol de 2009.

Participants (2): Tatiana Stupina i Pere López.

Inici: Embalse de Vera del Conde.

Final: Embalse de Vera del Conde.

Circular: No.

Temps real: 03:15 hores.

Temps total: 04:00 hores.

Desnivell: 527 metres.

Desnivell Acumulat: 535 metres.

Distància: 11 quilòmetres.

Dificultat: Fàcil.

El cim que anem a fer està a cavall entre la Sierra Calva i la Sierra de la Mina, al massís Galaico-Leonés.  En aquestes contrades conflueixen les províncies de León, Ourense i Zamora, i es troba als límits del Parque Natural del Lago de Sanabria.

El Peña Trevinca és un dels cims més visitats, i a la vegada el més representatiu pels muntanyencs gallecs, donat que és el més alt de Galicia.

Als seus peus neix el riu Tera, que amb les seves aigües omple l’estany de Sanabria, però abans omple  l’Embalse de Vega del Conde, punt de on sortirem.

 

Riu Tera amb el Peña Trevinca al centre i al fons.

Riu Tera amb el Peña Trevinca al centre i al fons.

Per arribar al Embalse de Vega del Conde anem per la nacional 525, que va de Zamora a Santiago de Compostela, i sobre el km 117 agafem la carretera que porta a Villanueva de la Sierra, per anar després cap a Pias, San Sebastian i Porto, però no cal arribar a aquest últim poble, com un km  i mig abans, al km 26,3, trobem una carretera que surt a la dreta i la seguim, està asfaltada un parell de km, i just al entrar als límits del Parc Natural del Lago de Sanabria es transforma en pista.  Aquesta pista té 28km fins el nostre destí, a on finalitza, i tot i que hi ha trossos que està força bé, també té  trossos molt malament, o sigui que jo diria que no és per turismes.

 

Embalse de Vera del Conde i punt de sortida.

Embalse de Vera del Conde i punt de sortida.

Som a 1.626 m. al final de l’Embalse de Vera del Conde, son les dotze del mig dia i comencem a caminar per la pista que hem arribat, la qual aviat es transforma en camí.

 

Tros final de la pista de sortida.

Tros final de la pista de sortida.

El camí no té pèrdua, segueix tota la vall del riu Tera, fins al peu del mateix cim, uns quatre km aproximadament.  Comença donant el tom al Alto do Torno de 1.902 m., per anar girant a l’esquerra i encarar la vall amb el cim al final de tot.

 

Vall del riu Tera amb el cim al fons.

Vall del riu Tera amb el cim al fons.

El camí està marcat amb unes estaques de fusta amb la punta de dalt pintades amb els colors de GR, i unes altres pintades de color blau.  Les estaques pintades amb blanc i vermell segueixen tot el vall del Tena, però no pugen fins el cim, les de color blau si que ho fan, tot i que hi ha un tros que es perden.

 

Estaca amb els colors del GR i un altra de color blau.

Estaca amb els colors del GR i un altra de color blau.

Sobre els 1.660 m. després de cinquanta minuts de caminar per una vall d’aiguamolls, travessant el riu varies vegades, el camí gira a la dreta seguint la vall i les marques de GR, nosaltres continuem recte amunt, salvant a partir d’aquest punt gairebé tot el desnivell de cop.

Al començar a pujar les estaques de color blau desapareixen, en el seu lloc apareixen alguna que altra fita que ens orienta.

 

Zona herbosa amb algunes fites com orientació.

Zona herbosa amb algunes fites com orientació.

S’ha d’anar recte, tal com anàvem, pujant per una zona herbosa, una mica més amunt es torna a trobar el camí.  Sobre els 1.800 m. es torna a trobar alguna estaca pintada de blau.

 

Estaca de color blau que es troba sobre els 1.800 m.

Estaca de color blau que es troba sobre els 1.800 m.

El camí puja per la vessant sud del cim fins gairebé a dalt de tot, que gira cap a la dreta per agafar la vessant sud-est.

 

Sobre els 2.000 m. el camí canvia de vessant.

Sobre els 2.000 m. el camí canvia de vessant.

Una vegada que es canvia de vessant el camí puja per una cresta que es pot catalogar de fàcil.

 

Inici de la cresta final.

Inici de la cresta final.

A les dues de la tarda ja som dalt del cim, al Peña Trevinca de 2.127 m., som al sostre de les províncies d’Ourense i de Zamora.

 

Peña Trevinca de 2.127 m. OURENSE i ZAMORA.

Peña Trevinca de 2.127 m. OURENSE i ZAMORA.

Dalt del cim som a 19º C.  Trobem força gent, tots muntanyencs gallecs, força simpàtics, tot I que, al treure la senyera per fer-nos la foto del cim, es va fer un silenci…  Dalt del cim es troba una creu de ciment d’uns set metres, caiguda a terra segurament per alguna tempesta.

 

Vall del recargolat riu Tera en el que es veu clarament el seu origen glacial.

Vall del recargolat riu Tera en el que es veu clarament el seu origen glacial.

Hem estat dues hores justes de pujada, de les quals cinquanta minuts els hem emprat en fer la vall i una hora i deu minuts la pujada de 470 m. de desnivell.

 

Començament de la baixada.

Començament de la baixada.

A les dues i mitja de la tarda emprenen el retorn.  En quaranta minuts tornem a estar a la vall, a on retrobem les estaques amb marques de GR.

 

Una de les vegades que es creua el riu Tera.

Una de les vegades que es creua el riu Tera.

En uns cinquanta minuts caminat per aquesta vall tornem a ser al cotxe.

 

Arribant al nostre destí.

Arribant al nostre destí.

Al costat del cotxe hi ha el Chozo de la Majada de Trefacio, que és una antiga cabana de pastors habilitada com a refugi obert, aquestes cabanes (chozos) es feien a on hi havien amorriadors (majadas), llocs a on els ramats podien menjar i veure.

 

Chozo de la Majada de Trefacio.

Chozo de la Majada de Trefacio.

Aquest cim, hi ha que el fan des de la Laguna de los Peces, en aquest cas hi heu d’afegir dues hores i mitja més al nostre horari, com a mínim.

 

Bonica postal de l’Embalse de Vega del Conde.

Bonica postal de l’Embalse de Vega del Conde.

He deixat pel final el que per amí és una perla, una flor.  Una flor que representa al Parc Natural de l’Estany de Sanabria, la “Digitalis purpurea” també dita didalera, digital, cartutx, calçons de guineu, xuclamels, guant de la Nostra Senyora o viluria, és una espècie de planta herbàcia bianual de la família de les escrofulariàcies.

 

Flor que representa al Parc Natural de l’Estany de Sanabria, la “Digitalis purpurea”

Flor que representa al Parc Natural de l’Estany de Sanabria, la “Digitalis purpurea”

Digitalis purpurea, cuyos nombres comunes son dedalera, digital, cartucho, calzones de zorra, chupamieles, guante de Nuestra Señora, guantelete o viluria, es una especie de planta herbácea bienal de la familia de las escrofulariáceas.

Mapa de la zona.

Mapa de la zona.

Valladolid.

CUCHILLEJO 933 m.

 

Província: Valladolid.

 

Data: Dissabte 13 d’agost de 2005.

 

Participants (4): Dària López, Joana Correa, Tatiana Stupina i Pere López.

 

Inici: Castrillo de Duero.

 

Final: Castrillo de Duero.

 

Circular: No.

 

Temps real: 2:30 hores.

 

Temps total: 3:00 hores.

 

Desnivell: 133 metres.

 

Desnivell acumulat: 140 metres.

 

Distància: 8,0 quilòmetres.

 

Dificultat: Fàcil.

 

El 13 d’agost varem sortir de Reus, direcció Zaragoza, Soria, El Burgo de Osma, Aranda de Duero, y entre aquest últim y Valladolid es troba Peñafiel, que té un castell impressionant.

 

Castell de Peñafiel.

Castell de Peñafiel.

 

Arribats a Peñafiel agafem a l’esquerra en direcció a Castrillo de Duero que està a uns deu quilòmetres. Aquí deixem el cotxe i seguim a peu, en una hora i 50 minuts estem dalt.

 

Vista del cim des de Castrillo de Duero.

Vista del cim des de Castrillo de Duero.

 

Al sortir del poble varem girar a l’esquerra sortint pel Est, varem seguir per la pista fins trobar un pont que creua el Arroyo Botijas.

 

Pont que creua el Arroyo Botijas.

Pont que creua el Arroyo Botijas.

 

Davant nostre tenim el que es podria dir el cim. Passat el pont seguim per la pista a l’esquerra que s’enfila poc a poc. A mitja pujada es troba la Fuente de la Covachuela.

 

Fuente de la Covachuela.

Fuente de la Covachuela.

 

Quan s’arriba a dalt, es troba un gran pla, pel mig hi ha el cim. Hi ha una pista que dona el tom a tot el pla, nosaltres giràrem a la dreta fins unes runes, després giràrem a l’esquerra seguint la pista i a mig replà varem girar a l’esquerra endinsant-nos cap el mig del pla, passant per camps conreats.

 

Plans de Cuchillejo.

Plans de Cuchillejo.

 

Es poden veure moltes muntanyetes de pedres que poden confondre de quin és el cim, però no més una, a més de pedres, té un piló amb un punt geodèsic.

 

Muntanyeta de pedres que formen el cim.

Muntanyeta de pedres que formen el cim.

 

La veritat que no sembla un cim, però ens torbàvem a la cota més alta de la província de Valladolid, érem al cim que té per nom Cuchillejo, de 933m.

 

2005-08-13 al 20 GALICIA (7)

Cuchillejo 933m. (Valladolid).

 

Aquest cim es troba a la zona nomenada Ribera del Duero a on es fa algun del vi més famós d’Espanya, com pot ser: Vega Sicilia o Protos. Des de el punt de vista muntanyenc no te cap interès.

 

Camps de conreu vistos des de els plans de Cuchillejo.

Camps de conreu vistos des de els plans de Cuchillejo.

 

La tornada pel mateix camí.

 

Mapa de la zona.

Mapa de la zona.

València.

CALDERÓN 1.837 m.

 

Província: València.

 

Data: Dimarts 24 d’agost de 2004.

 

Participants (3): Dària López, Tatiana Stupina i Pere López.

 

Inici: Explanada el Morón, a uns 1.680 m. d’alçada.

 

Final: Explanada el Morón, a uns 1.680 m. d’alçada.

 

Circular: No.

 

Temps real: 01:10 hores

 

Temps total: 01:30 hores.

 

Desnivell: 157 metres.

 

Desnivell acumulat: 157 metres.

 

Distància: 3,0 quilòmetres.

 

Dificultat: Fàcil. 

 

Aquest cop parlarem de la província de València.

 

El Calderón de 1.837 m., es troba la Sierra de Javalambre, dintre del Rincón de Ademuz, al Sistema Ibèric. Val a dir que a part de ser el més alt de la província, també és el més alt de la comunitat autònoma valenciana.

 

El Rincón de Ademuz és una de les comarques valencianes a on les pròpies peculiaritats fan d’aquesta un lloc especial. He de fer ressaltar que és un enclavament valencià situat entre terres aragoneses y castellanes, entre Cuenca i Terol, totalment separat de València pels desitjos de l’historia. És un cas similar al de Llívia, que és català i està en terres franceses.

 

Vista de la zona del cim.

Vista de la zona del cim.

 

Per arribar al punt de sortida el camí més curt és agafar la carretera des de Puebla de San Miguel en direcció a Mas del Olmo, a uns 500 m. de Puebla trobem una pista que surt a la dreta, la seguim uns 4 km. fins una bifurcació, a l’esquerra porta a Camarera de la Sierra, nosaltres agafarem a la dreta, a uns 3 km. més trobarem a l’esquerra el camí que porta al pic Gavilán de 1.747 m. a on hi ha una caseta forestal, nosaltres seguirem uns 2 km. més i trobarem una ampla esplanada a on deixarem el cotxe. Ens trobem just a la base del pic Calderón, en un lloc anomenat el Morón a uns 1.680 m. d’alçada, no més ens separen del cim uns 157 m.

 

Pel camí, bé a la pujada o a la baixada, ens podrem aturar en diferents llocs a on podrem veure que hi ha panells indicatius, explicant el tipus de terreny que trepitgem, els animals que hi podem trobar i fins i tot els tipus de vegetació de la zona. Un dels llocs espectaculars és el nomenat Vago de la Culebra a on es troba el Pino de les Tres Garras, un pi monumental, val la pena d’aturar-s’hi.

 

Cartell del Pi de les tres Garres que es troba al Vago de la Culebra.

Cartell del Pi de les tres Garres que es troba al Vago de la Culebra.

 

Pino de les Tres Garras.

Pino de les Tres Garras.

 

On vam deixar el cotxe, de seguida vam veure una fita que indicava un camí que sortia en direcció al cim. El vam seguir (estava molt trillat) tot travessant un bosc de pins majestuosos i en uns 40 minuts ja érem dalt del cim del Calderón, també nomenat Alto de las Barracas com indica un cartell de fusta que hi vam trobar dalt de tot.

 

Alto de las Barracas l’altre nom del cim.

Alto de las Barracas l’altre nom del cim.

 

Calderón 1.837 m. (València).

Calderón 1.837 m. (València).

 

La baixada pel mateix camí que de pujada, però sense aturar-nos en els panells indicatius.

 

Mapa de la zona.

Mapa de la zona.

Toledo.

 

CERRO ROCIGALGO 1.444 m.

 

Província: Toledo.

 

Data: Dimarts 07 de desembre de 2004.

 

Participants (3): Dària Stupina, Tatiana Stupina i Pere López.

 

Inici: Tres qm passat el Coto de Pesca las Becerras.

 

Final: Tres qm passat el Coto de Pesca las Becerras.

 

Circular: No.

 

Temps real: 05:30 hores.

 

Temps total: 07:00 hores.

 

Desnivell: 719 metres.

 

Desnivell acumulat: 834 metres.

 

Distància: 18 quilòmetres.

 

Dificultat: Moderada.

 

Aquest cop pujarem a El Cerro Rocigalgo que és el cim més alt de la província de Toledo i es troba al Macizo de Rocigalgo, als Montes de Toledo.

 

En aquest viatge tornem a la bonica ciutat de Toledo a on fem nit el dia sis de desembre de 2.004. A l’endemà sortim en direcció sud-oest per la comarcal 401, en direcció Galvez, Navahermosa, i quan arribem a Los Navalmorales ens desviem en direcció sud fins Los Navalucillos. En aquest poble s’ha de demanar un permís, a l’ajuntament, per entrar a la vall del Chorro, ja que pertany al Parque Nacional de Cabañeros. Una vegada obtingut el permís, sortim en direcció a Robledo del Buey, després de fer uns set o vuit qm trobem una pista que baixa fins el Coto de Pesca Las Becerras. La pista baixa a creuar el riu Pusa, aquí es troba un lloc preparat per fer menjades, nosaltres continuem uns tres qm més per la pista fins trobar una cadena que ens barra el pas.

 

Començant a caminar per la pista.

Començant a caminar per la pista.

 

Des de aquest punt comencem a caminar per la pista endavant.    A uns deu o quinze minuts creuem el rierol de la Arañosa, poc després trobem una pista que surt a la dreta, la deixem, però si la seguíssim també podríem arribar, seguint la cresta, fins el coll del Chorro. Nosaltres continuem per la pista que va pel fons de la vall fins que s’acaba en una mena de placeta a uns 50 minuts de la sortida.

 

Lloc on finalitza la pista.

Lloc on finalitza la pista.

 

Camí que seguim al deixar la pista.

Camí que seguim al deixar la pista.

 

El camí continua pujant a l’esquerra i en uns deu minuts més creuem la llera d’un barranc, que ve de l’esquerra, immediatament ens torbem un senderó, que surt a la dreta, porta en pocs minuts fins la cascada del Chorro.

 

Senderó que porta fins la cascada del Chorro.

Senderó que porta fins la cascada del Chorro.

 

Bonica cascada d’uns 20 m. d’alçada que es troba en recó molt acollidor i que val la pena de visitar ja que no es troba en el nostre camí.

 

Cascada del Chorro.

Cascada del Chorro.

 

Tornant al camí continuem pujant per passar per unes cornises extraplomades força espectaculars.

 

Cornises extraplomades.

Cornises extraplomades.

 

Pas estret colgat a mitja paret.

Pas estret colgat a mitja paret.

 

La vall es va obrint a mida que ens acostem a la capçalera. El camí es perd una mica i travessa zones de brucs (brezos), garriga i coscolls. Nosaltres en comptes d’arribar fins al final de la vall, pujar fins al coll del Chorro i girar a l’esquerra fins el cim, trobem unes fites que pugen a l’esquerra, una mica en diagonal, fins trobar el cordal de la Sierra Fria.

 

Cordal de Sierra Fria.

Cordal de Sierra Fria.

 

A partir d’aquí girem a la dreta i seguint-lo arribem al Cerro de Rocigalgo, de 1.444 m.

 

Cerro Rocigalgo 1.444 m.  Teruel.

Cerro Rocigalgo 1.444 m. Teruel.

 

Uns metres abans d’arribar ens van sortir, gaire bé de sota els peus i entre els matolls, una cérvola i el seu fill, no sé qui es va espantar més si ells o nosaltres. El camí de tornada el fem pel mateix lloc que hem pujat i arribem al cotxe desprès de set hores d’haver sortit.

 

A dormir vam tornar a Toledo. Ens encanta aquesta ciutat. A l’endemà tornem a casa.

 

Mapa de la zona.

Mapa de la zona.

Terol.

Peñarroya 2028 m.

Província: Terol.

Data: Diumenge 23 de juny de 2013.

Participants (2): Tatiana Stúpina i Pere López.

Inici: Coll de la Gitana.

Final: Coll de la Gitana.

Circular: No.

Temps real: 01:30 hores.

Temps total: 02:00 hores.

Desnivell: 149 metres.

Desnivell acumulat: 197 metres.

Distància: 6.3 quilòmetres.

Dificultat: Fàcil.

Sortim del poble d’Alcalá de la Selva i agafem la carretera de muntanya que puja fins l’estació hivernal de Valdelinares, nosaltres continuem i davallem per la carretera uns mil set-cents metres més fins arribar al coll de la Gitana. En aquest punt deixem el cotxe.

Coll de la Gitana.

Coll de la Gitana.

Al coll hi ha un cartell indicador que ens indiquen la direcció del cim.

Punt on deixem el cotxe.

Punt on deixem el cotxe.

A coll també hi ha la Creu de la Gitana, per on passa el camí marcat amb el GR 8, que ve del poble d’Alcalá de la Selva i que porta fins el de Valdelinares, podent anar d’un poble a l’altre en unes dos hores i mitja.

Creu de la Gitana.

Creu de la Gitana.

El nostre camí surt en direcció NO, per una pista apta per a vehicles i que arriba fins el mateix cim. Al coll de la Gitana ens trobem a 1.914 metres.

Començant a caminar per la pista.

Començant a caminar per la pista.

Als deu minuts la pista fa un tom de 180º a l’esquerra, ja podem veure el cim del Peñarroya, anirem donant-li el tom deixant-lo sempre a la nostra dreta.

Tom de la pista on ja es divisa el cim.

Tom de la pista on ja es divisa el cim.

Als quinze minuts arribem al coll de la Imatge, en aquest punt conflueixen tres pistes, a l’esquerra va cap a la font de la Chaparrilla, cap a la dreta va cap a Gudar i la del centre puja al Peñarroya.

Coll de la Imatge.

Coll de la Imatge.

El camí passa tota l’estona per boscos molt nets i molt macos, sobre aquestes cotes properes als 2.000 m. destaca des del punt de visa botànic l’existència d’una petita població relicta de pi negre o moro, la més meridional d’Europa, testimoni de la vegetació que cobria aquestes serres durant les fases fredes quaternàries.

Impressionants boscos de pins negres.

Impressionants boscos de pins negres.

Quan portem mitja hora de camí davant nostre surt una pista a l’esquerra, la nostra segueix amunt girant cap a la dreta, la que surt a l’esquerra es veu molt més vella i amb poc us.

Punt on surt una pista cap a l'esquerra.

Punt on surt una pista cap a l’esquerra.

Als quaranta minuts trobem unes grans fites que venen d’un camí, que no s’aprecia gaire i que puja per la nostra esquerra, travessa la pista i segueix amunt en direcció al Peñarroya.

Punt on deixem la pista.

Punt on deixem la pista.

Seguim per aquest camí que puja pel mig del bosc ombrívol.

Camí que puja al cim.

Camí que puja al cim.

Quan el camí arriba dalt de tot ens trobem amb un pla, el cim es troba a l’esquerra.

 

Arribant a dalt de la pujada.

Arribant a dalt de la pujada.

Al arribar a dalt trobem un pla.

Al arribar a dalt trobem un pla.

Just arribant al cim trobem un mirador, a l’esquerra, que està junt a un pluviòmetre.

Mirador i pluviòmetre.

Mirador i pluviòmetre.

Quan son les dotze i vint minuts arribem al cim, hem trigat cinquanta minuts en pujar-hi.

Cim del Peñarroya de 2.028 metres. Terol.

Cim del Peñarroya de 2.028 metres. Terol.

Dalt del cim, com es pot arribar en cotxe, hi ha una zona de picnic amb taules i seients fets de pedra.

Zona de picnic dalt del cim.

Zona de picnic dalt del cim.

Vistes des del cim.

Vistes des del cim.

Vistes des del cim.

Vistes des del cim.

Al mateix cim també hi ha un monòlit dedicat a la guerra civil espanyola.

Monòlit record de la Guerra civil espanyola.

Monòlit record de la Guerra civil espanyola.

Quan son les dotze hores i trenta-cinc minuts sortim del cim i baixem per la pista fent el tros que no hem fet de pujada.

Sortint del cim.

Sortint del cim.

Quant portem un quart d’hora baixant trobem el punt on havíem deixat la pista per pujar pel camí fitat.

Baixant entre boscos.

Baixant entre boscos.

A les tretze hores i cinc minuts tornem a estar al coll de la Imatge.

Últim tros de pista.

Últim tros de pista.

I quan son les tretze hores i trenta minuts arribem de nou al cotxe, al coll de la Gitana, don havíem sortit tres hores abans.

Arribant al coll de la Gitana.

Arribant al coll de la Gitana.

I ara un parell de perles, un coleòpter i una flor.

La primera és el Iberodorcadion terolense, un endemisme d’aquesta zona.

Iberodorcadion és un subgènere de coleòpters cerambícids del gènere Dorcadion.

Iberodorcadion Terolense.

Iberodorcadion Terolense.

Per a la fauna ibèrica representa un dels grups més originals i emblemàtics, ja que l’àmplia majoria de les espècies descrites són exclusives de la Península Ibèrica (endemismes). 

A la primavera, durant les hores més càlides del dia, amb una mica d’atenció i paciència no és difícil observar aquests escarabats d’aspecte semblant a la closca d’una pipa, que es desplacen sobre la sorra d’un camí, es camuflen entre l’herba o s’amaguen sota una pedra.

Viuen com a adults (1 o 2 mesos) i les seves larves (1 o 2 anys).

 

Iberodorcadion Terolense.

Iberodorcadion Terolense.

I la segona és la flor anomenada Aguilenca entre altres noms, i és la flor de la planta Aquilègia Alpina.

La aquilègia és una planta herbàcia vivaç de la família de les Ranunculaceae.

És una planta originària d’Europa Central.

Les seves tiges són prims i vellosos i fulles peciolades de color verd fosc.

Flors en forma de trompeteta, els seus colors poden anar des del blanc, blau, violeta, rosa, fins grocs i taronges. 

Aquilègia de aquelegus, que pren aigua, o de aquila, per l’aspecte de les flors. Antigament les llavors es van emprar per fer perfums afrodisíacs i es diu que les cortesanes les mastegaven per exercir millor el seu ofici, les vestals romanes (verges consagrades) tenien prohibit el contacte amb aquesta planta.

SONY DSC

Aquilègia Alpina.

El nom Aquilègia gènere prové de la paraula llatina Aquil. significat àguila, en referència a la flor de cinc esperons a la part posterior de la flor que s’assemblen a una urpa d’àguila

El nom Ranunculus família és un diminutiu del llatí granota significa “granoteta”, perquè molts dels seus membres creixen en llocs humits.

Mapa de la zona, recorregut marcat amb blau.

Mapa de la zona, recorregut marcat amb blau.