trescant pels cims

explorant el món natural

Archive for the ‘AMERICA’


Aconcagua.

 

Aconcagua 6.959 m. (Andes) Argentina.

Data: Del 03 al 28 de gener de 1997.

Participants (10): Encarna Hidalgo, Joan Gassol, Joan Marqués, Joan Porta, Josep Fàbregas, Juan Luís Benítez, Lluís Díaz, Pere López, Rosa Feliu i Toni Coll.

Inici: Puente de Inca.

Final: Puente de Inca.

Temps real: 60 hores.

Temps total: 90 hores.

Desnivell: 4.329 metres.

Desnivell acumulat: 7.200 metres.

Distància: 107 quilòmetres.

Dificultat: Difícil.

Cara Oest de L’Aconcagua.

Cara Oest de L’Aconcagua.

L’Aconcagua amb els seus 6.959 metres és un dels grans, és un cim que pertany a la col·lecció dels Seven Summits, els cims més alts de cada continent.

És el cim més alt d’Amèrica, i es troba a la serralada dels Andes, a la República d’Argentina, província de Mendoza, departament de Las Heras, i tot ell es troba en territori argentí.

Per fer un cim d’aquesta magnitud, abans s’ha de preparar amb molta antelació, i comporta una gran complexitat.

Primer s’ha de formar el grup, potser això és el més fàcil, s’han de coordinar molts aspectes, materials, viatges, estades, preparació física, infraestructura, contractació de guies, documentació, permisos, patrocinadors, etc.

Fent preparació física.

Fent preparació física.

Nosaltres vam muntar un grup de deu expedicionaris molt complert i amb molta experiència en alta muntanya.

Tot va començar un any i mig abans amb moltes reunions, visites a possibles patrocinadors, viatges als Pirineus i Alps, i tot amanit amb molta il·lusió.

Presentació de l’expedició al medis de comunicació.

Presentació de l’expedició al medis de comunicació.

Vam decidir programar el viatge pel gener de 1997, data en que es commemorà el primer centenari de la primera ascensió.

Al gener en aquelles contrades és estiu, tot el contrari que aquí que és ple hivern, ja que es troba a l’hemisferi austral, al hemisferi Sud.

Vam contractar viatges, estades i el servei de guies i mules de la companyia Aymarà pel transport del gros del material fins el camp base.

Preparant el material de l’expedició.

Preparant el material de l’expedició.

L’Aconcagua és un cim que es troba a l’Argentina, a la província de Mendoza, al departament de Las Heras. És un cim que es troba totalment en territori argentí, però molt a prop de la frontera amb Xile.

L’Aconcagua tot i la seva forma, no és un volcà, si no que és un pedestal de sediments marins recoberts per una massa volcànica.

Al seu entorn trobem cims de més de cinc mil metres, però tots més de mil metres per sota seu.

L’Aconcagua vist des de la sortida.

L’Aconcagua vist des de la sortida.

Sobre l’origen del seu nom hi han diferents opinions, una diu que pot venir del nom del Aymerans “KON KAWA”, que vol dir “Muntanya Nevada”, un altre del nom dels Auracans, que és una població xilena, “ACONCA-HWE”, que vol dir “Ve de l’Altre Costat”, però l’expressió dels Quítxues “AKON-KAHUAK”, ÉS POTSER LA MÉS EXTENSA, I SIGNIFICA “Sentinella de Pedra”.

L’Aconcagua te dos cims, el Nord i el Sud, separats per una cresta, “La Cresta del Guanaco”, de prop d’un quilòmetre, la punta més alta és la Nord amb 6.959 metres i la Sud en te 6.930 metres.

Tots el membres de l’expedició a l’aeroport de Barcelona.

Tots el membres de l’expedició a l’aeroport de Barcelona.

El divendres dia 03 de gener de 1997 comencem l’expedició sortint de l’aeroport de Barcelona fins a Madrid, on fem transbord a un vol transoceànic fins l’aeroport de Rio de Janeiro i d’aquest un altre fins a Santiago de Xile.

Poc abans d’arribar a Santiago de Xile podem contemplar per primera vegada l’Aconcagua a través de les finestretes de l’avió, l’emoció ens omple a tots.

L’Aconcagua vist des de l’avió.

L’Aconcagua vist des de l’avió.

El dissabte dia 04 arribem a l’aeroport internacional Comodoro Arturo Merino Benítez, o simplement aeroport Arturo Merino Benítez, també conegut com aeroport de Santiago – Pudahuel, que està ubicat a l’Oest de la ciutat de Santiago de Xile, a la comuna de Pudahuel, d’aquí l’antic nom de aeroport de Pudahuel.

El Palacio de La Moneda, normalment conegut com La Moneda, és la seu del presiden de la República de Xile.

El Palacio de La Moneda, normalment conegut com La Moneda, és la seu del presiden de la República de Xile.

Anem directament a la ciutat de Santiago de Xile i s’hostatgen a l’hotel Tupahué. La resta del dia fem una visita trística per la ciutat, metres la companyia Aymarà recupera part de l’equipatge que havíem enviat pel davant i restava en un magatzem.

Furgoneta que ens portarà fins a Puente de Inca.

Furgoneta que ens portarà fins a Puente de Inca.

El diumenge dia 05 carreguem l’equipatge (disset bidons, quatre grans bosses i deu motxilles), en una gran furgoneta i comencem el viatge en direcció a la frontera xilena-argentina.

Creuem la serralada andina pel túnel del Coll de Crist Redentor fins arribar a la duana, passem els tràmits legals i continuem fins la petita població de Puente de Inca.

Les quatre cases del llogaret que és Puente d’Inca.

Les quatre cases del llogaret que és Puente d’Inca.

Puente de Inca és una localitat que deu el seu nom a una formació rocallosa que te forma de pont natural sobre el riu Las Cuevas.

En aquest punt també es pot visitar les runes d’un antic hotel d’aigües termals al mateix temps que es pot veure com l’aigua, que es considera medicinal, porta mols minerals i sals, qualsevol objecte que es deix sota l’aigua es pot treure petrificats amb una capa ferruginosa en menys de quaranta dies.

Part de les runes d’un hotel d’aigües termals a Puente d’Inca.

Part de les runes d’un hotel d’aigües termals a Puente d’Inca.

Puente d’Inca es troba a 2.700 metres, entre els “Cerros Banderita Norte i Sur”, i és des de on sortirem caminant per pujar l’Aconcagua.

Ens hostatgem a un lloc anomenat  l’Alberg.

Primer sopar a l’Alberg de Puente d’Inca.

Primer sopar a l’Alberg de Puente d’Inca.

El dilluns dia 06 comen per classificar i repartir tot el material, ja que una part anirà directament al refugi del camp base amb mules, i l’altre part amb nosaltres els propers tres dies, fins que arriben al refugi del camp base.

Deixem enrere Puente d’Inca.

Deixem enrere Puente d’Inca.

Sobre les nou del matí comencem a caminar i el primer lloc pel que passem és la porta del Parc Provincial Aconcagua, on es troba l’oficina on s’han de treure els permisos d’estada i ascensió, en el nostre cas uns 80$, però com que ja els portàvem pagats del dia abans a Mendoza per la companyia Aymarà, doncs els tràmits van ser ràpids.

Instal·lacions de la porta del Parc Provincial Aconcagua i cara S de l’Aconcagua al fons.

Instal·lacions de la porta del Parc Provincial Aconcagua i cara S de l’Aconcagua al fons.

Sobre les tres de la tarda arribem a Confluencia a 3.200 metres, punt on es troben les aigües que baixen dels barrancs d’Horcones Superior i Inferior, i on la gent munta un primer campament.

Nosaltres , assessorats pels nostres guies, continuem pujant una mica més en direcció a Plaça França, pel barranc d’Horcones Inferior i a uns 3.300 metres muntem el primer campament, el qual anomenem Camp Zero.

Camp 0 a la vall d’Horcones Inferior.

Camp 0 a la vall d’Horcones Inferior.

El dimarts dia 07 pugem pel barranc d’Horcones inferior fins a les rodalies de Plaça França (camp base de la gent que vol escalar la paret sud de l’Aconcagua), i parem quan estem sobre els 4.300 metres.

Impressionant paret S de L’Aconcagua.

Impressionant paret S de L’Aconcagua.

Ens hi quedem una hora per aclimatar metre contemplem la meravellosa vista dels 3.000 metres de la paret sud de l’Aconcagua, i per distreure’ns una mica intentem fer un petit castell de dos de tres, ho aconseguim al tercer intent, ens falta l’aire i l’alçada es fa notar.

Detall de l’última part de la paret i la punta S.

Detall de l’última part de la paret i la punta S.

Una vegada feta l’aclimatació retornem al camp zero a dormir.

El dimecres dia 08 pleguem el campament, baixem fins a Confluència i remuntem per la vall d’Horcones Superior fins el camp de Plaza Mulas i després fins el nostre camp base a l’Hotel Refugi de Plaza Mulas a 4.300 metres.

Vista del camp Confluencia.

Vista del camp Confluencia.

Per fer això passem per Playa Ancha, Piedra Grande o Colorada, Quebrada de los Horcones, Playa Chica, runes dels refugi Columbia, Subida Brava, Plaza Mulas Inferior i Refugi.

Playa Ancha i Cerro de los Dedos de 5.018 metres al fons.

Playa Ancha i Cerro de los Dedos de 5.018 metres al fons.

Runes dels refugi Columbia i Subida Brava cap a la dreta.

Runes dels refugi Columbia i Subida Brava cap a la dreta.

El dijous dia 09 el dediquem a descansar i hidratants tant com podem per aclimatar el millor possible.

Hotel Refugi Plaza Mulas a 4.370 metres.

Hotel Refugi Plaza Mulas a 4.370 metres.

Entrada a l’Hotel Refugi de Plaza Mulas.

Entrada a l’Hotel Refugi de Plaza Mulas.

El divendres dia 10 baixem a Plaza Mulas Inferior i participem, representat a la FEEC oficialment, en els actes commemoratius del primer centenari de la conquesta de l’Aconcagua, conquesta feta pel guia suís Matthias Zürbriggen la tarda del 14 de gener de 1897.

Baixant al camp base de Plaza Mulas Inferior.

Baixant al camp base de Plaza Mulas Inferior.

Als actes de la celebració acudiren, a part de les màximes autoritats de la regió i dels militars, familiars de Matthias Zürbriggen vinguts dels Estats Units i de Suïssa, dos nets i dos besnéts.

Familiars del guia suïs Matthias Zürbriggen.

Familiars del guia suïs Matthias Zürbriggen.

Familiars de Matthias Zürbriggen amb el grup i amb la placa commemorativa.

Familiars de Matthias Zürbriggen amb el grup i amb la placa commemorativa.

El dissabte dia 11 continuem descansant i fent passejades fins les glaceres que baixen del Cerro Cuerno de 5.462 metres, a veure els Penitents, formacions de glaç força espectaculars.

Gelera dels Penitents que baixa del Cerro Cuerno de 5.462 metres.

Gelera dels Penitents que baixa del Cerro Cuerno de 5.462 metres.

Final de la gelera dels Penitents.

Final de la gelera dels Penitents.

El diumenge dia 12 fem una primera traginada o portament de material fins a Nido de Cóndores on muntarem el camp 1 , per això passem per camp de Plaza de Mulas Inferior, continuem pujant per un camí molt trillar, primer en direcció NE i després a l’E.

Pujant al camp 1 a fer un primer portament de material i aclimatar.

Pujant al camp 1 a fer un primer portament de material i aclimatar.

Passem pel Semàfor i per Roques Conway a 5.000 metres.

En aquest punt em començo a trobar malament i decideixo tornar-me, l’estiu passat als Alps vaig patir de mal d’alçada, per això i per precaució reparteixo el material que portava entre la resta de companys i començo el retorn fins el Refugi.

Punt molt a prop de Cambio de Pendiente.

Punt molt a prop de Cambio de Pendiente.

Els companys continuen amunt fins un punt on la forta inclinació decreix, son a Cambio de Pendiente a 5.150 metres, per aquesta zona hi ha molta gent que muntar el camp 1, però en aquest lloc hi de caigudes de pedres del Gran Acarreo, per aquest motiu els companys continuen, ara en direcció E, fins a Nido de Cóndores a 5.300 metres, que es troba en un coll entres el Cerro Manso de 5.357 metres i l’Aconcagua.

Cambio de Pendiente.

Cambio de Pendiente.

A Nido de Cóndores els companys fan un niu de material, aclimaten més d’una hora i tornen a baixar fins el Refugi.

El dilluns dia 13 fem descans i hidratació. Aquesta nit passada el company Lluís no s’ha trobat bé, s’ofegava al llit, i al matí l’ha vist un metge i l’hi ha diagnosticat principi de d’un edema pulmonar, per la qual cosa ha tingut que abandonar l’expedició i baixar el més possible, fins a Mendoza acompanyat de la companya Rosa.

Telèfon públic que funcionava segons les hores que passava el satèl·lit.

Telèfon públic que funcionava segons les hores que passava el satèl·lit.

El dimarts dia 14 fem unes passejades per l’entorn i preparem el material d’alçada per fer l’atac al cim.

El dimecres dia 15 agafem tot el material per muntar els campaments d’alçada i comencem a caminar quan son les onze del matí, amb intenció de no tornar a baixar fins després de aconseguir el cim.

Punt de sortida des de el camp base de Plaza Mulas Inferior.

Punt de sortida des de el camp base de Plaza Mulas Inferior.

Anem força carregats i el pas és lent però segur. Al pas de Cambio de Pendiente les emanacions sulfuroses que es desprenen de l’entorn no ajuden, fan que encara es noti més l’escassetat d’oxigen.

Sobre dos quarts de sis de la tarda arribem a Nido de Cóndores, retrobem el niu de material deixat feia dos dies i muntem el camp1. Muntem dues tendes Nord Face i una Wild Country.

Camp 1 a Nido de Cóndores.

Camp 1 a Nido de Cóndores.

El dijous dia 16 pel matí ens anem aclimatant, desfem neu per poder ingerir el màxim de líquid que podem, i quan son dos quarts de dues de la tarda els companys fen un portament de material fins el següent campament, a Berlin, que serà el camp 2, a prop de sis mil metres d’alçada.

Malauradament la meva aclimatació és més lenta i no puc acompanyar-los, resto al camp 1 fent descans.

Camí que puja entre Nido de Cóndores i Berlin.

Camí que puja entre Nido de Cóndores i Berlin.

Els companys deixen una tenda i material al camp 2 i quan son dos quarts de cinc de la tarda retornen al camp 1 en tan sols mitja hora.

El divendres dia 17 el temps canvia a pitjor, ens passa un front d’inestabilitat, bufa el vent i arrossega  núvols negres que no porten res agradable.

Malgrat el mal temps que es gira dos companys, Joan Porta i Juan Luís Benítez realitzen un segon portament de material fins a Berlin i s’hi queden per aclimatar i passar la nit.

Nido de Cóndores a l’endemà de la tempesta.

Nido de Cóndores a l’endemà de la tempesta.

Al camp 1 cauen mes de deu centímetres de neu i el termòmetre davalla per sota dels 10º C. negatius.

Restem  les tendes pensant en els dos companys son al camp 2.

El dissabte dia 18 sembla que el cel s’aclareixi, però bufa el vent huracanat que s’emporta tota la neu caiguda el dia abans.

Camí que puja entre Nido de Cóndores i Berlin però després de la tempesta.

Camí que puja entre Nido de Cóndores i Berlin però després de la tempesta.

Joan Gassol no es troba bé i decideix baixar, junt amb Encarna Hidalgo  que l’acompanya, fins el camp base, fins el refugi.

A mig matí baixen els dos companys del camp 2, estan esgotats, no han pogut dormir gens ni mica, entre tots els hi fem lloc per que descansin.

Aprofitant que estic més aclimatat i per fer una mica d’exercici decideixo arribar-m’hi fis el proper Cerro Manso de 5.357 metres.

Cerro Manso de 5.357 metres.

Cerro Manso de 5.357 metres.

A mida que avança el dia sembla que el tems millori, i sobre les sis de la tarda, i des de el camp base per ràdio, ens comuniquen que venen quaranta-vuit hores de bon temps, i que podria ser la nostra oportunitat de fer cim.

El diumenge dia 19 sembla que surti millor i que les previsions eren bones. Prenem la decisió de continuar amunt, i sobre la una del migdia els sis companys estem apunt, i comencem a tirar amunt amb el material necessari i la tenda Wild Country fins el camp 2 a Berlin.

Arribant al camp 2 a Berlin a 5.950 metres.

Arribant al camp 2 a Berlin a 5.950 metres.

Sobre quars de quatre plantem la tenda que portem al costat de la que teníem.

Al nostre entorn hi ha tendes abandonades i desfetes d’altres expedicions que han tingut que deixar-les segurament a corre cuita.

Tendes al camp 2 de Berlin al costat dels tres refugis de fusta mig enrunats.

Tendes al camp 2 de Berlin al costat dels tres refugis de fusta mig enrunats.

Tornem a desfer neu per hidratants i intentem descansar tan com podem.

El dilluns dia 20 ens llevem a quars de cinc del matí amb intenció de sortir amunt a les sis en punt, però bufa un vent molt fort i la temperatura a caigut fins els 23º C. sota cero, la sensació tèrmica és de 50 ó 60º C. sota cero, massa fred i decidim esperar a que surti el sol i escalfi una mica.

Pujant de Berlin al refugi Independencia.

Pujant de Berlin al refugi Independencia.

Sobre les vuit del matí sortim de les tendes i comencem a caminar vers el cim, la temperatura a pujat fins els 15º C. negatius, el vent a afluixat i no és tant fort, la sensació tèrmica és d’uns 20º C. negatius.

Pugem poc a poc, lentament pel camí que va pel mateix fil de la cresta del Gran Acarreo, que en alguns moments té una inclinació de uns cinquanta graus, fins a arribar a les restes del refugi Independencia a 6.550 metres, sota mateix del Portezuelo o Portón de los Vientos.

Runes del refugi Independencia a 6.545 metres.

Runes del refugi Independencia a 6.545 metres.

El refugi Independencia el manar instal·lar el general Perón, del qual se sentia orgullós per ser e refugi més alt del mon.

Del refugi Independencia es puja en direcció SO fins al Portezuelo de los Vientos, punt on ja es pot veure el que resta de camí gairebé fins dalt de tot, a l’esquerra es veu una piràmide, que és un contrafort del cim, i a la dreta el camí traçat que travessa el Ventisquero de Schiller, de uns cinquanta a cent metres d’ample i de entres 30º i 35º d’inclinació.

Portezuelo de los Vientos on es veu el camí fins la Canaleta.

Portezuelo de los Vientos on es veu el camí fins la Canaleta.

Al mig del Ventisquero de Schiller podem veure un piló de roca anomenat Peñón Martínez, i al final s’arriba a la famosa Canaleta, al començament de la qual i a ma dreta es troba La Cova a uns 6.650 metres, punt on ja es pot veure tota la Canaleta.

La Canaleta té entre 350 i 400 metres de desnivell i està composta de pedruscalls i grans blocs de pedres, tot molt inestable, en alguns punts quan paraven a descansar simplement tiràvem avall.

Pujant per la Canaleta.

Pujant per la Canaleta.

La Canaleta és famosa per que és aquí on es produeixen la majoria d’abandonaments.

Arribats a la Canaleta i degut a la dificultat i a l’alçada es necessita molta moral, però el secret està en pujar per la dreta, poc a poc i pensant que el cim està molt a prop, i que no resta cap més dificultat.

Al final de la Canaleta trobem la Cresta del Guanaco, cresta de prop d’un quilòmetre i que separa el cim N, a l’esquerra, del cim S a la dreta.

Final de la Canaleta (el noi que està dalt a la dreta no va fer cim).

Final de la Canaleta (el noi que està dalt a la dreta no va fer cim).

Com anècdota al arribar a la Cresta del Guanaco vam veure un noi jove i atlètic com se seia i no donava ni un pas més, no més li restaven  entre deu o quinze minuts fins el cim, un tros gairebé pla, en un dia clar i seré, amb una temperatura de vuit graus positius, però no va fer cim ni que els seus companys el cridaven des de el cim que teníem a tocar, increïble però cert, fer tant d’esforç i emprar tan de temps per no fer cim.

Creta del Guanaco, paret S i cim S.

Creta del Guanaco, paret  i cim S.

A les quatre de la tarda i després de vuit hores de dura pujada, quatre membres del grup arribàvem al cim, poc abans els altres dos membres ja havien fet el cim i se’ls havíem creuat a la canaleta ja de baixada.

Cim de l’Aconcagua a 6959 metres.

Cim de l’Aconcagua a 6.959 metres.

Érem sobre el sostre d’América, diuen que el cim més alt de la terra, considerant que es troba pro de l’equador, i des de el centre de la terra.

Ens felicitem i fem les fotos de rigor i comencem a davallar pel mateix camí, encara tenim una bona tirada fins el camp 2 a Berlin.

Som al sostre d’Amèrica i dels Andes i una de les Seven Summits del mon.

Som al sostre d’Amèrica i dels Andes i una de les Seven Summits del mon.

Poc a poc i amb molta precaució anem davallant, sobre tot a la Canaleta, dons és molt fàcil caure i fer-te mal, i els rescats en questes alçades son molt difícils.

Quan son les vint-i-dos hores tornem a ser tots els companys al camp 2. Descansem, ens hidratem i passem la nit, molt més plaent que l’anterior degut al cansament i a la felicitat d’haver aconseguit el nostre objectiu.

Els sis membres de l’expedició reunits al camp 2 a Berlin després de fer el cim.

Els sis membres de l’expedició reunits al camp 2 a Berlin després de fer el cim.

El dimarts 21 ens llevem a les vuit del matí, un company no es troba bé, ha passat mala nit, per això decidim que el millor és davallar el més ràpid possible.

Entre tots decidim que jo l’acompanyi, carrego tot el que puc i comencem a davallar metres els altres companys acaben de despuntar el camp 2 i a les onze del matí comencen a baixar.

Quan passem pel camp 1 trobem al company Joan Gassol, que ja es troba millor, i ha pujat a ajudar per desmuntar el camp 1 i baixar tot el material fins el camp base al Refugi.

Vuit membres de l’expedició amb el guarda del Refugi.

Vuit membres de l’expedició amb el guarda del Refugi.

Quan som tots al Refugi de Plaza Mulas comencem amb les celebracions pel èxit aconseguit.

El dimecres dia 22 es torna a carregar tot el material a les mules i comencem a baixar directament fins a Puente d’Inca a on ens esperen els dos companys que han vingut des de Mendoza, i ara tot el grup sencer celebrem l’èxit  de l’expedició.

Baixant per Subida Brava i runes del refugi Columbia a sota.

Baixant per Subida Brava i runes del refugi Columbia a sota.

Els últims dies del viatge una part del grup va a fer turisme per la Patagonia i Tierra de Fuego, i la resta anem a Mendoza a l’alberg Campo Base, i després a Santiago de Xile a l’hotel Magéstic, per l’últim dia agafar un avió de tornada a Barcelona, on ens esperaven amics i família per donar-nos la benvinguda, donant per acabada l’expedició.

Celebració de l’expedició per l’èxit aconseguit a Puente de Inca.

Celebració de l’expedició per l’èxit aconseguit a Puente de Inca.

mapa de la zona 001

Mapa de la zona, recorregut marcat amb toronja.