trescant pels cims

explorant el món natural

Archive for the ‘Ascensions’


Cotiella 2.912 metres.

Cotiella 2.912 metres.

 

Localització: Pirineu aragonès.

 

Dates: 25 i 26 d’octubre de 2017.

 

Participants (3): Joan Gassol, Toni Coll i Pere López.

 

Inici: Pista de Barbarruens a Plan, quilòmetres 3,5 i a 1.420 metres d’alçada.

 

Final: Pista de Barbarruens a Plan, quilòmetres 3,5 i a 1.420 metres d’alçada.

 

Circular: No.

 

Temps real: 10 hores.

 

Temps total: Primer dia 01:50 hores, segon dia 09:50 hores, total 11:45 hores.

 

Desnivell: 1.492 metres.

 

Desnivell acumulat: 1.692 metres.

 

Distància: Primer dia 4,04 quilòmetres, segon dia 17,83 quilòmetres, total 21,87 quilòmetres.

 

Dificultat: Bastant difícil.

 

Punt de sortida on deixem el cotxe.

 

El dimecres vint-i-cinc d’octubre Joan i jo sortim de Reus i passem a buscar a Toni per Tarragona, d’aquí pugem fins a Barbarruens a Hosca.

 

Al arribar al poble i just abans d’entrar hi ha una pista a ma esquerra que porta fins al poble de Plan, l’agafem amunt.

 

Quan portem uns 3,5 quilòmetres trobem, en un gram tom a l’esquerra, una gran explanada on deixem el cotxe i des d’on surt el nostre camí.

 

Bonic bosc per on puja el camí.

 

Quan son les 14:50 hores comencem a caminar per un camí que de seguida, i amb una pujada molt forta i sostinguda, s’endinsa en el bosc.

 

A les 15:03 hores trobem un camí marcat amb el GR 5, l’agafem amunt i cap a l’esquerra. Deu minuts més tard retrobem la pista a on hem deixat el cotxe.

 

Pista que de mica en mica es transforma en camí.

 

La pista de seguida es transforma en camí i sobre les 15:25 hores trobem un barranc pel que baixa un rierol que dona al Salt del Gargalluso.

 

Rierol que dona al Salt de Gargalluso.

 

Més endavant creuem tres barrancs i el camí comença a pujar, i en un quart d’hora, després del quart barranc, arribem al Coll de l’Ibón, a 1.905 metres d’alçada.  Aquí tenim la primera vista del Cotiella que en aquest cas està enfarinat de neu.

 

Coll de l’Ibón a 1.905 metres.

 

El camí ara baixa fort gairebé fins arribar al Ibón d’Armeña, a 1.820 metres d’alçada. Tot baixant podem veure el refugi al fons.

 

Baixada i Ibón d’Armeña a 1.820 metres al fons.

 

Ibón d’Armeña.

 

Quan son les 16:45 hores arribem al refugi d’Armeña.  Es tracta d’un refugi lliure d’unes vint places, amb una taula i bancs, i un foc a terra al  entrar al refugi, i amb dos pisos amb somiers i matalassos.

 

Arribant al refugi d’Armeña.

 

Ens instal·lem i el primer que fem és anar a buscar aigua a la font de Riances, a uns vint-i-cinc metres al costat del refugi, i una mica de llenya per encendre el foc.

 

Agafant aigua a la font de Riances.

 

Sopem i dormim al refugi, per a l’endemà, després d’esmorzar una mica, i quan son dos quarts de vuit del matí sortim del refugi, i comencem a caminar per la part del darrera del refugi.

 

Comencem a caminar amb l’ajuda dels frontals.

 

El camí surt una mica en direcció NO, però de seguida gira cap a l’oest, per en franca pujada, per una tartera continuada, anar rodejant tot el circ d’Armeña fins anar a trobar el Coll de Cotiella, però abans d’arribar-hi es passa per Piedra Blanca, una zona preciosa on hi ha multitud de simes, unes més grans que altres, producte d’un procés erosiu càrstic.

 

Bonica imatge del crepuscle matutí.

 

El camí va serpentejant per salvar el laberint entre simes, però està molt ben marcat amb força fites.

 

Arribant a Piedra Blanca, començament del laberint de simes.

 

Anem fent petites parades per fer fotos, però quan son les deu del matí, parem a menjar i beure una mica.

 

Una mirada en darrera amb tota la tartera.

 

Sobre un quart d’onze reprenem el camí de pujada.

 

Després de superar aquesta part càrstica enfilem directes al Coll de Cotiella, que ja veiem clarament.

 

Coll de Cotiella al centre de la imatge.

 

Al final per arribar al coll hem de fer una petita grimpada, però res que no pugui superar qualsevol persona avesada a caminar per aquest tipus de terreny.

 

Quan son les 10:25 hores som dalt del Coll de Cotiella, ja posem veure el que ens queda, podem veure el Cotiella a la dreta, a l’esquerra el Cotielleta i al mig la colladeta, a la qual hem d’anar.

 

Som al Coll de Cotiella i Colladeta a l’esquerra.

 

Per arriba a la colladeta hem de fer una travessia quasi horitzontal, sense baixar ni pujar gaire, però que en algun moment és força compromesa.

 

Fent la travessa entre els dos colls.

 

Sobre les 10:50 som a la Colladeta, ja només ens queda girar a la dreta i pujar una gran pala de pedruscall.

 

Som a la Colladeta, ja tenim el cim a tocar.

 

Arribant al cim.

 

A les 11:25 hores som dalt del cim, som dalt del Cotiella, a 2.912 metres d’alçada, un gran cim.

 

Cotiella 2.912 metres.

 

Ens fem les fotos de rigor, gaudim de la impressionant vista que té aquest cim sobre gairebé la meitat del Pirineu. Podem contemplar a la nostra esquerra, tal com hem arribat al cim, la Peña Montañesa, el Monte Perdido, el pic de La Munia, el Bachimala, el Posets, el Perdiguero, tot el massís de la Maladeta amb l’Aneto, el Vallivierna i la Tuca de Culebras, tots cims de més de tres mil metres.

 

Massís de la Maladeta amb el Vallivierna i Tuca de Culebras a la dreta.

 

El cim del Cotiella és un dels llocs del Pirineu on la tradició ha ubicat la celebració d’aquerrales. La toponímia local te noms com la “Brecha de las Brujas (2.604 metres), que domina un coll a prop del cim, entre el Cotiella i el Pico de Espony, per on també es pot pujar al Cotiella.

 

A les 12:00 hores sortim del cim i tornem a baixar pel mateix recorregut, baixem fins a la Colladeta i a partir d’aquí, amb molt de conte anem fent la travessia fins al Coll de Cotiella pel que passem quan son les 12:43 hores.

 

Passem pel costat de grans simes.

 

També passem pel costat de simes més petites.

 

Anem fent petites parades per descansar, travessem tot el laberint de la zona càrstica i de mica en mica arribem al refugi quan son les 14:50 hores.

 

Al refugi dinem tranquil·lament, recollim tot el material que havíem deixat, carreguem les motxilles i comencem a baixar quan son les 15:35 hores.

 

Baixant per la pista abans d’arribar al cotxe.

 

Tornem a baixar pel mateix camí del dia anterior, però quan arribem al primer camí que vam agafar al sortir del cotxe, el deixem i continuem per la pista, molt més còmoda i quan son les 17:25 hores tornem a ser al cotxe.

 

Mapa de la zona, recorregut puntejat en negre.

 

Canigó 2.784 metres.

Canigó 2.784 metres.

 

Comarca: Rosselló.

 

Data: Diumenge 30 de juliol de 2017.

 

Participants (2): Tatiana Stúpina i Pere López.

 

Inici : Pàrquing al Coll dels Cortalets.

 

Final: Pàrquing al Coll dels Cortalets.

 

Circular: No.

 

Temps real: 03:30 hores.

 

Temps total: 04:40 hores.

 

Desnivell: 729 metres.

 

Desnivell acumulat: 735 metres.

 

Distància: 7,5 quilòmetres.

 

Dificultat: Fàcil.

 

La Pica del Canigó 2.784 metres.

 

 

El Canigó, en francès Canigou, és un macís muntanyós dels Pirineus, situat al Rosselló, Catalunya del nord o sud de França, entre les comarques de Conflent, Rosselló, Vallespir i Alt Empordà.

 

El Canigó és potser la muntanya més emblemàtica pels catalans.

 

Al seus peus, sota l’imperi Carolingi, va néixer Catalunya.

 

El Canigó s’ha convertit en senya d’identitat, ja que la Flama del Canigó és símbol de la llengua catalana, cada 23 de juny davalla del seu cim transportada per torxes, les quals traslladen la flama a tots els racons de Catalunya per encendre milers de fogueres de Sant Joan.

 

Temps enrere es creia que el Canigó era el cim més alt dels Pirineus, estre altres coses perquè es troba a uns cinquanta quilometres del mar i és el primer cim important que es pot veure, els pobles que estan prop d’ell es troben 2.500 metres per sota

 

Coll de Cortalets on deixem el cotxe.

 

El dia 29 de juny vam anar a dormir al petit poble de Ria que es troba a dos quilometres de Prades de Conflent.

 

A l’endemà després d’esmorzar agafem el cotxe en direcció a Prades, bonic poble de la Catalunya del nord, l’entravessem sense entrar al poble, i a la tercera rotonda que trobem, a ma dreta surt una carretera que va en direcció als Masos i que arriba fins al petit poble de Villerach, des d’on agafem una pista perfectament indicada, que després de recórrer vint-i-dos quilometres de pista apta per cotxes 4×4 tot i que se’n veuen de tota mena, arribem al coll de Cortalets a 2.055 metres, on trobem un petit pàrquing per una vintena de cotxes i on deixem el nostre.

 

Cota 2.601 metres i Canigó al fons.

 

En aquest punt la pista es divideix en dos, nosaltres comencem a caminar per la de l’esquerra que puja en direcció al refugi de Cortalets i cap el Canigó.

 

Quan portem vuit minuts caminant troben un panell que ens diu que per una pista a l’esquerra es puja al refugi de Cortalets, però seguint amunt per la pista que hi anem, és el camí directe al Canigó.

 

Nosaltres seguim recte amunt i directes al Canigó, ja hi passarem a la tornada pel refugi.

 

Camí que puja directe al Canigó.

 

Deu minuts més tard veiem el refugi a la nostra esquerra i el camí que ve des d’allí i que s’uneix al nostre, és el GR10, el qual seguirem a partir d’ara.

 

Deixem el refugi de Cortalets a l’esquerra.

 

Agafem el camí que ve del refugi de Cortalets.

 

Quan son les 10:20 hores passem a tocar de l’Estanyol, som a 2.166 metres d’alçada.

 

L’Estanyol 2.166 metres.

 

Tenim davant nostre el circ format per les crestes i cims del Canigó i Barbet, i que encerclen les restes de la gelera del Canigó.

 

Gelera del Canigó, entre el pic Barbet a l’esquerra i el Canigó a la dreta.

 

Antigament el pic de Barbet portava el nom català del Puig de les Annuelles o Pic des Anneaux. Aquest nom prové d’una antiga llegenda tramesa de generació en generació dels pastors dels Pirineus.

 

Aquesta llegenda diu: Som a l’època del diluvi universal, amb Noé i la seva arca, intentant salvar la humanitat i repoblar la terra a la tornada del bon temps.

 

Cada nit Noé lligava l’arca amb unes grosses anelles (Annuelles) de ferro a les roques. Primer per sobre de Clara-Villerach, però després es va desplaçar més amunt, cap els cims, ja que el nivell de l’aigua anava pujant.

 

Totes les muntanyes de l’entorn quedaren submergides  excepte l’alt Canigó.

 

Un dia Noé posà el peu a terra al cim de l’esquerra del circ. Era la última oportunitat i es va dirigir al cel demanant clemència.

 

La seva oració va ser escoltada i la pluja parà, moment que Noé va aprofitar per lligar l’arca fortament a tot el llarg de la cresta de Barbet.

 

A l’endemà els animals abandonen l’arca i Noé ho fa l’últim.

 

L’arca restarà atrapada entre els pics del Canigó i el del Puig de les Annuelles, més tard serà presonera de les congestes de la glacera.

 

Els vells pastors us diran que encara està allí, esperant el nou diluvi.

 

Foto extreta d’un panell informatiu que hi ha al costat de l’Estanyol.

 

El camí continua anant cap a la dreta, com allunyant-se del Canigó, i anant a trobar el cim Le Joffre.

 

Surtin del bosc el camí gira a la dreta.

 

Quan portem deu minuts pujant suaument trobem un panell al mig del camí que separa el nostre camí a l’esquerra y el camí del tom al Canigó i que uneix diferents refugis, el primer que trobaríem si anéssim a fer el tom seria el refugi de Miralles.

 

Panell metàl·lic que senyala a l’esquera el Canigó i a la dreta el tom del Canigó.

 

Continuem pujant i en tres minuts trobem la font de la Perdiu, però totalment seca.

 

Font de la Perdiu.

 

Mar de núvols que cobreixen les valls.

 

Continuem pujant recte a la dreta i quan son les 10:45 hores arribem a un petit coll, a tocar del cim Le Joffre de 2.362 metres.

 

Coll i pic de Joffre.

 

Aquí el camí gira cap a l’esquerra i segueix tota la cresta fins el cim del Canigó.

 

 

El camí puja poc a poc seguint la forma de la cresta, però sense arribar a pujar dalt.

 

Crestejant vers la Portella.

 

Passem per sota de la punta de 2.601 metres, Roc dels Isards, cosa que no tinc clara ja que he trobat Roc dels Isards en tres jocs diferents, en diferents mapes.

 

Tot seguit el camí s’ajunta amb la creta en un punt anomenat la Portella, és una bretxa que es troba a la creta just abans de començar a pujar la piràmide somital del Canigó.

 

Quan son les 11:25 hores som a la Portella, ens queden uns dos-cents metres de desnivell fins el cim.

 

Arribant a la Portella.

 

Cim del Canigó des de la Portella.

 

Roc dels Isards des de la Portella.

 

Poc a poc i per un camí força arrenglerat, amb unes quantes llaçades, fem cap dalt del cim del Canigó, al qual hi arribem quan son les dotze en punt del migdia.

 

Arribant al cim del Canigó.

 

Cim del Canigó 2.784 metres.

 

Dalt del cim hi havia molta gent, massa gent i de tot tipus, però amb una mica de paciència fem les fotos de rigor i ens apartem una mica per descansar i menjar una mica.

 

Roseta dalt del cim.

 

La nostra primera idea era baixar per la Xemeneia, anar fins la Portella de Valmanya i pujar per la cresta de Barbet fer cap al refugi de Cortalets i al cotxe.

 

Detall dalt del cim del Canigó.

 

Vista de la part alta de la Xemeneia.

 

Pic de Barbet dels del cim del Canigó.

 

Al final vam decidir tornar pel mateix lloc, el meu cos no estava en plenes condicions, i quan son les 12:35 hores sortim del cim.

 

Quan son les 13:00 hores tonem a ser a la Portella, i a les 14:00 al coll de Joffre, a on parem cinc minuts a descansar i beure una mica d’aigua.

 

Cim del Canigó des de l’Estanyol.

 

Refugi de Cortalets.

 

Vista del Canigó des del refugi de Cortalets.

 

Quan tornem a caminar, en deu minuts som al refugi de Cortalets on fem unes fotos de l’entorn i baixem directament al cotxe, al qual arribem quan son les 14:35 hores.

 

Mapa de la zona, recorregut puntejat amb vermell.

Pic de Tristaina 2.878 metres.

País: Andorra.

Data: Dissabte 15 de octubre de 2016.

Participants (2): Tatiana Stúpina i Pere López.

Inici: Pàrquing final de les pistes d’esquí d’Ordino – Arcalís a 2.230 metres.

Final: Pàrquing final de les pistes d’esquí d’Ordino – Arcalís a 2.230 metres.

Circular: No.

Temps real: 05:00 hores.

Temps total: 06:00 hores.

Desnivell: 648 metres.

Desnivell acumulat: 688 metres.

Distància: 5,5 quilòmetres.

Dificultat: Moderada.

Sortida des de el pàrquing pistes d'esquí Ordino - Arcalís.

Sortida des de el pàrquing pistes d’esquí Ordino – Arcalís.

Quan son les onze i deu minuts del matí, ens trobem al pàrquing pistes d’esquí Ordino – Arcalís, al final de tot on es troba el restaurant La Coma.

Creuant la Costa de la Coma del Forat.

Creuant la Costa de la Coma del Forat.

Deixem el cotxe i comencem a caminar per un camí que surt darrera de les edificacions, nosaltres agafem una drecera que porta a aquest camí, el qual quan el trobem l’agafem cap a la dreta que en lleugera pujada, i en uns vint minuts, ens porta fins un collet on deixem la vall que portem a la nostra esquena i tenim al davant el circ de Tristaina, on podem contemplar per primera vegada el cim que volem fer.

Coll i primera vista del Pic de Tristaina al fons i al centre.

Coll i primera vista del Pic de Tristaina al fons i al centre.

Tenim a sota nostre l’estany del Mig. Baixem en la seva direcció i al poc trobem un pal indicador que senyala a l’esquerra Circ de Tristaina, nosaltres continuem recte baixant fins arribar a la bora de l’estany.

Baixant a l'Estany del Mig.

Baixant a l’Estany del Mig.

Abans d’arribar a l’estany del Mig podem veure a la nostra dreta l’estany Primer, que queda una mica més avall.

Vista de l'estany Primer.

Vista de l’estany Primer.

Vista de l'Estany del Mig.

Vista de l’Estany del Mig.

Sobre les 11:38 arribem a l’estany del Mig, i a la dreta hi ha el camí que puja des de l’estany Primer, i a cosa d’uns vint-i-cinc metres es troba la font de l’estany del Mig, s’hi acostem a veure-la.

Font de l'Estany del Mig.

Font de l’Estany del Mig.

Creuant la passarel·la y Font de l'Estany del Mig al nostre darrera.

Creuant la passarel·la y Font de l’Estany del Mig al nostre darrera.

Continuem el nostre camí vorejant l’estany del Mig per la nostra dreta i pujant de mica en mica cap a la dreta.

El camí va pujant de mica en mica fins que a la nostra esquerra ja podem veure el tercer estany, l’estany de Més amunt, a partir d’aquí el camí puja recte i una mica més fort, son les 11:55 hores.

Estany de Més Amunt i Cim de Tristaina a la dreta.

Estany de Més Amunt i Cim de Tristaina a la dreta.

Anem pujant recte fins arribar a un coll on trobem un petit pla, son les 12:10 hores, i tenim davant nostre el Port de l’Arbella de 2.601 metres, a la dreta el Pic de l’Arbella o Pic de les Planes, i cap a l’esquerra la piràmide somital del nostre cim.

Arribant al coll sota del Port de l'Arbella.

Arribant al coll sota del Port de l’Arbella.

Des de el coll el Port de l'Arbella al fons a la dreta.

Des del coll el Port de l’Arbella al fons a la dreta.

Fins aquest punt on es trobem tot el camí ha estat marcat per punts de color groc, i des de l’estany del Mig també per marques de PR blanques i vermelles, que venen pujant des l’estany Primer i que ara continuen pujant cap el Port de l’Arbella, nosaltres continuem girant una mica cap a l’esquerra seguint les marques de color groc que ens portaran fins el cim.

Vista del que queda fins el cim.

Vista del que queda fins el cim.

El camí s’encara directe cap els contraforts del Pic de Tristaina, seguin la direcció d’un pal indicador que hi diu “Camí molt difícil”, no hi hem de fer cas, és pels turistes que hi pugen fins aquí, per que no hi continuïn.

Quan son les 12:30 hores passem per una pedra on hi ha indicacions de que cap a la dreta el Pic de Tristaina, i cap a l’esquerra estanys i refugi del Forcat (França).

 Pedra on es bifurca el camí, a l'esquerra Estanys i refugi del Forcat a França, a la dreta i amunt Pic de Tristaina.

Pedra on es bifurca el camí, a l’esquerra Estanys i refugi del Forcat a França, a la dreta i amunt Pic de Tristaina.

En aquest punt el camí puja amunt i una mica més endavant gira cap a l’esquerra.

En el dia d’avui hem agafat les primeres nevades d’enguany caigudes aquesta setmana, i a partir d’aquí els gruixos de neu ja son prou importants com per a posar-se els paraneus, parem uns minuts i se’ls col·loquem.

Una mirada en darrera.

Una mirada en darrera.

Anem pujant fent ziga-zagues i quan son les 13:10 hores trobem una pedra amb una senyal groga que ens fa girar cap a l’esquerra i amunt per pujar directament al llom del contrafort per on pujarem fins a la cresta.

Punt on el camí gira per pujar al llom que puja fins a la cresta.

Punt on el camí gira per pujar al llom que puja fins a la cresta.

Al arribar al llom el camí gira a la dreta i amunt, ja estem molt a prop de la canal per la que es guanya la creta, la tenim al davant mateix.

Des de el llom ja podem veure davant nostre la canal per la que es puja fins a la cresta.

Des de el llom ja podem veure davant nostre la canal per la que es puja fins a la cresta.

A les 13:40 hores comencem a grimpada per la canal, Alguns l’anomenen “xemeneia”, a l’entrada mateix hi un pas que el podem catalogar de segon grau, però molt senzill, alguns el cataloguen de primer grau com a molt senzill, però t’has d’aferrar amb les dues mans i fer força amb les cames per superar el pas, però realment és fàcil si tens certa pràctica.

Entrant a la canal, punt on es troba el pas més difícil (segon grau).

Entrant a la canal, punt on es troba el pas més difícil (segon grau).

La resta de la canal fins a la cresta és un camí fàcil entre pedres i fent ziga-zagues.

La resta de la canal fins la cresta és fàcil.

La resta de la canal fins la cresta és fàcil.

A les 14:00 hores som dalt de la cresta que està marcada per una gran fita.

Arribant a la cresta.

Arribant a la cresta.

Dalt de la cresta bufa el vent amb ganes, però no tant com per no fer els cinquanta metres que queden.

La cresta és aèria, però fàcil de fer tot i que amb el vent que fa hem d’anar amb compta.

Cresta final fins el cim.

Cresta final fins el cim.

Quan son les 14:05 hores som dalt del cim del Pic de Tristaina de 2878 metres.

El cim és fronterer, per un costat és Andorra i per l’altre és França.

Cim del Pic de Tristaina 2.878 metres.

Cim del Pic de Tristaina 2.878 metres.

 

Val la pena pujar aquest cim, te unes vistes espectaculars, Per un costat tenim els estanys de Tristaina i per l’altre els del Forcat i d’altres més.

Els cims que es poden veure son incomptables, un be de Deu de muntanyes.

Pic de l'Estany Forcat 2.859 metres, molt a prop del nostre.

Pic de l’Estany Forcat 2.859 metres, molt a prop del nostre.

Vista del recorregut des de el cim.

Vista del recorregut des de el cim.

Vista de la vessant francesa amb els estanys del Forcat.

Vista de la vessant francesa amb els estanys del Forcat.

Detall dels Estanys del Forcat i refugi al mig.

Detall dels Estanys del Forcat i refugi al mig.

Quan son les 14:22 hores sortim del cim i comencem a davallar pel mateix camí que de pujada.

Desfem la creta fins a la gran fita i tirem avall per la cana.

 Baixant per la cresta.

Baixant per la cresta.

Arribant a la fita que senyala la canal per la que hem pujat.

Arribant a la fita que senyala la canal per la que hem pujat.

Part final de la canal on es troba el pas de segon grau.

Part final de la canal on es troba el pas de segon grau.

 Des grimpant el pas de segon grau.

Des grimpant el pas de segon grau.

Després de des grimpar la canal el camí és més fàcil i podem gaudir de l’espectacle de les vistes que tenim al davant.

Vista de l'Estany de Més Amunt.

Vista de l’Estany de Més Amunt.

Caprici de la natura, sembla una sargantana entrant a l'aigua.

Caprici de la natura, sembla una sargantana entrant a l’aigua.

A les 15:45 som a la pedra que bifurca el camins i fem una aturada per menjar una mica.

Mitja hora després tornem a emprendre la baixada i quan son les 16:42 tornem a creuar la passarel·la a l’estany del Mig.

Detall de tardor a l'Estany del Mig.

Detall de tardor a l’Estany del Mig.

No més ens queda remuntar uns quaranta metres de desnivell fins el coll que tenim al davant i baixar fins el cotxe, al qual hi arribem quan son les 17:10 hores.

Camí de baixada fins el cotxe.

Camí de baixada fins el cotxe.

Mapa de la zona, recorregut puntejat de vermell.

Mapa de la zona, recorregut puntejat de vermell.

 

 

Kilimanjaro 5.895 metres.

 

Kilimanjaro 5.895 metres.

Bonica vista del Kilimanjaro entre núvols.

Bonica vista del Kilimanjaro entre núvols.

Cims aconseguits:

Uhuru Peak 5.895 m.

Stella Point5.756 m.

Gilman’s Point5.685 m.

Meru (Socialist Peak)4.562 m.

Little Meru3.801 m.

Rhino Point3.800 m.

País: Tanzània.

Data: Del 01 al 18 de setembre de 2007.

Participants (10): Encarna Hidalgo, Joan Gassol, Joan marqués, Joan Victor Marqués, Lluís Díaz, Montse Cedó, Pere López, Pilar Fargas, Pili Inostroza i Toni coll.

Itinerari Meru: Arusha National Park, Refugi Mirakamba, Refugi Saddle, Littel Meru, Rhino Point, Meru.

Inici: Momella Gate.

Final: Momella Gate.

Temps: Quatre dies, 4 hores el primer, 6 hores el segon, 13 hores el tercer i dues hores el quart.

Desnivell: 3.362 metres.

Distància: 34,6 quilòmetres.

Dificultat: Moderat.

Perfil dels tres volcans que formen el Kilimanjaro.

Perfil dels tres volcans que formen el Kilimanjaro.

Itinerari Kilimanjaro (ruta Marangu Gate): Kilimanjaro National Park, Refugi Mandara, Crater o caldera del volcà Maundi, Refugi Horombo,Zebra Rock, Last Water Point, Refugi Kibo, Bauma de Hans Meyer, Gilman’s Point, Stella Point i Uhuru Peak.

Inici: Marangu Gate.

Final: Marangu Gate.

Temps: Sis dies, 5 hores el primer dia, 7 hores el segon dia, 2 hores el tercer dia, 7 hores el quart dia, 14 hores el cinquè dia, sis hores el sisè dia, en total 41 hores.

Desnivell: 4.415 metres.

Distància: 74 quilòmetres.

Dificultat: Difícil.

Expedicionaris a l’aeroport de Barcelona.

Expedicionaris a l’aeroport de Barcelona.

Aquesta expedició consta de tres parts ben diferenciades.

La primera part es tracta de l’ascensió al  Meru (Socialist Peak) de 4.562 metres, Tercera cota més alta de Tanzània, i que vam fer per aclimatar abans de pujar al Kilimanjaro.

La segona part es tracta de l’ascensió al Uhuru Peak de 5.895 metres, punt culminat del Kilimanjaro.

La tercera part correspon a quatre dies de safari per parcs nacionals de Tanzània.

Al NO de Tanzània es troben els relleus més destacats del país, els grans volcans Ngorongoro, Rungwe, Meru i el Kilimanjaro, que amb els 5.895 metres al pic Uhuru del volcà Kibo és el punt culminant de Tanzània i de tot el continent africà.

El Kilimanjaro està compost de tres volcans, el Kibo de 5.895 metres, el Mawenzi de 5.149 metres i el Shira de 3.962 metres.

L’expedició va començar el dia u de setembre, però ja portàvem un any de preparació, tan física com de tràmits.

Vam començar el viatge anant fins l’aeroport de Barcelona, on agafarem un vol que ens porta fins a Amsterdam, a l’aeroport de Schiphol o vam enllaçar amb un vol regular fins a Nairobi, a Kenia, on arribaren el dia dos de setembre.

Aeroport Jomo Kenyatta a Nairobi.

Aeroport Jomo Kenyatta a Nairobi.

Aquí vam tenir l’únic entrebanc  del viatge, no ens va vindre a rebre ningú.

No sabíem què fer, i després de tres hores de trucades creuades entre nosaltres, l’agencia Muztag a Barcelona i l’agencia Zara a Tanzània, va aparèixer un microbús carregat de turistes on volien que ens hi encabíssim amb tot el material.

Al final ho van arreglar i ens hi vam encabir en el microbús, i vam començar un viatge ple d’incerteses, no sabíem qui ens portava ni si faríem cap a on havíem d’anar.

Pas fronterer a Kenia.

Pas fronterer a Kenia.

Pas fronterer a Tanzània.

Pas fronterer a Tanzània.

Vam recórrer els 160 quilòmetres fins a la frontera entre Kenia i Tanzània, creuant-la pel pas fronterer de Namanga.

Després de fer llargues cues i tramitar els visats a un costat i l’altre de la frontera viatgem fins a Moshi, fins a l’hotel Springlands, havíem fet 350 quilòmetres en unes dotze hores.

Primera vista del Kilimanjaro des de l’hotel a Moshi.

Primera vista del Kilimanjaro des de l’hotel a Moshi.

Una vegada instal·lats a l’hotel es van presentar els responsables de l’agència Zara, demanat disculpes per la descoordinació i ens conviden a un berenar de benvinguda i a sopar la primera nit.

Al berenar ens presenten el guia de l’expedició el Sr. Gody i el guia traductor d’espanyol el Sr. Ezequiel, que ens expliquen el programa a seguir els propers dies i que ens acompanyaran uns vint portadors, tres assistents i dos cuiners.

Per fer el Kilimanjaro primer pujarem al Meru de 4.562 metres per fer aclimatació, i per fer el Meru també primer pujarem el Little Meru de 3.801 metres.

Primera vista d'animals en estat salvatge.

Primera vista d’animals en estat salvatge.

Dia 03 de setembre de 2007.

Per fer el Meru anem primer fins Arusha National Park, pel camí tenim el primer contacte amb la natura d’aquesta contrada, uns boscos i unes prades verdes, on podem contemplar els primers animals en estat salvatge.

Ngongongare Gate porta d’entrada a l’Arusha National Park.

Ngongongare Gate porta d’entrada a l’Arusha National Park.

L’entrada al parc la fem per Ngongongare Gate, i a l’entrada mateix hi han unes oficines on hem d’inscriure’ns, al mateix temps que els guies s’encarreguen de repartir les càrregues entre els portadors.

Pesant les càrregues dels portadors.

Pesant les càrregues dels portadors.

Una vegada tots els tràmits estan fets comencem la pujada travessant la porta nomenada Momella Gate, que deu el seu nom al llac del mateix nom que es troba en aquest indret.

Per fer aquest cim, a part dels guies, també ens acompanya un Ranger que porta un fusell, això perquè travessem una zona on els animals campen lliurament i segons la situació poden ser perillosos.

Travessant la porta nomenada Momella Gate.

Travessant la porta nomenada Momella Gate.

Comencem per un camí que creua un riu i de seguida travessa uns prats on pasturen uns búfals i girafes.

Molt aviat el camí comença a pujar de valent, tenim que salvar uns 1.000 metres de desnivell, passant per boscúries frondoses i humides.

Selva en estat pur.

Selva en estat pur.

Triguem poc més de tres hores, el dia està tapat, però per uns moments i mirant en darrera podem veure al fons la imatge del Kili entre franges de núvols, una imatge espectacular.

Espectacular vista del Kilimanjaro.

Espectacular vista del Kilimanjaro.

Al arribar al refugi de Miriakamba a 2.514 metres, primer ens instal·lem i tot seguit anem al menjador on ens ofereixen begudes calentes i crispetes.

Sopant al refugi de Miriakamba.

Sopant al refugi de Miriakamba.

Refugi de Miriakamba a 2.514 metres.

Refugi de Miriakamba a 2.514 metres.

Dia 04 de setembre de 2007.

Al dia següent tot travessant la selva tropical pugem fins el refugi Saddle a 3.580 metres, salvant més de mil metres de desnivell.

Travessant la selva tropical.

Travessant la selva tropical.

El camí està força arranjat amb esgraons i troncs de fusta, cosa que agraïm

ja que el terreny és humit i amb la inclinació fora molt lliscós i difícil de fer.

El bosc és molt humit ja que ens trobem al que la gent del país anomena “rain forest”, bosc de pluja, ja que les pluges i les boires carregades d’aigua s’encarreguen de la humitat.

Travessant el rainforest, boscos de pluja.

Travessant el rainforest, boscos de pluja.

Passats els 3.000 metres el bosc canvia i es torna més sec.

Passats els 3.000 metres el bosc canvia i es torna més sec.

Hem entrat a la zona de calor (heat zone).

Arribant al refugi Saddle a 3.580 metres.

Arribant al refugi Saddle a 3.580 metres.

Triguem unes tres hores en pujar, descansem una mica i a la tarda, de cara a la aclimatació, pugem al cim del Little Meru de 3.801 metres.

Lobèlies africanes de pètals blaus (lobelia deckenii).

Lobèlies africanes de pètals blaus (lobelia deckenii).

Pujant al Little Meru.

Pujant al Little Meru.

No estem ni una hora que ja som dalt del cim, felicitacions, fotos i cants d’alegria per haver fet el primer cim de l’expedició.

Little Meru 3.801 m.

Little Meru 3.801 m.

La baixada la fem en poc més de mitja hora.

Al refugi aviat a sopar i a dormir ben d’hora que demà la primera part de l’ascensió al Meru es fa de nit.

Dia 05 de setembre de 2007.

Primeres llums pujant al Meru.

Primeres llums pujant al Meru.

Ens llevem quan encara no és mitja nit, mengem una mica i a dos quarts d’una de la matinada sortim del refugi direcció al Meru.

Crestejant amb les primeres llums.

Crestejant amb les primeres llums.

Quan son un quart de tres de la matinada trepitgem el cim del Rhino Point, un cim de 3.800 metres, continuem pujant per la carena gairebé a les fosques, il·luminats pels nostres frontals.

Cim del Meru tapat per les boires matinals.

Cim del Meru tapat per les boires matinals.

De mica en mica l’alçada es fa notar, però poc a poc anem superant les dificultats, i com qui no vol la cosa el dia es va aclarint, els primers rajos de sol comencen a il·luminar i podem contemplar un mar de núvols als nostres peus, metres pugem una mica en mig de la boira persistent.

Meru o Socialist Peak 4.562 metres.

Meru o Socialist Peak 4.562 metres.

A tres quarts de vuit del matí assolim el cim del Meru o Socialist Peak, som a 4.562 metres.

Baixant del Meru que veiem al fons a l’esquerra.

Baixant del Meru que veiem al fons a l’esquerra.

Una vegada fetes les fotos de rigor, les felicitacions i els cants, comencem a davallar pel mateix camí de pujada, però veient que no havíem vist a la pujada, la cresta pedregosa, les empinades vessants i parets del volcà, el con de cendra (ash cone), etc.

El con de cendra (ash cone).

El con de cendra (ash cone).

Camí polsos arribant al Rhino Point.

Camí polsos arribant al Rhino Point.

Rhino Point 3.800 m.

Rhino Point 3.800 m.

Al arribar al refugi de Saddle descansem, mengem una mica i recollim tot, ja que continuem baixant fins el refugi de Miriakamba, descendit 2.048 metres en aquesta jornada.

Els portadors al refugi de Miriakamba.

Els portadors al refugi de Miriakamba.

Dia 06 de setembre de 2007.

Al dia següent abans de baixar fins l’entrada del parc, els portadors volien cobrar, però no eren els tractes per la qual cosa el hi vam dir que cobrarien al final del camí.

Travessant un petit riuet.

Travessant un petit riuet.

Després de les discordances vam començar a baixar fins a l’entrada del parc.

El guia pagant als portadors.

El guia pagant als portadors.

Al arribar descansem i després dels tràmits de pagar els guies, ranger i portadors, ens fan entrega de diplomes amb el nostre nom, fent oficial la nostra conquesta del mont Meru.

Entrega de diplomes oficials de l’ascensió al mont Meru.

Entrega de diplomes oficials de l’ascensió al mont Meru.

Després de tots el tràmits oficials, ens venen a buscar i anem a dormir a la ciutat de Moshi.

Cantonada a la ciutat de Moshi.

Cantonada a la ciutat de Moshi.

La ciutat de Moshi és la tercera ciutat més gran de Tanzània, amb 144.000 habitants, després de Dar Es Salaam la capital, i d’Arusha.

Estació d’autobusos a la ciutat de Moshi.

Estació d’autobusos a la ciutat de Moshi.

Dia 07 de setembre de 2007.

Avui sortim amb un microbús de Moshi en direcció del Parc Nacional del Kilimanjaro, per començar l’ascensió  al Kilimanjaro.

La prominència del Kilimanjaro, desnivell mínim que hauríem de descendir des de el cim per arribar a un altra muntanya més alta, és de 5.885 metres, estant la quarta muntanya més prominent del mont, darrera de l’Everest, de l’Aconcagua i del McKinley.

El Kilimanjaro té un desnivell, des de la seva base a la vall del Rift, fins a la seu cim el Uhuru Peak, de 4.600 metres, el que ho converteix en el pic aïllat més alt del mont.

Impatiens Kilimanjari de color vermell viu, flor que és símbol del parc.

Impatiens Kilimanjari de color vermell viu, flor que és símbol del parc.

L’origen de la paraula Kilimanjaro no està clar.

Podria venir de la llengua Swahili volent dir Muntanya sagrada, o una barreja del Swahili Kiliman (mlima), i el Chagga Jaro (njaro), volent dir Muntanya de les caravanes, referint-se a que les caravanes prenien aquesta muntanya com a referència.

Arribada al Parc Nacional del Kilimanjaro.

Arribada al Parc Nacional del Kilimanjaro.

La ruta per la que ascendirem nosaltres és la ruta Marangu, també coneguda popularment com a ruta Coca-cola o ruta turística, degut a que és possible trobar xocolatines i refrescos en tot el seu recorregut.

Selecció dels portadors per les diferents expedicions.

Selecció dels portadors per les diferents expedicions.

SONY DSCLlargues esperes per aconseguir els permissos.

SONY DSCLlargues esperes per aconseguir els permissos.

Una vegada tenim tots els permisos comencem l’ascensió del nostre cim travessant la porta Marangu, ens trobem a 1.970 metres.

Entrada al parc per la porta Marangu.

Entrada al parc per la porta Marangu.

Passem per la rainforest zone, amb un terra vermellós.

Passem per la rainforest zone, amb un terra vermellós.

Exemplar dels petits camaleons que haviten aquesta zona.

Exemplar dels petits camaleons que haviten aquesta zona.

Tornem a travessar la selva tropical, potser la part més bonica de l’ascensió, en la que podem veure i es troba la major part de la fauna del Kilimanjaro, aus, primats i tot tipus de flora.

Hi ha llocs preparats per dinar.

Hi ha llocs preparats per dinar.

L'espectacle està garantit.

L’espectacle està garantit.

El camí es fa poc a poc i gaudint de tot el que ens envolta, i d’aquesta manera arribem al següent refugi, al Mandara Hut a 2.720 metres.

Arribant al Mandara Hut a 2.720 metres.

Arribant al Mandara Hut a 2.720 metres.

El Mandara Hut consta d’un conjunt de casetes de fusta, una més gran que fa les funcions de menjador, i d’altres més petites amb capacitat per a sis o vuit persones amb lliteres.

Veí del campament.

Veí del campament.

Dia 08 de setembre de 2007.

Al dia següent comencem a caminar més aviat, i quan portem una hora aproximadament, els guies ens diuen que si volem fer una petita desviació podem anar fins el crater del volcà Maundi, els hi diem que si i ens hi acostem.

Crater del volcà Maundi.

Crater del volcà Maundi.

Des de la bora del crater podem contemplar per primera vegada el volcà Kibo, el nostre objectiu tot i que una mica lluny encara, i el Mawenzi una mica més a prop.

El volcà Kibo a l'esquerra i el Mawenzi a la dreta.

El volcà Kibo a l’esquerra i el Mawenzi a la dreta.

Poc més endavant entrem a la zona seca o Heat zone.

Els portadors es guanyen bé el seu jornal.

Els portadors es guanyen bé el seu jornal.

El camí continua estant perfectament fressat i no fa gaire pujada, tot i que és llarg, ja que hem de fer uns dotze quilòmetres i un desnivell de mil metres.

Aturada per dinar.

Aturada per dinar.

Petit habitant d'aquests prats alpins.

Petit habitant d’aquests prats alpins.

A partir d’aquí ja comencem a trobar gent amb mal d’alçada que la baixen amb unes lliteres amb rodes i rodejades de portadors que les baixen a la carrera, nosaltres anem Pole – Pole, que vol dir poa a poc.

Hi ha moments que la realitat es fa present.

Hi ha moments que la realitat es fa present.

El corb de coll blanc (Corvus albicollis) endèmic del sud i est de l'Àfrica.

El corb de coll blanc (Corvus albicollis) endèmic del sud i est de l’Àfrica.

Lobèlies de pètals blaus.

Lobèlies de pètals blaus.

A mitja tarda arribem al refugi Horombo a 3.720 metres.

Arribant al Horombo Hut.

Arribant al Horombo Hut.

El conjunt de casetes de fusta del refugi Horombo és mol similar al del Mandara.

Aquest refugi es fa servir tant de pujada com de baixada, per això és molt més gran que els altres refugis, per encabir-hi a la gent que puja com a la que baixa.

Senecis gegants del Kilimanjaro.

Senecis gegants del Kilimanjaro.

Dia 09 de setembre de 2007.

El següent dia el fem servir per fer aclimatació, pugem tranquil·lament, després d’esmorzar, fins una alçada de 4.042 metres, a un lloc anomenat Zebra Rocks.

Zebra Rocks a 4.042m.

Zebra Rocks a 4.042m.

Més tard pugem una mica més, fins els 4.100 metres, a on podem contemplar els volcans Kibo i Mawenzi, i també tot el recorregut que farem a l’endemà.

El volcà Kibo de 5.862m.

El volcà Kibo de 5.862m.

El volcà Mawenzi de 5.149m.

El volcà Mawenzi de 5.149m.

Tornem a baixar fins el Horombo Hut a sopar i dormir.

Com que és una jornada de descans pels portadors, ens regalen un concert de cants dels país a capela, al mateix temps que els acompanyen amb danses al compàs de les cançons.

Els nostres portadors donant-nos un concert de cançons i balls.

Els nostres portadors donant-nos un concert de cançons i balls.

Dia 10 de setembre de 2007.

Bonica vista del volcà Kibo.

Bonica vista del volcà Kibo.

Avui ens llevem d’hora i després d’esmorzar comencem a caminar amb intenció d’arribar a dormir al refugi Kibo, a 4.700 metres, la qual cosa vol dir que farem mil metres de desnivell i uns deu quilòmetres.

El recorregut entre els dos refugis passa per l’altiplà que hi ha entre els volcans Kibo i Mawenzi, que es troba a més de 4.500 metres d’altitud.

Per fer aquest recorregut hi ha dues rutes, l’alta i la baixa. L’alta més pedregosa i feixuga, que passa més a prop del Mawenzi, i la baixa que passa més a l’esquerra segons pugem, i que és un camí més còmode, aquest darrer és el que nosaltres seguim.

Últim lloc on es troba aigua per aquesta ruta.

Últim lloc on es troba aigua per aquesta ruta.

Quan som a 4.130 metres passem per un lloc anomenat Last Water Point, el darrer punt d’aigua, aquí fem una parada i aprofitem per menjar i hidratar-nos una mica mentre veiem passa els portadors carregant grans i pesats embalums.

En el dia d’avui passem per una zona semi desèrtica, on al de dia la temperatura pot ser molt alta i a les nits tot el contrari.

Zona totalment desèrtica.

Zona totalment desèrtica.

La part més dura del camí serà aclimatar-se bé, acostumar-se a la falta d’oxigen que ja es fa notar, per això és molt important caminar a poc a poc i hidratar-se correctament.

Arribant al refugi Kibo a 4.770 metres.

Arribant al refugi Kibo a 4.770 metres.

Espectacular vista del Mawenzi des de el refugi Kibo.

Espectacular vista del Mawenzi des de el refugi Kibo.

Sobre les dues de la tarda arribem als 4.700 metres, on es troba el refugi Kibo, i ens instal·lem en una de les habitacions que té.

Descansem i preparem l’equip per atacar el cim, sobre les cinc de la tarda sopem i després a dormir una mica fins a dos quarts d’onze de la nit.

D'esquerra a dreta, els tres assistents, el guia de parla castellana i el guia de l’expedició al refugi Kibo.

D’esquerra a dreta, els tres assistents, el guia de parla castellana i el guia de l’expedició al refugi Kibo.

A dos quarts d’onze de la nit ens llevem, esmorzem una mica, ens preparem i sobre un quart de dotze de la nit sortim del refugi.

Comencem a caminar tan sols il·luminats per la llum dels nostres frontals, poc a poc i un darrera l’altre precedits pel guia que ens porta pel bon camí.

El camí ja no és com el que uneix els refugis, és menys traçat i més pedregós.

De mica en mica passa el temps, arribem a un punt anomenat Cova de Hans Meyer, és una balma on van fer nit els primers conqueridors del Kilimanjaro.

Cova de Hans Meyer.

Cova de Hans Meyer.

Fem una petita parada, però curta, fa fred i no ve de gust estar parats.

A partir d’aquest punt el camí zigzagueja per superar una inclinada tartera que fa més dura l’ascensió, però poc a poc arribem al fina d’aquesta dura pujada, per l’erosió del terreny i per l’alçada, i sobre les cinc del matí arribem al Gilman’s Point, som a 5.681 metres.

Gilman’s Point a 5.681 metres.

Gilman’s Point a 5.681 metres.

Ens felicitem, em arribat a un dels punts mítics del Kilimanjaro, som en una de les puntes del crater del volcà, però encara ens queda un bon tros per arribar a la punta més alta, al Uhuru Peak.

El camí ara és més suau, però encara hem de superar més de dos-cents metres de desnivell, resseguir una carena que voreja el crater anomenat Reusch i passar per la zona de les neus eternes del Kili, però en unes dues hores ho fem.

Poc més en davant passem per un altre punta anomenada Stella Point, a 5.756 metres, punta que es troba al mig de la carena.

Mentre fem aquest últim esforç, surt el Sol i ens regala unes vistes impressionats pintant de color rosat les parets de glaç que tenim al davant.

Primeres llums sobre les Neus del Kilimanjaro.

Primeres llums sobre les Neus del Kilimanjaro.

Poc abans d’arribar al cim passem per una zona de petits penitents formats pel fred i el vent.

Petits Penitents abans d’arribar al cim del Uhuru.

Petits Penitents abans d’arribar al cim del Uhuru.

Avui onze de setembre de 2007 i quan son quarts de vuit del matí som dalt del cim del Uhuru Peak, sostre del continent d’Àfrica.

Uhuru Peak a 5895 metres, cim principal del Kilimanjaro i sostre d’Àfrica.

Uhuru Peak a 5895 metres, cim principal del Kilimanjaro i sostre d’Àfrica.

Crits i llàgrimes d’alegria tot es barreja, ens fem les fotos de rigor i celebrem la Diada de Catalunya desplegant senyeres i cantant l’himne dels Segadors.

Crater Reusch del volcà Kibo al Kilimanjaro.

Crater Reusch del volcà Kibo al Kilimanjaro.

Després de les felicitacions i abraçades comencem a desfer el camí de pujada, tornem pel mateix lloc per on hem pujat, desfem els cinc quilòmetres de pujada i els 1.195 metres de desnivell fins el refugi Kibo.

Darrera les parets de glaç podem veure la figura del volcà Shira.

Darrera les parets de glaç podem veure la figura del volcà Shira.

Forta baixada fins el refugi Kibo el qual veiem al fons.

Forta baixada fins el refugi Kibo el qual veiem al fons.

Al refugi una parada per descansar, menjar una mica i continuem camí de baixada, avui la jornada és molt llarga ja que baixem fins el refugi Horombo a dormir, encara ens queden quinze quilòmetres i mil metres més de desnivell.

Baixant el llarg camí fins el refugi Horombo amb el Mawenzi al fons.

Baixant el llarg camí fins el refugi Horombo amb el Mawenzi al fons.

Dia dotze de setembre de 2007.

Avui abans de començar a caminar els guies i els portadors ens fan una manifestació de cants i balls com a felicitació per haver aconseguit el cim.

Aquesta jornada també és llarga ja que baixem fins al punt d’inici, passant primer pel refugi Mandara i fins a la porta Marangu, fem uns dinou quilòmetres i mil vuit-cents metres de desnivell.

Al refugi Mandara parem a descansar i al mateix temps s’aprofita per pagar les propines a tots els col·laboradors, des de els guies fins als portadors, d’aquesta manera ells al arriba a baix ja poden marxar i no cal que ens esperin.

Curiositats de la natura.

Curiositats de la natura.

Mapa de la zona.

Mapa de la zona.

A l’entra del parc tornem a agafar un autobús que ens porta fins l’hotel Springlands a Moshi.

A la nit sopar de celebració, cants cava i xerinola, mentre els guies ens reparteixen uns diplomes que acrediten que hem pujat al Uhuru Peak uns i al Gilman’s Point d’altres.

Entrega de diplomes a l’hotel Springlands a Moshi.

Entrega de diplomes a l’hotel Springlands a Moshi.

Celebracions pel èxit aconseguit per l’expedició.

Celebracions pel èxit aconseguit per l’expedició.

Els quatre dies següents els dediquem a fer turisme de safari fotogràfic pels quatre grans parcs del nord de Tanzània.

El Lake Manyara National Park que es troba a la vall del Rift, amb búfals, elefants, hipopòtams,  lleons que pugen als arbres, i multitud d’aus.

Lleona dormint dalt d’un arbre..

Lleona dormint dalt d’un arbre..

El Serengueti National Park, plana immensa plena de tot tipus d’animals com les zebres i nyus que fan les famoses migracions.

Nyus anat un darrera l’altre en busca de menjar.

Nyus anat un darrera l’altre en busca de menjar.

El Ngorongoro Conservation Area, crater que conté al seu interior un ecosistema únic al mon.

Família d’elefants.

Família d’elefants.

El Tarangire National Park, molt famós pels Baobabs gegants i per la gran quantitat d’elefants que hi conté.

Baobabs, Arbre de la Vida, arriben a viure més de cinc mil anys i poden emmagatzemar dintre seu fins a cent mil litres d’aigua.

Baobabs, Arbre de la Vida, arriben a viure més de cinc mil anys i poden emmagatzemar dintre seu fins a cent mil litres d’aigua.

També visitem un poblat Massai en el que ens reben amb cants i danses típiques d’aquestes tribus; i la zona d’Olduvai, amb jaciments arqueològics i paleontològics, també es coneix oficiosament com el bressol de la humanitat pels les restes trobades d’homínids de més de dos milions d’anys.

Danses rituals Massais.

Danses rituals Massais.

Zona d’Olduvai, amb jaciments arqueològics i paleontològics.

Zona d’Olduvai, amb jaciments arqueològics i paleontològics.

El dia disset de setembre , al vespre, agafem un vol que ens porta fins al aeroport de Barcelona, al qual hi arribem el dia divuit, i on ens retrobem amb amics i família, donant per acabada l’expedició.

Tots els membres de l'expedició.

Tots els membres de l’expedició.

Mytikas 2.918 m.

Mytikas 2.918 m.

País: Grècia.

Data: 17 i 18 de juliol de 2.016.

Participants (4): Joan Gassol, Montse León, Tatiana Stúpina i Pere López.

Inici: Pàrquing de Priónia.

Final: Pàrquing de Priónia.

Circular: No.

Temps real: 11:20 hores.

Temps total: 14:40 hores.

Desnivell: 1.870 metres.

Desnivell acumulat: 2.100 metres.

Distància: 18.0 quilòmetres.

Dificultat: Difícil.

Vista del massís de l’Olimp des del poble de Panteleimonas.

Vista del massís de l’Olimp des del poble de Panteleimonas.

El dia 16 de juliol de 2016 ens agafem un vol que ens porta des de Barcelona a Atenes.

Arribem quan son a prop de les tres de la tarda.

Després de trobar el cotxe adequat que ja teníem llogat, iniciem el viatge per carretera, en direcció nord, de poc més de quatre-cents quilòmetres fins un llogaret anomenat Panteleimonas, un poble molt maco de muntanya, que es troba a uns 25 quilòmetres de Litójoro, últim poble abans de pujar al nostre cim, el Mytikas.

Cim del Mytikas de 2.918 metres.

Cim del Mytikas de 2.918 metres.

El Mytikas és el cim més alt de Grècia, i es troba al massís de l’Olimp, a la serralada dels Balcans.

El nom de Mytikas vol dir “Nas”, té 2.918 metres i és un dels cims més alts d’Europa en termes de prominència.

En topografia, la prominència caracteritza a l’alçada d’una muntanya per la distància vertical entre el seu cim i la més baixa línia del contorn que l’envolta, però que no conté cim més alt dintre d’ell.

El dia disset sortim de Panteleimonas i anem fins Litójoro.

Una vegada sobrepassat el poble de Litójoro hi ha una carretera que surt a l’esquerra, està indicada com a Olimp, que amb uns 18 quilòmetres de carretera de muntanya asfaltada, excepte els últims cinc-cents metres que és de terra, ens deix al pàrquing de Priónia.

El pàrquing és el final de la carretera i aquí podem trobar un bar restaurant, una font d’aigua, uns rentadors de peus i WC.

Pàrquing de Priónia.

Pàrquing de Priónia.

Quan son les 11:10 hores arribem al pàrquing, preparem tot el material i a les 11:40 hores comencem a caminar en direcció contraria a la que hem arribat.

El camí està perfectament indicat i és un camí molt ben conservat.

El camí està indicat com a “E4”.

Començament del camí E4 al pàrquing de Priónia.

Començament del camí E4 al pàrquing de Priónia.

Tot el camí fins al refugi està indicat amb senyalitzacions grogues.

El camí remunta la vall de Mavrologos.

Un dels mites grecs conta la història d’Orfeu, que afligit després de la mort de la seva dona Eurídice, va renunciar a les dones i no va reconèixer els misteris u orgies dionisíaques.

Per la falta de respecte al deu Dionís, aquest el va condemnar a mort.

L’ordre la van portar a terme les companyes de Dionís, les Menades, i les restes d’Orfeu van fer cap al riu de la vall de Mavrologos.

Els grecs diuen que amb una mica de sort, es poden escoltar els cants de les assassines d’Orfeu en aquest lloc.

El camí puja entre boscos d’avets, faigs i pins, amb força ombra.

Bonic camí entre boscos d’avets, faigs i pins, amb força ombra.

Bonic camí entre boscos d’avets, faigs i pins, amb força ombra.

Quan son les 12:15 hores creuem un barranc, el camí continua pujant i quan portem una hora caminant arribem a la font de Pigadouli.

La font té una taula i dos bancs de pedra coberts per una teulada de fusta, on aprofitem per parar, descansar i refrescants una mica.

Font de Pigadouli.

Font de Pigadouli.

Passats deu minuts continuem pujant i quan portem unes dues hores creuem un barranc de nou i parem uns tres quarts a descansar i menjar una mica, ens trobem sobre els 1.900 metres.

Creuant el barranc d’Aghirasta que vol dir Sempre Jove.

Creuant el barranc d’Aghirasta que vol dir Sempre Jove.

Continuem pujant i poc més endavant podem veure sobre nostre el refugi, encara queda una estona, i quan son les 15:35 hores hi arribem.

Arribant al refugi de Spilios Agapitos.

Arribant al refugi de Spilios Agapitos.

El refugi té una capacitat per a 110 persones i es troba sobre els 2.100 metres, rodejat d’un paratge de pins dels Balcans o pins de Bòsnia.

Al arribar al refugi, i a ma dreta, hi ha un exemplar de dues branques força espectacular.

Entrada al refugi Spilios Agapitos.

Entrada al refugi Spilios Agapitos.

Avui fem nit al refugi al qual hi havíem reservat plaça per correu electrònic.

([email protected]   Tel. 0030-23520/81800).

El refugi té el nom de Spilios Agapitos, primer president de la federació grega de muntanya, i arquitecte e enginyer del primer edifici del refugi, però també se’l  coneix per Zolota ja que des del 1954 fins el 2001 el va regentar Kostas Zolota, i des de les hores per la seva filla Maria.

El dilluns dia 18 ens llevem aviat i anem a esmorzar a l’edifici central, volem sortir el més aviat possible ja que la jornada serà llarga.

Sortint del refugi Spilios Agapitos cap el cim.

Sortint del refugi Spilios Agapitos cap el cim.

Quan son les 07:15 hores sortim del refugi en direcció nord, som tres membres del grup, ja que Montse decideix quedar-se a esperar-nos en el refugi.

El camí comença amb forta pujada durant uns cinc minuts, que és quan trobem un camí a la dreta que ens portaria al refugi C. Kakalos, al mateix temps creuem un barranc i el camí es suavitza una mica respecte a la pujada, al mateix temps que gira cap a l’esquerra.

A les 07:45 hores arribem a un collet on trobem un banc de pedra, és per seure i contemplar la vista que se’ns obre davant nostre sobre totes les muntanyes que ens envolten.

Collet on el camí gira a la dreta.

Collet on el camí gira a la dreta.

Aquí el camí gira a la dreta i s’enfila pel llom tot passant pel mig d’un preciós bosc de pins.

Ja podem veure el cim al que volem pujar, és espectacular.

Tot el camí està perfectament marcat per marques grogues del camí E4, i té una traça que no es pot perdre.

Primeres vistes del cim del Mytikas.

Primeres vistes del cim del Mytikas.

Quan son les 08:05 hores trobem un altre banc de pedra on es pot fer una aturada i contemplar el paisatge, descansem cinc minuts.

Banc de pedra on fem un glop d’aigua.

Banc de pedra on fem un glop d’aigua.

El camí continua pujant, ara ja sense bosc, i al fons podem veure un pal indicador.

Camí qDesviament cap a la punta Skala que ja veiem al fons.ue porta al refugi Y. Apostolidis.

Camí que porta al refugi Y. Apostolidis.

En deu minuts arribem al pal que veiem, hi ha un camí que marxa a la dreta i que porta al refugi Y. Apostolidis.

Aquest camí també ens portaria al cim, però pujant per una canal molt dreta i amb un cert risc de caiguda de pedres.

Nosaltres continuem rectes en direcció a un gran coll, en aquest punt el camí gira a la dreta i amunt.

Desviament cap a la punta Skala que ja veiem al fons.

Desviament cap a la punta Skala que ja veiem al fons.

Ja veiem la punta Skala de 2.866 metres, però ens queda encara 1,5 quilòmetres, els quals els fem poc més d’una hora.

El camí  ha canviat, es tot pedruscall i la inclinació ha augmentat.

Arribant a la Punta Skala.

Arribant a la Punta Skala.

Quan son les 09:25 hores arribem a la punta Skala, descansem una mica tot contemplant el que ens queda, ja que aquí ja es veu el cim que volem fer.

Podem contemplar l’espectacular vessant nord i la no menys espectacular cresta que ens resta fins el cim.

Vista del Mytikas des de el Skala.

Vista del Mytikas des de el Skala.

El camí fins aquí ha estat còmode i fàcil, però a partir d’ara el que queda és una cresta difícil i perillosa, els grecs l’han batejada com “Kakoskala”, que vol dir “Els mals Passos”.

Per la mitologia grega l’Olimp era la llar dels deus, dels principals del Panteó grec que estava presidit per Zeus, pare dels deus i dels homes, deu dels cels i del tro.

Diuen que els deus de l’Olimp eren dotze, entre ells a Afrodita, deessa de la bellesa, de l’amor, del desig i la reproducció.

Doncs dalt del Skala vam trobar a Zeus amb el seu llamp, i a Afrodita que li feia companyia, i ens donaven la benvinguda, i la seva aprovació per trepitjar la seva llar, i trepitjar el cim més alt de l’Olimp.

Dos alpinistes disfressats de Zeus i Afrodita dalt de la Punta Skala.

Dos alpinistes disfressats de Zeus i Afrodita dalt de la Punta Skala.

Quan son les 09:35 hores comencem a anar des de el Skala al Myticas, i comencem baixant per una petita canal, per anar davallant fins un coll que talla la respiració.

Canal de sortida del Skala cap el Mytikas.

Canal de sortida del Skala cap el Mytikas.

Tot el camí fins el cim està marcat amb punts vermells, cosa que s’agraeix ja que  el camí és complicat i escollir el millor per passar és molt important.

Davallant el primer sifó.

Davallant el primer sifó.

Al començar a baixar, Joan no es troba bé i decideix retornar fins la punta del Skala i esperar el nostre retorn per baixar junts fins el refugi.

A les 09:56 son en aquest coll que és com un pas de cavall, amb una caiguda brutal per les dos vessants.

Mirant cap el primer coll que hem passat.

Mirant cap el primer coll que hem passat.

Pujada d’una altra sifonada.

Pujada d’una altra sifonada.

Continuem cap el cim, passem quatre sifonades, unes vegades grimpant i d’altres des grimpant, però poc a poc ens anem acostant al final.

Des grimpant un pas complicat.

Des grimpant un pas complicat.

Pujant la penúltima sifonada.

Pujant la penúltima sifonada.

Arribant al cim del Mytikas.

Arribant al cim del Mytikas.

Quan son les 10:30 hores trepitgem el cim més alt de Grècia, som al Mytikas de 2.918 metres, cim culminat de l’Olimp, i segona cota més alta dels Balcans.

Mytikas de 2.918 metres, cim culminat de l’Olimp, de Grècia, i segona cota més alta dels Balcans.

Mytikas de 2.918 metres, cim culminat de l’Olimp, de Grècia, i segona cota més alta dels Balcans.

Fem les fotos de rigor, descansem una mica i quan son les 10:55 hores comencem el retorn pel mateix camí que de pujada.

Skolio de 2.912 metres des de el Mytikas.

Skolio de 2.912 metres des de el Mytikas.

Tornem a grimpar i des grimpar tot el camí fins el Skala, al qual arribem quan son les 11:40 hores, i ens retrobem amb Joan.

Joan es troba millor i decidim arribar-nos fins el proper Skolio de 2.912 metres, segona cota de l’Olimp.

Tatiana decideix quedar-se a esperar-nos, i així la deixem amb les motxilles per anar sense pes, no més amb les càmeres de fotos.

Quan son les 11:52 comencem a anar al Skolio per un camí que segueix la carena que uneix les dues puntes.

Mytikas entre núvols des de mig camí entre el Skala i el Skolio.

Mytikas entre núvols des de mig camí entre el Skala i el Skolio.

A mig camí ens girem per contemplar la cara nord del Mytikas, els núvols de convenció ja estan pujant i comencen a tapar el cim.

Arribant al Skolio.

Arribant al Skolio.

Tretze minuts més tard ja som al Skolio, ens fem unes fotos i la fem petar amb uns grecs que coneixien el nostre país.

Skolio de 2.912 metres, segona cota de l’Olimp.

Skolio de 2.912 metres, segona cota de l’Olimp.

A les 12:33 hores tornem a estar a la punta del Skala i ens retrobem a Tatiana, agafem les motxilles i comencem a davallar pel mateix camí de pujada.

Camí de baixada cap el refugi.

Camí de baixada cap el refugi.

Sobre les 13:00 hores tornem a ser al encreuament del camí que porta al refugi Y. Apostolidis.

Quan son les 13:45 hores tornem a ser al refugi i ens retrobem els quatre de nou.

Descansem, ens hidratem amb unes bones birres i demanem una sopa de verdures al mateix refugi, que ens serveix per dinar i recuperar-nos una mica millor.

Després de menjar recollim tot el material, i comencem a baixar quan son les 14:35 hores. Tornem pel mateix camí que vam pujar el dia abans.

Quan son les 16:20 hores tornem a ser a la font Pigadouli, aprofitem per refrescar-nos i descansar uns quinze minuts.

Lloc sota teulada a la font Pigadouli.

Lloc sota teulada a la font Pigadouli.

Tornem a davallar ja sense aturades llargues fins gairebé arribar al pàrquing de Priónia, perquè uns minuts abans d’arribar ens desviem uns metres per visitar una petita cascada.

Petita cascada abans d’arribar al pàrquing de Priónia.

Petita cascada abans d’arribar al pàrquing de Priónia.

Per fi arribem al pàrquing quan son les 17:40 hores, donant per finida l’expedició a la muntanya, seu del deus de la mitologia grega.

Rosalia alpina es una espècie de cerambícid de gran mida y coloració característica, coleòpter trobat pujant cap el refugi.

Rosalia alpina es una espècie de cerambícid de gran mida y coloració característica, coleòpter trobat pujant cap el refugi.

Capricis de la natura.

Capricis de la natura.

Mapa de la zona.

Mapa de la zona.

 

 

Coma Pedrosa

 

COMA PEDROSA 2.939 m. Andorra.

Data: Diumenge 12 de juliol de 2009.

Participants (3): Dària Stúpina, Tatiana Stúpina i Pere López.

Temps real: 7 hores i 15 minuts.

Temps total: 9 hores.

El dissabte dia onze de juliol de 2009 sortim de Reus en direcció a Andorra, després de sis hores de botigues, anem a dormir al bonic hotel Husa Xalet Verdú, que es troba a Arinsal.

El diumenge dia dotze esmorzem al hotel i sortim del poble en direcció NO per la carretera i passat un pont, seguim a la dreta fins que s’acaba el carrer, allí mateix deixem el cotxe.

En aquest punt surt una pista, marcada amb el GR-11i amb uns punts de color groc que ens portaran fins el mateix cim de Coma Pedrosa.

Sortida d’Arinsal.

Sortida d’Arinsal.

Comencem a caminar a les vuit i quaranta minuts.  Al principi la pista puja costeruda.  Als cinc minuts trobem una barrera que impedeix el pas als cotxes, i allí mateix surt un camí a la dreta que també dona accés al Parc Natural de les Valls de Coma Pedrosa, nosaltres continuem per la pista.

Pal que barra el pas als cotxes.

Pal que barra el pas als cotxes.

Als deu minuts de caminar la calor ja ens fa suar i ens em de treure roba.

Als vint-i-cinc minuts arribem a un replà a on trobem un cartell que ens indica que seguint recte anem cap el Coma Pedrosa i a la dreta podem anar al Pla d’Estany, als Forcats i als Estanys de Montmantell.  Estem sobre els 1.700m d’alçada, i deixem la pista per seguir per un camí molt fresat.

Punt on es deix la pista que continua fins el Pla de l’Estany.

Punt on es deix la pista que continua fins el Pla de l’Estany.

El camí passa per un bosc ombrívol i ple de vegetació.

El camí passa per un bosc ombrívol i ple de vegetació.

Als quinze minuts creuem un pont sobre el riu d’Areny, i un minut després creuem un altre sobre el riu de Coma Pedrosa.

Pont sobre el riu d’Areny.

Pont sobre el riu d’Areny.

Pont sobre el riu de Coma Pedrosa.

Pont sobre el riu de Coma Pedrosa.

En una hora em pujat tres-cents metres de desnivell, el camí és fàcil i de bon caminar, a la vegada que molt maco, fa ziga-zagues entre rododèndrons en flor que fan el camí molt agradable.

El camí fa ziga-zagues entre rododèndrons en flor.

El camí fa ziga-zagues entre rododèndrons en flor.

A l’hora i mitja de caminar, en un petit replà just abans de pujar l’última pala abans del collet de coma pedrosa, creuem les aigües del riuet que baixa de l’estany de les Truites, que es troba pel damunt del refugi de Coma Pedrosa.

Aigües que baixen de l’estany de les Truites.

Aigües que baixen de l’estany de les Truites.

En deu minuts som dalt del collet, som a 2.250m. i em fet uns sis-cents metres de desnivell.

Petita pujada fins el Refugi de Coma Pedrosa.

Petita pujada fins el Refugi de Coma Pedrosa.

Descansem una mica i decidim que Dària es quedi  al refugi, que està a cinc minuts damunt nostre, esperant-nos a Tatiana i a mi que continuem fins el cim.

Plans de Coma Pedrosa des de el Collet del mateix nom.

Plans de Coma Pedrosa des de el Collet del mateix nom.

Davant nostre podem contemplar gaire bé tot el camí fins el cim, i a la nostra dreta es pot veure una cabana de pedra, de pastors, que en moments de dificultats pot servir de refugi.

Cabana de pastors als Plans de coma Pedrosa.

Cabana de pastors als Plans de coma Pedrosa.

El camí no puja gaire durant uns quinze minuts, és l’únic descans que dona aquest cim en tot el recorregut.

Final del plans de Coma Pedrosa.

Final del plans de Coma Pedrosa.

E camí va agafant més inclinació a la vegada que va girant una mica a la dreta fins un lloc que li diuen les Canyorques.  En aquest punt hi ha la surgència d’aigües que venen de l’estany Negre.

Canyorques. En aquest punt hi ha la surgència d’aigües que venen de l’estany Negre.

Canyorques. En aquest punt hi ha la surgència d’aigües que venen de l’estany Negre.

Aquí parem un quart d’hora per menjar una mica i agafar forces per la forta pujada que estem apunt de fer, ens trobem a 2.450m.

El camí gira, en un angle de noranta graus, cap a la dreta, puja per una zona herbosa, en un pendent molt costerut, però que guanya metres molt ràpidament.

A 2.570m. hi ha un petit collet en que hi ha un bivac.  A uns trenta metres més amunt ens trobem en coll amb un pal indicador i en el que podem veure una de les basses de l’estany Negre.

Basses de l’estany Negre.

Basses de l’estany Negre.

El camí gira amunt per un pas estret entre la bassa i la muntanya, per en cinc minuts trobar un cartell que ens indica, per un costat que el GR-11 continua recte, per anar fins l’estany Negre, i per un altra que el nostre camí, amb marques grogues, puja amunt cap a la dreta, en direcció a la cresta fins el coma Pedrosa.

El camí puja i l’estany Negre queda sota a l’esquerra.

El camí puja i l’estany Negre queda sota a l’esquerra.

Sobre les dotze hores i quaranta-cinc minuts som a 2.725m. i arribem al cap damunt de la cresta, la qual seguim cap a l’esquerra.

Una vegada dalt de la creta es pot veure el que resta fins el cim.

Una vegada dalt de la creta es pot veure el que resta fins el cim.

La cresta te unes deu o dotze puntes que es van salvant amb relativa facilitat.

Vista del refugi de Coma Pedrosa i l’estany de les Truites des de la cresta.

Vista del refugi de Coma Pedrosa i l’estany de les Truites des de la cresta.

Salvant una de les puntes de la cresta.

Salvant una de les puntes de la cresta.

Sobre els 2.900m. salvem l’últim pollegó per arribar al coll abans del cim, a on hi ha un altre bivac, son la una i trenta minuts de la tarda.

Salvant l’última punta i cim al fons.

Salvant l’última punta i cim al fons.

Deu minuts més i som al cim més alt  d’Andorra, al Coma Pedrosa, de 2,939m. hem trigat cinc hores justes des de l’aparcament.

Cim de Coma Pedrosa 2.939m. Andorra.

Cim de Coma Pedrosa 2.939m. Andorra.

Fem les fotos de rigor.  La vista és de les que paguen l’esforç que es fa per pujar.

La vall del riu Pollós d’Arinsal i refugi amb l’estany de les Truites a la dreta.

La vall del riu Pollós d’Arinsal i refugi amb l’estany de les Truites a la dreta.

Per un costat tenim tot Andorra als nostres peus, veient Arinsal, la Massana i Escaldes-Engordany; per un altre gairebé tot els Pirineus, tenint quasi a tocar la Pica d’Estats, i veient clarament l’Aneto, etc.

Sotllo, Pica d’Estats i Montcalm d’esquerra a dreta.

Sotllo, Pica d’Estats i Montcalm d’esquerra a dreta.

Per baixar hi ha varies possibilitats, una és continuar per la cresta fins la Portella de Baiau, pudent fer l’Agulla del mateix nom de 2.863m., girar a la dreta per la collada del Forat dels Malhiverns i arribar fins el refugi del Pla de l’Estany i tirar avall fins trobar el GR-11 en el punt que he indicat abans, sobre els 1.700m.

Baixant per la tartera.

Baixant per la tartera.

Un altra possibilitat és tornar pel mateix camí de pujada, i un altra i la més ràpida que és la que nosaltres agafem, baixar fins el collet abans del cim, i en contes de seguir recte per la cresta, girar a la dreta i baixar per una gran tartera fins torbar el GR-11 just al cap damunt de l’estany Negre, a 2.730m.  aquesta baixada ens costa quinze minuts.

Punt on es troba el GR-11 amb tartera i cim al fons.

Punt on es troba el GR-11 amb tartera i cim al fons.

En aquest punt tenim tota la cresta a la nostra esquerra i podem confirmar que té dotze puntes.

Tenim l’estany Negre als nostre peus.

Tenim l’estany Negre als nostre peus.

L’estany Negre està encara mig gelat, i el salvem baixant pel seu costat esquerra, ara per neu, ara per pedres.  Passat l’estany hi ha una canal estreta tota plena de neu fins les basses de l’estany Negre, a on empalmem amb el camí de pujada, tot aquest tros ens costa uns vint-i-cinc minuts.

Salvem l’estany Negre pel seu costat esquerra.

Salvem l’estany Negre pel seu costat esquerra.

En el coll de les basses tornem a recuperar forces, mengem una mica i descansem uns quinze minuts.

La baixada és força ràpida i en quaranta-cinc minuts som al collet de Coma Pedrosa una altra vegada.  Pujo fins el refugi a buscar a Dària i tornem a baixar.

Refugi de Coma Pedrosa.

Refugi de Coma Pedrosa.

El camí és tan bonic de baixada com de pujada.

El camí és tan bonic de baixada com de pujada.

Petit salt d’aigua al riu Coma Pedrosa, a l’obaga del mateix nom.

Petit salt d’aigua al riu Coma Pedrosa, a l’obaga del mateix nom.

En una hora i mitja tornem a ser al cotxe, no sense abans haver parat a collir uns quans Vaccinium myrtillus, o el que és el mateix en català nabius (encastellà: arándanos).  Hem fet nou hores i un desnivell d’uns 1.400m.

Nabiu autèntic del país.

Nabiu autèntic del país.

Mapa de la zona.

Mapa de la zona.

Aconcagua.

 

Aconcagua 6.959 m. (Andes) Argentina.

Data: Del 03 al 28 de gener de 1997.

Participants (10): Encarna Hidalgo, Joan Gassol, Joan Marqués, Joan Porta, Josep Fàbregas, Juan Luís Benítez, Lluís Díaz, Pere López, Rosa Feliu i Toni Coll.

Inici: Puente de Inca.

Final: Puente de Inca.

Temps real: 60 hores.

Temps total: 90 hores.

Desnivell: 4.329 metres.

Desnivell acumulat: 7.200 metres.

Distància: 107 quilòmetres.

Dificultat: Difícil.

Cara Oest de L’Aconcagua.

Cara Oest de L’Aconcagua.

L’Aconcagua amb els seus 6.959 metres és un dels grans, és un cim que pertany a la col·lecció dels Seven Summits, els cims més alts de cada continent.

És el cim més alt d’Amèrica, i es troba a la serralada dels Andes, a la República d’Argentina, província de Mendoza, departament de Las Heras, i tot ell es troba en territori argentí.

Per fer un cim d’aquesta magnitud, abans s’ha de preparar amb molta antelació, i comporta una gran complexitat.

Primer s’ha de formar el grup, potser això és el més fàcil, s’han de coordinar molts aspectes, materials, viatges, estades, preparació física, infraestructura, contractació de guies, documentació, permisos, patrocinadors, etc.

Fent preparació física.

Fent preparació física.

Nosaltres vam muntar un grup de deu expedicionaris molt complert i amb molta experiència en alta muntanya.

Tot va començar un any i mig abans amb moltes reunions, visites a possibles patrocinadors, viatges als Pirineus i Alps, i tot amanit amb molta il·lusió.

Presentació de l’expedició al medis de comunicació.

Presentació de l’expedició al medis de comunicació.

Vam decidir programar el viatge pel gener de 1997, data en que es commemorà el primer centenari de la primera ascensió.

Al gener en aquelles contrades és estiu, tot el contrari que aquí que és ple hivern, ja que es troba a l’hemisferi austral, al hemisferi Sud.

Vam contractar viatges, estades i el servei de guies i mules de la companyia Aymarà pel transport del gros del material fins el camp base.

Preparant el material de l’expedició.

Preparant el material de l’expedició.

L’Aconcagua és un cim que es troba a l’Argentina, a la província de Mendoza, al departament de Las Heras. És un cim que es troba totalment en territori argentí, però molt a prop de la frontera amb Xile.

L’Aconcagua tot i la seva forma, no és un volcà, si no que és un pedestal de sediments marins recoberts per una massa volcànica.

Al seu entorn trobem cims de més de cinc mil metres, però tots més de mil metres per sota seu.

L’Aconcagua vist des de la sortida.

L’Aconcagua vist des de la sortida.

Sobre l’origen del seu nom hi han diferents opinions, una diu que pot venir del nom del Aymerans “KON KAWA”, que vol dir “Muntanya Nevada”, un altre del nom dels Auracans, que és una població xilena, “ACONCA-HWE”, que vol dir “Ve de l’Altre Costat”, però l’expressió dels Quítxues “AKON-KAHUAK”, ÉS POTSER LA MÉS EXTENSA, I SIGNIFICA “Sentinella de Pedra”.

L’Aconcagua te dos cims, el Nord i el Sud, separats per una cresta, “La Cresta del Guanaco”, de prop d’un quilòmetre, la punta més alta és la Nord amb 6.959 metres i la Sud en te 6.930 metres.

Tots el membres de l’expedició a l’aeroport de Barcelona.

Tots el membres de l’expedició a l’aeroport de Barcelona.

El divendres dia 03 de gener de 1997 comencem l’expedició sortint de l’aeroport de Barcelona fins a Madrid, on fem transbord a un vol transoceànic fins l’aeroport de Rio de Janeiro i d’aquest un altre fins a Santiago de Xile.

Poc abans d’arribar a Santiago de Xile podem contemplar per primera vegada l’Aconcagua a través de les finestretes de l’avió, l’emoció ens omple a tots.

L’Aconcagua vist des de l’avió.

L’Aconcagua vist des de l’avió.

El dissabte dia 04 arribem a l’aeroport internacional Comodoro Arturo Merino Benítez, o simplement aeroport Arturo Merino Benítez, també conegut com aeroport de Santiago – Pudahuel, que està ubicat a l’Oest de la ciutat de Santiago de Xile, a la comuna de Pudahuel, d’aquí l’antic nom de aeroport de Pudahuel.

El Palacio de La Moneda, normalment conegut com La Moneda, és la seu del presiden de la República de Xile.

El Palacio de La Moneda, normalment conegut com La Moneda, és la seu del presiden de la República de Xile.

Anem directament a la ciutat de Santiago de Xile i s’hostatgen a l’hotel Tupahué. La resta del dia fem una visita trística per la ciutat, metres la companyia Aymarà recupera part de l’equipatge que havíem enviat pel davant i restava en un magatzem.

Furgoneta que ens portarà fins a Puente de Inca.

Furgoneta que ens portarà fins a Puente de Inca.

El diumenge dia 05 carreguem l’equipatge (disset bidons, quatre grans bosses i deu motxilles), en una gran furgoneta i comencem el viatge en direcció a la frontera xilena-argentina.

Creuem la serralada andina pel túnel del Coll de Crist Redentor fins arribar a la duana, passem els tràmits legals i continuem fins la petita població de Puente de Inca.

Les quatre cases del llogaret que és Puente d’Inca.

Les quatre cases del llogaret que és Puente d’Inca.

Puente de Inca és una localitat que deu el seu nom a una formació rocallosa que te forma de pont natural sobre el riu Las Cuevas.

En aquest punt també es pot visitar les runes d’un antic hotel d’aigües termals al mateix temps que es pot veure com l’aigua, que es considera medicinal, porta mols minerals i sals, qualsevol objecte que es deix sota l’aigua es pot treure petrificats amb una capa ferruginosa en menys de quaranta dies.

Part de les runes d’un hotel d’aigües termals a Puente d’Inca.

Part de les runes d’un hotel d’aigües termals a Puente d’Inca.

Puente d’Inca es troba a 2.700 metres, entre els “Cerros Banderita Norte i Sur”, i és des de on sortirem caminant per pujar l’Aconcagua.

Ens hostatgem a un lloc anomenat  l’Alberg.

Primer sopar a l’Alberg de Puente d’Inca.

Primer sopar a l’Alberg de Puente d’Inca.

El dilluns dia 06 comen per classificar i repartir tot el material, ja que una part anirà directament al refugi del camp base amb mules, i l’altre part amb nosaltres els propers tres dies, fins que arriben al refugi del camp base.

Deixem enrere Puente d’Inca.

Deixem enrere Puente d’Inca.

Sobre les nou del matí comencem a caminar i el primer lloc pel que passem és la porta del Parc Provincial Aconcagua, on es troba l’oficina on s’han de treure els permisos d’estada i ascensió, en el nostre cas uns 80$, però com que ja els portàvem pagats del dia abans a Mendoza per la companyia Aymarà, doncs els tràmits van ser ràpids.

Instal·lacions de la porta del Parc Provincial Aconcagua i cara S de l’Aconcagua al fons.

Instal·lacions de la porta del Parc Provincial Aconcagua i cara S de l’Aconcagua al fons.

Sobre les tres de la tarda arribem a Confluencia a 3.200 metres, punt on es troben les aigües que baixen dels barrancs d’Horcones Superior i Inferior, i on la gent munta un primer campament.

Nosaltres , assessorats pels nostres guies, continuem pujant una mica més en direcció a Plaça França, pel barranc d’Horcones Inferior i a uns 3.300 metres muntem el primer campament, el qual anomenem Camp Zero.

Camp 0 a la vall d’Horcones Inferior.

Camp 0 a la vall d’Horcones Inferior.

El dimarts dia 07 pugem pel barranc d’Horcones inferior fins a les rodalies de Plaça França (camp base de la gent que vol escalar la paret sud de l’Aconcagua), i parem quan estem sobre els 4.300 metres.

Impressionant paret S de L’Aconcagua.

Impressionant paret S de L’Aconcagua.

Ens hi quedem una hora per aclimatar metre contemplem la meravellosa vista dels 3.000 metres de la paret sud de l’Aconcagua, i per distreure’ns una mica intentem fer un petit castell de dos de tres, ho aconseguim al tercer intent, ens falta l’aire i l’alçada es fa notar.

Detall de l’última part de la paret i la punta S.

Detall de l’última part de la paret i la punta S.

Una vegada feta l’aclimatació retornem al camp zero a dormir.

El dimecres dia 08 pleguem el campament, baixem fins a Confluència i remuntem per la vall d’Horcones Superior fins el camp de Plaza Mulas i després fins el nostre camp base a l’Hotel Refugi de Plaza Mulas a 4.300 metres.

Vista del camp Confluencia.

Vista del camp Confluencia.

Per fer això passem per Playa Ancha, Piedra Grande o Colorada, Quebrada de los Horcones, Playa Chica, runes dels refugi Columbia, Subida Brava, Plaza Mulas Inferior i Refugi.

Playa Ancha i Cerro de los Dedos de 5.018 metres al fons.

Playa Ancha i Cerro de los Dedos de 5.018 metres al fons.

Runes dels refugi Columbia i Subida Brava cap a la dreta.

Runes dels refugi Columbia i Subida Brava cap a la dreta.

El dijous dia 09 el dediquem a descansar i hidratants tant com podem per aclimatar el millor possible.

Hotel Refugi Plaza Mulas a 4.370 metres.

Hotel Refugi Plaza Mulas a 4.370 metres.

Entrada a l’Hotel Refugi de Plaza Mulas.

Entrada a l’Hotel Refugi de Plaza Mulas.

El divendres dia 10 baixem a Plaza Mulas Inferior i participem, representat a la FEEC oficialment, en els actes commemoratius del primer centenari de la conquesta de l’Aconcagua, conquesta feta pel guia suís Matthias Zürbriggen la tarda del 14 de gener de 1897.

Baixant al camp base de Plaza Mulas Inferior.

Baixant al camp base de Plaza Mulas Inferior.

Als actes de la celebració acudiren, a part de les màximes autoritats de la regió i dels militars, familiars de Matthias Zürbriggen vinguts dels Estats Units i de Suïssa, dos nets i dos besnéts.

Familiars del guia suïs Matthias Zürbriggen.

Familiars del guia suïs Matthias Zürbriggen.

Familiars de Matthias Zürbriggen amb el grup i amb la placa commemorativa.

Familiars de Matthias Zürbriggen amb el grup i amb la placa commemorativa.

El dissabte dia 11 continuem descansant i fent passejades fins les glaceres que baixen del Cerro Cuerno de 5.462 metres, a veure els Penitents, formacions de glaç força espectaculars.

Gelera dels Penitents que baixa del Cerro Cuerno de 5.462 metres.

Gelera dels Penitents que baixa del Cerro Cuerno de 5.462 metres.

Final de la gelera dels Penitents.

Final de la gelera dels Penitents.

El diumenge dia 12 fem una primera traginada o portament de material fins a Nido de Cóndores on muntarem el camp 1 , per això passem per camp de Plaza de Mulas Inferior, continuem pujant per un camí molt trillar, primer en direcció NE i després a l’E.

Pujant al camp 1 a fer un primer portament de material i aclimatar.

Pujant al camp 1 a fer un primer portament de material i aclimatar.

Passem pel Semàfor i per Roques Conway a 5.000 metres.

En aquest punt em començo a trobar malament i decideixo tornar-me, l’estiu passat als Alps vaig patir de mal d’alçada, per això i per precaució reparteixo el material que portava entre la resta de companys i començo el retorn fins el Refugi.

Punt molt a prop de Cambio de Pendiente.

Punt molt a prop de Cambio de Pendiente.

Els companys continuen amunt fins un punt on la forta inclinació decreix, son a Cambio de Pendiente a 5.150 metres, per aquesta zona hi ha molta gent que muntar el camp 1, però en aquest lloc hi de caigudes de pedres del Gran Acarreo, per aquest motiu els companys continuen, ara en direcció E, fins a Nido de Cóndores a 5.300 metres, que es troba en un coll entres el Cerro Manso de 5.357 metres i l’Aconcagua.

Cambio de Pendiente.

Cambio de Pendiente.

A Nido de Cóndores els companys fan un niu de material, aclimaten més d’una hora i tornen a baixar fins el Refugi.

El dilluns dia 13 fem descans i hidratació. Aquesta nit passada el company Lluís no s’ha trobat bé, s’ofegava al llit, i al matí l’ha vist un metge i l’hi ha diagnosticat principi de d’un edema pulmonar, per la qual cosa ha tingut que abandonar l’expedició i baixar el més possible, fins a Mendoza acompanyat de la companya Rosa.

Telèfon públic que funcionava segons les hores que passava el satèl·lit.

Telèfon públic que funcionava segons les hores que passava el satèl·lit.

El dimarts dia 14 fem unes passejades per l’entorn i preparem el material d’alçada per fer l’atac al cim.

El dimecres dia 15 agafem tot el material per muntar els campaments d’alçada i comencem a caminar quan son les onze del matí, amb intenció de no tornar a baixar fins després de aconseguir el cim.

Punt de sortida des de el camp base de Plaza Mulas Inferior.

Punt de sortida des de el camp base de Plaza Mulas Inferior.

Anem força carregats i el pas és lent però segur. Al pas de Cambio de Pendiente les emanacions sulfuroses que es desprenen de l’entorn no ajuden, fan que encara es noti més l’escassetat d’oxigen.

Sobre dos quarts de sis de la tarda arribem a Nido de Cóndores, retrobem el niu de material deixat feia dos dies i muntem el camp1. Muntem dues tendes Nord Face i una Wild Country.

Camp 1 a Nido de Cóndores.

Camp 1 a Nido de Cóndores.

El dijous dia 16 pel matí ens anem aclimatant, desfem neu per poder ingerir el màxim de líquid que podem, i quan son dos quarts de dues de la tarda els companys fen un portament de material fins el següent campament, a Berlin, que serà el camp 2, a prop de sis mil metres d’alçada.

Malauradament la meva aclimatació és més lenta i no puc acompanyar-los, resto al camp 1 fent descans.

Camí que puja entre Nido de Cóndores i Berlin.

Camí que puja entre Nido de Cóndores i Berlin.

Els companys deixen una tenda i material al camp 2 i quan son dos quarts de cinc de la tarda retornen al camp 1 en tan sols mitja hora.

El divendres dia 17 el temps canvia a pitjor, ens passa un front d’inestabilitat, bufa el vent i arrossega  núvols negres que no porten res agradable.

Malgrat el mal temps que es gira dos companys, Joan Porta i Juan Luís Benítez realitzen un segon portament de material fins a Berlin i s’hi queden per aclimatar i passar la nit.

Nido de Cóndores a l’endemà de la tempesta.

Nido de Cóndores a l’endemà de la tempesta.

Al camp 1 cauen mes de deu centímetres de neu i el termòmetre davalla per sota dels 10º C. negatius.

Restem  les tendes pensant en els dos companys son al camp 2.

El dissabte dia 18 sembla que el cel s’aclareixi, però bufa el vent huracanat que s’emporta tota la neu caiguda el dia abans.

Camí que puja entre Nido de Cóndores i Berlin però després de la tempesta.

Camí que puja entre Nido de Cóndores i Berlin però després de la tempesta.

Joan Gassol no es troba bé i decideix baixar, junt amb Encarna Hidalgo  que l’acompanya, fins el camp base, fins el refugi.

A mig matí baixen els dos companys del camp 2, estan esgotats, no han pogut dormir gens ni mica, entre tots els hi fem lloc per que descansin.

Aprofitant que estic més aclimatat i per fer una mica d’exercici decideixo arribar-m’hi fis el proper Cerro Manso de 5.357 metres.

Cerro Manso de 5.357 metres.

Cerro Manso de 5.357 metres.

A mida que avança el dia sembla que el tems millori, i sobre les sis de la tarda, i des de el camp base per ràdio, ens comuniquen que venen quaranta-vuit hores de bon temps, i que podria ser la nostra oportunitat de fer cim.

El diumenge dia 19 sembla que surti millor i que les previsions eren bones. Prenem la decisió de continuar amunt, i sobre la una del migdia els sis companys estem apunt, i comencem a tirar amunt amb el material necessari i la tenda Wild Country fins el camp 2 a Berlin.

Arribant al camp 2 a Berlin a 5.950 metres.

Arribant al camp 2 a Berlin a 5.950 metres.

Sobre quars de quatre plantem la tenda que portem al costat de la que teníem.

Al nostre entorn hi ha tendes abandonades i desfetes d’altres expedicions que han tingut que deixar-les segurament a corre cuita.

Tendes al camp 2 de Berlin al costat dels tres refugis de fusta mig enrunats.

Tendes al camp 2 de Berlin al costat dels tres refugis de fusta mig enrunats.

Tornem a desfer neu per hidratants i intentem descansar tan com podem.

El dilluns dia 20 ens llevem a quars de cinc del matí amb intenció de sortir amunt a les sis en punt, però bufa un vent molt fort i la temperatura a caigut fins els 23º C. sota cero, la sensació tèrmica és de 50 ó 60º C. sota cero, massa fred i decidim esperar a que surti el sol i escalfi una mica.

Pujant de Berlin al refugi Independencia.

Pujant de Berlin al refugi Independencia.

Sobre les vuit del matí sortim de les tendes i comencem a caminar vers el cim, la temperatura a pujat fins els 15º C. negatius, el vent a afluixat i no és tant fort, la sensació tèrmica és d’uns 20º C. negatius.

Pugem poc a poc, lentament pel camí que va pel mateix fil de la cresta del Gran Acarreo, que en alguns moments té una inclinació de uns cinquanta graus, fins a arribar a les restes del refugi Independencia a 6.550 metres, sota mateix del Portezuelo o Portón de los Vientos.

Runes del refugi Independencia a 6.545 metres.

Runes del refugi Independencia a 6.545 metres.

El refugi Independencia el manar instal·lar el general Perón, del qual se sentia orgullós per ser e refugi més alt del mon.

Del refugi Independencia es puja en direcció SO fins al Portezuelo de los Vientos, punt on ja es pot veure el que resta de camí gairebé fins dalt de tot, a l’esquerra es veu una piràmide, que és un contrafort del cim, i a la dreta el camí traçat que travessa el Ventisquero de Schiller, de uns cinquanta a cent metres d’ample i de entres 30º i 35º d’inclinació.

Portezuelo de los Vientos on es veu el camí fins la Canaleta.

Portezuelo de los Vientos on es veu el camí fins la Canaleta.

Al mig del Ventisquero de Schiller podem veure un piló de roca anomenat Peñón Martínez, i al final s’arriba a la famosa Canaleta, al començament de la qual i a ma dreta es troba La Cova a uns 6.650 metres, punt on ja es pot veure tota la Canaleta.

La Canaleta té entre 350 i 400 metres de desnivell i està composta de pedruscalls i grans blocs de pedres, tot molt inestable, en alguns punts quan paraven a descansar simplement tiràvem avall.

Pujant per la Canaleta.

Pujant per la Canaleta.

La Canaleta és famosa per que és aquí on es produeixen la majoria d’abandonaments.

Arribats a la Canaleta i degut a la dificultat i a l’alçada es necessita molta moral, però el secret està en pujar per la dreta, poc a poc i pensant que el cim està molt a prop, i que no resta cap més dificultat.

Al final de la Canaleta trobem la Cresta del Guanaco, cresta de prop d’un quilòmetre i que separa el cim N, a l’esquerra, del cim S a la dreta.

Final de la Canaleta (el noi que està dalt a la dreta no va fer cim).

Final de la Canaleta (el noi que està dalt a la dreta no va fer cim).

Com anècdota al arribar a la Cresta del Guanaco vam veure un noi jove i atlètic com se seia i no donava ni un pas més, no més li restaven  entre deu o quinze minuts fins el cim, un tros gairebé pla, en un dia clar i seré, amb una temperatura de vuit graus positius, però no va fer cim ni que els seus companys el cridaven des de el cim que teníem a tocar, increïble però cert, fer tant d’esforç i emprar tan de temps per no fer cim.

Creta del Guanaco, paret S i cim S.

Creta del Guanaco, paret  i cim S.

A les quatre de la tarda i després de vuit hores de dura pujada, quatre membres del grup arribàvem al cim, poc abans els altres dos membres ja havien fet el cim i se’ls havíem creuat a la canaleta ja de baixada.

Cim de l’Aconcagua a 6959 metres.

Cim de l’Aconcagua a 6.959 metres.

Érem sobre el sostre d’América, diuen que el cim més alt de la terra, considerant que es troba pro de l’equador, i des de el centre de la terra.

Ens felicitem i fem les fotos de rigor i comencem a davallar pel mateix camí, encara tenim una bona tirada fins el camp 2 a Berlin.

Som al sostre d’Amèrica i dels Andes i una de les Seven Summits del mon.

Som al sostre d’Amèrica i dels Andes i una de les Seven Summits del mon.

Poc a poc i amb molta precaució anem davallant, sobre tot a la Canaleta, dons és molt fàcil caure i fer-te mal, i els rescats en questes alçades son molt difícils.

Quan son les vint-i-dos hores tornem a ser tots els companys al camp 2. Descansem, ens hidratem i passem la nit, molt més plaent que l’anterior degut al cansament i a la felicitat d’haver aconseguit el nostre objectiu.

Els sis membres de l’expedició reunits al camp 2 a Berlin després de fer el cim.

Els sis membres de l’expedició reunits al camp 2 a Berlin després de fer el cim.

El dimarts 21 ens llevem a les vuit del matí, un company no es troba bé, ha passat mala nit, per això decidim que el millor és davallar el més ràpid possible.

Entre tots decidim que jo l’acompanyi, carrego tot el que puc i comencem a davallar metres els altres companys acaben de despuntar el camp 2 i a les onze del matí comencen a baixar.

Quan passem pel camp 1 trobem al company Joan Gassol, que ja es troba millor, i ha pujat a ajudar per desmuntar el camp 1 i baixar tot el material fins el camp base al Refugi.

Vuit membres de l’expedició amb el guarda del Refugi.

Vuit membres de l’expedició amb el guarda del Refugi.

Quan som tots al Refugi de Plaza Mulas comencem amb les celebracions pel èxit aconseguit.

El dimecres dia 22 es torna a carregar tot el material a les mules i comencem a baixar directament fins a Puente d’Inca a on ens esperen els dos companys que han vingut des de Mendoza, i ara tot el grup sencer celebrem l’èxit  de l’expedició.

Baixant per Subida Brava i runes del refugi Columbia a sota.

Baixant per Subida Brava i runes del refugi Columbia a sota.

Els últims dies del viatge una part del grup va a fer turisme per la Patagonia i Tierra de Fuego, i la resta anem a Mendoza a l’alberg Campo Base, i després a Santiago de Xile a l’hotel Magéstic, per l’últim dia agafar un avió de tornada a Barcelona, on ens esperaven amics i família per donar-nos la benvinguda, donant per acabada l’expedició.

Celebració de l’expedició per l’èxit aconseguit a Puente de Inca.

Celebració de l’expedició per l’èxit aconseguit a Puente de Inca.

mapa de la zona 001

Mapa de la zona, recorregut marcat amb toronja.

Descoberta per la Ball d’Estós. Gaudint de l’alta muntanya als Pirineus.

Benàs, és el santuari per excel·lència del Pirineu. La zona de la Vall d’Estós, aglutina la major concentració de tresmils i els tresmils més potents del Pirineu. Però també amaga rutes de mitja-alta muntanya d’una bellesa excepcional, espais naturals íntims i místics, amb panoràmiques úniques, que transcorren per microclimes de vegetació espectacular, immersos en la pedra càrstica que caracteritza aquests monstres que clouen les valls. El blanc de la neu, es fon en el gris clar de la roca, que llisa i brillant, destaca com un espill per sobre dels boscos ufanosos de pi roig i pi negre. Per sota, el faig amaga els seus ombrívols racons d’un verd canviant que sadolla les seves arrels amb un exèrcit de rierols  que dringuen entre els roquissers amb escumes rialleres i silencis entollats. Tot un regal pels sentits que ningú es pot deixar perdre.

La nostra ruta comença a caminar a la pista que s’endinsa per la Ball d’Estós (sí, Ball amb “B”, tal com s’escriu amb Patué, la llengua del contorn), on trobem uns aparcaments habilitats per als que s’endinsen a la vall.

09082015La_Ball_d_Est_s_amb_la_Picossa_M_

Zona d’aparcament i punt de sortida i arribada

Comencem a caminar tot enfilant le pista de la vall d’Estos que en tot moment voreja el riu Estós.

09082015La_Ball_d_Est_s_amb_la_Picossa_M_3

09082015La_Ball_d_Est_s_amb_la_Picossa_M_5

Travessem el riu per la “palanca” i seguim riu amunt…

09082015La_Ball_d_Est_s_amb_la_Picossa_M_6

Després de passada la cabanya de Santa Ana, trobem una font molt ben condicionada. seguim per la pista.

09082015La_Ball_d_Est_s_amb_la_Picossa_M_7

Arribem a una bifurcació i agafem a l’esquerra seguint la indicació de Batisielles, ara el nostre camí puja tot seguint el barranc de Batisielles en una pujada constant.

09082015La_Ball_d_Est_s_amb_la_Picossa_M_9

09082015La_Ball_d_Est_s_amb_la_Picossa_M_10

09082015La_Ball_d_Est_s_amb_la_Picossa_M_11

09082015La_Ball_d_Est_s_amb_la_Picossa_M_13

Arribarem a l’ibonet de Batisielles, cruïlla de camins. El nostre seguiria per la dreta tot buscant planejar en direcció al refugi d¡Estós, però si anem sobrats de força, podem pujar pel camí de Batisielles, saltar al d’Escarpinosa i retornar a la cruïlla, on reprendrem la ruta prevista (aquesta marrada pot allargar la nostra excursió en 1:30 hores aproximadament.

09082015La_Ball_d_Est_s_amb_la_Picossa_M_19

Ibonet de Batisielles

09082015La_Ball_d_Est_s_amb_la_Picossa_M_20

Reprenem la nostra ruta, tot pujant una estona, fins assolir un collet, el camí és ben traçat i no té pèrdua. després ja planejarem amb curtes baixades i alguna petita pujada tot buscant la capçalera de la vall.

09082015La_Ball_d_Est_s_amb_la_Picossa_M_22

09082015La_Ball_d_Est_s_amb_la_Picossa_M_23

Quant arribem a les envistes del refugi d’Estòs, el paratge ens domina, un rosari de cims de més de tres mil metres, ens corprèn i ens transporta als jardins de pedra, les solitàries pedreres que cal trescar per assolir aquests monstres.

09082015La_Ball_d_Est_s_amb_la_Picossa_M_24

El refugi d’Estòs, sota del Pico de Gías i els Clarabida.

09082015La_Ball_d_Est_s_amb_la_Picossa_M_25

Cruïlla que indica la baixada al refugi

09082015La_Ball_d_Est_s_amb_la_Picossa_M_28

09082015La_Ball_d_Est_s_amb_la_Picossa_M_29

arribant al refugi

09082015La_Ball_d_Est_s_amb_la_Picossa_M_32

Refugi de la Vall d’Estós

09082015La_Ball_d_Est_s_amb_la_Picossa_M_33

Marxem del refugi, per la coneguda “Rompechulos”, ruta normal d’accés al refugi que segueix en tot moment el curs del riu.

09082015La_Ball_d_Est_s_amb_la_Picossa_M_34

09082015La_Ball_d_Est_s_amb_la_Picossa_M_36

Arribem a la Palanca de Turmo i a la Cabanya que porta el mateix nom, lloc on mor la pista de la Vall.

09082015La_Ball_d_Est_s_amb_la_Picossa_M_37

Palanca de Turmo

09082015La_Ball_d_Est_s_amb_la_Picossa_M_40

Cabanya de Turmo

Ja tant sols ens queda seguir la pista en descens. Aviat arribarem a la cruïlla de Batisielles i seguirem pista avall tot passant per la Cabanya de Santa Ana per arribar finalment a l’aparcament.

09082015La_Ball_d_Est_s_amb_la_Picossa_M_42

Si teniu ocasió, seguiu aquesta ruta, si pot ser amb un bona mapa que us permeti jugar a reconèixer els tres-mils que graonen la vall, un rosari espectacular que arrela en la història més antiga de les conquestes pirenaiques i que ens parla de pastors i contrabandistes, de supervivència i de bellesa. Contrasts que sempre son presents en aquestes terres on sobreviure era la heroïcitat diària.

Si en voleu aconseguir el track, cliqueu AQUÍ

Aquesta excursió va ser realitzada per membres de l’Associació Excursionista La Picossa, el 9 d’agost de 2015-

Cerví / Materhom.

Cerví / Materhom 4.478 m. Alps.

 

País: Suïssa.

 

 

Data: Del 11 al 15 de setembre de 1.990.

 

Participants (2): Baltasar Sánchez i Pere López.

 

Inici: Estació telefèric de Schwarzsee.

 

Final: Estació telefèric de Schwarzsee.

 

Circular: No.

 

Temps real: 14 hores.

 

Temps total: 18:30 hores.

 

Desnivell: 1.900 metres.

 

Desnivell acumulat: 2.400 metres.

 

Distància: 8,0 quilòmetres.

 

Dificultat: Bastant difícil.

 

El dimarts dia 11 de setembre, Diada Nacional a Catalunya, sortim de Reus en direcció Xamonix (França), a on arribem per la tarda del mateix dia, i busquem un càmping a on passar la nit.

 

Pàrquing a Täsch

Pàrquing a Täsch

 

A l’endemà sortim en direcció a Zermat (Suiza). Arribem al poble de Täsch a on deixem el cotxe en un gran pàrquing i agafem allí mateix un tren que puja fins a Zermat, això és així perquè a Zermat està prohibit circular amb cotxes normals, només hi poden circular cotxes elèctrics o tirats per animals.

 

 Medis de transport a Xamonix.

Medis de transport a Xamonix.

 

Al baixar del tren travessem tot el poble i en uns quinze minuts arribem a un punt anomenat Winkelmatten, a on agafem un telefèric fins l’estany de Schwarzsee, els primers 950 els salvem fàcilment.

 

Estany de Schwarzsee.

Estany de Schwarzsee.

 

Al sortir del telefèric agafem en direcció O. Per un ample camí fins a la cara rocallosa del Hirli.

 

Paret rocallosa del Hirli.

Paret rocallosa del Hirli.

 

Aquí agafem primer cap a l’esquerra per després girar cap a la dreta i d’aquesta manera salvar l’esperó rocallós, més tard només cal pujar fins el refugi fent unes ziga-zagues. En dues hores i mitja arribem al Hotel – refugi de Hörli a on passem la nit.

 

 Hotel refugi de Hörli als peus del Cerví.

Hotel refugi de Hörli als peus del Cerví.

 

A l’endemà pujarem al Cerví per l’aresta de Hörli, la normal pel cantó de Suïssa.

 

Sortim del refugi quan encara es negra nit, amb la intenció de seguir algun guia, però la fatalitat fa que de seguida perdem la pista als guies que van pel davant i poc a poc ens desviem de la ruta bona cap l’E. Cosa que fa que perdem molt de temps i ens quedem dels darrers de la llarga cua de gent que hi puja.

 

 Cerví i l’aresta Hörli.

Cerví i l’aresta Hörli.

 

Més endavant tot això farà que ens trobem pujant i baixant molta gent tots per la mateixa via amb el conseqüent caos i perill a l’hora d’assegurar-nos.

 

 Punt de confluència de gent que puja i gent que baixa.

Punt de confluència de gent que puja i gent que baixa.

 

Poc a poc anem corregint la nostra direcció i ens anem acostant a l’aresta que separa la cara E. De la N., per on passa la via correcta.

 

Llossa anomenada Moseley-Platte (IIIº) i refugi Solvay al damunt.

Llossa anomenada Moseley-Platte (IIIº) i refugi Solvay al damunt.

 

Ja amb llum de dia i veient a la gent per on puja, anem arribant al refugi Solvay a 4.003 metres, l’arribada és bastant vertical, es fa per una llosa que li diuen la Moseley-Platte (IIIº), i la sortida del refugi és per la Moseley superior (per mi un IVº).

 

Moseley superior ( IVº).

Moseley superior ( IVº).

 

Al arribar al refugi hi entrem a descansar i menjar una mica per recuperar forces.

 

Tot el camí pràcticament és escalada relativament fàcil fins el Schulter (espatlla). Aquí s’acostuma a trobar neu i gel. A partir d’aquí es troben les Maromes, cordes gruixudes, que ajuden a pujar amb més facilitat fins a les rampes finals en les quals ja no cal fer servir les mans i arribem directament al cim.

 

Punt una vegada superada l'espatlla.

Punt una vegada superada l’espatlla.

 

El Cerví té dues puntes, la del costat suís de 4.478 metres, i la italiana de 4.476 metres i que té una creu.

 

Cerví - Matter-horn 4.478 m.

Cerví – Matter-horn 4.478 m.

 

Degut a l’hora que és, decidim que no ens hi arribem a punta italiana, i tirem avall només fer-nos les fotos de rigor.

 

La baixada la fem amb un seguit de ràpels tots seguits, però un altre cop la fatalitat fa que al segon o tercer ràpel perdi el meu vuit per la cara N. avall i que haguem de rapelar tots dos tan sols amb un vuit, cosa que també ens retarda més.

 

 Primers ràpels de baixada.

Primers ràpels de baixada.

 

A poc a poc es va fent de nit i de mica en mica deixem de trobar els punts a on col·locar els ràpels, cosa que ens fa decidir de passar la nit al ras, no fa gaire fred i anem ben equipats. Parem en una mena de rapissa a on ens podem encordar a la paret de manera que si ens adormim no tinguem un ensurt.

 

Preparant per passa la nit al ras.

Preparant per passa la nit al ras.

 

A mitja nit sento un dolor molt fort a la part de la ronyonada, penso que m’ha agafat fred a l’esquena, però més tard comprovaré que no és un fred, és un còlic nefrític, un vulgar atac de pedra que em fa veure a la padrina.

 

Amb les primeres llums veiem per on pugen la gent i comencem a davallar tan ràpid com els dolors intermitents m’ho permeten.

 

Al arribar al refugi prenc una pastilla contra el dolor i als deu minuts aquest desapareix com per art de màgia i cames ajudeu-me, que sortim corrents avall en direcció al telefèric.

 

 Baixant cap el telefèric.

Baixant cap el telefèric.

 

Al arribar al cotxe de nou, baixem a fer nit a Xamonix, en un petit hotelet, i a l’endemà tirem fins a Reus directament.

 

15 Diferents vies per pujar al Ceví.

Diferents vies per pujar al Cerví.

 

Mapa de la zona.

Mapa de la zona.

 

Montblanc.

Montblanc 4.807m. Alps.

País: França.

Data: Del 03 al 14 de juliol de 1986.

Participants (2): Àngel Domènech i Pere López.

Inici: Nid d’Aguille,

Final: Nid d’Aguille.

Circular: No.

Temps real: 15 hores.

Temps total: 20 hores.

Desnivell: 2.435 metres.

Desnivell acumulat: 2.850 metres.

Distància: 18 quilòmetres.

Dificultat: Moderada.

Tot va començar al 1984 quan aquest pic a un altre company i a mi ens va entrar pel ulls, se’ns va posar al cap, va entrar dins el nostre cor, com una cosa que podíem fer. Vam començar a recopilar informació i a fer plans tot il·lusionant-nos, fins que va arribar el tres de juliol quan vam sortir de Reus, en un Renault-5, en direcció a Xamonix.

1 Xamonix festes del bicentenari 1ª ascensió al Montblanc

Xamonix en festes del bicentenari de la 1ª ascensió al Montblanc.

El dia quatre, cap el mig dia, arribem al pintoresc poble de les Houches, i ens instal·lem al campin Belle-Vue, el qual farem servir de campament base.

2 Gelera La Mer de Glace

Gelera de la Mer de Glace.

El dia cinc se’l prenem de descans i per a fer turisme, visitem la Mer du Glace, que és la gelera més llarga d’Europa, per la tarda anem a la gelera de Bossons, que té la cascada de gel més alta d’Europa, i fem pràctiques amb els grampons.

3 Gelera de Bossons

Gelera de Bossons.

Els dies sis i set son dies de mal temps, plou i no podem fer res, passegem per Xamonix, i a la tarda del set veiem, a la Casa des Guies. la predicció del temps i que comença una millora, però que en alçada persistirà el fort vent.

El dia vuit decidim sortir i tirar amunt.

A les Houches mateix agafem un telefèric fins a la Punta Belle-Vue a 1.786 metres, a on empalmem amb un trenet cremallera que ens porta fins el Nid d’Aguille a 2.372 metres, punt on comencem a caminar.

4 Nid d'Aguille 2.372m

Nid d’Aguille 2.372 m.

Comencem per un camí molt trillat i que ens porta pel coll de Rognes a 2.768 metres, per arribar en un temps de dues hores fins el refugi de Tête Rousse a 3.167 metres, a on fem nit tal i com tenim previst a la nostra estratègia, de cara a una millor aclimatació.

5 Refugi Tête Rousse 3.167 m

Refugi Tête Rousse 3.167 m.

A la part del darrera del refugi podem contemplar una de les vistes més impressionats de la cara nord de l’Agulla de Bionnassay de 4.052 metres.

El dia nou pugem fins al refugi de Goûter a 3.817 metres, però per arribar-hi primer passem pel famós Couloir, que deu la seva fama a la caiguda de pedres de la gent que puja i que han mort més d’un alpinista. El camí puja per una aresta força descomposta i quasi vertical. En unes tres hores fem els 650 metres de desnivell que hi ha entre els dos refugis, s’ho prenem amb calma, tenim tot el dia ja que fem nit al refugi de Goûter.

6 Refugi Goûter 3.817 m

Refugi Goûter 3.817 m.

El dia deu ens llevem sobre les dues de la matinada per esmorzar una mica i començar a caminar ben d’hora, en el nostre cas sobre les quatre de la matinada. Comencen a caminar amb els frontals i amb un fred que pela.

Tota la pujada és un camí de llumetes de la gent que va pel davant, sembla una processó de torxes per Setmana Santa.

A mida que pugem l’alçada es fa notar, la respiració es fa més feixuga, i el pas es fa més lent.

7 Refugi Vallot, Bosses i Montblanc 4.807 m.

Refugi Vallot, Bosses i Montblanc 4.807 m.

Amb les primeres llums sobrepassem el Dôme de Goûter de 4.304 metres i ja podem veure per primera vegada el nostre objectiu.

Tenim una petita baixada fins el coll de Dôme, a on s’ajunta el camí de pujada al Montblanc pels Grans Mulets, i poc més endavant arribem al refugi bivac de Vallot a 4.362 metres.

8 Refugi bivac Vallot 4.362 m

Refugi bivac Vallot 4.362 m.

En aquest punt parem a descansar i mengem a mica per recuperar forces, i al mateix temps decidim que fem, si continuem o què, ja que baixa força gent dient que no es pot passar de les Bosses, que fa molt de vent i ningú puja.

9 Aresta de les Bosses

Aresta de les Bosses.

Nosaltres decidim seguir fins on puguem. Tenim sort i tot el fort vent que ens fa parar moltes vegades, continuem més enllà de les Bosses, de 4.513 i 4.547 metres, i enfilem la perillosa cresta final.

10 Aresta final al Montblanc

Aresta final al Montblanc.

Quan passen sis hores i quinze minuts des de la sortida, arribem al punt més alt d’Europa, al Montblanc de 4.807 metres.

11 Cim del Montblanc 4.807 m

Cim del Montblanc 4.807 m.

La vista dels Alps és complerta, estem cansats i ens trobem a -12ºC, amb una sensació de fred de -35ºC, però contents que malgrat les dificultats em assolit el cim en l’any del bicentenari de la primera ascensió.

12 De retorn a Xamonix

De retorn a Xamonix.

mapa-gouter

Mapa de la zona.

 

mapa-vallot

Mapa de la zona.