trescant pels cims

explorant el món natural

Archive for agost, 2017


Canigó 2.784 metres.

Canigó 2.784 metres.

 

Comarca: Rosselló.

 

Data: Diumenge 30 de juliol de 2017.

 

Participants (2): Tatiana Stúpina i Pere López.

 

Inici : Pàrquing al Coll dels Cortalets.

 

Final: Pàrquing al Coll dels Cortalets.

 

Circular: No.

 

Temps real: 03:30 hores.

 

Temps total: 04:40 hores.

 

Desnivell: 729 metres.

 

Desnivell acumulat: 735 metres.

 

Distància: 7,5 quilòmetres.

 

Dificultat: Fàcil.

 

La Pica del Canigó 2.784 metres.

 

 

El Canigó, en francès Canigou, és un macís muntanyós dels Pirineus, situat al Rosselló, Catalunya del nord o sud de França, entre les comarques de Conflent, Rosselló, Vallespir i Alt Empordà.

 

El Canigó és potser la muntanya més emblemàtica pels catalans.

 

Al seus peus, sota l’imperi Carolingi, va néixer Catalunya.

 

El Canigó s’ha convertit en senya d’identitat, ja que la Flama del Canigó és símbol de la llengua catalana, cada 23 de juny davalla del seu cim transportada per torxes, les quals traslladen la flama a tots els racons de Catalunya per encendre milers de fogueres de Sant Joan.

 

Temps enrere es creia que el Canigó era el cim més alt dels Pirineus, estre altres coses perquè es troba a uns cinquanta quilometres del mar i és el primer cim important que es pot veure, els pobles que estan prop d’ell es troben 2.500 metres per sota

 

Coll de Cortalets on deixem el cotxe.

 

El dia 29 de juny vam anar a dormir al petit poble de Ria que es troba a dos quilometres de Prades de Conflent.

 

A l’endemà després d’esmorzar agafem el cotxe en direcció a Prades, bonic poble de la Catalunya del nord, l’entravessem sense entrar al poble, i a la tercera rotonda que trobem, a ma dreta surt una carretera que va en direcció als Masos i que arriba fins al petit poble de Villerach, des d’on agafem una pista perfectament indicada, que després de recórrer vint-i-dos quilometres de pista apta per cotxes 4×4 tot i que se’n veuen de tota mena, arribem al coll de Cortalets a 2.055 metres, on trobem un petit pàrquing per una vintena de cotxes i on deixem el nostre.

 

Cota 2.601 metres i Canigó al fons.

 

En aquest punt la pista es divideix en dos, nosaltres comencem a caminar per la de l’esquerra que puja en direcció al refugi de Cortalets i cap el Canigó.

 

Quan portem vuit minuts caminant troben un panell que ens diu que per una pista a l’esquerra es puja al refugi de Cortalets, però seguint amunt per la pista que hi anem, és el camí directe al Canigó.

 

Nosaltres seguim recte amunt i directes al Canigó, ja hi passarem a la tornada pel refugi.

 

Camí que puja directe al Canigó.

 

Deu minuts més tard veiem el refugi a la nostra esquerra i el camí que ve des d’allí i que s’uneix al nostre, és el GR10, el qual seguirem a partir d’ara.

 

Deixem el refugi de Cortalets a l’esquerra.

 

Agafem el camí que ve del refugi de Cortalets.

 

Quan son les 10:20 hores passem a tocar de l’Estanyol, som a 2.166 metres d’alçada.

 

L’Estanyol 2.166 metres.

 

Tenim davant nostre el circ format per les crestes i cims del Canigó i Barbet, i que encerclen les restes de la gelera del Canigó.

 

Gelera del Canigó, entre el pic Barbet a l’esquerra i el Canigó a la dreta.

 

Antigament el pic de Barbet portava el nom català del Puig de les Annuelles o Pic des Anneaux. Aquest nom prové d’una antiga llegenda tramesa de generació en generació dels pastors dels Pirineus.

 

Aquesta llegenda diu: Som a l’època del diluvi universal, amb Noé i la seva arca, intentant salvar la humanitat i repoblar la terra a la tornada del bon temps.

 

Cada nit Noé lligava l’arca amb unes grosses anelles (Annuelles) de ferro a les roques. Primer per sobre de Clara-Villerach, però després es va desplaçar més amunt, cap els cims, ja que el nivell de l’aigua anava pujant.

 

Totes les muntanyes de l’entorn quedaren submergides  excepte l’alt Canigó.

 

Un dia Noé posà el peu a terra al cim de l’esquerra del circ. Era la última oportunitat i es va dirigir al cel demanant clemència.

 

La seva oració va ser escoltada i la pluja parà, moment que Noé va aprofitar per lligar l’arca fortament a tot el llarg de la cresta de Barbet.

 

A l’endemà els animals abandonen l’arca i Noé ho fa l’últim.

 

L’arca restarà atrapada entre els pics del Canigó i el del Puig de les Annuelles, més tard serà presonera de les congestes de la glacera.

 

Els vells pastors us diran que encara està allí, esperant el nou diluvi.

 

Foto extreta d’un panell informatiu que hi ha al costat de l’Estanyol.

 

El camí continua anant cap a la dreta, com allunyant-se del Canigó, i anant a trobar el cim Le Joffre.

 

Surtin del bosc el camí gira a la dreta.

 

Quan portem deu minuts pujant suaument trobem un panell al mig del camí que separa el nostre camí a l’esquerra y el camí del tom al Canigó i que uneix diferents refugis, el primer que trobaríem si anéssim a fer el tom seria el refugi de Miralles.

 

Panell metàl·lic que senyala a l’esquera el Canigó i a la dreta el tom del Canigó.

 

Continuem pujant i en tres minuts trobem la font de la Perdiu, però totalment seca.

 

Font de la Perdiu.

 

Mar de núvols que cobreixen les valls.

 

Continuem pujant recte a la dreta i quan son les 10:45 hores arribem a un petit coll, a tocar del cim Le Joffre de 2.362 metres.

 

Coll i pic de Joffre.

 

Aquí el camí gira cap a l’esquerra i segueix tota la cresta fins el cim del Canigó.

 

 

El camí puja poc a poc seguint la forma de la cresta, però sense arribar a pujar dalt.

 

Crestejant vers la Portella.

 

Passem per sota de la punta de 2.601 metres, Roc dels Isards, cosa que no tinc clara ja que he trobat Roc dels Isards en tres jocs diferents, en diferents mapes.

 

Tot seguit el camí s’ajunta amb la creta en un punt anomenat la Portella, és una bretxa que es troba a la creta just abans de començar a pujar la piràmide somital del Canigó.

 

Quan son les 11:25 hores som a la Portella, ens queden uns dos-cents metres de desnivell fins el cim.

 

Arribant a la Portella.

 

Cim del Canigó des de la Portella.

 

Roc dels Isards des de la Portella.

 

Poc a poc i per un camí força arrenglerat, amb unes quantes llaçades, fem cap dalt del cim del Canigó, al qual hi arribem quan son les dotze en punt del migdia.

 

Arribant al cim del Canigó.

 

Cim del Canigó 2.784 metres.

 

Dalt del cim hi havia molta gent, massa gent i de tot tipus, però amb una mica de paciència fem les fotos de rigor i ens apartem una mica per descansar i menjar una mica.

 

Roseta dalt del cim.

 

La nostra primera idea era baixar per la Xemeneia, anar fins la Portella de Valmanya i pujar per la cresta de Barbet fer cap al refugi de Cortalets i al cotxe.

 

Detall dalt del cim del Canigó.

 

Vista de la part alta de la Xemeneia.

 

Pic de Barbet dels del cim del Canigó.

 

Al final vam decidir tornar pel mateix lloc, el meu cos no estava en plenes condicions, i quan son les 12:35 hores sortim del cim.

 

Quan son les 13:00 hores tonem a ser a la Portella, i a les 14:00 al coll de Joffre, a on parem cinc minuts a descansar i beure una mica d’aigua.

 

Cim del Canigó des de l’Estanyol.

 

Refugi de Cortalets.

 

Vista del Canigó des del refugi de Cortalets.

 

Quan tornem a caminar, en deu minuts som al refugi de Cortalets on fem unes fotos de l’entorn i baixem directament al cotxe, al qual arribem quan son les 14:35 hores.

 

Mapa de la zona, recorregut puntejat amb vermell.