Zamora.
PEÑA TREVINCA 2.127 m.
Província: Zamora.
Data: Dissabte 25 de juliol de 2009.
Participants (2): Tatiana Stupina i Pere López.
Inici: Embalse de Vera del Conde.
Final: Embalse de Vera del Conde.
Circular: No.
Temps real: 03:15 hores.
Temps total: 04:00 hores.
Desnivell: 527 metres.
Desnivell Acumulat: 535 metres.
Distància: 11 quilòmetres.
Dificultat: Fàcil.
El cim que anem a fer està a cavall entre la Sierra Calva i la Sierra de la Mina, al massís Galaico-Leonés. En aquestes contrades conflueixen les províncies de León, Ourense i Zamora, i es troba als límits del Parque Natural del Lago de Sanabria.
El Peña Trevinca és un dels cims més visitats, i a la vegada el més representatiu pels muntanyencs gallecs, donat que és el més alt de Galicia.
Als seus peus neix el riu Tera, que amb les seves aigües omple l’estany de Sanabria, però abans omple l’Embalse de Vega del Conde, punt de on sortirem.
Riu Tera amb el Peña Trevinca al centre i al fons.
Per arribar al Embalse de Vega del Conde anem per la nacional 525, que va de Zamora a Santiago de Compostela, i sobre el km 117 agafem la carretera que porta a Villanueva de la Sierra, per anar després cap a Pias, San Sebastian i Porto, però no cal arribar a aquest últim poble, com un km i mig abans, al km 26,3, trobem una carretera que surt a la dreta i la seguim, està asfaltada un parell de km, i just al entrar als límits del Parc Natural del Lago de Sanabria es transforma en pista. Aquesta pista té 28km fins el nostre destí, a on finalitza, i tot i que hi ha trossos que està força bé, també té trossos molt malament, o sigui que jo diria que no és per turismes.
Embalse de Vera del Conde i punt de sortida.
Som a 1.626 m. al final de l’Embalse de Vera del Conde, son les dotze del mig dia i comencem a caminar per la pista que hem arribat, la qual aviat es transforma en camí.
Tros final de la pista de sortida.
El camí no té pèrdua, segueix tota la vall del riu Tera, fins al peu del mateix cim, uns quatre km aproximadament. Comença donant el tom al Alto do Torno de 1.902 m., per anar girant a l’esquerra i encarar la vall amb el cim al final de tot.
Vall del riu Tera amb el cim al fons.
El camí està marcat amb unes estaques de fusta amb la punta de dalt pintades amb els colors de GR, i unes altres pintades de color blau. Les estaques pintades amb blanc i vermell segueixen tot el vall del Tena, però no pugen fins el cim, les de color blau si que ho fan, tot i que hi ha un tros que es perden.
Estaca amb els colors del GR i un altra de color blau.
Sobre els 1.660 m. després de cinquanta minuts de caminar per una vall d’aiguamolls, travessant el riu varies vegades, el camí gira a la dreta seguint la vall i les marques de GR, nosaltres continuem recte amunt, salvant a partir d’aquest punt gairebé tot el desnivell de cop.
Al començar a pujar les estaques de color blau desapareixen, en el seu lloc apareixen alguna que altra fita que ens orienta.
Zona herbosa amb algunes fites com orientació.
S’ha d’anar recte, tal com anàvem, pujant per una zona herbosa, una mica més amunt es torna a trobar el camí. Sobre els 1.800 m. es torna a trobar alguna estaca pintada de blau.
Estaca de color blau que es troba sobre els 1.800 m.
El camí puja per la vessant sud del cim fins gairebé a dalt de tot, que gira cap a la dreta per agafar la vessant sud-est.
Sobre els 2.000 m. el camí canvia de vessant.
Una vegada que es canvia de vessant el camí puja per una cresta que es pot catalogar de fàcil.
Inici de la cresta final.
A les dues de la tarda ja som dalt del cim, al Peña Trevinca de 2.127 m., som al sostre de les províncies d’Ourense i de Zamora.
Peña Trevinca de 2.127 m. OURENSE i ZAMORA.
Dalt del cim som a 19º C. Trobem força gent, tots muntanyencs gallecs, força simpàtics, tot I que, al treure la senyera per fer-nos la foto del cim, es va fer un silenci… Dalt del cim es troba una creu de ciment d’uns set metres, caiguda a terra segurament per alguna tempesta.
Vall del recargolat riu Tera en el que es veu clarament el seu origen glacial.
Hem estat dues hores justes de pujada, de les quals cinquanta minuts els hem emprat en fer la vall i una hora i deu minuts la pujada de 470 m. de desnivell.
Començament de la baixada.
A les dues i mitja de la tarda emprenen el retorn. En quaranta minuts tornem a estar a la vall, a on retrobem les estaques amb marques de GR.
Una de les vegades que es creua el riu Tera.
En uns cinquanta minuts caminat per aquesta vall tornem a ser al cotxe.
Arribant al nostre destí.
Al costat del cotxe hi ha el Chozo de la Majada de Trefacio, que és una antiga cabana de pastors habilitada com a refugi obert, aquestes cabanes (chozos) es feien a on hi havien amorriadors (majadas), llocs a on els ramats podien menjar i veure.
Chozo de la Majada de Trefacio.
Aquest cim, hi ha que el fan des de la Laguna de los Peces, en aquest cas hi heu d’afegir dues hores i mitja més al nostre horari, com a mínim.
Bonica postal de l’Embalse de Vega del Conde.
He deixat pel final el que per amí és una perla, una flor. Una flor que representa al Parc Natural de l’Estany de Sanabria, la “Digitalis purpurea” també dita didalera, digital, cartutx, calçons de guineu, xuclamels, guant de la Nostra Senyora o viluria, és una espècie de planta herbàcia bianual de la família de les escrofulariàcies.
Flor que representa al Parc Natural de l’Estany de Sanabria, la “Digitalis purpurea”
Digitalis purpurea, cuyos nombres comunes son dedalera, digital, cartucho, calzones de zorra, chupamieles, guante de Nuestra Señora, guantelete o viluria, es una especie de planta herbácea bienal de la familia de las escrofulariáceas.
Mapa de la zona.