Pla d’Estany.
COMAESTREMER 888 m.
Comarca: Pla d’Estany.
Data: Diumenge 02-04-2011
Participants (3): Dària López , Tatiana Stúpina i Pere López.
Inici: Ermita de Sant Nicolau de Pujarnol.
Final: Ermita de Sant Nicolau de Pujarnol.
Circular: Si.
Temps real: 2:30 hores.
Temps total: 3:20 hores.
Desnivell: 266 metres
Desnivell acumulat: 396 metres.
Distància: 8,2 km.
Dificultat: Fàcil.
Sortim de Reus sobre les nou del matí i agafem l’AP7 en direcció Barcelona i Girona per agafar la sortida Nº 6, a les hores anem per la C66 fins a Puigemmà, a on canviem a la C150a fins a Banyoles, i pel SO agafem la GIV5247 que passa per Pujarnol i segueix fins a l’ermita de sant Nicolau de Pujarnol, punt del nostre destí, a on arribem quan son les 11:30 hores.
Ermita de Sant Nicolau de Pujarnol.
Aparquem al Pla de Sant Nicolau, al costat de l’ermita, i con que ja fa unes hores que hem esmorzat a casa, tornem a menjar abans de sortir a caminar, al mateix temps aprofito per parlar amb un jove que surt de la casa que està davant l’ermita, i li pregunto la millor manera de pujar al Comaestremer, m’ho indica i la veritat és que li estic molt agraït.
Inici del camí al Pla de Sant Nicolau.
L’ermita és una construcció petita i romànica, es creu que deu ser del segle III, però està gairebé tota reconstruïda. Prop seu s’hi pot trobar el Castanyer (Castanea Sativa) que, per les seves dimensions, ha estat declarat “arbre monumental” nacional.
Al començament sortim per un PR.
Quan son quasi les dotze del migdia comencem a caminar sortint per un PR des de la font de Sant Nicolau, pujant cap a la dreta.
El camí està tot ple de floretes molt maques, es nota que som a la primavera.
Als cinc minuts trobem una pista, la agafem cap a la dreta tot seguint les marques de GR.
Al principi el camí és una catifa de flors.
Al quart d’hora d’haver sortit arriben a un coll, aquí el camí que portem, que ve de Banyoles, segueix recte a baix en direcció a Granollers de Rocacorba, Viet, i Canet d’Adri, també surt un altre a la dreta que va a Olot, i a la sortida d’aquest camí hi ha una pedra de terme que sembla que hi posi 858 VIET, però nosaltres agafem una pista vella, que es va fent camí, que surt a l’esquerra amunt com si tornéssim. Prop d’aquí deu estar la Pedra dels Tres Senyors, però no hem sabut veure-la.
Arribada al coll a on es separa el camí d’Olot a la dreta.
Sortida cap a l’esquerra des de el coll.
Als deu minuts caminat trobem un camí marcat amb fites, que puja amunt molt costerut, brut per les fulles que hi ha a terra, i que fan sigui fàcil de no veure’l.
Part del camí mig esborrat i fitat.
Als tres minuts trobem uns cartells de fusta que diuen que venim de la Pedra dels Tres Senyors, amunt el Comaestremer i recte al Pla de Martí.
Punt on comença l’última pujada al cim de Comaestremer.
Seguim amunt i en cinc minuts som dalt del cim del Comaestremer, sostre del Pla d’Estany, a 888 metres.
El cim no té cap interès especial, no té absolutament cap vista, però és el sostre comarcal.
2011-04-02 Puig de Comaestremer 888m. Pla de l’Estany.
Deu minuts dalt del cim i quan son les 12:43 hores comencem a baixar pel mateix camí de pujada fins els cartells de fusta que he parlat abans. En aquest punt agafem cap el Pla de Martí.
Una de les coses més boniques d’aquest cim son el boscos, barreja d’alzinar i fageda.
Tot baixant trobem un camí que ve de l’esquerra, nosaltres seguim recte cap el Pla de Martí.
Sobre les 12:58 hores arribem al collet de Martí, retrobem el PR i el seguim, de tornada passarem per aquí i seguirem el PR en direcció contraria.
Baixant cap el Pla de Martí.
A les 13:07 trobem una pista a la dreta, la deixem i seguim baixant cap a la carretera, però just al arribar, no cal tocar-la, seguim el PR per un camí paral·lel a la carretera.
Sobre les 13:15 arribem al Pla de Martí, nom que li ve del municipi de Sant Martí de Llémena, que es troba al nord-oest del Gironès i que està format por quatre pobles: Sant Martí de Llémena, Llorà, Granollers de Rocacorba y Les Serres.
Pla de Martí i Puigsou al centre.
En aquest pla es troba una gran antena i una casa de la Telefónica. Seguint recte i travessant el pla podem agafar un camí que porta al Santuari de Santa Maria de Rocacorba, però nosaltres decidim pujar al cim del Puigsou primer i per això agafem la carretera amunt.
Pujant per la carretera al Puigsou.
Cap el final de la pujada tenim una vista impressionant sobre el Santuari de Santa Maria de Rocacorba.
Vista del Santuari de Santa Maria de Rocacorba.
Quan son les 13:40 arribem al cim de Puigsou, també conegut per Rocacorba, de 991,8 metres i sostre del Gironès.
El cim pròpiament no es pot trepitjar, ja que el tenen segrestat les companyies de telefonia i televisió amb les seves antenes i construccions tot això a bon resguard per unes tanques metàl·liques, cosa que no m’explico, perquè si existeix un piló geodèsic, entenc que ha de ser un lloc públic, d’accés lliure i públic.
Cim de Puigsou 991,8 m El Gironès.
Després de fer les fotos pertinents i de gaudir de les vistes, quan son les 13:47 sortim del cim per la mateixa carretera avall. Als cent metres trobem a ma esquerra un camí que baixa al Santuari de Santa Maria de Rocacorba.
Anant a visitar el Santuari de Santa Maria de Rocacorba.
Als cinc minuts arribem al peu de la roca on es troba el Santuari, hi ha unes escales per la dreta que hi donen accés, pugem i donem el tom al Santuari visitant-lo per fora, car està tot tancat.
El Santuari es troba dalt d’una pedra que sembla la proa d’una nau.
L’origen del Santuari l’hem de buscar a la capella del castell medieval que en aquest lloc s’aixecava.
El castell de Rocacorba és esmentat des del 1065 i va ser infeudat pel rei als cavallers Rocacorba el 1130.
En els segles XIV i XV, quan el castell va decaure, l’església va ser transformada en santuari marià.
Habitant d’aquestes contrades, la sargantana muntanyenca (Lacerta monticola).
Se suposa que els terratrèmols de l’any 1428, que van assolar la comarca, l’havien destruït totalment, ja que així consta en una visita realitzada l’any 1432 i que va obligar a construir un altre, per tal de protegir un altar dedicat a Santa Maria.
Santuari de Santa Maria de Rocacorba i el Puigsou al darrera.
L’edifici actual és gairebé tot del segles XVIII. Fruit de les obres que es van dur a terme el segle XVIII, es va construir un cambril per mostrar la imatge de la Mare de Déu, anomenada Mare de Deus de la Pera, que es venerada des de el segle XIV en aquest lloc i que es d’alabastre policromat.
Verge de la Pera, venerada des de el segle XIV.
Els dies clars es pot veure des del Cap de Creus, el Montgrí i les Illes Medes fins al Montseny i el Puigmal.
Vistes des de la proa del Rocacorba.
Al mateix santuari també es pot pernoctar, però primer, s’ha de demanar les claus a la parròquia de Santa Maria dels Turers de Banyoles.
Nosaltres vam tenir la sort de que mentre estàvem allí, uns excursionistes de la zona portaven la clau per deixar material, doncs estaven arranjant camins i fent de nous, i mentre descarregaven ens van deixar fer la visita a l’interior, cosa que no vam desaprofitar.
Mentre parlàvem ens van explicar el camí per tornar fins al punt de sortida, i resulta que abans el camí era la carretera, però al asfaltar-la l’antic camí va desaparèixer, per la qual cosa van buscar l’alternativa del nou PR que després vam seguir. El camí està molt ben trobat, també molt ben arranjat i a partir del Pla de Martí, segueix molta l’estona paral·lel a la carretera.
Quant son les 14:28 hores agafem el mateix camí pel que hem arribat per tornar, però abans de pujar a la carretera seguim el PR que ens han explicat en direcció a Banyoles.
Cartell que ens diu que estem al Rec de l’Escaleta.
Als dos minuts d’anar pel PR passem per un petit barranc anomenat Rec de l’Escaleta.
El camí passa pel bosc de Can Vives, un bosc ombrívol, fresc i agradable, té un tros que baixa molt fort, però esta molt ben arranjat com he dit abans. Una mica abans d’arribar al Pla de Martí passa per una petita fageda preciosa, per la part obaga del cim.
La verticalitat del camí fa que tingui forces ziga-zagues arranjades molt bé.
Quan son les 14:50 hores som al Pla de Martí i continuem recte pel PR per on havíem vingut del Comaestremer.
Als vuit minuts ens trobem de nou al collet de Martí, tenim davant nostre i a l’esquerra el camí pel que em baixat del Comaestremer, però ara agafem el de la dreta pel que continua el PR, i davalla cap a la carretera.
Collet de Martí.
En un minut som a la carretera, en un lloc anomenat Clot del Llop, la seguim uns metres avall, però de seguida la deixem per seguir el PR que surt per l’esquerra.
Clot del Llop a tocar de la carretera.
El camí segueix molta estona paral·lel a la carretera, i quan son les 15:10 hores, trobem dos camins, el de la dreta que va a Banyoles per Puigderic, i el de l’esquerra que va a Banyoles per Sant Nicolau, nosaltres agafem cap a l’esquerra. Els dos camins es retroben una mica per sota de Sant Nicolau.
Als quatre minuts trobem una pista, la travessem i seguim recte pel camí.
Quan son les 15:15 hores arribem per la font de Sant Nicolau, i al mateix temps al cotxe, just pel costat contrari per on em sortit al començament de l’excursió.
La font es troba en un recó meravellós, un paratge ombrívol i tot ple de molsa, realment un lloc que convida a restar una estona de calma.
Font de Sant Nicolau, cap a la dreta hem sortit i per l’esquerra hem arribat.
Per acabar el dia anem a visitar el bonic poble de Besalú.
Besalú i el seu pont romànic.
El nom original de Besalú era Bisuldunum que vol dir fortalesa entre dos rius, el Fluvià al sud i el Capellades al nord.
L’origen del poble va ser el castell de Besalú, que ja es troba documentat al segle X.
El 1966 va ser declarat Conjunt Historicoartístic Nacional pel seu gran valor arquitectònic.
Potser la imatge que més caracteritza al poble de Besalú és el seu pont medieval, de 105 metres de llargada i que va ser construït als segles XI i XII damunt el riu Fluvià.
Pont romànic sobre el riu Fluvià a Besalú.
A les acaballes del dia també visitem l’estany de Banyoles.
Femella d’ànec Collverd a l’estany de Banyoles.
L’estany de Banyoles és d’origen tectònic i càrstic, y es formà en l’època quaternària, fa aproximadament uns 250.000 anys.
Posta de sol a l’estany de Banyoles.
L’Estany de Banyoles és el llac natural més gran de Catalunya i l’origen i principal signe d’identitat de la ciutat de Banyoles. Mesura aproximadament 2150 m de llargada, la seva amplada màxima del lòbul nord és de 775 m i la del lòbul sud 725 m. La seva superfície és de 111,7 hectòmetres quadrats i la seva profunditat màxima és de 62 m. L’estany i la seva conca lacustre són considerats com el conjunt càrstic més extens de la Península Ibèrica i un sistema ambiental de notable valor.
Mapa de la zona.
Mapa de la zona. Recorregut marcat de color groc.