Pallars Jussà.
PIC DE PEGUERA 2942 m.
Comarca: Pallars Jussà.
Data: Divendres i dissabte 01 i 02 de juliol de 2011.
Participants (2): Tatiana Stúpina i Pere López.
Inici: Central hidroelèctrica de Capdella.
Final: Central hidroelèctrica de Capdella.
Circular: No.
Temps real: 8:40 hores.
Temps total: 10:30 hores.
Desnivell: 1.223 metres.
Desnivell acumulat: 1.389 metres.
Distància: 24,0 km.
Dificultat: Alta.
El passat dia u de juliol de 2011 sortim de Reus sobre les quatre de la tarda per anar en direcció a la Vall Fosca.
La Vall Fosca és encara una de les petites meravelles que no està gaire manipulada per la ma de l’home, tot i que es va començar la construcció d’unes instal·lacions d’una estació d’esquí, per sort va quedar aturada per falta de pressupost, tot i que han deixat una andròmina gegant de ciment al mig de la vall, encara es pot gaudir de la bellesa d’aquesta vall.
La Vall Fosca vista des del cap damunt.
És una vall estreta que es troba al nord del Pallars Jussà i la componen un total de dinou pobles. La seva capçalera és formada per una trentena d’estanys, als quals es pot accedir a peu i també mitjançant un telefèric que et deixa als peus de l’estany Gento en tan sols tretze minuts i salvant uns quatre-cents metres de desnivell. Tots aquests estanys son la reserva d’aigua més gran de Catalunya.
Vista dels prop de 400 m. de desnivell del Telefèric.
Entre els anys 1911 i 1914 es construí la Central Hidroelèctrica de Capdella, que funciona amb la força de l’aigua que cau de quinze estanys del circ lacustre d’Estany Gento, salvant un desnivell de 836 metres.
En aquesta vall els excursionistes poden trobar uns 100 km de senders, amb uns vint-i-set itineraris perfectament marcats per anar a peu i cinc d’ells per poder fer amb bicicleta.
Al arribar a la Vall fosca ens dirigim a la seva capçalera, concretament a la part alta del pantà de Sallente on hi ha la central hidroelèctrica de Capdella, lloc on arribem quan son les 19h.
Pantà de Sallente.
Al punt de sortida també es troba el telefèric que puja fins l’estany Gento, però només te dues pujades al dia, a les nou del matí i a les sis de la tarda, però si ha grups de més de quinze persones organitzen viatges especials.
Sortida del nostre camí des de el cotxe.
Ens posem les botes i comencem a caminar per un camí que surt on s’acaba el carrer, en direcció SE, està marcat amb pintura de color groc.
Als cinc minuts passem el Torrent d’estany Gento per un pont de fusta i als dotze minuts deixem un camí a la dreta que ens portaria fins la pressa de l’embassament de Sallent, a on també podíem haver deixat el cotxe i pujar per aquest camí.
A partir d’ara el camí fa ziga-zagues pujant fort i guanyant molt desnivell, més de 350 metres.
Vista a mitja pujada de l’estany Gento.
Als trenta minuts s’acaba la pujada forta i continuem pujant per la canal de Pigolo fins a la font de la Coma d’Espòs, a on arribem als cinquanta-dos minuts de la sortida.
Font de la Coma d’Espòs a tocar de les vies de tren.
En aquest punt trobem l’antiga via de les vagonetes de tren, que daten de principis del segle XX, de quan es feien les primeres obres per construir les presses dels estanys i produir electre.
Un dels petits túnels que travessem.
El camí segueix ara cap a l’esquerra, per les vies en direcció NO, en dos minuts travessem dos petits túnels, i en cinc minuts més travessem un tercer túnel una mica més llarg, en el qual encenem els frontals ja que fa una mica de corba i no s’hi veu gaire.
El camí segueix les antigues vies de tren.
Quan portem 1:07 hores travessem un quart túnel no gaire llarg i al sortir ja es veuen l’estany Gento i les instal·lacions del telefèric, a les quals arribem quan portem 1:20 hores.
Estany Gento.
A tall de curiositat l’estany Gento posseeix el rècord de temperatura mínima enregistrada a la Península Ibèrica amb -32ºC el 02-02-1956.
Al arribar a les instal·lacions passem per sota dels cables i continuem recte, el camí davalla una mica i es fa més pedregós.
Estany Gento a la dreta i instal·lacions del telefèric a l’esquerra.
Als cinc minuts trobem un camí que arriba pel davant i per l’esquerra, està indicat com a GR i ve del coll Rus. Aquest GR és el GR11.20. El GR11és el que travessa els Pirineus i el GR11.20 és una desviació que passa pel refugi de Colomina, el nostre destí del dia d’avui. Ens trobem al Pla de la Cort i em passat pel damunt del Salt de Sallent.
Camí de pujada a la Portella.
El camí segueix recte i cap a la dreta pujant en direcció a la Portella a la vegada que fa ziga-zagues per un tros arranjat força bé.
Quan portem 1:52 hores som a la Portella, a l’alçada de l’estany Tort, hi trobem unes altres vies de tren que cal seguir. En aquest punt trobem un cartell que ens diu que el refugi d’estany Llong està a 4:30 hores i el de Colomina a 20 minuts.
Estany Tort a l’esquerra de la Portella.
Ara cal seguir les travesses durant dos minuts cap a la dreta fins trobar el camí que surt amunt i a l’esquerra, seguint el GR, hi ha un pal indicador i una pintura a la pedra que senyalen cap el refugi.
Primeres vistes del refugi de Colomina.
Sobre les 2:10 hores veiem el refugi i en cinc minuts hi arribem. Em trigat dues hores i quinze minuts des de el cotxe.
El refugi de Colomines pertany a la FEEC, Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, i el proppassat dia dos de juliol van fer la inauguració d’una ampliació del mateix, que per cert ha quedat molt bé.
Refugi de Colomina amb l’ampliació a la dreta.
El Refugi Colomina, fou construït als voltants de l’any 1917 i es coneixia com la “casa Keller”, nom de l’enginyer suís que hi habitava i que dirigia el que fou la primera obra hidroelèctrica de l’estat espanyol.
El 1985 es realitzà una gran reforma per a restaurar i condicionar aquest edifici, molt malmès pel pas dels anys, com a refugi guardat.
Al poble de Sallent hi ha dues cases idèntiques al refugi, on vivien els enginyers quan estaven al poble.
Ràpidament ens instal·lem i demanem alguna cosa calenta per acompanyar el sopar que dúiem, ja que en el refugi serveixen el sopar a les set de la tarda puntualment i no més tard, i menys a l’hora que nosaltres hem arribat. Ens fan una sopa de verdures que agraïm molt.
A les 22:15 hores tanquen els llums del refugi i es fa silenci fins a l’endemà a les 6:30 hores, hora que els tornen a engegar tot i que ja és de dia en aquesta època de l’any.
Vista del Peguera (a l’esquerra) a primera hora del matí.
Ens llevem i a les 7:00 hores puntuals agafem l’esmorzar que ens donen i quan son les 7:40 hores sortim del refugi amb la intenció de pujar al Peguera.
El camí surt per on vam arribar ahir, i cal agafar cap la dreta una vegada superada la presa de l’estany de Colomina.
Camí de sortida del refugi Colomina al Peguera.
El camí dona el tom a l’estany pel seu marge dret, la nostra esquerra pujant.
Estany de Colomina amb el refugi al centre i al fons.
Quan som a la part de d’alt de l’estany superem una presa que separa l’estany de Colomina del de Mar, aquest també el circumval·lem com l’altre i cap el final, el camí s’enfila amunt en direcció al Pas de l’Os, el qual ja es veu clarament.
Estany de Mar amb la pressa que el separa de l’estany de Colomina que es veu a continuació.
Camí que puja fins el Pas de l’Os que veiem al centre esquerra i a la part de dalt.
Aquest pas està arranjat amb esgraons a la seva part alta, cosa que es de agrair ja que si no seria tot un pedruscall més penós de superar.
Part final de la pujada a Pas de l’Os.
A les 8:30 hores som al cap damunt del Pas de l’Os. En aquest punt el camí més trillat segueix recte avall, en direcció al refugi Josep Maria Blanc que pertany, junt amb el de Colomina, a la xarxa de refugis del recorregut anomenat Carros de Foc. Però nosaltres girem cap a l’esquerra per un camí que puja i passa entre els estanys de Saburó i de Saburó damunt.
Petits estanys entre l’estany de Mar i el de Saburó.
Es passen dues barrancades fent dos petits sifons i ja es veu davant nostre la part final del nostre recorregut, es veuen dos colls, a l’esquerra el coll de Mar de 2753 m, entre el Pic de Mar de 2848 m i el Tossal del Mig de 2808 m, i a la dreta, a continuació, el coll de Peguera de 2718 m que es troba als peus del nostre objectiu de 2984 m, el qual també el veiem clarament a la seva dreta.
Pic de Peguera a la dreta, Tossal del Mig al centre i es comença a veure el Pic de Mar a l’esquerra.
Ens dirigim fent una diagonal cap a la dreta fins el coll de Peguera al que hi arribem quan son les 9:30 hores.
Vall de Monestero vista des de el Coll de Peguera.
El coll de Peguera separa la vall de Monestero i la vall Fosca. Mirant cap a la vall de Monestero podem veure el Pic Faixant de Monestero a l’esquerra i els Encantats a la dreta, i just darrera dels dos i als seus peus es troba l’estany de Sant Maurici tot i que no s’arriba a veure des de aquest coll.
Part final del Peguera des del Coll de Peguera.
Fem un petit descans de cinc minuts i enfilem el tram final. La pujada és feixuga però fent ziga-zagues i a poc a poc en cinquanta minuts arribem a dalt de la cresta.
Arribada a dalt de la cresta amb els estanys de Peguera sota i l’estany Negre de Peguera al fons.
La cresta és molt aérea i espectacular, les vistes son impressionants, tan pel costat del Parc Nacional d’Aigües Tortes i Sant Maurici al N, com cap a l’E en direcció als estanys de Peguera, Trullo i Tort de Peguera, on es troba el refugi J.Mª Blanc, com en direcció S cap la vall Fosca, miris a on miris és un regal per als ulls.
Pic de Peguera 2.982m Pallars Jussà.
Quan arribem a la cresta la seguim uns quinze metres a l’esquerra, però el poder d’atracció del buit és molt poderós i pensem que els últims cinquanta metres no cal fer-los, estem gairebé a la mateixa alçada que el cim i l’exposició ens fa decidir que és millor acabar allí mateix. Ens fem la foto final i tornem a baixar.
Vall de Peguera amb tots els seus estanys de la part alta.
El Pic de Peguera forma part de la divisòria entre les valls de Capdella (per on hem pujat) i la d’Espot. És frontera amb la comarca del Pallars Sobirà i al mateix temps està al límit sud del Parc Nacional d’Aigües Tortes i Sant Maurici.
Vall fosca amb tots els seus estanys de la part alta.
És potser el cim amb la vista més bonica de tots els que hem fet fins ara i no més ens queden dos cims comarcals per pujar, però com que jo ja els he fet abans de pujar amb la Tatiana, us puc ben assegurar que és així, té la vista mes bonica de tots els cims comarcals de Catalunya, i que molts cims de qualsevol part del mon.
Baixada del Pic de Peguera.
La baixada la fem pel mateix camí que la pujada, i en quaranta-cinc minuts tornem a ser al coll de Peguera. Continuem baixant i en trenta minuts som a l’estany de Saburó d’Amunt, on parem mig hora per menjar i descansar una mica tot gaudint de la tranquil·litat i la majestat d’aquestos paisatges.
Estany de Saburó d’Amunt.
Tot baixant i en vint minuts tornem a estar al Pas de l’Os, i en quaranta minuts més tornem a estar al refugi de Colomina, a on recollim el material que havíem deixat, ens prenem una cervesa i avall.
Sortida d’un dels túnels.
En uns cinquanta minuts som a l’estany Gento i com que el telefèric de la tarda per baixar surt molt tard, decidim baixar a peu.
Baixant per la canal de Pigolo.
En 1:15 hores de descens tornem a ser al cotxe, quan son les 16:00 hores.
Al costat del telefèric hi ha un bar a on ens prenem un entrepà i unes begudes, ens donen informació de la vall i més tard agafem el cotxe per tornar cap a casa.
I ara un parell de regals trobats per aquestes contrades.
Flor de la Pulsatilla groga.
Nom científic d’aquesta flor és Pulsatilla alpina, el nom català Pulsatilla groga i el nom en castellà Anémona amarilla.
Planta de la Pulsatilla groga.
La Pulsatilla groga és de una planta de l’ordre de les Ranunculàceae i de la classe de les Magnoliopsides, es troba en llocs humits i entre 1200 i 1700 m, i fa una altura fins a trenta centímetres. Aquesta la vam trobar a 1400 m.
Flors de la Saxifraga.
La Saxifraga, que una planta d’un gènere compost per unes 440 espècies i que pertany a la família de les Saxifragaceae.
Planta de la Saxifraga.
La etimologia de Saxifraga és provinent del llatí, i significa “trencadora de pedres”, “saxum, -i. N.= pedruscall, roca, pedra; frango= trencar, fer mica. Alguna, com és en aquest cas, viuen en escletxes de les roques que elles mateixes engrandeixen per bioerosió.
Mapa de la zona.
Mapa de la zona.