trescant pels cims

explorant el món natural

Archive for maig 2nd, 2015


Pallars Sobirà.

PICA D’ESTATS 3.143 m.

 

Comarca: Pallars Sobirà.

 

Data: Dissabte 18-08-2007

 

Participants (6): Encarna Hidalgo, Pilar Fargas, Joan Gassol, Joan Marqués, Tatiana Stupina i Pere López.

 

Inici: Quilòmetre 11,3 de la pista fins arribar al pont de la Molinasa.

 

Final: Quilòmetre 11,3 de la pista fins arribar al pont de la Molinasa.

 

Circular: No.

 

Temps real: 10 hores.

 

Temps total 13 hores.

 

Desnivell: 1.343 metres.

 

Desnivell acumulat: 2.050

 

Distància: 20,0 quilòmetres.

 

Dificultat: Molt alta.

 

Aquí teniu una nova entrega dels nostres viatges per les províncies d’Espanya i els seus cims. En aquest cas es tracta de la Pica d’ Estats, que amb els seus 3.143 m. és el cim més alt de la província de Lleida, i al mateix temps de la comarca del Pallars Sobirà.

 

El dia 18 d’ agost de 2007, sortim en direcció a Llavorsí. Des d’ aquí pugem per la Vall Ferrera fins el poble d’ Areu. Al nord d’ Areu surt una pista que seguim uns onze km, fins a prop del Pla de Boet. Deixem els cotxes en un punt de la pista en el hi ha una cadena que barra el pas.

 

Comencem a caminar per la pista, però de seguida surt un camí a l’ esquerra, que en quinze minuts ens porta fins el refugi Vallferrera, aquí es pot omplir les cantimplores en una font al costat del refugi.

 

Refugi Vallferrera.

Refugi Vallferrera.

 

El nostre camí continua pujant en direcció nord-est, i en uns trenta minuts trobem una bifurcació, agafem el camí de l’ esquerra que surt en direcció oest. Pugem fins un collet que ens fa canviar de vall i baixem al barranc de Sotllo fins el Pla de Canalbona.

 

Baixant al barranc de Sotllo.

Baixant al barranc de Sotllo.

 

Baixant al estany de Sotllo i Pica d’estat al fons i al centre.

Baixant al estany de Sotllo i Pica d’estat al fons i al centre.

 

A partir d’ aquí i continuant el camí, anem pujant poc a poc fins l’ Estany de Sotllo, i seguint amunt arribem a l’Estany d’ Estats.

 

Estany d’ Estats i tartera que puja al Port de Sotllo.

Estany d’ Estats i tartera que puja al Port de Sotllo.

 

Després de dinar una mica ens enfrontem amb la terrible tartera que ens deixarà, en poc més d’ una hora, al Port de Sotllo. Som a 2.894 m. Baixant una estona, per l’ altre costat del Port, girem a la dreta en direcció est, tot donat la volta a la Pica d’ Estats, per arribar a la Cometa d’ Estats.

 

Pujant al coll de Riufred i Montcalm al fons.

Pujant al coll de Riufred i Montcalm al fons.

 

Ara, i sempre en direcció est, pugem fins el coll de Riufred a on deixem les motxilles i en uns deu minuts fem el cim de la Pica d’Estats.

 

 

PICA D'ESTATS 3.140,5 m. 18-08-2007 (LLEIDA-PALLARS SOBIRÀ).

PICA D’ESTATS 3.140,5 m. 18-08-2007 (LLEIDA-PALLARS SOBIRÀ).

Ens ha costat unes vuit hores tota la pujada, però val a dir que anàvem molt carregats de pes, ja que després de fer la Pica, tot passant pel Pic Vergader de 3.128 m., tornem al coll de Riufret, carreguem les motxilles i pugem a dormir al cim del Montcalm de 3.077 m.

 

Pic Vergader de 3.128 m.

Pic Vergader de 3.128 m.

 

Montcalm de 3.077 m.

Montcalm de 3.077 m.

 

Al cim del Montcalm plantem dues tendes, sopem i dormim. Fem això per que estem aclimatant per anar, en quinze dies, al Kilmanjaro.

 

Al cim del Montcalm plantem dues tendes.

Al cim del Montcalm plantem dues tendes.

 

A l’ endemà desfem tot el camí fet el dia abans fins el cotxe i cap a casa.

 

Mapa de la zona.

Mapa de la zona.

 

Pallars Jussà.

PIC DE PEGUERA 2942 m.

 

Comarca: Pallars Jussà.

 

Data: Divendres i dissabte 01 i 02 de juliol de 2011.

 

Participants (2): Tatiana Stúpina i Pere López.

 

Inici: Central hidroelèctrica de Capdella.

 

Final: Central hidroelèctrica de Capdella.

 

Circular: No.

 

Temps real: 8:40 hores.

 

Temps total: 10:30 hores.

 

Desnivell: 1.223 metres.

 

Desnivell acumulat: 1.389 metres.

 

Distància: 24,0 km.

 

Dificultat: Alta.

 

El passat dia u de juliol de 2011 sortim de Reus sobre les quatre de la tarda per anar en direcció a la Vall Fosca.

 

La Vall Fosca és encara una de les petites meravelles que no està gaire manipulada per la ma de l’home, tot i que es va començar la construcció d’unes instal·lacions d’una estació d’esquí, per sort va quedar aturada per falta de pressupost, tot i que han deixat una andròmina gegant de ciment al mig de la vall, encara es pot gaudir de la bellesa d’aquesta vall.

 

La Vall Fosca vista des del cap damunt.

La Vall Fosca vista des del cap damunt.

 

És una vall estreta que es troba al nord del Pallars Jussà i la componen un total de dinou pobles. La seva capçalera és formada per una trentena d’estanys, als quals es pot accedir a peu i també mitjançant un telefèric que et deixa als peus de l’estany Gento en tan sols tretze minuts i salvant uns quatre-cents metres de desnivell. Tots aquests estanys son la reserva d’aigua més gran de Catalunya. 

 

 

Vista dels més dels prop de 400 m. de desnivell del Telefèric.

Vista dels prop de 400 m. de desnivell del Telefèric.

 

Entre els anys 1911 i 1914 es construí la Central Hidroelèctrica de Capdella, que funciona amb la força de l’aigua que cau de quinze estanys del circ lacustre d’Estany Gento, salvant un desnivell de 836 metres.

 

En aquesta vall els excursionistes poden trobar uns 100 km de senders, amb uns vint-i-set itineraris perfectament marcats per anar a peu i cinc d’ells per poder fer amb bicicleta.

 

Al arribar a la Vall fosca ens dirigim a la seva capçalera, concretament a la part alta del pantà de Sallente on hi ha la central hidroelèctrica de Capdella, lloc on arribem quan son les 19h.

 

Pantà de Sallente.

Pantà de Sallente.

 

Al punt de sortida també es troba el telefèric que puja fins l’estany Gento, però només te dues pujades al dia, a les nou del matí i a les sis de la tarda, però si ha grups de més de quinze persones organitzen viatges especials.

 

Sortida del nostre camí des de el cotxe.

Sortida del nostre camí des de el cotxe.

 

Ens posem les botes i comencem a caminar per un camí que surt on s’acaba el carrer, en direcció SE, està marcat amb pintura de color groc.

 

Als cinc minuts passem el Torrent d’estany Gento per un pont de fusta i als dotze minuts deixem un camí a la dreta que ens portaria fins la pressa de l’embassament de Sallent, a on també podíem haver deixat el cotxe i pujar per aquest camí.

 

A partir d’ara el camí fa ziga-zagues pujant fort i guanyant molt desnivell, més de 350 metres.

 

Vista a mitja pujada de l’estany Gento.

Vista a mitja pujada de l’estany Gento.

 

Als trenta minuts s’acaba la pujada forta i continuem pujant per la canal de Pigolo fins a la font de la Coma d’Espòs, a on arribem als cinquanta-dos minuts de la sortida.

 

Font de la Coma d’Espòs a tocar de les vies de tren.

Font de la Coma d’Espòs a tocar de les vies de tren.

 

En aquest punt trobem l’antiga via de les vagonetes de tren, que daten de principis del segle XX, de quan es feien les primeres obres per construir les presses dels estanys i produir electre.

 

Un dels petits túnels que travessem.

Un dels petits túnels que travessem.

 

El camí segueix ara cap a l’esquerra, per les vies en direcció NO, en dos minuts travessem dos petits túnels, i en cinc minuts més travessem un tercer túnel una mica més llarg, en el qual encenem els frontals ja que fa una mica de corba i no s’hi veu gaire.

 

El camí segueix les antigues vies de tren.

El camí segueix les antigues vies de tren.

 

Quan portem 1:07 hores travessem un quart túnel no gaire llarg i al sortir ja es veuen l’estany Gento i les instal·lacions del telefèric, a les quals arribem quan portem 1:20 hores.

 

Estany Gento.

Estany Gento.

 

A tall de curiositat l’estany Gento posseeix el rècord de temperatura mínima enregistrada a la Península Ibèrica amb -32ºC el 02-02-1956.

 

Al arribar a les instal·lacions passem per sota dels cables i continuem recte, el camí davalla una mica i es fa més pedregós.

 

Estany Gento a la dreta i instal·lacions del telefèric a l’esquerra.

Estany Gento a la dreta i instal·lacions del telefèric a l’esquerra.

 

Als cinc minuts trobem un camí que arriba pel davant i per l’esquerra, està indicat com a GR i ve del coll Rus. Aquest GR és el GR11.20. El GR11és el que travessa els Pirineus i el GR11.20 és una desviació que passa pel refugi de Colomina, el nostre destí del dia d’avui. Ens trobem al Pla de la Cort i em passat pel damunt del Salt de Sallent.

 

Camí de pujada a la Portella.

Camí de pujada a la Portella.

 

El camí segueix recte i cap a la dreta pujant en direcció a la Portella a la vegada que fa ziga-zagues per un tros arranjat força bé.

 

Quan portem 1:52 hores som a la Portella, a l’alçada de l’estany Tort, hi trobem unes altres vies de tren que cal seguir. En aquest punt trobem un cartell que ens diu que el refugi d’estany Llong està a 4:30 hores i el de Colomina a 20 minuts.

 

Estany Tort a l’esquerra de la Portella.

Estany Tort a l’esquerra de la Portella.

 

Ara cal seguir les travesses durant dos minuts cap a la dreta fins trobar el camí que surt amunt i a l’esquerra, seguint el GR, hi ha un pal indicador i una pintura a la pedra que senyalen cap el refugi.

 

Primeres vistes del refugi de Colomina.

Primeres vistes del refugi de Colomina.

 

Sobre les 2:10 hores veiem el refugi i en cinc minuts hi arribem. Em trigat dues hores i quinze minuts des de el cotxe.

 

El refugi de Colomines pertany a la FEEC, Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, i el proppassat dia dos de juliol van fer la inauguració d’una ampliació del mateix, que per cert ha quedat molt bé.

 

Refugi de Colomina amb l’ampliació a la dreta.

Refugi de Colomina amb l’ampliació a la dreta.

 

El Refugi Colomina, fou construït als voltants de l’any 1917 i es coneixia com la “casa Keller”, nom de l’enginyer suís que hi habitava i que dirigia el que fou la primera obra hidroelèctrica de l’estat espanyol.

 

El 1985 es realitzà una gran reforma per a restaurar i condicionar aquest edifici, molt malmès pel pas dels anys, com a refugi guardat. 

 

Al poble de Sallent hi ha dues cases idèntiques al refugi, on vivien els enginyers quan estaven al poble.

 

Ràpidament ens instal·lem i demanem alguna cosa calenta per acompanyar el sopar que dúiem, ja que en el refugi serveixen el sopar a les set de la tarda puntualment i no més tard, i menys a l’hora que nosaltres hem arribat. Ens fan una sopa de verdures que agraïm molt.

 

A les 22:15 hores tanquen els llums del refugi i es fa silenci fins a l’endemà a les 6:30 hores, hora que els tornen a engegar tot i que ja és de dia en aquesta època de l’any.

 

Vista del Peguera (a l’esquerra) a primera hora del matí.

Vista del Peguera (a l’esquerra) a primera hora del matí.

 

Ens llevem i a les 7:00 hores puntuals agafem l’esmorzar que ens donen i quan son les 7:40 hores sortim del refugi amb la intenció de pujar al Peguera.

 

El camí surt per on vam arribar ahir, i cal agafar cap la dreta una vegada superada la presa de l’estany de Colomina.

 

Camí de sortida del refugi Colomina al Peguera.

Camí de sortida del refugi Colomina al Peguera.

 

El camí dona el tom a l’estany pel seu marge dret, la nostra esquerra pujant.

 

Estany de Colomina amb el refugi al centre i al fons.

Estany de Colomina amb el refugi al centre i al fons.

 

Quan som a la part de d’alt de l’estany superem una presa que separa l’estany de Colomina del de Mar, aquest també el circumval·lem com l’altre i cap el final, el camí s’enfila amunt en direcció al Pas de l’Os, el qual ja es veu clarament.

 

Estany de Mar amb la pressa que el separa de l’estany de Colomina que es veu a continuació.

Estany de Mar amb la pressa que el separa de l’estany de Colomina que es veu a continuació.

 

Camí que puja fins el Pas de l’Os que veiem al centre esquerra i a la part de dalt.

Camí que puja fins el Pas de l’Os que veiem al centre esquerra i a la part de dalt.

 

Aquest pas està arranjat amb esgraons a la seva part alta, cosa que es de agrair ja que si no seria tot un pedruscall més penós de superar.

 

Part final de la pujada a Pas de l’Os.

Part final de la pujada a Pas de l’Os.

 

A les 8:30 hores som al cap damunt del Pas de l’Os. En aquest punt el camí més trillat segueix recte avall, en direcció al refugi Josep Maria Blanc que pertany, junt amb el de Colomina, a la xarxa de refugis del recorregut anomenat Carros de Foc. Però nosaltres girem cap a l’esquerra per un camí que puja i passa entre els estanys de Saburó i de Saburó damunt.

 

Petits estanys entre l’estany de Mar i el de Saburó.

Petits estanys entre l’estany de Mar i el de Saburó.

 

Es passen dues barrancades fent dos petits sifons i ja es veu davant nostre la part final del nostre recorregut, es veuen dos colls, a l’esquerra el coll de Mar de 2753 m, entre el Pic de Mar de 2848 m i el Tossal del Mig de 2808 m, i a la dreta, a continuació, el coll de Peguera de 2718 m que es troba als peus del nostre objectiu de 2984 m, el qual també el veiem clarament a la seva dreta.

 

Pic de Peguera a la dreta, Tossal del Mig al centre i es comença a veure el  Pic de Mar a l’esquerra.

Pic de Peguera a la dreta, Tossal del Mig al centre i es comença a veure el Pic de Mar a l’esquerra.

 

Ens dirigim fent una diagonal cap a la dreta fins el coll de Peguera al que hi arribem quan son les 9:30 hores.

 

Vall de Monestero vista des de el Coll de Peguera.

Vall de Monestero vista des de el Coll de Peguera.

 

El coll de Peguera separa la vall de Monestero i la vall Fosca. Mirant cap a la vall de Monestero podem veure el Pic Faixant de Monestero a l’esquerra i els Encantats a la dreta, i just darrera dels dos i als seus peus es troba l’estany de Sant Maurici tot i que no s’arriba a veure des de aquest coll.

 

Part final del Peguera des del Coll de Peguera.

Part final del Peguera des del Coll de Peguera.

 

Fem un petit descans de cinc minuts i enfilem el tram final. La pujada és feixuga però fent ziga-zagues i a poc a poc en cinquanta minuts arribem a dalt de la cresta.

 

Arribada a dalt de la cresta amb els estanys de Peguera sota i l’estany Negre de Peguera al fons.

Arribada a dalt de la cresta amb els estanys de Peguera sota i l’estany Negre de Peguera al fons.

 

La cresta és molt aérea i espectacular, les vistes son impressionants, tan pel costat del Parc Nacional d’Aigües Tortes i Sant Maurici al N, com cap a l’E en direcció als estanys de Peguera, Trullo i Tort de Peguera, on es troba el refugi J.Mª Blanc, com en direcció S cap la vall Fosca, miris a on miris és un regal per als ulls.

 

Pic de Peguera 2.982m Pallars Jussà.

Pic de Peguera 2.982m Pallars Jussà.

 

Quan arribem a la cresta la seguim uns quinze metres a l’esquerra, però el poder d’atracció del buit és molt poderós i pensem que els últims cinquanta metres no cal fer-los, estem gairebé a la mateixa alçada que el cim i l’exposició ens fa decidir que és millor acabar allí mateix. Ens fem la foto final i tornem a baixar.

 

Vall de Peguera amb tots els seus estanys de la part alta.

Vall de Peguera amb tots els seus estanys de la part alta.

 

El Pic de Peguera forma part de la divisòria entre les valls de Capdella (per on hem pujat) i la d’Espot. És frontera amb la comarca del Pallars Sobirà i al mateix temps està al límit sud del Parc Nacional d’Aigües Tortes i Sant Maurici.

 

Vall fosca amb tots els seus estanys de la part alta.

Vall fosca amb tots els seus estanys de la part alta.

 

És potser el cim amb la vista més bonica de tots els que hem fet fins ara i no més ens queden dos cims comarcals per pujar, però com que jo ja els he fet abans de pujar amb la Tatiana, us puc ben assegurar que és així, té la vista mes bonica de tots els cims comarcals de Catalunya, i que molts cims de qualsevol part del mon.

 

Baixada del Pic de Peguera.

Baixada del Pic de Peguera.

 

La baixada la fem pel mateix camí que la pujada, i en quaranta-cinc minuts tornem a ser al coll de Peguera. Continuem baixant i en trenta minuts som a l’estany de Saburó d’Amunt, on parem mig hora per menjar i descansar una mica tot gaudint de la tranquil·litat i la majestat d’aquestos paisatges.

 

Estany de Saburó d’Amunt.

Estany de Saburó d’Amunt.

 

Tot baixant i en vint minuts tornem a estar al Pas de l’Os, i en quaranta minuts més tornem a estar al refugi de Colomina, a on recollim el material que havíem deixat, ens prenem una cervesa i avall.

 

Sortida d’un dels túnels.

Sortida d’un dels túnels.

 

En uns cinquanta minuts som a l’estany Gento i com que el telefèric de la tarda per baixar surt molt tard, decidim baixar a peu.

 

Baixant per la canal de Pigolo.

Baixant per la canal de Pigolo.

 

En 1:15 hores de descens tornem a ser al cotxe, quan son les 16:00 hores.

 

Al costat del telefèric hi ha un bar a on ens prenem un entrepà i unes begudes, ens donen informació de la vall i més tard agafem el cotxe per tornar cap a casa.

 

I ara un parell de regals trobats per aquestes contrades.

 

Flor de la Pulsatilla groga.

Flor de la Pulsatilla groga.

 

Nom científic d’aquesta flor és Pulsatilla alpina, el nom català Pulsatilla groga i el nom en castellà Anémona amarilla.

 

Planta de la Pulsatilla groga.

Planta de la Pulsatilla groga.

 

La Pulsatilla groga és de una planta de l’ordre de les Ranunculàceae i de la classe de les Magnoliopsides, es troba en llocs humits i entre 1200 i 1700 m, i fa una altura fins a trenta centímetres. Aquesta la vam trobar a 1400 m.

 

Flors de la Saxifraga.

Flors de la Saxifraga.

 

La Saxifraga, que una planta d’un gènere compost per unes 440 espècies i que pertany a la família de les Saxifragaceae.

 

Planta de la Saxifraga.

Planta de la Saxifraga.

 

La etimologia de Saxifraga és provinent del llatí, i significa “trencadora de pedres”, “saxum, -i. N.= pedruscall, roca, pedra; frango= trencar, fer mica. Alguna, com és en aquest cas, viuen en escletxes de les roques que elles mateixes engrandeixen per bioerosió.

 

Mapa de la zona.

Mapa de la zona.

 

Mapa de la zona.

Mapa de la zona.

 

Osona.

MATAGALLS 1697,1 m.

 

Comarca: Osona.

 

Data: Diumenge 06-03-2011.

 

Participants (4): Montserrat Jordà, Lluís Balsells, Tatiana Stúpina I Pere López.

 

Inici: Coll de Sant Marçal.

 

Final: Coll de Sant Marçal.

 

Circular: No.

 

Temps real: 03:00 hores.

 

Temps total: 04:15 hores.

 

Desnivell: 627 metres.

 

Desnivell Acumulat: 709 metres.

 

Distància: 8,4 km.

 

Dificultat: Fàcil.

 

Sortim de Reus quan son les 7:20 hores del matí i agafem l’AP7 en direcció a Barcelona, per després anar cap a Girona, i per últim agafar la sortida de Sant Celoni. Al sortir de l’autopista travessem el poble, sempre en direcció a Campins i Santa Fe del Montseny, per agafar la BV-5114. Aquesta carretera és típica de muntanya, plena de revolts, però amb un paisatge preciós.

 

Fem uns vint-i-vuit km i arribem al coll de Sant Marçal, però 1,5 km abans passem pel aparcament que vam fer servir per pujar l’octubre del 2009 a Les Agudes i el Turó de l’Home. Abans d’arribar primer trobem un petit aparcament a la nostra dreta i immediatament, al mateix coll, un altre de més gran a l’esquerra, en aquest últim deixem el cotxe.

 

Taula dels Tres Bisbes i aparcament al Coll de Sant Marçal.

Taula dels Tres Bisbes i aparcament al Coll de Sant Marçal.

 

Davant de l’aparcament es troba la Taula dels Tres Bisbes, anomenada així perquè aquest punt fa frontera entre tres bisbats, els de Barcelona, Girona i Vic, i al mateix temps de tres municipis, Arbúcies, Montseny i Viladrau.

 

Vista del Serrat dels Castells, Les Agudes i serrat fins el Turó de l’Home.

Vista del Serrat dels Castells, Les Agudes i serrat fins el Turó de l’Home.

 

Damunt de la Taula dels Tres Bisbes podem veure una gran creu de fusta que ens convida a pujar i poder fruir d’una impressionant vista de la cresta dels Castells, Les agudes, i del serrat que porta fins el Turó de l’Home. Just en direcció contraria, podem contemplar una panoràmica de gran part del camí que hem de fer.

 

Panoràmica de gran part del camí que farem.

Panoràmica de gran part del camí que farem.

 

A uns dos-cents metres del coll es troba l’ermita de Sant Marçal, junt a un monestir que data del segle XI actualment reconvertit en hotel del mateix nom des de el 1997.

 

Ermita de Sant marçal del Montseny.

Ermita de Sant marçal del Montseny.

 

Els orígens del monestir es troben en una església documentada des de 1053, a on es v retirar el monjo Guifré i la seva família. Al 1066 es consagrà l’església i es fundà l’abadia, essent Guifré el seu primer Abad, i en el 1672 restà unit a la congregació Claustral Benedictina.

 

Antic monestir del segle XI reconvertit en hotel a l’ermita de Sant Marçal.

Antic monestir del segle XI reconvertit en hotel a l’ermita de Sant Marçal.

 

El camí surt del mateix aparcament en clara direcció oest i perfectament indicat, tot i el pam de neu caiguda els darrers dies, amb estaques pintades amb les marques de GR 5-2, les quals ja no deixarem fins el mateix cim.

 

Sortida cap el Matagalls des de el Coll de Sant Marçal.

Sortida cap el Matagalls des de el Coll de Sant Marçal.

 

Quan son les 9:50 hores sortim des de l’aparcament que es troba a 1090 m., per un pendent relativament suau, i per un terreny sense bosc anomenat el ginebrar.

 

En poca estona entrem en el bosc de faig, una bonica fageda que no deixarem fins gairebé el Collet de l’Home Mort.

 

Camí per la fageda de la Baga de Sant Marçal.

Camí per la fageda de la Baga de Sant Marçal.

 

El paisatge és superb, hivernal, amb els arbres plens de branques nues, algunes de les quals amb una petita quantitat de neu caiguda els darrers dies, i el terra tot ell com una catifa blanca.

 

El camí aviat gira cap a l’esquerra i el pendent s’enfila fort per la Baga (obac) de Sant Marçal.

 

Paisatge a la fageda de la Baga de Sant Marçal.

Paisatge a la fageda de la Baga de Sant Marçal.

 

Quan portem uns quaranta-cinc minuts caminant el camí s’aplana una mica, som al Pla del Parany, a uns 1390 m., a partir d’ara el camí va girant cap a la dreta, i passa al costat de un faig monumental, al mateix temps que donem el tom al Turó de Sant Marçal de 1529 m.

 

Faig monumental que es podria anomenar Faig Pare.

Faig monumental que es podria anomenar Faig Pare.

 

Pugem uns quatre-cents cinquanta metres i en baixem uns vint, per arribar al Coll ses <<portadores, que es troba a 1484 m.

 

A partir d’ara pugem seixanta-cinc metres, en baixem vint, fem uns nou-cents metres de recorregut, donem el tom al Turó de ses Portadores de 1605 m. I arribem al coll Pregon de 1510 m. Quan son les 11:23 hores.

 

Coll Pregon a 1510 m. d’alçada.

Coll Pregon a 1510 m. d’alçada.

 

El Coll Pregon és un lloc encisador desproveït d’arbres, cruïlla de camins que venen pel SO de la font Pregon (que està a cinc minuts) i Sant Bernat del Montseny, pel N de Viladrau, per l’E de Sant Marçal, i per l’O el que seguirem fins el Matagalls.

 

Al ben mig de la petita pradera hi ha un monòlit de pedra dedicat a Pau Casals “mestre del violoncel i missatger de la pau cristiana arreu del mon”, tal com indica l’escrit a la pedra.

 

 

 

Monòlit a Pau Casals.

Monòlit a Pau Casals.

 

Sobre les 11:50 hores, i desprès d’haver menjat una mica, reprenem el camí just pel costat contrari al que hem arribat al coll.

 

El camí torna a fer pujada i anem per la Baga de Coll Pregon, fins que el camí gira a la dreta, i surt del bosc en una mena de avant coll.

 

Sortida del bosc i avant coll que no és el Collet de l’Home Mort.

Sortida del bosc i avant coll que no és el Collet de l’Home Mort.

 

Travessem un petit turó i en pocs metres arribem al Coll de l’Home Mort s 1655 metres. Hem trigat trenta minuts des de el Coll Pregon i portem uns tes mil vuit-cents metres recorreguts des de la sortida.

 

A la nostra esquerra, i a pocs metres, queda el Turó de la Bandera i una mica més enllà el Puig Sacreu.

 

A partir d’ara no més ens resten uns quatre-cents metres per una cresta ampla i totalment oberta, sense cap obstacle que ens impedeix veure el cim i la seva creu.

 

Ampla cresta des de el Collet de l’Home Mort fins el Matagalls.

Ampla cresta des de el Collet de l’Home Mort fins el Matagalls.

 

Quan son les 12:30 hores i em fet 4,2 km, arribem a la cota 1697,1 metres, som al cim del Matagalls, sostre de la comarca d’Osona.

 

La vista és tan o més bona que la del veí Turó de l’Home, podem veure cims, pobles i serres al nostre votant, tals com Centelles, seva, Tagament, Tona, Vic o Viladrau; Andorra Bastiments, Cadí, Canigó, Collsacabra, Costabona, la Mola, les Guillaries, Moncau, Montsec, Port de Conte, Pla de la Calma, Puigdrau, Puigmal, Puigpedrós,Suí,i si allarguem la vista podem veure fins el mar.

 

Panoràmica des del cim del matagalls, de Les Agudes fins el Turó de l’Home.

Panoràmica des del cim del matagalls, de Les Agudes fins el Turó de l’Home.

 

En el Matagalls hi ha una creu de mides destacables, que la gent de Viladrau ha anat reconstruint, cada vegada que hi ha calgut. La primera creu data del 1840 i s’atribueix al Pare Antoni Maria Claret i Clarà, nascut a Sallent al 1807, fundador de l’ordre dels Missioners Claretians i Arquebisbe emèrit de Santiago de Cuba.

 

Cim del Matagalls de 1697,1 m. i sostre de la comarca d’Osona.

Cim del Matagalls de 1697,1 m. i sostre de la comarca d’Osona.

 

Passats deu minuts, després de fer les típiques fotos del cim, comencem a davallar pel mateix camí, car tenim el cotxe al Coll de Sant Marçal. D’haver tingut dos cotxes haguéssim continuat pel GR 5-2 fins al Coll Fornic que cau just al altre costat del Matagalls.

 

Quan son les 13:50 hores arribem al cotxe, fem una visita a l’ermita i cap a casa.

 

Vista del cim de Les Agudes des de l’ermita de Sant Marçal.

Vista del cim de Les Agudes des de l’ermita de Sant Marçal.

Mapa de la zona.

Mapa de la zona.

 

Mapa de la zona. Recorregut puntejat en vermell.

Mapa de la zona. Recorregut puntejat en vermell.

Noguera.

TOSSAL DE LA TORRETA 1677 m.

Comarca: La Noguera.

Data: Dissabte 26-03-2011.

Participants (2): Tatiana Stúpina i Pere López.

Inici: Rúbies.

Final: Rúbies.

Circular: Si

Temps real: 3:00 hores.

Temps total: 4 hores.

Desnivell: 521 metres.

Desnivell acumulat: 561 metres.

Distància: 9,3 km.

Dificultat: Fàcil.

Prop de les deu del matí sortim de Reus com si anéssim a Andorra, i quan son a Artesa de Segre agafem la L-512 durant 3,7 km, direcció a Comiols, per després agafar la LP9132 que ens porta fins a Vilanova de Meià, preciós poble amb el Montsec al fons, però just abans d’entrar girem a l’esquerra per anar fins a Santa Maria de Meià, uns quinze km des de que hem agafat la LP9132.

SONY DSC

Vilanova de Meià.

Travessem el poble i trobem una pista asfaltada amb un cartell que ens indica a Figuerola de Meià onze km, i a Fontllonga quinze km, la seguim i a uns dos-cents metres s’acaba l’asfalt i trobem una pista a la dreta que torna cap el poble, nosaltres seguim recte. Uns altres dos-cents metres i trobem una pista a la dreta amb un rètol que indica, a la dreta ermita de Sant Elís, nosaltres seguim a l’esquerra camí de Rúbies, ermita de Sant Sebastià i inici de ruta.

A uns vuit-cents metres del poble trobem un desviament que indica Rúbies deu km, agafem aquesta pista amunt i passem pel Cinglo de la Cabroa, una mica més amunt trobem una construcció, son a la Cabana del Pere, i una mica més amunt es troba la Cabana del Pelegrí. En aquest punt hi ha un encreuament de camins, nosaltres seguim recte per la pista que portem, encara ens queden cinc km de pista plana fins a Rúbies.

Cabana del Pere.

Cabana del Pere.

Quan portem sis km i set-cents metres, la pista es divideix en dos, agafem la de la dreta en direcció als cingles.

A les 12:10 del migdia arribem a Rúbies, petit poble gairebé tot ell en runes, i ens trobem a 1156 m. just sota la Roca de Migjorn.

Església romànica del Poble de Rúbies.

Església romànica del Poble de Rúbies.

El Montsec es divideix en tres parts, separades pels rius Noguera Pallaresa (congost de Mont-rebei) i Noguera Ribagorçana (congost de Terradets), el Montsec d’Estall, el Montsec d’Ares i el Montsec de Rúbies o Meià.

Vista del Montsec d’Estall i part del congost de Terradets.

Vista del Montsec d’Estall i part del congost de Terradets.

El nostre cim es troba a la part del Montsec de Rúbies, també anomenat de Montsec de Meià.

Mentre descarreguem les motxilles i mengem una mica, de seguida ens adonem que som en un mon d’escaladors, per les veus que sentim i fixant-nos una mica descobrim varies cordades a les parets de Lo Pelat, turó que està també just damunt del poble.

Cordades a les parets de Lo Pelat.

Cordades a les parets de Lo Pelat.

Sobre les 12:25 hores sortim del poble en direcció NE, hi ha un cartell indicador cap a la Portella Blanca, però gairebé ja s’intueix, ja que no hi ha cap més joc per pujar caminant al Montsec, car tot son espadats.

Inici del camí en direcció a la Portella Blanca, a l’esquerra de la Roca de Migjorn al centre.

Inici del camí en direcció a la Portella Blanca, a l’esquerra de la Roca de Migjorn al centre.

El camí està molt fressat i marcat amb GR. Surt, mirant a la Portella, pel costat dret pujant, fins arribar a la paret, a on descansa una mica i gira a l’esquerra buscant el centre de la petita coma, per tornar a pujar fort, fent revolts, per un camí empedrat, ombrívol i molt maco, fins que arriba a la Portella, passadís pel que sortim directament dalt de la carena. Son les 13:10 hores, portem 45 minuts, estem a 1441 m. d’alçada, em fet 1,1 km i portem 294 m. de desnivell.

Portella Blanca.

Portella Blanca.

Al arribar a la carena només tenim que girar a la dreta i seguir uns 200 m. per trobar el inici d’una pista, és el camí del Ras de Llimiana.

Inici de la pista Camí del Ras de Llimiana.

Inici de la pista Camí del Ras de Llimiana.

La seguim i als cinc minuts trobem unes runes a ma dreta, aquí surt un camí per la dreta, just al damunt de les runes, el seguim i ens porta directament als cingles. 

Runes i camí que surt al fons a la dreta entre els arbres.

Runes i camí que surt al fons a la dreta entre els arbres.

Donem el tom a la Roca del Migjorn i podem guaitar des de dalt la impressionant Canal de Ferremini, som al damunt de la cova del mateix nom, però no la podem veure.

Canal de Ferremini.

Canal de Ferremini.

Vista de les cingleres amb la Roca de Migjorn al final.

Vista de les cingleres amb la Roca de Migjorn al final.

Seguim cinglera amunt en direcció al cim, i quan son les 13:40 hores ja veiem de lluny el piló geodèsic del cim, també veiem la pista que em deixat i que va a passar bastant per sota del cim.

Al fons cim del Tossal de la Torreta.

Al fons cim del Tossal de la Torreta.

Com a curiositat veiem un esquirol, però al acostar-nos per fer alguna foto, l’animaló decideix desaparèixer cinglera avall, de cara al buit.

Quan son les 14:20 hores arribem al cim del Tossal de la Torreta, a 1677 m. em fet el sostre de la Noguera trigant 1:55 hores.

Tossal de la Torreta 1677 m. La Noguera.

Tossal de la Torreta 1677 m. La Noguera.

Les vistes sobre el Montsec d’Ares son espectaculars, també tenim una vista curiosa sobre el congost dels Terradets i del seu pantà. La visió no és tot el perfecta que desitgem, doncs hi ha força calitja, però podem distingir tot el que ens envolta força bé.

Vistes des del cim.

Vistes des del cim.

A les 14:15 hores sortim del cim en direcció contraria a la que hem arribat.

Al baixar una mica de seguida trobem una antiga pista, és el camí de les Torretes, la seguim una estona en direcció a un coll que hi ha entre el nostre cim i el Tossal de Mirapallars-i-Urgell. A mig camí del coll mirem de baixar per una petita portella, que segons alguna descripció diu que es pot baixar, però no ho veiem gaire clar i decidim anar fins el coll i mirar de baixar des d’aquest punt.

Inici de la pista camí de les Torretes.

Inici de la pista camí de les Torretes.

A les 14:40 arribem al coll, és ample, som a 1620 m. i al mateix coll trobem una fita. Sembla que es pugui baixar força còmodament, fins i tot al començar a baixar també trobem unes marques grogues i seguim trobant fites, estem contents de les troballes, però aviat perdem tan les fites com les marques. 

Coll que hi ha entre el nostre cim del Tossal de la Torreta i el Tossal de Mirapallars-i-Urgell.

Coll que hi ha entre el nostre cim del Tossal de la Torreta i el Tossal de Mirapallars-i-Urgell.

Seguim baixant per un seguit de tarteres en direcció a uns camps de conreu que es veuen a sota, en un lloc que l’hi diuen les Planelles, i en el qual es veu unes pistes que ens poden dur fins a la pista per la que hem pujat amb el cotxe al matí.

El principi de la baixada és per un camí molt brut.

El principi de la baixada és per un camí molt brut.

La baixada la anem fent pel centre de la coma, però de mica en mica ens decantem cap el costat dret baixant, poc a poc es complica trobant un seguit de parets força verticals les quals desgrimpem amb molta precaució.

Parets que anem des grimpant.

Parets que anem des grimpant.

Gairebé tota la baixada la fem camp a través i en 50 minuts arribem a la pista del camí de les Planelles, em fet 1,1 km i 327 m. de desnivell.

Coma per la que hem baixat.

Coma per la que hem baixat.

Baixem per aquestes pistes buscant arribar a la pista del camí de Rúbies i quan arribem trobem un cartell que senyala en la direcció que venim i que diu Pel Reguer.

Pistes per les que anem baixant fins a la pista de Rúbies.

Pistes per les que anem baixant fins a la pista de Rúbies.

Típic exemplar de colobra, de la família colúbrids, freqüent als Països Catalans.  La seva picada no és verinosa.

Típic exemplar de colobra, de la família colúbrids, freqüent als Països Catalans. La seva picada no és verinosa.

En aquest punt no més cal girar cap a la dreta i fer els 4 km que resten fins al poble de Rúbies, al que hi arribem quan son les 16:25 hores donant per acabada l’excursió a peu.

Rúbies, poble gairebé tot ell en runes.

Rúbies, poble gairebé tot ell en runes.

A la baixada en cotxe parem un moment a fer la visita a l’ermita de Sant Sebastià, i més tard al poble de Santa Maria de Meià, al Bar del Poble, a fer un entrepà i unes cerveses, per després desfer el camí fins a Reus.

Ermita de Sant Sebastià.

Ermita de Sant Sebastià.

Mapa de la zona amb el recorregut marcat en verd.

Mapa de la zona amb el recorregut marcat en verd.

Montsià.

TOSSAL DELS TRES REIS 1.356 m.

Comarca: Montsià.

Data: Dissabte 01 de juny de 2013.

Participants (2): Tatiana Stupina i Pere López.

Inici: Fredes.

Final: Fredes.

Circular: Si.

Temps real: 03:10 hores.

Temps total: 04:30 hores.

Desnivell: 263 metres.

Desnivell acumulat: 418 metres.

Distància: 9,3 quilòmetres.

Dificultat: Fàcil.

El Tossal dels Tres Reis conegut popularment com a Tossal del Rei, es troba a l’oest de la comarca del Montsià, al massís del Port, en la seva part més al sud.

El Tossal rep el nom dels Tres Reis pel fet de que conflueixen en el seu cim l’Aragó, Catalunya i el País Valencià.

Sortida del poble de Fredes.

Sortida del poble de Fredes.

Per fer aquest cim ens dirigim al poble de Fredes, que és un poble que pertany al municipi de la Pobla de Benifassà, al Baix Maestrat (nord del País Valencià).

Sobre les dotze del migdia arribem a Fredes amb la intenció de pujar al Tossal dels Tres Reis pel camí que puja al Cantaperdius, per anar fins el coll de Tombadors i per la pista pujar al cim.

Sobre un quart d’una de la tarda sortim de la mateixa entrada del poble, a l’esquerra, per una pista que puja uns dos-cents metres abans de girar cap a l’esquerra. Just abans d’arribar a aquest tom de la pista surt un camí a ma dreta.

Punt on deixem la pista de sortida.

Punt on deixem la pista de sortida.

La pista està emmarcada per un fil de ferro per espantar els animals, al arribar al nostre camí el fil es talla i fa com una porta per poder passar.

El camí primer passa per un barranc, per de seguida pujar de valent per unes llastres de pedra.

Llastres de pedra per on passa el camí.

Llastres de pedra per on passa el camí.

El camí està fitat i també te unes marques vermelles i blanques, com d’un GR, però estan molt gastades. El GR que passa per Fredes surt per l’altre costat del poble don hem sortit nosaltres.

Vista dels Boverals, talment semblen les voltes d’una església.

Vista dels Boverals, talment semblen les voltes d’una església.

Quan va per acabar-se les llastres de pedra, el camí gira a l’esquerra, està marcat amb dues fites, una a cada costat de camí. En aquest punt portem vint minuts caminat.

El camí continua fitat i durant una estona no puja gaire i fins tot planeja una mica. Sobre les dotze i quaranta-cinc hores som dalt del turó del Cantaperdius, som a 1.248 metres.

Cim del turó del Cantaperdius.

Cim del turó del Cantaperdius.

Abans d’arribar a dalt de la carena, per baixar al coll de Tombadors, el camí es bifurca, no ens adonem però al tornar ho veurem, nosaltres agafem la branca de la dreta en un punt que el camí va una mica pla, està perfectament fitat i les marques de l’antic GR continuen per aquí.

Vista del Tossal del Tres Reis des de el camí entre el Cantaperdius i el Tombadors.

Vista del Tossal del Tres Reis des de el camí entre el Cantaperdius i el Tombadors.

Passem al costat de la cota 1.301 metres i tot seguit passem al costat del turó de Tombadors de 1.311 metres.

El camí està molt abandonat i una mica brut, però es pot passar perfectament, és molt maco i en aquesta època de l’any està molt florit, cosa que encara ho fa més agradable.

Matoll de farigola blanca.

Matoll de farigola blanca.

Una vegada passat el turó de tombadors el camí baixa molt per anar a trobar la pista que ve de Fredes, per la dreta, amb les marques del GR7 i que continuant, ca a la dreta, per aquesta pista ens portaria fins el refugi de Font Ferrera de la FEEC.

Arribant a la pista que ve de Fredes per la que va el GR 7.

Arribant a la pista que ve de Fredes per la que va el GR 7.

Nosaltres seguim la pista cap a l’esquerra durant uns dos-cents vuitanta metres, fins que la pista gira cap a la dreta i nosaltres seguim recte uns cent vint-i-cinc metres fins trobar un altre pista en perfecte estat per circular cotxes, i que cap a l’esquerra ens portaria fins el coll de tombadors i fins a Fredes, som al Pinar Pla.

Arribant al Mas del Ric de Fredes.

Arribant al Mas del Ric de Fredes.

Nosaltres agafem cap a l’esquerra uns tres-cents cinquanta metres, fins el Mas del Ric de Fredes, en algun lloc podem trobar el corral del Ric de Fredes.

Mas del Ric de Fredes.

Mas del Ric de Fredes.

Des de el mas del Ric de Fredes sortim per un camí en direcció nord oest, antiga pista, i a uns cent metres trobem un encreuament de camins, seguim recte amunt.

Peònia silvestre.

Peònia silvestre.

La pista és mot vella i poc a poc es transforma en camí.

Camí de pujada al Tossal dels Tres Reis.

Camí de pujada al Tossal dels Tres Reis.

Des de la sortida del Mas del Ric de Fredes el camí puja sense contemplacions, en alguns moments la inclinació és de més del trenta per cent, però en trenta minuts arribem al cim, quan son les dues i quaranta-cinc hores de la tarda.

Arribant al Tossal dels Tres Reis.

Arribant al Tossal dels Tres Reis.

Som al cim més alt del Montsià, al Tossal dels Tres Reis, de 1.356 metres.

Tossal dels Tres Reis de 1.356 m. Montsià.

Tossal dels Tres Reis de 1.356 m. Montsià.

Tal com arribem al cim, tenim davant nostre i al fons, el tot poderós cim del Caro, visible clarament per les antenes de televisió i ràdio que té sobre seu.

Mont Caro al centre i al fons.

Mont Caro al centre i al fons.

Mas del Ric de Fredes des de el cim del Tossal dels Tres Reis.

Mas del Ric de Fredes des de el cim del Tossal dels Tres Reis.

Mas del Ric de Fredes des de el cim del Tossal dels Tres Reis.

Mas del Ric de Fredes des de el cim del Tossal dels Tres Reis.

A l'esquerra Turó de Tombadors i a la dreta el de Cantaperdius.

A l’esquerra Turó de Tombadors i a la dreta el de Cantaperdius.

Al mateix cim i a resguard del fort vent que ens acompanya dinem una mica, i quan son les quinze i vint hores emprenem la baixada en direcció al coll de Tombadors per un camí que surt del mateix cim i que s’ajunta uns tres-cents metres més avall amb una pista, la seguim cap a l’esquerra sempre baixant.

Camí de sortida del cim del Tossal dels Tres Reis al Coll de Tombadors.

Camí de sortida del cim del Tossal dels Tres Reis al Coll de Tombadors.

Quan portem uns vuit-cents metres de pista, arriba una altra per la nostra dreta, seguim sempre avall fins que sobre les setze hores arribem al coll de Tombadors. Al mateix coll arriba també per la dreta un altre pista.

Coll de Tombadors.

Coll de Tombadors.

Al coll de Tombadors si seguíssim la pista a la dreta baixaríem directes a Fredes, i cap a l’esquerra faríem cap al Mas del Ric de Fredes.

Nosaltres el que fem és agafar un camí que surt recte tal com arribem al coll.

Camí que surt del Coll de Tombadors per pujar al Cantaperdius.

Camí que surt del Coll de Tombadors per pujar al Cantaperdius.

Seguim per aquest camí i en deu minuts som dalt de la carena.

Tal com baixem a uns cent cinquanta metres trobem la bifurcació ès on hem passat al matí i que hem continuat cap el turó de Tombadors, ara ens adonem, però no ens penedim del tom que hem donat ja que ha estat molt gratificant.

Arribant al poble de Fredes.

Arribant al poble de Fredes.

Continuem el camí avall per on hem pujat al matí i sobre les setze i vint-i-cinc de la tarda tornem a ser a les llastres de pedra, i a les setze i quaranta-cinc hores arribem de nou al cotxe.

Església de Fredes dedicada als sants de la Pedra, Abdón i Sanén.

Església de Fredes dedicada als sants de la Pedra, Abdón i Sanén.

Bonic exemplar de rosella.

Bonic exemplar de rosella.

Flor de lli silvestre.

Flor de lli silvestre.

Avui hem tingut la sort de contemplar el que per mi és una cosa que poquíssimes vegades es pot contemplar, hem trobat dos escarabats Berber Meloe Majalis també dits escarabats Butllofer, Olivera comú, Carraleja, Curica i Curilla entre altres. Aquests escarabats arriben a mesurar fins a més de set centímetres, estant un dels escarabats més grans d’Europa.

Escarabats Berber Meloe Majalis.

Escarabats Berber Meloe Majalis.

Dit això sembla poca cosa, però hem vist dos exemplars, el mascle empaitava a la femella fregant frenèticament les seves antenes a la part del darrera de l’abdomen de ella. Sembla ser que aquest és un acte previ a l’aparellament posterior que pot durar fins a tres hores.

Mascle a l'esquerra i femella d'escarabats Berber Meloe Majalis.

Mascle a l’esquerra i femella d’escarabats Berber Meloe Majalis.

Aquests escarabats quan es veuen amenaçats secreten una substància anomenada Cantaridina, semblant a l’oli i molt tòxica que provoca danys a la pell, vòmits, diarrees i anomalies urinàries en cas d’ingesta. Fa servir la tècnica anomenada tanatosis, o mort simulada, acompanyada d’auto hemorràgies a les articulacions de les potes.

 

Mapa de la zona.

Mapa de la zona.

Mapa de la zona i recorregut amb verd.

Mapa de la zona i recorregut amb verd.