trescant pels cims

explorant el món natural

Archive for maig, 2015


Via Ferrada de La Morera de Montsant

Via ferrada de dificultat moderada, recentment reequipada (any 2015) amb material nou i més potent, amb patrocini del Parc Natural de Montsant. La via va ser originalment equipada per gent de l’A.E.C. de Reus, en un entorn salvatge i esquerp. Un encert en el disseny i un encert en la dificultat, ja que és assequible però tanmateix molt aèria, amb dos ponts i passos un tant complicats. Es considera apta per a iniciació, però la dificultat és de K3, per tant ja exigeix una mica de serenitat i una bona preparació física. No hi ha desploms però sí passos molt verticals.

Accés   40′

Recorregut    60′

Retorn    60′  (hi han diferents possibilitats, val la pena complementar la ferrada amb una excursió pel Montsant)

Desnivell    250 m

Més informació a deandar.com

Sortim de La Morera de Montsant seguint el GR 171, en direcció al Grau de Salfores, un cop passat el barranc de La Grallera, cal estar atents a un camí que surt a la nostra dreta i que s’enfila en direcció a la cinglera. El camí és molt dret i sorteja obstacles, alguns dels quals estan equipats.

a

Quan ens apropem a la paret, veiem ja els trams equipats i un cable ens ajuda a superar els últims metres fins a peu de via.

b

Comencem ara la via ferrada, per una llastra molt vertical. L’entrada és una mica complicada perquè els primers graons son molt alts i una mica escorats, però tot seguit la progressió és fa força fluida.

c

Arribats al cim d’aquest primer graó, caminarem un tram tot flanquejant una agulla per trobar la continuïtat de la via.

d

Retrobats els graons, continuem la nostra ascensió.

e

Després d’un petit pont, arribem al peu de l’agulla, tram clau i el més espectacular de la ruta.

f

Que dona pas a un llarg pont, molt aeri i que és la joia de la via ferrada.

g

h

i

A partir d’aquí, la dificultat decreix i anem superant uns graons sense gaire dificultat, alhora que el paisatge s’obre i ja es respira l’aire de la serra.

j

k

L’última llastra ens amaga la darrera sorpresa: a mitja alçada s’acaben els graons metàl·lics i només ens queda una cadena i la força de braços per pujar el darrer tram amb la tècnica d’oposició. Sort que aquest tram no té tant verticalitat. Un cop dalt de la llastra, hem arribat al cim de la nostra via ferrada. Tant sols queda fer la foto i contemplar el dilatat paisatge que tenim als nostres peus.

l

Aquest cop, la ferrada de Montsant va ser el bateig de ferralla de l’Angelina Vallés i de la Roser Usach, que van estar a l’alçada i en van gaudir moltíssim. Els altres del grup erem la Montserrat Jordà, la Nati Biarnés, l’Eloi Galindo i jo mateix, el Lluís.

m

Pel retorn, la nostra opció va ser el Grau de la Grallera, és la ruta més curta per retornar a La Morera, però també és un recorregut carregat de bellesa.Insisteixo però, que val la pena de programar una ruta més llarga que permeti de gaudir del paisatge singular de Montsant i potser baixar per algun dels graus equipats d’aquesta vessant.

n

o

p

q

r

Rutes per rius i mar amb caiacs

Imatges de rutes que hem fet amb els caiacs, majorment pel riu Ebre, però també per altres indrets de la geografia del país

DESCENS DE VINEBRE A MORA D’EBRE amb el riu gros.

CAIACS DE MAR, Platges de Perelló a Platges d’Ametlla de Mar

Saragossa.

MONCAYO 2.313 m.

 

Província: Saragossa.

 

Data: Dilluns 19 de juliol de 2004.

 

Participants (2): Tatiana Stupina i Pere López.

 

Inici: Santuari de la Mare de Deu del Moncayo.

 

Final: Santuari de la Mare de Deu del Moncayo.

 

Circular: No.

 

Temps real: 3:30 hores.

 

Temps total: 4:00 hores.

 

Desnivell: 716 metres.

 

Desnivell acumulat: 735 metres.

 

Distància: 5,8 quilòmetres.

 

Dificultat: Fàcil.

 

Aquí teniu la descripció del viatge que vam fer el 19 de juliol de 2004.

 

Nosaltres, Soria i Saragossa ja les coneixem, entre altres coses hi tinc família, per tant aquest viatge només vam fer el cim, sense fer turisme.

 

El Moncayo, amb els seus 2.316 m., és el cim més alt de les províncies de Soria i Saragossa, ja que la línea divisòria de les províncies passa just pel cim. La serralada del Moncayo és el massís de més alçada del Sistema Ibèric. Tot el massís forma el Parc Natural de la Dehesa del Moncayo.

 

Al Moncayo s’hi pot pujar per la vessant soriana, des de el poble de Cueva de Ágreda, amb uns 1.000 m. de desnivell i unes sis hores de recorregut total, o bé per la vessant saragossana des de el Santuari del Moncayo, amb un desnivell d’uns 700 m. i tres hores de recorregut.

 

Era dilluns a la matinada, varem sortir de Reus en direcció a Saragossa per l’autopista, deixant-la a la sortida de Tatazona, per passar per Ágreda i després de quatre llargues hores arribar al Santuari del Moncayo, des don vam començar la pujada. En aquest Santuari hi ha una hostatgeria oberta els mesos d’estiu, però tot i la importància del cim no es pot trobar ni un petit plànol de la zona.

 

Santuari de la Mare de Deu del Moncayo.

Santuari de la Mare de Deu del Moncayo.

 

Ho compensa que a la mateixa sortida hi trobes un mapa en forma de cartell que es pot consultar. Després te’n dones que no fa falta ja que el camí està súper trillat i gairebé no té pèrdua, a l’hivern i amb neu, no dic res.

 

El camí puja constant sempre. Primer zigzaguejant per un bosc de pi silvestre preciós, de cop desapareix gairebé tota vegetació i s’obre davant nostre el circ anomenat del Cucharón.

 

Circ del Cucharón.  A l’esquerra queda el Cerro de San Juan i a la dreta el Moncayo.

Circ del Cucharón. A l’esquerra queda el Cerro de San Juan i a la dreta el Moncayo.

 

des aquí s’hi pot pujar tot recte, però s’ha de fer per grans blocs morrènics i amb força dificultat, és un camí millor per fer a l’hivern amb neu, o bé pel camí normal que gira a l’esquerra en direcció al Cerro de San Juan (s’hi passa a tocar) agafant aquí el cordal principal que girant a la dreta ens portarà fins el cim.

 

Tota la pujada vam estar tranquils, però va ser treure el nas pel Cerro de San Juan i el fort vent que caracteritza a aquest cim ens va rebre i de valent.

 

Moncayo o Sant Miguel 2.316 m. 19-07-2004 (Soria).

Moncayo o Sant Miguel 2.316 m. 19-07-2004 (Saragossa).

 

Després de recuperar forces i fer unes quantes fotografies vam emprendre la forta baixada fins el Santuari a on vam arribar a les quatre hores d’haver sortit.

 

Quatre hores més de carretera fins a casa i es por dir que amb dotze hores vam fer el nostre quart cim i les nostres quarta i cinquena províncies d’Espanya.

 

Mapa de la zona.

Mapa de la zona.

 

Zamora.

PEÑA TREVINCA 2.127 m.  

Província: Zamora.

Data: Dissabte 25 de juliol de 2009.

Participants (2): Tatiana Stupina i Pere López.

Inici: Embalse de Vera del Conde.

Final: Embalse de Vera del Conde.

Circular: No.

Temps real: 03:15 hores.

Temps total: 04:00 hores.

Desnivell: 527 metres.

Desnivell Acumulat: 535 metres.

Distància: 11 quilòmetres.

Dificultat: Fàcil.

El cim que anem a fer està a cavall entre la Sierra Calva i la Sierra de la Mina, al massís Galaico-Leonés.  En aquestes contrades conflueixen les províncies de León, Ourense i Zamora, i es troba als límits del Parque Natural del Lago de Sanabria.

El Peña Trevinca és un dels cims més visitats, i a la vegada el més representatiu pels muntanyencs gallecs, donat que és el més alt de Galicia.

Als seus peus neix el riu Tera, que amb les seves aigües omple l’estany de Sanabria, però abans omple  l’Embalse de Vega del Conde, punt de on sortirem.

 

Riu Tera amb el Peña Trevinca al centre i al fons.

Riu Tera amb el Peña Trevinca al centre i al fons.

Per arribar al Embalse de Vega del Conde anem per la nacional 525, que va de Zamora a Santiago de Compostela, i sobre el km 117 agafem la carretera que porta a Villanueva de la Sierra, per anar després cap a Pias, San Sebastian i Porto, però no cal arribar a aquest últim poble, com un km  i mig abans, al km 26,3, trobem una carretera que surt a la dreta i la seguim, està asfaltada un parell de km, i just al entrar als límits del Parc Natural del Lago de Sanabria es transforma en pista.  Aquesta pista té 28km fins el nostre destí, a on finalitza, i tot i que hi ha trossos que està força bé, també té  trossos molt malament, o sigui que jo diria que no és per turismes.

 

Embalse de Vera del Conde i punt de sortida.

Embalse de Vera del Conde i punt de sortida.

Som a 1.626 m. al final de l’Embalse de Vera del Conde, son les dotze del mig dia i comencem a caminar per la pista que hem arribat, la qual aviat es transforma en camí.

 

Tros final de la pista de sortida.

Tros final de la pista de sortida.

El camí no té pèrdua, segueix tota la vall del riu Tera, fins al peu del mateix cim, uns quatre km aproximadament.  Comença donant el tom al Alto do Torno de 1.902 m., per anar girant a l’esquerra i encarar la vall amb el cim al final de tot.

 

Vall del riu Tera amb el cim al fons.

Vall del riu Tera amb el cim al fons.

El camí està marcat amb unes estaques de fusta amb la punta de dalt pintades amb els colors de GR, i unes altres pintades de color blau.  Les estaques pintades amb blanc i vermell segueixen tot el vall del Tena, però no pugen fins el cim, les de color blau si que ho fan, tot i que hi ha un tros que es perden.

 

Estaca amb els colors del GR i un altra de color blau.

Estaca amb els colors del GR i un altra de color blau.

Sobre els 1.660 m. després de cinquanta minuts de caminar per una vall d’aiguamolls, travessant el riu varies vegades, el camí gira a la dreta seguint la vall i les marques de GR, nosaltres continuem recte amunt, salvant a partir d’aquest punt gairebé tot el desnivell de cop.

Al començar a pujar les estaques de color blau desapareixen, en el seu lloc apareixen alguna que altra fita que ens orienta.

 

Zona herbosa amb algunes fites com orientació.

Zona herbosa amb algunes fites com orientació.

S’ha d’anar recte, tal com anàvem, pujant per una zona herbosa, una mica més amunt es torna a trobar el camí.  Sobre els 1.800 m. es torna a trobar alguna estaca pintada de blau.

 

Estaca de color blau que es troba sobre els 1.800 m.

Estaca de color blau que es troba sobre els 1.800 m.

El camí puja per la vessant sud del cim fins gairebé a dalt de tot, que gira cap a la dreta per agafar la vessant sud-est.

 

Sobre els 2.000 m. el camí canvia de vessant.

Sobre els 2.000 m. el camí canvia de vessant.

Una vegada que es canvia de vessant el camí puja per una cresta que es pot catalogar de fàcil.

 

Inici de la cresta final.

Inici de la cresta final.

A les dues de la tarda ja som dalt del cim, al Peña Trevinca de 2.127 m., som al sostre de les províncies d’Ourense i de Zamora.

 

Peña Trevinca de 2.127 m. OURENSE i ZAMORA.

Peña Trevinca de 2.127 m. OURENSE i ZAMORA.

Dalt del cim som a 19º C.  Trobem força gent, tots muntanyencs gallecs, força simpàtics, tot I que, al treure la senyera per fer-nos la foto del cim, es va fer un silenci…  Dalt del cim es troba una creu de ciment d’uns set metres, caiguda a terra segurament per alguna tempesta.

 

Vall del recargolat riu Tera en el que es veu clarament el seu origen glacial.

Vall del recargolat riu Tera en el que es veu clarament el seu origen glacial.

Hem estat dues hores justes de pujada, de les quals cinquanta minuts els hem emprat en fer la vall i una hora i deu minuts la pujada de 470 m. de desnivell.

 

Començament de la baixada.

Començament de la baixada.

A les dues i mitja de la tarda emprenen el retorn.  En quaranta minuts tornem a estar a la vall, a on retrobem les estaques amb marques de GR.

 

Una de les vegades que es creua el riu Tera.

Una de les vegades que es creua el riu Tera.

En uns cinquanta minuts caminat per aquesta vall tornem a ser al cotxe.

 

Arribant al nostre destí.

Arribant al nostre destí.

Al costat del cotxe hi ha el Chozo de la Majada de Trefacio, que és una antiga cabana de pastors habilitada com a refugi obert, aquestes cabanes (chozos) es feien a on hi havien amorriadors (majadas), llocs a on els ramats podien menjar i veure.

 

Chozo de la Majada de Trefacio.

Chozo de la Majada de Trefacio.

Aquest cim, hi ha que el fan des de la Laguna de los Peces, en aquest cas hi heu d’afegir dues hores i mitja més al nostre horari, com a mínim.

 

Bonica postal de l’Embalse de Vega del Conde.

Bonica postal de l’Embalse de Vega del Conde.

He deixat pel final el que per amí és una perla, una flor.  Una flor que representa al Parc Natural de l’Estany de Sanabria, la “Digitalis purpurea” també dita didalera, digital, cartutx, calçons de guineu, xuclamels, guant de la Nostra Senyora o viluria, és una espècie de planta herbàcia bianual de la família de les escrofulariàcies.

 

Flor que representa al Parc Natural de l’Estany de Sanabria, la “Digitalis purpurea”

Flor que representa al Parc Natural de l’Estany de Sanabria, la “Digitalis purpurea”

Digitalis purpurea, cuyos nombres comunes son dedalera, digital, cartucho, calzones de zorra, chupamieles, guante de Nuestra Señora, guantelete o viluria, es una especie de planta herbácea bienal de la familia de las escrofulariáceas.

Mapa de la zona.

Mapa de la zona.

Valladolid.

CUCHILLEJO 933 m.

 

Província: Valladolid.

 

Data: Dissabte 13 d’agost de 2005.

 

Participants (4): Dària López, Joana Correa, Tatiana Stupina i Pere López.

 

Inici: Castrillo de Duero.

 

Final: Castrillo de Duero.

 

Circular: No.

 

Temps real: 2:30 hores.

 

Temps total: 3:00 hores.

 

Desnivell: 133 metres.

 

Desnivell acumulat: 140 metres.

 

Distància: 8,0 quilòmetres.

 

Dificultat: Fàcil.

 

El 13 d’agost varem sortir de Reus, direcció Zaragoza, Soria, El Burgo de Osma, Aranda de Duero, y entre aquest últim y Valladolid es troba Peñafiel, que té un castell impressionant.

 

Castell de Peñafiel.

Castell de Peñafiel.

 

Arribats a Peñafiel agafem a l’esquerra en direcció a Castrillo de Duero que està a uns deu quilòmetres. Aquí deixem el cotxe i seguim a peu, en una hora i 50 minuts estem dalt.

 

Vista del cim des de Castrillo de Duero.

Vista del cim des de Castrillo de Duero.

 

Al sortir del poble varem girar a l’esquerra sortint pel Est, varem seguir per la pista fins trobar un pont que creua el Arroyo Botijas.

 

Pont que creua el Arroyo Botijas.

Pont que creua el Arroyo Botijas.

 

Davant nostre tenim el que es podria dir el cim. Passat el pont seguim per la pista a l’esquerra que s’enfila poc a poc. A mitja pujada es troba la Fuente de la Covachuela.

 

Fuente de la Covachuela.

Fuente de la Covachuela.

 

Quan s’arriba a dalt, es troba un gran pla, pel mig hi ha el cim. Hi ha una pista que dona el tom a tot el pla, nosaltres giràrem a la dreta fins unes runes, després giràrem a l’esquerra seguint la pista i a mig replà varem girar a l’esquerra endinsant-nos cap el mig del pla, passant per camps conreats.

 

Plans de Cuchillejo.

Plans de Cuchillejo.

 

Es poden veure moltes muntanyetes de pedres que poden confondre de quin és el cim, però no més una, a més de pedres, té un piló amb un punt geodèsic.

 

Muntanyeta de pedres que formen el cim.

Muntanyeta de pedres que formen el cim.

 

La veritat que no sembla un cim, però ens torbàvem a la cota més alta de la província de Valladolid, érem al cim que té per nom Cuchillejo, de 933m.

 

2005-08-13 al 20 GALICIA (7)

Cuchillejo 933m. (Valladolid).

 

Aquest cim es troba a la zona nomenada Ribera del Duero a on es fa algun del vi més famós d’Espanya, com pot ser: Vega Sicilia o Protos. Des de el punt de vista muntanyenc no te cap interès.

 

Camps de conreu vistos des de els plans de Cuchillejo.

Camps de conreu vistos des de els plans de Cuchillejo.

 

La tornada pel mateix camí.

 

Mapa de la zona.

Mapa de la zona.

València.

CALDERÓN 1.837 m.

 

Província: València.

 

Data: Dimarts 24 d’agost de 2004.

 

Participants (3): Dària López, Tatiana Stupina i Pere López.

 

Inici: Explanada el Morón, a uns 1.680 m. d’alçada.

 

Final: Explanada el Morón, a uns 1.680 m. d’alçada.

 

Circular: No.

 

Temps real: 01:10 hores

 

Temps total: 01:30 hores.

 

Desnivell: 157 metres.

 

Desnivell acumulat: 157 metres.

 

Distància: 3,0 quilòmetres.

 

Dificultat: Fàcil. 

 

Aquest cop parlarem de la província de València.

 

El Calderón de 1.837 m., es troba la Sierra de Javalambre, dintre del Rincón de Ademuz, al Sistema Ibèric. Val a dir que a part de ser el més alt de la província, també és el més alt de la comunitat autònoma valenciana.

 

El Rincón de Ademuz és una de les comarques valencianes a on les pròpies peculiaritats fan d’aquesta un lloc especial. He de fer ressaltar que és un enclavament valencià situat entre terres aragoneses y castellanes, entre Cuenca i Terol, totalment separat de València pels desitjos de l’historia. És un cas similar al de Llívia, que és català i està en terres franceses.

 

Vista de la zona del cim.

Vista de la zona del cim.

 

Per arribar al punt de sortida el camí més curt és agafar la carretera des de Puebla de San Miguel en direcció a Mas del Olmo, a uns 500 m. de Puebla trobem una pista que surt a la dreta, la seguim uns 4 km. fins una bifurcació, a l’esquerra porta a Camarera de la Sierra, nosaltres agafarem a la dreta, a uns 3 km. més trobarem a l’esquerra el camí que porta al pic Gavilán de 1.747 m. a on hi ha una caseta forestal, nosaltres seguirem uns 2 km. més i trobarem una ampla esplanada a on deixarem el cotxe. Ens trobem just a la base del pic Calderón, en un lloc anomenat el Morón a uns 1.680 m. d’alçada, no més ens separen del cim uns 157 m.

 

Pel camí, bé a la pujada o a la baixada, ens podrem aturar en diferents llocs a on podrem veure que hi ha panells indicatius, explicant el tipus de terreny que trepitgem, els animals que hi podem trobar i fins i tot els tipus de vegetació de la zona. Un dels llocs espectaculars és el nomenat Vago de la Culebra a on es troba el Pino de les Tres Garras, un pi monumental, val la pena d’aturar-s’hi.

 

Cartell del Pi de les tres Garres que es troba al Vago de la Culebra.

Cartell del Pi de les tres Garres que es troba al Vago de la Culebra.

 

Pino de les Tres Garras.

Pino de les Tres Garras.

 

On vam deixar el cotxe, de seguida vam veure una fita que indicava un camí que sortia en direcció al cim. El vam seguir (estava molt trillat) tot travessant un bosc de pins majestuosos i en uns 40 minuts ja érem dalt del cim del Calderón, també nomenat Alto de las Barracas com indica un cartell de fusta que hi vam trobar dalt de tot.

 

Alto de las Barracas l’altre nom del cim.

Alto de las Barracas l’altre nom del cim.

 

Calderón 1.837 m. (València).

Calderón 1.837 m. (València).

 

La baixada pel mateix camí que de pujada, però sense aturar-nos en els panells indicatius.

 

Mapa de la zona.

Mapa de la zona.

Toledo.

 

CERRO ROCIGALGO 1.444 m.

 

Província: Toledo.

 

Data: Dimarts 07 de desembre de 2004.

 

Participants (3): Dària Stupina, Tatiana Stupina i Pere López.

 

Inici: Tres qm passat el Coto de Pesca las Becerras.

 

Final: Tres qm passat el Coto de Pesca las Becerras.

 

Circular: No.

 

Temps real: 05:30 hores.

 

Temps total: 07:00 hores.

 

Desnivell: 719 metres.

 

Desnivell acumulat: 834 metres.

 

Distància: 18 quilòmetres.

 

Dificultat: Moderada.

 

Aquest cop pujarem a El Cerro Rocigalgo que és el cim més alt de la província de Toledo i es troba al Macizo de Rocigalgo, als Montes de Toledo.

 

En aquest viatge tornem a la bonica ciutat de Toledo a on fem nit el dia sis de desembre de 2.004. A l’endemà sortim en direcció sud-oest per la comarcal 401, en direcció Galvez, Navahermosa, i quan arribem a Los Navalmorales ens desviem en direcció sud fins Los Navalucillos. En aquest poble s’ha de demanar un permís, a l’ajuntament, per entrar a la vall del Chorro, ja que pertany al Parque Nacional de Cabañeros. Una vegada obtingut el permís, sortim en direcció a Robledo del Buey, després de fer uns set o vuit qm trobem una pista que baixa fins el Coto de Pesca Las Becerras. La pista baixa a creuar el riu Pusa, aquí es troba un lloc preparat per fer menjades, nosaltres continuem uns tres qm més per la pista fins trobar una cadena que ens barra el pas.

 

Començant a caminar per la pista.

Començant a caminar per la pista.

 

Des de aquest punt comencem a caminar per la pista endavant.    A uns deu o quinze minuts creuem el rierol de la Arañosa, poc després trobem una pista que surt a la dreta, la deixem, però si la seguíssim també podríem arribar, seguint la cresta, fins el coll del Chorro. Nosaltres continuem per la pista que va pel fons de la vall fins que s’acaba en una mena de placeta a uns 50 minuts de la sortida.

 

Lloc on finalitza la pista.

Lloc on finalitza la pista.

 

Camí que seguim al deixar la pista.

Camí que seguim al deixar la pista.

 

El camí continua pujant a l’esquerra i en uns deu minuts més creuem la llera d’un barranc, que ve de l’esquerra, immediatament ens torbem un senderó, que surt a la dreta, porta en pocs minuts fins la cascada del Chorro.

 

Senderó que porta fins la cascada del Chorro.

Senderó que porta fins la cascada del Chorro.

 

Bonica cascada d’uns 20 m. d’alçada que es troba en recó molt acollidor i que val la pena de visitar ja que no es troba en el nostre camí.

 

Cascada del Chorro.

Cascada del Chorro.

 

Tornant al camí continuem pujant per passar per unes cornises extraplomades força espectaculars.

 

Cornises extraplomades.

Cornises extraplomades.

 

Pas estret colgat a mitja paret.

Pas estret colgat a mitja paret.

 

La vall es va obrint a mida que ens acostem a la capçalera. El camí es perd una mica i travessa zones de brucs (brezos), garriga i coscolls. Nosaltres en comptes d’arribar fins al final de la vall, pujar fins al coll del Chorro i girar a l’esquerra fins el cim, trobem unes fites que pugen a l’esquerra, una mica en diagonal, fins trobar el cordal de la Sierra Fria.

 

Cordal de Sierra Fria.

Cordal de Sierra Fria.

 

A partir d’aquí girem a la dreta i seguint-lo arribem al Cerro de Rocigalgo, de 1.444 m.

 

Cerro Rocigalgo 1.444 m.  Teruel.

Cerro Rocigalgo 1.444 m. Teruel.

 

Uns metres abans d’arribar ens van sortir, gaire bé de sota els peus i entre els matolls, una cérvola i el seu fill, no sé qui es va espantar més si ells o nosaltres. El camí de tornada el fem pel mateix lloc que hem pujat i arribem al cotxe desprès de set hores d’haver sortit.

 

A dormir vam tornar a Toledo. Ens encanta aquesta ciutat. A l’endemà tornem a casa.

 

Mapa de la zona.

Mapa de la zona.

Terol.

Peñarroya 2028 m.

Província: Terol.

Data: Diumenge 23 de juny de 2013.

Participants (2): Tatiana Stúpina i Pere López.

Inici: Coll de la Gitana.

Final: Coll de la Gitana.

Circular: No.

Temps real: 01:30 hores.

Temps total: 02:00 hores.

Desnivell: 149 metres.

Desnivell acumulat: 197 metres.

Distància: 6.3 quilòmetres.

Dificultat: Fàcil.

Sortim del poble d’Alcalá de la Selva i agafem la carretera de muntanya que puja fins l’estació hivernal de Valdelinares, nosaltres continuem i davallem per la carretera uns mil set-cents metres més fins arribar al coll de la Gitana. En aquest punt deixem el cotxe.

Coll de la Gitana.

Coll de la Gitana.

Al coll hi ha un cartell indicador que ens indiquen la direcció del cim.

Punt on deixem el cotxe.

Punt on deixem el cotxe.

A coll també hi ha la Creu de la Gitana, per on passa el camí marcat amb el GR 8, que ve del poble d’Alcalá de la Selva i que porta fins el de Valdelinares, podent anar d’un poble a l’altre en unes dos hores i mitja.

Creu de la Gitana.

Creu de la Gitana.

El nostre camí surt en direcció NO, per una pista apta per a vehicles i que arriba fins el mateix cim. Al coll de la Gitana ens trobem a 1.914 metres.

Començant a caminar per la pista.

Començant a caminar per la pista.

Als deu minuts la pista fa un tom de 180º a l’esquerra, ja podem veure el cim del Peñarroya, anirem donant-li el tom deixant-lo sempre a la nostra dreta.

Tom de la pista on ja es divisa el cim.

Tom de la pista on ja es divisa el cim.

Als quinze minuts arribem al coll de la Imatge, en aquest punt conflueixen tres pistes, a l’esquerra va cap a la font de la Chaparrilla, cap a la dreta va cap a Gudar i la del centre puja al Peñarroya.

Coll de la Imatge.

Coll de la Imatge.

El camí passa tota l’estona per boscos molt nets i molt macos, sobre aquestes cotes properes als 2.000 m. destaca des del punt de visa botànic l’existència d’una petita població relicta de pi negre o moro, la més meridional d’Europa, testimoni de la vegetació que cobria aquestes serres durant les fases fredes quaternàries.

Impressionants boscos de pins negres.

Impressionants boscos de pins negres.

Quan portem mitja hora de camí davant nostre surt una pista a l’esquerra, la nostra segueix amunt girant cap a la dreta, la que surt a l’esquerra es veu molt més vella i amb poc us.

Punt on surt una pista cap a l'esquerra.

Punt on surt una pista cap a l’esquerra.

Als quaranta minuts trobem unes grans fites que venen d’un camí, que no s’aprecia gaire i que puja per la nostra esquerra, travessa la pista i segueix amunt en direcció al Peñarroya.

Punt on deixem la pista.

Punt on deixem la pista.

Seguim per aquest camí que puja pel mig del bosc ombrívol.

Camí que puja al cim.

Camí que puja al cim.

Quan el camí arriba dalt de tot ens trobem amb un pla, el cim es troba a l’esquerra.

 

Arribant a dalt de la pujada.

Arribant a dalt de la pujada.

Al arribar a dalt trobem un pla.

Al arribar a dalt trobem un pla.

Just arribant al cim trobem un mirador, a l’esquerra, que està junt a un pluviòmetre.

Mirador i pluviòmetre.

Mirador i pluviòmetre.

Quan son les dotze i vint minuts arribem al cim, hem trigat cinquanta minuts en pujar-hi.

Cim del Peñarroya de 2.028 metres. Terol.

Cim del Peñarroya de 2.028 metres. Terol.

Dalt del cim, com es pot arribar en cotxe, hi ha una zona de picnic amb taules i seients fets de pedra.

Zona de picnic dalt del cim.

Zona de picnic dalt del cim.

Vistes des del cim.

Vistes des del cim.

Vistes des del cim.

Vistes des del cim.

Al mateix cim també hi ha un monòlit dedicat a la guerra civil espanyola.

Monòlit record de la Guerra civil espanyola.

Monòlit record de la Guerra civil espanyola.

Quan son les dotze hores i trenta-cinc minuts sortim del cim i baixem per la pista fent el tros que no hem fet de pujada.

Sortint del cim.

Sortint del cim.

Quant portem un quart d’hora baixant trobem el punt on havíem deixat la pista per pujar pel camí fitat.

Baixant entre boscos.

Baixant entre boscos.

A les tretze hores i cinc minuts tornem a estar al coll de la Imatge.

Últim tros de pista.

Últim tros de pista.

I quan son les tretze hores i trenta minuts arribem de nou al cotxe, al coll de la Gitana, don havíem sortit tres hores abans.

Arribant al coll de la Gitana.

Arribant al coll de la Gitana.

I ara un parell de perles, un coleòpter i una flor.

La primera és el Iberodorcadion terolense, un endemisme d’aquesta zona.

Iberodorcadion és un subgènere de coleòpters cerambícids del gènere Dorcadion.

Iberodorcadion Terolense.

Iberodorcadion Terolense.

Per a la fauna ibèrica representa un dels grups més originals i emblemàtics, ja que l’àmplia majoria de les espècies descrites són exclusives de la Península Ibèrica (endemismes). 

A la primavera, durant les hores més càlides del dia, amb una mica d’atenció i paciència no és difícil observar aquests escarabats d’aspecte semblant a la closca d’una pipa, que es desplacen sobre la sorra d’un camí, es camuflen entre l’herba o s’amaguen sota una pedra.

Viuen com a adults (1 o 2 mesos) i les seves larves (1 o 2 anys).

 

Iberodorcadion Terolense.

Iberodorcadion Terolense.

I la segona és la flor anomenada Aguilenca entre altres noms, i és la flor de la planta Aquilègia Alpina.

La aquilègia és una planta herbàcia vivaç de la família de les Ranunculaceae.

És una planta originària d’Europa Central.

Les seves tiges són prims i vellosos i fulles peciolades de color verd fosc.

Flors en forma de trompeteta, els seus colors poden anar des del blanc, blau, violeta, rosa, fins grocs i taronges. 

Aquilègia de aquelegus, que pren aigua, o de aquila, per l’aspecte de les flors. Antigament les llavors es van emprar per fer perfums afrodisíacs i es diu que les cortesanes les mastegaven per exercir millor el seu ofici, les vestals romanes (verges consagrades) tenien prohibit el contacte amb aquesta planta.

SONY DSC

Aquilègia Alpina.

El nom Aquilègia gènere prové de la paraula llatina Aquil. significat àguila, en referència a la flor de cinc esperons a la part posterior de la flor que s’assemblen a una urpa d’àguila

El nom Ranunculus família és un diminutiu del llatí granota significa “granoteta”, perquè molts dels seus membres creixen en llocs humits.

Mapa de la zona, recorregut marcat amb blau.

Mapa de la zona, recorregut marcat amb blau.

 

Tenerife.

TEIDE 3.718 m.

 

Província: Tenerife.

 

Data: Divendres 23 de desembre de 2005.

 

Participants (2): Tatiana Stupina i Pere López.

 

Inici: Estació superior del telefèric del Teide a 3.550 metres.

 

Final: Estació superior del telefèric del Teide a 3.550 metres.

 

Circular: No.

 

Temps real: 0:50 hores.

 

Temps total: 1:00 hores.

 

Desnivell: 168 metres.

 

Desnivell acumulat: 173 metres.

 

Distància: 1,1 quilòmetres.

 

Dificultat: Fàcil.

 

El Teide és el cim més alt de tota Espanya, però es troba a les Illes Canàries.

 

El Teide vist des de el Puerto de la Cruz.

El Teide vist des de el Puerto de la Cruz.

 

Les Canàries son set illes i sis illots, i es pot dir que son set mons diferents, però la distribució política les ha dividit en dues províncies. Per un costat Fuerteventura i l’illa de Lobos, Gran Canaria, i Lanzarote amb l’arxipèlag de Chinijo, i per l’altre la resta d’illes, El Hierro, La Gomera, La Palma i Tenerife.

 

El 17 de desembre del 2005 era diumenge i varem agafar un vol directe de Barcelona a l’aeroport de los Rodeos, que es troba al nord de Tenerife.

 

Ens instal·làrem a la bonica ciutat del Puerto de la Cruz.

 

Carrer al Puerto de la Cruz.

Carrer al Puerto de la Cruz.

 

El dilluns mateix varem anar a Santa Cruz de Tenerife, a les oficines del Parque Nacional del Teide, que es troben al carrer Emilio Calzadilla nº 5, 4art pis, i que tenen el nº de telèfon 922 209 129, per demanar el permís per poder pujar fins el cim del Teide. Sense el permís no et deixen passar de l’estació superior del telefèric.

 

Santa Cruz de Tenerife.

Santa Cruz de Tenerife.

 

El dimarts teníem intenció de pujar, però la mala sort va fer que el dilluns fes la primera nevada de la temporada i que degut al mal temps no funcionés el telefèric ni deixessin passar a ningú per en lloc.

 

Primeres neus caigudes al Teide aquest hivern del 2005.

Primeres neus caigudes al Teide aquest hivern del 2005.

 

El mal temps va durar fins el dijous i mentre tant ens dedicarem a fer turisme. L’illa de Tenerife té dos microclimes molt diferenciats, el del nord de l’illa i el del sud.

 

Cadenes muntanyoses al nord de l’illa de Tenerife.

Cadenes muntanyoses al nord de l’illa de Tenerife.

 

Per un costat estan les cadenes muntanyoses i per l’altre les platges més turístiques, tipus com a Salou, però qualsevol lloc a l’illa és bonic de veure.

 

Platja de Las Américas al sud de l’illa de Tenerife.

Platja de Las Américas al sud de l’illa de Tenerife.

 

Cada dia trucàvem al Telefèric del Teide (922 010 445) per veure si ja obrien o continuava tancat, degut al mal temps, els cables i tota l’estació de dalt estaven glaçats.

 

Vall de La Orotava i Teide al fons.

Vall de La Orotava i Teide al fons.

 

Divendres tot estava igual, ja quasi desistíem de poder pujar al Teide.

 

Al fons el Teide no es veu tapat per la boira.

Al fons el Teide no es veu tapat per la boira.

 

Dissabte era el nostre últim dia sencer a l’illa. Tatiana va dir que pudíem anar fins el Teide i si més no veure el paisatge.

 

Telefèric que puja al Teide.

Telefèric que puja al Teide.

 

No varem ni trucar al telefèric, varem anar i realment el paisatge ens va captivar, es pot dir que se sembla més a la lluna que a un altra cosa. Al arribar al telefèric varem veure que funcionava, però al agafar els tiquets per pujar ens varen dir que no es podia pujar fins el cim. No importa li vaig dir jo al senyor dels tiquets, pujarem fins a l’estació de dalt, amb això ens conformem.

 

Al fons estació del telefèric des don hem sortit.

Al fons estació del telefèric des don hem sortit.

 

Al arribar a dalt estaven trencant les plaques de gel perquè la gent pogués sortir per fora una mica i fer quatre fotos. Nosaltres varem sortir a fer fotos, en aquestes que li dic a Tatiana, col·locat una mica mes amunt per poder enquadrar més bé el cim, al fer-ho un vigilant ens crida l’atenció dient que no podíem pujar al cim, que sense permís no pudíem.

 

El camí és relativament, per que està nevat, molt fàcil.

El camí és relativament, per que està nevat, molt fàcil.

 

Em va faltar temps per dir que nosaltres teníem permís, en aquell moment estava caducat del dia d’abans, però va colar, desprès de dir-li al vigilant que sabíem el que fèiem i de prometre que pujàvem sota la nostra responsabilitat, portàvem les targes de la Federació de Muntanya, varem poder pujar.

 

Primeres rampes en direcció al cim.

Primeres rampes en direcció al cim.

 

Totes les parets i el terra eren glaçats.

Totes les parets i el terra eren glaçats.

 

En tan sols trenta minuts érem dalt del cim. Després de tota la setmana volent pujar, i quasi haver decidit que no ho faríem, ja us podeu imaginar la nostra joia i alegria. 

 

Cim del Teide 3.718 m. Tenerife.

Cim del Teide 3.718 m. Tenerife.

 

La baixada pel mateix camí fins l’estació superior del telefèric.

 

En primer terme boca del cràter primitiu o Pico Viejo de 3.463 m., i al fons el de l’última erupció o Pico Teide de 3.718 m.

En primer terme boca del cràter primitiu o Pico Viejo de 3.463 m., i al fons el de l’última erupció o Pico Teide de 3.718 m.

 

Drago mil·lenari representatiu de l’Illa de Tenerife.

Drago mil·lenari representatiu de l’Illa de Tenerife.

 

Flor del Paraiso o Strelitzia molt comú per aquesta zona.

Flor del Paraiso o Strelitzia molt comú per aquesta zona.

 

Lagarto de Lanzarote, Gallotia Atlantica Atlantica, endèmic de l’illa de Lanzarote.

Lagarto de Lanzarote, Gallotia Atlantica Atlantica, endèmic de l’illa de Lanzarote.

 

Mapa de la zona.

Mapa de la zona.

Soria.

MONCAYO 2.313 m.

 

Província: Soria.

 

Data: Dilluns 19 de juliol de 2004.

 

Participants (2): Tatiana Stupina i Pere López.

 

Inici: Santuari de la Mare de Deu del Moncayo.

 

Final: Santuari de la Mare de Deu del Moncayo.

 

Circular: No.

 

Temps real: 3:30 hores.

 

Temps total: 4:00 hores.

 

Desnivell: 716 metres.

 

Desnivell acumulat: 735 metres.

 

Distància: 5,8 quilòmetres.

 

Dificultat: Fàcil.

 

Aquí teniu la descripció del viatge que vam fer el 19 de juliol de 2004.

 

Nosaltres, Soria i Saragossa ja les coneixem, entre altres coses hi tinc família, per tant aquest viatge només vam fer el cim, sense fer turisme.

 

El Moncayo, amb els seus 2.316 m., és el cim més alt de les províncies de Soria i Saragossa, ja que la línea divisòria de les províncies passa just pel cim. La serralada del Moncayo és el massís de més alçada del Sistema Ibèric. Tot el massís forma el Parc Natural de la Dehesa del Moncayo.

 

Al Moncayo s’hi pot pujar per la vessant soriana, des de el poble de Cueva de Ágreda, amb uns 1.000 m. de desnivell i unes sis hores de recorregut total, o bé per la vessant saragossana des de el Santuari del Moncayo, amb un desnivell d’uns 700 m. i tres hores de recorregut.

 

Era dilluns a la matinada, varem sortir de Reus en direcció a Saragossa per l’autopista, deixant-la a la sortida de Tatazona, per passar per Ágreda i després de quatre llargues hores arribar al Santuari del Moncayo, des don vam començar la pujada. En aquest Santuari hi ha una hostatgeria oberta els mesos d’estiu, però tot i la importància del cim no es pot trobar ni un petit plànol de la zona.

 

Santuari de la Mare de Deu del Moncayo.

Santuari de la Mare de Deu del Moncayo.

 

Ho compensa que a la mateixa sortida hi trobes un mapa en forma de cartell que es pot consultar. Després te’n dones que no fa falta ja que el camí està súper trillat i gairebé no té pèrdua, a l’hivern i amb neu, no dic res.

 

El camí puja constant sempre. Primer zigzaguejant per un bosc de pi silvestre preciós, de cop desapareix gairebé tota vegetació i s’obre davant nostre el circ anomenat del Cucharón.

 

Circ del Cucharón.  A l’esquerra queda el Cerro de San Juan i a la dreta el Moncayo.

Circ del Cucharón. A l’esquerra queda el Cerro de San Juan i a la dreta el Moncayo.

 

des aquí s’hi pot pujar tot recte, però s’ha de fer per grans blocs morrènics i amb força dificultat, és un camí millor per fer a l’hivern amb neu, o bé pel camí normal que gira a l’esquerra en direcció al Cerro de San Juan (s’hi passa a tocar) agafant aquí el cordal principal que girant a la dreta ens portarà fins el cim.

 

Tota la pujada vam estar tranquils, però va ser treure el nas pel Cerro de San Juan i el fort vent que caracteritza a aquest cim ens va rebre i de valent.

 

Moncayo o Sant Miguel 2.316 m. 19-07-2004 (Soria).

Moncayo o Sant Miguel 2.316 m. 19-07-2004 (Soria).

 

Després de recuperar forces i fer unes quantes fotografies vam emprendre la forta baixada fins el Santuari a on vam arribar a les quatre hores d’haver sortit.

 

Quatre hores més de carretera fins a casa i es por dir que amb dotze hores vam fer el nostre quart cim i les nostres quarta i cinquena províncies d’Espanya.

 

Mapa de la zona.

Mapa de la zona.