trescant pels cims

explorant el món natural

Archive for abril, 2015


Garrotxa.

COMANEGRA 1557,4 m.

Comarca: Garrotxa.

Data: Diumenge 10-04-2011

Participants (4): Montserrat Jordà, lluís Balsells, Tatiana Stúpina i Pere López.

Inici: Basses de Monars.

Final: Basses de Monars.

Circular: Si.

Temps real: 02:50 hores.

Temps total: 03:45 hores

Desnivell: 257 metres.

Desnivell Acumulat: 470 metres.

Distància: 8,2 km.

Dificultat: Moderada.

Sortim de Reus quan son les 07:15 hores, agafem l’AP7 en direcció a Barcelona, per desprès anar cap a Girona i sortir per la sortida de Vic. Aquí agafem la N152 que fins a Vic és autovia i després es transforma en carretera normal fins a Ripoll. Al sortir de Ripoll agafem la N151 fins a Camprodon, i sortim en direcció nord per una carretera comarcal que porta a Molló, però als tres km ens desviem a la dreta cap a Rocabruna per una carretera de muntanya en direcció a Beget, però als 1,6 km trobem una pista que surt a l’esquerra, l’agafem, és la carretera de Can França, exactament és el camí de Monars a Can França, antiga casa de pagès ara en runes. Aquesta pista la identificarem fàcilment perquè té un gran dipòsit una mica més amunt.

Basses de Monars.

Basses de Monars.

La pista està en condicions molt bones, es traspassen un parell de tanques pels animals, i té uns 8,5 km fins a les Basses de Monars.

Quan son les 10:40 hores arribem a les Basses de Monars a on deixem el cotxe, som als peus del Comanegra.

Punt de sortida damunt les basses de Monars.

Punt de sortida damunt les basses de Monars.

Mentre preparem les motxilles i ens cordem les botes podem observar com pel damunt del cim del Comanegra hi volen tot un seguit de voltors comuns, ocell falconiforme, Gyps Fulvus, buitres leonados en castellà, que ens fan gaudir una estona amb el seu vol majestuós. Els voltors son les aus més grans que podem veure volar pel cel del nostre país, poden fer 1,10 metres de llarg, 2,70 metres d’envergadura i poden viure fins a vint-i-cinc anys.

Magnífic exemplar de Gyps Fulvus, Voltor comú o Buitre Leonado.

Magnífic exemplar de Gyps Fulvus, Voltor comú o Buitre Leonado.

Quan son les 11:00 hores comencem a caminar en direcció a llevant, cap a l’Est, en direcció contraria a la que hem arribat.

La pista està marcada amb senyal taronges i verdes, i ja podem veure el nostre primer objectiu al fons, el cim del Puig de les Bruixes.

Puig de les Bruixes.

Puig de les Bruixes.

A les 11:15 hores passem per sota d¡una tirolina que es feia servir per baixar i pujar material a Monars, però que evidentment avui en dia està totalment en des us.

Tirolina i andròmina per baixar i pujar materials a Monars.

Tirolina i andròmina per baixar i pujar materials a Monars.

Immediatament després de la tirolina s’acaba la pista, som al Collet de l’Orri, aquí trobem un rètol que ens indica el camí cap el Puig de les Bruixes i el Puig de Sant Marc. Trobem dos camins, el nostre és el baix i recte, l’altre que puja suau cap a l’esquerra és el de Mians, que passa pel Prat de la Serra.

Collet de l'Orri i final de pista.

Collet de l’Orri i final de pista.

A partir d’ara entrem en una zona que a estones va per prats de muntanya i d’altres per zones boscoses, en les que es barregen l’avellaner, l’arç blanc, el roure, el faig i la moixera (també dita maçanera borda).

Bosc d'avellaners amb algun exemplar d'arç blanc.

Bosc d’avellaners amb algun exemplar d’arç blanc.

El camí segueix marcat com a PR i al poc de caminar trobem una petita bassa abeurador, és la font de l’Avellanosa però està totalment seca.

Bosc de roures i moixeres.

Bosc de roures i moixeres.

Quan son les 11:20 hores parem a menjar una mica, ens trobem a les Roques de Malforat, des de on podem contemplar la bonica vista de la vall que davalla als nostres peus i que segueix el Torrent de les Valls, i sota nostre , a uns 300 metres, podem veure Monars i una mica més avall l’ermita de Sant Sebastià.

A les Roques de Malforat, es pot contemplar sota nostre, Monars i l'ermita de Sant Sebastià.

A les Roques de Malforat, es pot contemplar sota nostre, Monars i l’ermita de Sant Sebastià.

Sobre les 12:00 hores tornem al camí en direcció al Puig de les Bruixes.

Als deu minuts trobem una gran fita que ens indica que hi ha un camí que puja, a l’esquerra en direcció a la carena, fins el portell de l’Antic, nosaltres continuem pel mateix camí.

Deu minuts més i trobem uns abeuradors de plàstic preparats pels animals, i sobrepassats aquestos veiem un camí que puja a l’esquerra en diagonal i pel que segueixen les marques del PR, deixem el que portem i seguim aquest marcat.

Abeuradors de plàstic preparats pels animals.

Abeuradors de plàstic preparats pels animals.

Quan son les 12:35 hores trobem un camí que ens creua i puja fort a l’esquerra, està marcat amb un batibull de marques grogues i vermelles, grogues, blanques i blaves, aquestes últimes son franceses, és el camí pel que pujaríem si haguéssim donat el tom, al Puig de les Bruixes, per pujar pel darrera.

Solans de Puig de les Bruixes i Comanegra al fons.

Solans de Puig de les Bruixes i Comanegra al fons.

Pu

Puig de les Bruixes en primer terme i Comanegra al fons.

Puig de les Bruixes en primer terme i Comanegra al fons.

En cinc minuts sortim del bosc i ja tenim davant nostres l’última pujada al Puig de les Bruixes, és un camí ben traçat que puja pel mig d’un prat, curt però molt costerut, sembla que tens el cim a tocar, però encara es triguen deu minuts en fer-ho.

Forta pujada als últims metres del Puig de les Bruixes.

Forta pujada als últims metres del Puig de les Bruixes.

A les 12:50 hores arribem al del Puig de les Bruixes o de Caburlé de 1339 m.

Puig de les Bruixes o de Caburlé 1339 m.

Puig de les Bruixes o de Caburlé 1339 m.

Des de el cim gaudim d’una vista que abasta gran part de la Garrotxa, per un costat, i gran part del Vallespir francès, per l’altre. Ens trobem al punt més meridional de França. Aquest cim també fa frontera entre l’Alta Garrotxa i l’Alt Empordà.

Sortida del Puig de les Bruixes i cresta fins el Comanegra.

Sortida del Puig de les Bruixes i cresta fins el Comanegra.

Cinc minuts per fer les fotos de rigor i enfilem la baixada per la cresta de la llarga Serra de Monars, en direcció al segon objectiu del dia, el Comanegra.

Ara el camí està marcat amb marques taronges.

La cresta que separa els dos cims és molt fàcil i còmoda.

La cresta que separa els dos cims és molt fàcil i còmoda.

En dotze minuts arribem al coll del Portell de l’Antic, sota nostre, uns seixanta o setanta metres, podem veure la fita grossa per la que hem passat abans.

Arribant al Prat de la Serra.

Arribant al Prat de la Serra.

El camí per la cresta és fàcil i còmode, no representa cap dificultat i està molt fressat. Alterna entre el costat català i el francès, tan aviat passa per prats de muntanya, com s’endinsa per una fageda que comença a treure les primeres fulles de primavera, per sortir en un llom anomenat Prat de la Serra.

Prat de la Serra amb el Comanegra a l'esquerra.

Prat de la Serra amb el Comanegra a l’esquerra.

Vista de la carena amb el Puig de les Bruixes al final.

Vista de la carena amb el Puig de les Bruixes al final.

Al final del Prat de la Serra es pot decidir, si anar per la dreta seguint les marques verdes i vermelles, que porten al cim per la fageda de la Baga del Bordellat, o bé passar per l’esquerra per un camí força trillat, tots dos fan cap a la Jaça dels Xais, una mica abans del cim.

Arribant a la Jaça dels Xais.DSC

Arribant a la Jaça dels Xais.DSC

En aquesta jaça hem pogut veure un ramat de cabres i uns exemplar de faig força grossos i ramificats.

 

Preciós exemplar de cabra a la Jaça dels Xais

Preciós exemplar de cabra a la Jaça dels Xais.

Gran faig de la Jaça dels Xais, a la baga del Bordellat.

Gran faig de la Jaça dels Xais, a la baga del Bordellat.

Quan son les 14:10 hores arribem al cim del Comanegra de 1557,4 metres i sostre de la Garrotxa.

Comanegra 1557,4 m. Garrotxa.

Comanegra 1557,4 m. Garrotxa.

Les vistes cap el nord son minses, tenim la fageda que arriba fins el mateix cim, però cap els altres punts cardinals son impressionants.

Vista del cotxe i de les Basses de Monars des del cim.

Vista del cotxe i de les Basses de Monars des del cim.

Dalt del cim trobem un piló geodèsic i en un segon turó que hi ha més endavant abans hi havia una creu.

Vistes des del cim de la zona del Bastiments.

Vistes des del cim de la zona del Bastiments.

El Comanegra fa frontera entre la Garrotxa i França. No és el cim més alt de la zona, el Montfalgars de 1610 metres el guanya, però aquest es troba entre el Ripollès i el Vallespir. 

Cinc minuts per fer les fotos i quan son les 14:15 hores sortim per l’altre costat pel que hem arribat, seguint la cresta i les mateixes marques verdes i vermelles, fins una portella. En aquest punt el camí davalla a l’esquerra abandonant la carena.

Portella a on es deixa la carena.

Portella a on es deixa la carena.

Al passar la portella cal girar a l’esquerra, buscant les maques, no s’ha de seguir cap a la dreta com va el camí més fressat.

Baixant directes a les Basses de Monars.

Baixant directes a les Basses de Monars.

A partir d’ara seguint les marques no més cal deixar-se anar i baixar, tenim el cotxe i les Basses de Monars als nostres peus.

Bonics cavalls als prats de la solana del Comanegra.

Bonics cavalls als prats de la solana del Comanegra.

Quan son les 14:45 hores arribem al cotxe donant per acabada l’excursió amb un molt bon gust de boca i plenament satisfets.

 

Mapa de la zona.

Mapa de la zona.

Mapa de la zona.

Mapa de la zona.

Conca de Barberà.

TOSSAL DE LA BALTASSANA 1.202,7 m.

 

Comarca: Conca de Barberà.

 

Data: Diumenge 18-03-2007

 

Participants (2): Tatiana Stupina i Pere López.

 

Inici: Carrer Colomers a Prades.

 

Final: Carrer Colomers a Prades.

 

Circular: Si.

 

Temps real: 01:40 hores.

 

Temps total: 01:50 hores.

 

Desnivell: 253 metres.

 

Desnivell acumulat: 290 metres.

 

Distància: 6,5 quilòmetres.

 

Dificultat: Fàcil.

 

Aquest cop us parlaré del cim més alt del Baix Camp i de la Conca de Barberà, el Tossal de la Baltasana de 1.202,7 m., que es troba a les Muntanyes de Prades.

 

El dia 18 de març de 2007 era dijous i jo havia treballat de sis del matí a dues del migdia. Després de dinar varem pensar que podíem donar un tom, fer una passejada, i com que la Baltasana és un cim fàcil i es pot fer en poc temps, doncs ens varem decidir ràpid.

 

Eren les cinc de la tarda que deixàvem el cotxe a prop del restaurant Can Manelic, al carrer Colomers, a Prades. Varem sortir en direcció NE, pel carrer Pau Casals, que és la continuació del carrer colomers. Sortírem per una pista que puja pel Barranc de la Font, temps enrere GR-7-1. La pista passa a prop de la Bassa de la Font de la Salut, també coneguda per l’estany de Prades, i en aquest punt gira fort a l’esquerra. Aviat es troba un camí que ve per l’esquerra, és el GR-171 que ve de Prades, a partir d’aquest punt el nostre camí coincideix amb el GR un bon tros.

 

Pista que ens mena fins el Coll del Bosc.

Pista que ens mena fins el Coll del Bosc.

 

Seguírem la pista fins el Coll del Bosc, a on varem veure una gran bassa rodona pels serveis contra incendis, un centenar de metres abans el GR puja a la dreta directe al cim de la Baltasana, nosaltres des de el Coll giràrem a la dreta seguint la pista. Mentre caminàvem a la nostra esquerra podíem contemplar el frondós Barranc del Tillar. Seguin la pista trobàrem la Font de l’Obis, seca perquè no més varem veure el recó i el cartell. Poc més endavant la pista està amb ciment, de seguida s’arriba a un collet i giràrem a la dreta per trobar tot seguit el cim del Tossal de la Baltasana. Des de el collet, si se segueix la pista podríem baixar a Prades, és la pista per la que pujàvem al començament, l’antic GR-7-1.

 

Tossal de la Baltasana 1202.7m. 18-03-2007

Tossal de la Baltasana 1202.7m. 18-03-2007

 

 

Aquest cim té unes immillorables vistes. Dalt de tot té una caseta de vigilància dels forestals, un piló geodèsic i una pedra de molí amb una roseta dels vens indicant múltiples contrades que s’hi poden veure des de aquest punt.

 

Rosa dels vents i caseta del guarda forestal dalt del cim.Camí que baixa directe a la pista per la que hem arribat al Coll del Bosc.

Rosa dels vents i caseta del guarda forestal dalt del cim.Camí que baixa directe a la pista per la que hem arribat al Coll del Bosc.

 

Just pel costat contrari per on arribàrem surt el camí de baixada, està marcat amb GR, baixa ràpid i ens tornà a deixar un centenar de metre per sota del Coll del Bosc. A partir d’aquest punt seguírem les marques del GR fins arribar a Prades..

 

Camí que baixa directe a la pista per la que hem arribat al Coll del Bosc.

Camí que baixa directe a la pista per la que hem arribat al Coll del Bosc.

 

En total varem estar una hora i cinquanta minuts, entre anar i tornar, incloses les fotos i els descansos.

 

 

Mapa de la zona. Camí que baixa directe a la pista per la que hem arribat al Coll del Bosc.

Mapa de la zona. Recorregut d-anada marcat amb punts de color groc i el de tornada amb vermells.

 

Sevilla.

Terril 1.129 m.

Província: Sevilla.

Data: 08 d’abril de 2014.

Participants (2 ): Tatiana Stúpina i Pere López.

Inici: Qm 8 de la carretera SE468 entre Pruna i Algámitas.

Final: Qm 8 de la carretera SE468 entre Pruna i Algámitas.

Circular: No.

Temps real: 02:20 hores.

Temps total: 02:45 hores.

Desnivell: 394 metres.

Desnivell acumulat: 408 metres.

Distància: 6,6 km.

Dificultat: Fàcil.

El Tornillo del Torcal famosa estructura de pedres al Torcal d’Antequera.

El Tornillo del Torcal famosa estructura de pedres al Torcal d’Antequera.

El dia vuit d’abril de 2014, pel matí fem un petit recorregut pel paratge natural del Torcal d’Antequera, espectacular lloc que no s’ha de deixar de visitar.

Les estructures al Torcal d’Antequera tenen una semblança a Montserrat.

Les estructures al Torcal d’Antequera tenen una semblança a Montserrat.

Desprès de dinar al bonic i típic poble de Pruna, que es troba a tocar del cim que anem a fer, agafem la carretera que mena a Algámitas.

El poble de Pruna amb el cim del Terril al fons.

El poble de Pruna amb el cim del Terril al fons.

Sobre el qm 7 trobem una ermita a ma esquerra, està dedicada a la Mare de Deu de Fàtima.

Ermita dedicada a la Mare de Deu de Fàtima.

Ermita dedicada a la Mare de Deu de Fàtima.

A continuació la carretera fa una forta corba a la dreta i tot seguit una petita a l’esquerra, allí mateix trobem un replà a l’esquerra on deixem el cotxe.

Replà on deixem el cotxe amb el Peñón de Algámitas al fons a l’esquerra.

Replà on deixem el cotxe amb el Peñón de Algámitas al fons a l’esquerra.

Ens trobem molt a prop del qm 8 de la carretera, punt on surt el camí que puja al nostre cim. Des de aquí podem contemplar al fons i d’esquerra a dreta el Peñón de Algámitas, el primer turó de la serra del Tablón o Terril i el coll on hem de pujar.

Des de el cotxe es pot veure el coll on hi ha un pluviòmetre.

Des de el cotxe es pot veure el coll on hi ha un pluviòmetre.

Quan son les quinze hores comencem a caminar per la carretera i arribats al punt quilomètric vuit i uns quans metres, la deixem per girar a la dreta per un camí marcat per unes fites, que puja i s’enfila fins un coll molt evident que tenim al davant.

A l’esquerra d’aquesta foto comença el camí.

A l’esquerra d’aquesta foto comença el camí.

El camí sembla fangós en dies de pluja, puja fort però es pot fer perfectament, pugem per un petit bosc, serà la única ombra que tindrem en tota l’excursió.

A les 15:15 hores arribem dalt del coll on trobem un pluviòmetre.

Arribant al coll del pluviòmetre.

Arribant al coll del pluviòmetre.

Vista del replà on tenim el cotxe des del coll del pluviòmetre.

Vista del replà on tenim el cotxe des del coll del pluviòmetre.

En aquest punt es pot pujar cap a l’esquerra, a la cresta de la serra del Tablón o Terril, per seguir per la mateixa fent un seguit de turons fins el cim, o bé continuar recte tal com hem arribat al coll del pluviòmetre, evitant pujar i baixar, i anar fins un altre collet que tenim al davant i d’aquesta manera anar faldejant fins el cim.

Sortint cap el collet que tenim al davant.

Sortint cap el collet que tenim al davant.

En set minuts arribem al collet i seguim recte avant, a mitja vessant, intentant anar fins l’últim turó que veiem.

Arribant al collet.

Arribant al collet.

La zona està plena de corriols fet pels ramats d’ovelles i cabres que campen lliures per tota la serra.

Un dels camins pel que pugem marcar amb fletxes verdes.

Un dels camins pel que pugem marcat amb fletxes verdes.

El camí està marcat amb fites i fletxes de color verd.

Si mirem cap en darrera podem veure el poble de Pruna amb la Penya del Castelló darrera, amb les runes d’un antic castell del segle XV construït damunt de runes d’anteriors construccions, de les quals es conserven restes àrabs. Just darrera de tot això es pot veure el poble d’Olvera que també té una turó de roca darrera amb un castell al damunt que fou construït a finals del segle XII, formant part del sistema defensiu del regne Nazari de Granada, la planta que es veu avui en dia es producte de diferents remodelacions fetes des de la seva reconquesta pels cristians.

Vista en darrera veient en primer pla el poble de Pruna i darrera el d’Olvera.

Vista al darrera veient en primer pla el poble de Pruna i darrera el d’Olvera.

A les 15:48 estem prop d’un coll que separa dos turons però no arribem a pujar fins dalt, continuem donant el tom al turó que tenim al davant, per anar a petar dalt de l’últim turó que veiem, que és l’últim de la serra abans del cim.

Punt on s’ apropem a la cresta.

Punt on s’ apropem a la cresta.

El turó que deixem darrera té una caseta metàl·lica que pot ser fa les funcions de garita pels pastors ja que tota la serra està pelada excepte el turó al que hi pugem on hi ha una petita munió d’alzines.

En aquest punt contemplem el nostre cim, el Terril.

En aquest punt contemplem el nostre cim, el Terril.

Quan son les 16:15 hores hem sobrepassat l’últim turó o Cerro de la Ventana.

2014-04-08 Pere (121)

Vista de l’últim turó abans del Terril, el Cerro de la Ventana i darrera el Terril.

Aquest turó és l’únic lloc on es conserva un minúscul bosquet de tota la serra, en el qual els ramats es poden protegir del sol en dies com el d’avui, en aquests moments es trobem a 35ºC al sol i 30ºC a l’ombra.

Petit bosc d’alzines al Cerro de la Ventana.

Petit bosc d’alzines al Cerro de la Ventana.

Animals prenen l’ombra a l’únic lloc de tota la serra en que hi ha.

Animals prenen l’ombra a l’únic lloc de tota la serra on hi ha.

Quan ens trobem al coll abans del cim, tenim el piló geodèsic del cim a la vista, ja no més en resta la última pujada, la qual fem en cinc minuts.

Coll abans del nostre cim.

Coll abans del nostre cim.

Quan son les 16:20 hores som dalt del punt més alt de la província de Sevilla, al Terril o Cerro del Monigote. Hem trigat 01:20 hores.

Terril de 1.129 metres, sostre de la província de Sevilla.

Terril de 1.129 metres, sostre de la província de Sevilla.

Al costat del Terril es troba el Peñón de Algámitas que té just un metre menys que el nostre cim.

Peñón de Algámitas de 1.128 metres.

Peñón de Algámitas de 1.128 metres.

 

Després de fer les fotografies de la zona i quan son les 16:45 hores tornem pel mateix camí, fa molta calor per tornar per la cresta com era la nostra intenció.

 

Quan son les 17:45 hores tornem a ser al cotxe.

 

Bonic exemplar d’orquídia del país.

Bonic exemplar d’orquídia del país.

 

Mapa de la zona.

Mapa de la zona.

Segovia.

PEÑALARA 2.428 m.

 

Província: Segovia.

 

Data: Dissabte 16 d’agost de 2008.

 

Participants (3): Antonio Altafaj, Tatiana Stupina i Pere López.

 

Inici: Port del Paular o de Cotos.

 

Final: Port del Paular o de Cotos.

 

Circular: Si.

 

Temps real: 2:45 hores.

 

Temps total: 3:00 hores

 

Desnivell: 600 metros.

 

Desnivell acumulat: 600 metres.

 

Distància: 10,0 quilòmetres.

 

Dificultat: Fàcil.

 

Avui us parlaré de l’ascensió al cim més alt de les províncies de Madrid i Segovia, el Peñalara de 2.428 m., que es troba a la Sierra de Guadarrama, al Sistema Central.

 

El dissabte 16 d’agost de 2008, a les nou trenta hores ens trobem amb Antonio Altafaj (amic i company de Madrid), al Port del Paular o de Cotos, on deixem el cotxe. Estem a 1.829 m.

 

SONY DSC

Port del Paular o de Cotos.

 

A les nou quaranta ens posem en camí però, no pugem pel camí normal al Peñalara (és una romeria), seguint les indicacions de l’ Antonio comencem pujant per entre les instal·lacions que hi ha al Port. Passem al costat d’una casa gran de color blanc, pujant per unes escales que passen pel Mirador de Lucio.

 

SONY DSC

Mirador de Lucio.

 

Una mica més endavant deixem el camí que continua pujant cap a la dreta, nosaltres creuem una balla per un pas estret, i continuem cap a l’esquerra per un camí amb marques de color grog. El camí passa per un bosc de pins vermells dels més bonics que he vist.

 

SONY DSC

Bosc de pins vermells.

 

Quan el bosc s’acaba anem cap un collet, el coll de Citores, però primer passem per una recollida d’aigües que surt d’un tub metàl·lic, sembla com un abeurador per animals, estem a font de los Pájaros. El collet es troba entre la Peña Citores i el coll que hi ha entre els cims de Hermana Mayor i Hermana Menor. Estem a 2.155 m.

 

SONY DSC

Fuente de los Pájaros i abeurador per animals.

En aquest punt girem a la dreta per anar directes al coll entre les dues Hermanas. Al arribar al coll trobem el camí normal de pujada, no més cal girar a l’esquerra. Passem al costat de la Hermana Mayor i pugem per la carena, molt ample, som a 2255 metres, fins el cim del Peñalara. El camí des de el coll està molt traçat i amb unes fites gairebé gegants.

 

SONY DSC

Coll entre la Hermana Mayor i el Peñalara.

 

Arribem al cim a les onze i deu minuts just una hora i mitja després d’haver sortit des de l’aparcament.

 

SONY DSC

Peñalara 2.428 m. Madrid i Segovia.

La vista és molt amplia, podem veure als nostre peus el Real Sitio de la San Ildelfonso, també conegut com la Granja, el Cerro del Moño de la Tia Andrea.

 

SONY DSC

Espectacular juguesca del vent amb els núvols.

Cap a l’altre costat, en direcció Sud, podem veure el Alto de las Guarramillas, també conegut com la Bola del Mundo, que podem reconèixer fàcilment per les antenes de TV que té, i als seus peus l’estació hivernal de Valdesquí (cosa curiosa, per esquiar has de ser soci). El Alto de las Guarramillas es troba al cordal anomenat Cuerda Larga, de 23km que, una vegada a l’any, es fa una cursa seguint aquest cordal, que uneix el coll de la Morcuera i el de Navacerrada.

 

SONY DSC

Alto de las Guarramillas o la Bola del Mundo i estació hivernal de Valdesquí.

 

Després de fer les fotos de rigor,baixem pel camí normal, passem pel costat de la Hermana Mayor primer i després per la Hermana Menor.

 

SONY DSC

Hermana Mayor a la dreta i Hermana Menor a l’esquerra.

Al sobrepassar la Menor, el camí gira a l’esquerra, fa ziga-zagues , es torna un camí ample i molt fàcil de seguir.

 

Després d’una estona baixant, podem veure a la nostra esquerra el refugi de Zabala, a prop de la Laguna Grande de Peñalara.

 

SONY DSC

Refugi de Zabala.

El camí està marcat de con a PR, i de la meitat avall trobem un ballat provisional als dos costats, perquè la gent no surti del camí, ja que és una zona en restauració per problemes d’erosió del terreny.

 

Poc abans d’arribar al mirador de la Gitana, trobem una zona de protecció d’amfibis, just a on hi ha el Cobertizo del Depósito.

 

SONY DSC

Cobertizo del Depósito.

 

En aquest lloc hi ha uns panells indicadors de rutes verdes per la vall d’ El Paular. Des de aquest Cobertizo, i cap a la nostra esquerra, surt el camí que ens portaria a la Laguna de Peñalara.

 

SONY DSC

Mirador de la Gitana.

 

Poc abans d’arribar al final passem pel Mirador de la Gitana, aquí hi ha un rellotge solar gegant al terra.

 

SONY DSC

Font de Cubero.

 

Passem per la font de Cubero, per les instal·lacions del Parque Los Cotos i per acabar, per la Venta Marcelino, a on tenim el cotxe.

 

SONY DSC

Arribant a les instal·lacions del Parque Los Cotos.

 

SONY DSC

Venta Marcelino al Port del Paular o de Cotos.

En total hem fet tres hores, una bona passejada, distreta i a més a més, amb guia del país.

 

16

Mapa de la zona.

 

Salamanca.

 

CANCHAL DE LA CEJA 2.428 m.

 

Província: Salamanca.

 

Data: Diumenge 17 d’agost de 2008.

 

Participants (2): Tatiana Stupina i Pere López.

 

Inici: El Travieso.

 

Fina: El Travieso.

 

Circular: No

 

Temps real: 5:00 hores.

 

Temps total: 6:00 hores

 

Desnivell: 500 metres.

 

Desnivell acumulat: 580 metres.

 

Distància: 14,0 quilòmetres.

 

Dificultat: Moderada.

 

Avui us parlaré del cim més alt de les províncies de Càceres i Salamanca, el

Torreón del Calvitero de 2.400 m. i el Canchal de la Ceja de 2.428 m., respectivament.

 

Tots dos cims es troben a la Sierra de Candelario, al Sistema Central.

 

Per arribar al punt de sortida, s’ha de passar pel bonic poble de Candelario, poble que val la pena de passejar pels seus carrers empedrats, per poder veure els seus balcons de fusta, sostres volats i el que més crida la atenció, les contraportes de fusta, el que la gent del lloc diu “batipuertas”.

 

Per arribar a Candelario em de passar per la A66, que és la carretera que uneix Càceres amb Salamanca, a uns 76 km. de Salamanca hi ha el poble de Béjar, i des de aquí, per la CM-315 que més tard s’uneix a la DSA-190, arribem a Candelario. A aquest poble entrem pel NO, i sortirem pel S, pel carrer Carretera de la Sierra, és fàcil, de totes maneres no més cal preguntar a qualsevol que us indicarà de seguida. La carretera puja uns tres km., passa per la Plataforma, a on hi ha un aparcament i un hostal, però nosaltres continuem fins que la carretera fineix a El Travieso, som a 1.900 m.

 

Sortida a El Travieso.

Sortida a El Travieso.

 

El dia 17 d’agost de 2008, a les 10,55h., sortíem de El Travieso, a on havíem deixat el cotxe. La sortida és cap a l’esquerra, segons em arribat, just al començament del pàrquing, passant pel damunt d’una tanca, surt el camí o camins que estan perfectament fitats.

 

Pujant pe uns dels camins que hi han.

Pujant pe uns dels camins que hi han.

 

Vaig preguntar a un senyor que pujava sol pel camí correcte i va contestar que tots els camins porten a Roma, per tant es tracta de pujar una gran allomada, pots pujar recte o fent ziga-zagues.

 

Punt on trobem la tanca a on girem a la dreta.

Punt on trobem la tanca a on girem a la dreta.

Arribats al cap d’ amunt la pujada es suavitza i replana una mica. Arribem fins una tanca, hi ha fites que continuen recte, però nosaltres, aconsellats per uns nois del país, girem a la dreta i continuem pujant, també amb fites.

 

Gran fita abans d’arribar al cim del Calvitero.

Gran fita abans d’arribar al cim del Calvitero.

Davant nostre es veu una gran fita, creiem que era el cim del Calvitero, nom popular pel que es coneix a la serra, però no, el camí continua per un pla en el que al final està el cim del Calvitero.

 

El Calvitero al fons.

El Calvitero al fons.

Abans d’arribar a aquest cim podem contemplar el cim del Canchal de la Ceja, te unes bones tarteres, d’aquí el nom del Canchal, i té forma arrodonida, allargada i planera, semblant a una cella, d’aquí el non de Ceja. Però el més curiós de tot és veure que té una glacera amb neu, no em d’oblidar que son a Extremadura, en ple mes d’agost i a 2.400 m. d’alçada. Després de contemplar la vista, pugem al cim del Calvitero, son cinc minuts.

 

Vista del Canchal de la Ceja des de el Calvitero.

Vista del Canchal de la Ceja des de el Calvitero.

Una vegada a dalt podent constatar que la gent puja per aquest cim, tot i que no és el més alt, i no van al Canchal ni al Torreón que estan més endavant. En aquest cim hi ha una Mare de Deu, Nuestra Señora del Castañar, son a 2.405m. i fins aquí hem trigat 1,30h. Fent 505m. de desnivell.

 

Cim del Calvitero a 2.405 metres.

Cim del Calvitero a 2.405 metres.

 

Nuestra Señora del Castañar al cim del Calvitero.

Nuestra Señora del Castañar al cim del Calvitero.

Continuem el nostre camí en direcció al Canchal, el camí és fàcil, primer baixem una mica fins un ampli coll, després anem pujant donant la volta al cim, per pujar per la cara SO.

 

Baixant del Calvitero i a punt de pujar al Canchal de la Ceja.

Baixant del Calvitero i a punt de pujar al Canchal de la Ceja.

Arribem al cim més alt de Salamanca, el Canchal de la Ceja, de 2.428m., son les 13,15h., 2.20h. des de el cotxe.

 

Canchal de la Ceja 2.430 m.  Salamanca.

Canchal de la Ceja 2.430 m. Salamanca.

Dalt del cim trobem una mena de coet, record dels Monañeros Bejeranos.

 

Mengem una mica, recuperem forces i continuem cap la nostra propera fita, el Torreón. Sortim en direcció SO, davallant una mica cap a l’esquerra, sempre amb bones fites, amb d’intenció de salvar uns penya-segats que hi ha entre els dos cims.

 

Sortint del Canchal de la Ceja en direcció al Torreón del Calvitero.

Sortint del Canchal de la Ceja en direcció al Torreón del Calvitero.

El pas clau per salvar pel penya-segat li diuen “el Paso el Diablo”. El pas en qüestió és una des grimpada per una canal d’uns deu metres que està equipada amb una cadena. En principi sembla difícil, però no ho és tan.

 

Paso del Diablo.

Paso del Diablo.

 

Passat aquest pas en cinc minuts som al cim del Torreón del Calvitero, punt més alt de la província de Càceres.

 

Arribant al Torreón del Calvitero.

Arribant al Torreón del Calvitero.

Entre cim i cim hem trigat 50 minuts. Semblava més a prop. Al cim hi ha un punt geodèsic dalt d’una torreta feta de pedres, amb una escala també de pedres per pujar-hi.

 

El Torreón 2.401 m. Càceres.

El Torreón 2.401 m. Càceres.

 

Per tornar agafem el mateix camí, però abans d’arribar al Canchal comencem a desvia’ns cap a l’esquerra en busca del coll que hi ha entre el Canchal i el Calvitero, evitant pujar al primer, i després tirem recte sense pujar al segon.

 

La resta de la baixada pel mateix camí, i en sis hores des de la sortida, tornem a ser al cotxe.

 

Mapa de la zona 1.

Mapa de la zona 1.

Mapa de la zona 2.

Mapa de la zona 2.

 

Pontevedra.

EL FARO 1.187 m.

 

Província: Pontevedra.

 

Data: Diumenge 14 d’agost de 2005.

 

Participants (2): Tatiana Stupina i Pere López.

 

Inici: Ermita de la Mare de Deu del Faro.

 

Final: Ermita de la Mare de Deu del Faro.

 

Circular: No.

 

Temps real: 0:20 hores.

 

Temps total: 0:30 hores.

 

Desnivell: 42 metres.

 

Desnivell acumulat: 57 metres.

 

Distància: 0,9 quilòmetres.

 

Dificultat: Fàcil.

 

El dia 14 varem manar directament a Ourense, d’aquí fins a Lalín, Rodeiro i per Asperelo fins al cim més alt de la província de Pontevedra, El Faro de 1187m. Aquest cim es troba a la Sierra del Faro, al Macizo Galaico-Leonés.

 

1

Cim El Faro a la serra del mateix nom.

 

Es puja amb cotxe fins dalt de tot. Gaire bé dalt de tot es troba l’ermita de la Mare de Deu del Faro i sobre el cim una torre de vigilància.

 

2

Cruceiro i ermita de la Mare de Deu del Faro.

 

Nosaltres deixem el cotxe al pla de l’ermita de la Mare de Deu del Faro, comencem a pujar i en deu minuts som dalt del cim.

 

El cim no té cap interès des de el punt de vista muntanyenc, és una petita elevació dintre el paisatge ondulat de Galicia.

 

3

El Faro 1187m. Pontevedra.

 

La tornada pel mateix camí que de pujada.

 

Després de fer el cim del Faro varem donar un tom pels estrets del riu Sil a on es troben les vinyes de la denominació d’origen Rivera Sacra. Un paisatge que val la pena de veure.

 

4

Vinyes de Rivera Sacra als estrets del riu Sil.

 

5

Mapa de la zona.

Palència.

Pico del Infierno o Peña Prieta Sur 2.537 m. 

Província: Palència.

Data: Diumenge 15 de juliol de 2.012.

Participants (2): Tatiana Stúpina i Pere López.

Inici: Puerto de Sant Glorio.

Final: Puerto de Sant Glorio.

Circular: No.

Temps real: 08:00 hores.

Temps total: 09:00 hores.

Desnivell: 928 metres.

Desnivell acumulat: 1.231 metres.

Distància: 17,7 km.

Dificultat: Moderada.

El Pico del Infierno es troba al massís de Fuentes Carrionas, dins de l’Espai Natural de la Reserva de Fuentes Carrionas.

És un cim que es pot pujar de diferents maneres, nosaltres decidim pujar-lo des de el Puerto de Sant Glorio.

SONY DSCVista del començament  del camí fins la Peña del Portillo de las Yeguas o popularment conegut com Las Tetas.

SONY DSCVista del començament del camí fins la Peña del Portillo de las Yeguas o popularment conegut com Las Tetas.

És un recorregut llarg però molt maco, molt complert i no ens ha defraudat gens ni mica una vegada fet.

Quan son les 09:45 del matí som al Puerto de San Glorio i comencem a caminar den direcció Sud per una pista amunt, de seguida es divideix en dos, agafem cap a l’esquerra, també i ha un camí marcat amb PR, el deixem tot i que talla una corba de la pista, però és poca cosa.

En sis minuts ens trobem davant una plana herbosa, som a los Pastos de la Vega de Tama.

Pastos de la Vega de Tama.SONY DSC

Pastos de la Vega de Tama.SONY DSC

De seguida trobem una tanca que travessem per un punt preparat per que es pugui fer i els animals no.

Continuem per la pista pel mig del prat fins que ens trobem a l’alçada d’un abeurador  que veiem a la nostra dreta, però allunyat.

Abeurador que podem veure lluny a la dreta.

Abeurador que podem veure lluny a la dreta.

A partir d’aquest punt comencem a fer una diagonal cap a la dreta i amunt, en busca d’un camí poc definit, tan poc definit que no el trobem, anem trobant trossos de camins fets pels animals, vaques bàsicament pel que hem pogut comprovar.

Pujant en diagonal a passar per sota dels cims de Los Campanarios i pujar la cim de Las Tetas.

Pujant en diagonal a passar per sota dels cims de Los Campanarios i pujar la cim de Las Tetas.

Anem passant per sota de totes les puntes anomenades Campanarios i quan arribem al final de la vessant herbosa veiem com per la nostra esquerra puja un grup que han seguit la pista fins al final dels Pastos de la Vega de Tama i quan la pista dona un gir a la dreta i comença a davallar l’han deixada i han començat a pujar en direcció cap a nosaltres.

Multitud de camins fets pels animals.

Multitud de camins fets pels animals.

Pujant al cim de las Tetas que tenim al davant.

Pujant al cim de las Tetas que tenim al davant.

En aquest punt, i quan son les 09:20 hores, també girem cap a la dreta i amunt, tot traspassant un petit barranc per col·locar-nos directament a la vessant nord del cim anomenat Las Tetas, per anar pujant directament a la part més alta a on troben un petit pas entre les dues puntes anomenat el Portillo de las Yeguas.

Portillo de las Yeguas.

Portillo de las Yeguas.

Passem per aquest pas i ens trobem amb una vista de gairebé tot el recorregut que ens queda per fer, davant nostre el Alto del Naranco amb 2.219 metres, darrera seu el cim del Cubil del Can amb 2.419 metres, i al final de tot a l’esquerra el nostre objectiu.

Vista del cim del Cubil del Can des de el Portillo de Yeguas.

Vista del cim del Cubil del Can des de el Portillo de Yeguas.

Una vegada passat el Portillo de las Yeguas podem veure a la nostra dreta la vall del Naranco, amb la serralada dels Campanarios a la dreta, la de Orpiña a l’esquerra. Al mig de la vall podem veure el refugi de Tajahierro a 1.560 metres i al final de la vall el poble de Llanaves de la Reina.

Vall del Naranco amb el refugi de Tajahierro a 1.560 m. al centre, la serralada de Orpinas a l'esquerra i la del Los Campanarios a la dreta.

Vall del Naranco amb el refugi de Tajahierro a 1.560 m. al centre, la serralada de Orpinas a l’esquerra i la del Los Campanarios a la dreta.

El camí davalla una mica i gira a l’esquerra per anar a buscar el coll del Portillón de las Yeguas a 2.050 metres.

Coll del Portillón de las Yeguas i el cim de l'Alto del Naranco.

Coll del Portillón de las Yeguas i el cim de l’Alto del Naranco.

A partir d’ara els col·leccionistes de cims poden fer un munt de puntes, però nosaltres decidim anar per sota intentant no pujar ni baixar.

Bonica estampa al coll del Portillón de las Yeguas.

Bonica estampa al coll del Portillón de las Yeguas.

El cim del Alto del Naranco el passem per la dreta sense perdre alçada.

Tot seguint el camí traçat anem seguint el cordal en direcció sud, passem pel damunt del cim de Sestil de Robadoiro de 2.204 metres coronat per tres grans columnes de pedres, i anem fins l’ampli coll de Robadoiro de 2.092 metres, al qual hi arribem quan portem dues hores de camí.  En aquest punt s’afegeix el camí que ve de la Vega del Naranco.

Superant el cim del Robadoiro.

Superant el cim del Robadoiro.

A partir d’ara el camí s’enfila fort per una cresta per anar a pujar fins el cim del Cubil del Can a 2.419 metres.

Vista de la pujada al cim del Cubil del Can.

Vista de la pujada al cim del Cubil del Can.

Vista del Tres Provincias a la dreta, a l'esquerra el Peña Prieta i al centre el Pico del Infierno.

Vista del Tres Provincias a la dreta, a l’esquerra el Peña Prieta i al centre el Pico del Infierno.

A la part final de la cresta hi ha un parell de canals, nosaltres pugem per la de la dreta perquè hi ha unes fites que t’hi porten.

Primera part de la canal per la que pugem.

Primera part de la canal per la que pugem.

La canaleta és molt delicada i descomposta, amb un fot pati que no ajuda llenys, calculo que hem superat tranquil·lament un pas de quart grau, cosa que em fa sospitar que no hem agafat la canal bona.

Segona part de la canal per la que pugem.

Segona part de la canal per la que pugem.

Des de el coll de Robadoiro hem trigat una hora en pujar.

Una vegada dalt puc comprovar que la canal bona era la de l’esquerra, la qual farem servir de baixada.

Canal per la que hauríem d¡haver pujat i per la que baixarem.

Canal per la que hauríem d¡haver pujat i per la que baixarem.

Espectacular vista de Las Agujas de Cardaño.

Espectacular vista de Las Agujas de Cardaño.

A partir d’aquest punt el camí s’aplana i continua pels ondulats cims de Los Altares, sense arribar a fer els cims, ens acostem fins el cim de Tres Provincias o Pico de Fuentes Carrionas de 2.497 metres.

Vista dels cims de Los Altares.

Vista dels cims de Los Altares.

Vista d'un dels estanys dels Pozos de Los Altares.

Vista d’un dels estanys dels Pozos de Los Altares.

En aquest cim conflueixen les províncies de Cantabria, León i Palencia.

Uns metres abans d’arribar al cim el camí davalla fins el coll que separa el Tres Provincias del nostre objectiu, som a 2.433 metres.

Cim del Tres Provincias en primer terme i Pico del Infierno a l'esquerra.

Cim del Tres Provincias en primer terme i Pico del Infierno a l’esquerra.

Des de aquest coll podem veure a la dreta i sota nostre la Laguna de Fuentes Carrionas, on neix el riu Carrión, sota seu la petita Laguna de las Ninfas, i a la nostra esquerra la Laguna de Peña Prieta, una de les que conformen els Pozos de los Altares.

Laguna de Fuentes Carrionas i sota seu la petita Laguna de las Ninfas.

Laguna de Fuentes Carrionas i sota seu la petita Laguna de las Ninfas.

Laguna de Peña Prieta.

Laguna de Peña Prieta.

Des de el coll pugem directament al Peña Prieta de 2.539 metres, deixant el nostre objectiu a la dreta per més tard.

Peña Prieta a l'esquerra i Pico del Infierno a la dreta.

Peña Prieta a l’esquerra i Pico del Infierno a la dreta.

Tres Procincias al davant de 2.499 m. i darrera el Espigüete de 2.450 m.

Tres Procincias al davant de 2.499 m. i darrera el Espigüete de 2.450 m.

Fins el Peña Prieta hem trigat quatre hores justes.  Ens fem la foto del cim, junt amb els companys de Santander amb el que hi hem pujat junts tota l’estona.

Dalt del cim del Peña Prieta de 2.539 m.

Dalt del cim del Peña Prieta de 2.539 m.

Mentre ells desapareixen per un altre camí, nosaltres ens dirigim al nostre objectiu al qual hi arribem en deu minuts.

Collet que separa el Peña Prieta del Pico del Infierno.

Collet que separa el Peña Prieta del Pico del Infierno.

Som dalt del cim més alt de Palencia, el Pico del Infierno o Peña Prieta Sud, de 2.537 metres.

Peña Prieta 2.538 m (PALENCIA).

Pico del Infierno o Peña Prieta Sur 2.538 m (PALENCIA).

Les vistes son impressionants, podem veure el massís del Espigüete de 2.450 metres, el massís de Peña Sagra amb una cota de 1.434 metres, etc, però la vista no és complerta, ja que cap a la vessant nord s’ha posat la boira i no ens deixa veure res, ens quedem sense veure els Picos de Europa que so a tocar i el massís del Curavacas de 2.524 metres, que alguns el consideren el més alt de Palencia per estar tot ell totalment dins de la província.

Detall de la bústia al Pico del Infierno.

Detall de la bústia al Pico del Infierno.

Ens fem les fotos de rigor i davallem fins el coll  sota el Tres Provincias, a on descansem i mengem una mica.

Vista de las Agujas de Cardaño de 2.240 m, darrera al centre el Pico de las Lomas de 2.457 m, al darrera d'aquest i la dreta el Pico Cuartas de 2.348 m. i el Espigüete al fons a l'esquerra

Vista de las Agujas de Cardaño de 2.240 m, darrera al centre el Pico de las Lomas de 2.457 m, al darrera d’aquest i la dreta el Pico Cuartas de 2.348 m. i el Espigüete al fons a l’esquerra

Vista de las Agujas de Cardaño de 2.240 m, darrera al centre el Pico de las Lomas de 2.457 m, al darrera d'aquest i la dreta el Pico Cuartas de 2.348 m. i el Espigüete al fons a l'esquerra

Vista de las Agujas de Cardaño de 2.240 m, darrera al centre el Pico de las Lomas de 2.457 m, al darrera d’aquest i la dreta el Pico Cuartas de 2.348 m. i el Espigüete al fons a l’esquerra

Canal de baixada del Cubil del Can.

Canal de baixada del Cubil del Can.

A la dreta del tot camí pel que he pujat i immediatament a l'esquerra canal per la que hem baixat.

A la dreta del tot camí pel que he pujat i immediatament a l’esquerra canal per la que hem baixat.

El camí de tornada el fem, tranquil·lament gaudint de les vistes, pel mateix que de pujada fins que arribem al Portillo de las Yeguas i comencem a baixar en direcció al Puerto de San Glorio.

Arribant al Portillo de las Yeguas.

Arribant al Portillo de las Yeguas.

Quan Portem una estona baixant se’ns tira la boira al damunt i el mont desapareix, son uns moments delicats ja que no coneixem el terreny, no hi ha camí clar i s’afegeix el cansament.

Arribant a la tanca dels Pastos de la Vega de Tama.

Arribant a la tanca dels Pastos de la Vega de Tama.

Per sort gaudim de les noves tecnologies, portem GPS i guiats per ell podem desfer el camí de pujada, poc a poc, però amb seguretat.

Quan han passat nou hores des de la sortida tornem a ser al cotxe, al Puerto de San Glorio.

Arribant al cotxe, al Puerto de San Glorio.

Arribant al cotxe, al Puerto de San Glorio.

Pels amants de la flora una perla, un endemisme de la cornisa nord de Palencia i Picos de Europa, la Saxifraga Canaliculata.

Ramificacions de Saxifraga Canaliculata en estadi inicial.

Ramificacions de Saxifraga Canaliculata en estadi inicial.

Planta del gènere Saxifraga que pertany a: divisió Magnoliophyta, classe magnoliopsida, ordre rosales i família saxifragaceae.

El nom ve del llatí, saxum: roca, i frango: trencar.

És una planta perenne que neix a les esquerdes de les roques, introduint en elles una arrel pivotant y fonda. Es ramifica ocupant grans superfícies.

Matoll de Saxifraga Canaliculata.

Matoll de Saxifraga Canaliculata.

És una planta glabra, nua i brillant,que té nombroses glàndules que amb les calors de l’estiu expel·leixen una olor balsàmica, i és normal que les tiges i les fulles agafin un tint púrpura.

Flor de Saxifraga Canaliculata.

Flor de Saxifraga Canaliculata.

Mapa de la zona (1).

Mapa de la zona (1).

Mapa de la zona (2).

Mapa de la zona (2).

Ourense.

PEÑA TREVINCA 2.127 m.  

Província: Ourense.

Data: Dissabte 25 de juliol de 2009.

Participants (2): Tatiana Stupina i Pere López.

Inici: Embalse de Vera del Conde.

Final: Embalse de Vera del Conde.

Circular: No.

Temps real: 03:15 hores.

Temps total: 04:00 hores.

Desnivell: 527 metres.

Desnivell Acumulat: 535 metres.

Distància: 11 quilòmetres.

Dificultat: Fàcil.

El cim que anem a fer està a cavall entre la Sierra Calva i la Sierra de la Mina, al massís Galaico-Leonés.  En aquestes contrades conflueixen les províncies de León, Ourense i Zamora, i es troba als límits del Parque Natural del Lago de Sanabria.

El Peña Trevinca és un dels cims més visitats, i a la vegada el més representatiu pels muntanyencs gallecs, donat que és el més alt de Galicia.

Als seus peus neix el riu Tera, que amb les seves aigües omple l’estany de Sanabria, però abans omple  l’Embalse de Vega del Conde, punt de on sortirem.

 

Riu Tera amb el Peña Trevinca al centre i al fons.

Riu Tera amb el Peña Trevinca al centre i al fons.

Per arribar al Embalse de Vega del Conde anem per la nacional 525, que va de Zamora a Santiago de Compostela, i sobre el km 117 agafem la carretera que porta a Villanueva de la Sierra, per anar després cap a Pias, San Sebastian i Porto, però no cal arribar a aquest últim poble, com un km  i mig abans, al km 26,3, trobem una carretera que surt a la dreta i la seguim, està asfaltada un parell de km, i just al entrar als límits del Parc Natural del Lago de Sanabria es transforma en pista.  Aquesta pista té 28km fins el nostre destí, a on finalitza, i tot i que hi ha trossos que està força bé, també té  trossos molt malament, o sigui que jo diria que no és per turismes.

 

Embalse de Vera del Conde i punt de sortida.

Embalse de Vera del Conde i punt de sortida.

Som a 1.626 m. al final de l’Embalse de Vera del Conde, son les dotze del mig dia i comencem a caminar per la pista que hem arribat, la qual aviat es transforma en camí.

 

Tros final de la pista de sortida.

Tros final de la pista de sortida.

El camí no té pèrdua, segueix tota la vall del riu Tera, fins al peu del mateix cim, uns quatre km aproximadament.  Comença donant el tom al Alto do Torno de 1.902 m., per anar girant a l’esquerra i encarar la vall amb el cim al final de tot.

 

Vall del riu Tera amb el cim al fons.

Vall del riu Tera amb el cim al fons.

El camí està marcat amb unes estaques de fusta amb la punta de dalt pintades amb els colors de GR, i unes altres pintades de color blau.  Les estaques pintades amb blanc i vermell segueixen tot el vall del Tena, però no pugen fins el cim, les de color blau si que ho fan, tot i que hi ha un tros que es perden.

 

Estaca amb els colors del GR i un altra de color blau.

Estaca amb els colors del GR i un altra de color blau.

Sobre els 1.660 m. després de cinquanta minuts de caminar per una vall d’aiguamolls, travessant el riu varies vegades, el camí gira a la dreta seguint la vall i les marques de GR, nosaltres continuem recte amunt, salvant a partir d’aquest punt gairebé tot el desnivell de cop.

Al començar a pujar les estaques de color blau desapareixen, en el seu lloc apareixen alguna que altra fita que ens orienta.

 

Zona herbosa amb algunes fites com orientació.

Zona herbosa amb algunes fites com orientació.

S’ha d’anar recte, tal com anàvem, pujant per una zona herbosa, una mica més amunt es torna a trobar el camí.  Sobre els 1.800 m. es torna a trobar alguna estaca pintada de blau.

 

Estaca de color blau que es troba sobre els 1.800 m.

Estaca de color blau que es troba sobre els 1.800 m.

El camí puja per la vessant sud del cim fins gairebé a dalt de tot, que gira cap a la dreta per agafar la vessant sud-est.

 

Sobre els 2.000 m. el camí canvia de vessant.

Sobre els 2.000 m. el camí canvia de vessant.

Una vegada que es canvia de vessant el camí puja per una cresta que es pot catalogar de fàcil.

 

Inici de la cresta final.

Inici de la cresta final.

A les dues de la tarda ja som dalt del cim, al Peña Trevinca de 2.127 m., som al sostre de les províncies d’Ourense i de Zamora.

 

Peña Trevinca de 2.127 m. OURENSE i ZAMORA.

Peña Trevinca de 2.127 m. OURENSE i ZAMORA.

Dalt del cim som a 19º C.  Trobem força gent, tots muntanyencs gallecs, força simpàtics, tot I que, al treure la senyera per fer-nos la foto del cim, es va fer un silenci…  Dalt del cim es troba una creu de ciment d’uns set metres, caiguda a terra segurament per alguna tempesta.

 

Vall del recargolat riu Tera en el que es veu clarament el seu origen glacial.

Vall del recargolat riu Tera en el que es veu clarament el seu origen glacial.

Hem estat dues hores justes de pujada, de les quals cinquanta minuts els hem emprat en fer la vall i una hora i deu minuts la pujada de 470 m. de desnivell.

 

Començament de la baixada.

Començament de la baixada.

A les dues i mitja de la tarda emprenen el retorn.  En quaranta minuts tornem a estar a la vall, a on retrobem les estaques amb marques de GR.

 

Una de les vegades que es creua el riu Tera.

Una de les vegades que es creua el riu Tera.

En uns cinquanta minuts caminat per aquesta vall tornem a ser al cotxe.

 

Arribant al nostre destí.

Arribant al nostre destí.

Al costat del cotxe hi ha el Chozo de la Majada de Trefacio, que és una antiga cabana de pastors habilitada com a refugi obert, aquestes cabanes (chozos) es feien a on hi havien amorriadors (majadas), llocs a on els ramats podien menjar i veure.

 

Chozo de la Majada de Trefacio.

Chozo de la Majada de Trefacio.

Aquest cim, hi ha que el fan des de la Laguna de los Peces, en aquest cas hi heu d’afegir dues hores i mitja més al nostre horari, com a mínim.

 

Bonica postal de l’Embalse de Vega del Conde.

Bonica postal de l’Embalse de Vega del Conde.

He deixat pel final el que per amí és una perla, una flor.  Una flor que representa al Parc Natural de l’Estany de Sanabria, la “Digitalis purpurea” també dita didalera, digital, cartutx, calçons de guineu, xuclamels, guant de la Nostra Senyora o viluria, és una espècie de planta herbàcia bianual de la família de les escrofulariàcies.

 

Flor que representa al Parc Natural de l’Estany de Sanabria, la “Digitalis purpurea”

Flor que representa al Parc Natural de l’Estany de Sanabria, la “Digitalis purpurea”

Digitalis purpurea, cuyos nombres comunes son dedalera, digital, cartucho, calzones de zorra, chupamieles, guante de Nuestra Señora, guantelete o viluria, es una especie de planta herbácea bienal de la familia de las escrofulariáceas.

Mapa de la zona.

Mapa de la zona.

Navarra.

HIRU ERREGEEN MAHAIA, LA MESA DE LOS TRES REYES 2.444 m. 

Província: Navarra.

Data: Dissabte 22 d’agost de 2009.

Participants (13): Amèlia Salvat, Dani Ros, Encarna Hidalgo, Joan Gassol, Marcel Fortuny, Pili Inostroza, Pere López, Susana Álvarez, Tatiana Stupina, Toni Coll i com a convidats Helena Güell i Pep Massana del Vendrell, i Jaume de Tarragona.

Inici: Refugi de Linza.

Final: Refugi de Linza.

Circular: No

Temps real: 07:30 hores.

Temps total: 09:00 hores.

Desnivell: 1.124 m.

Desnivell acumulat: 1.250 m.

Distància: 32,0 quilòmetres.

Dificultat: Moderada.

El cap de setmana del 21 al 23 d’agost del 2009 ens hem trobat una colla d’amics per fer el cim, que més endavant us explicaré, i també per fer una mica de turisme.

Uns sortint del Vendrell, els altres de Tarragona i d’altres de Reus, em viatjat fis el bonic poble d’Ansó, a la vall d’Ansó, entre les valls del Roncal, a Navarra, i la vall de Hecho, a Hosca, és un poble que està just a la frontera entre l’Aragó i Navarra, però que el destí l’ha col·locat a l’Aragó.

Sobre dos quarts de nou del vespre ens trobem tots a una zona de pàrquing que té aquest poble i després de les salutacions ens repartim en dos grups, tres parelles van a una casa rural que es diu Casa Úrsula i que es troba al costat del pàrquing, i les altres tres parelles anem a una altra casa rural que es diu El Baretón i que està al mig del poble.

Sopem cada un a la seva casa rural, i l’endemà ens trobem tots a El Baretón per esmorzar a dos quarts de set del matí, amb la intenció de sortir aviat cap a Zuriza, per després agafar una pista semi asfaltada, d’uns cinc km, fins el Plano de la Casa a on es troba el refugi de Linza i a on deixem els cotxes.

El cim que anem a fer diuen que la seva imatge recorda a una taula de pedra, i diu la llegenda que els reis dels estats medievals d’Aragó, Navarra i el de Bearn francès, es donaven cita al cim de la muntanya, al entorn d’una taula de pedra (d’aquí el seu nom), per discutir els seus assumptes cara a cara, asseguts cada un d’ells en el seu propi territori.

 

Refugi de Linza a 1320 m.

Refugi de Linza a 1320 m.

Nosaltres sortim del Plano de la Casa (refugi de Linza 1.320 m.) a les vuit en punt del matí creuant un petit rierol, al costat mateix del refugi, per un pontet de fusta.

 

Primeres rampes direcció NE.

Primeres rampes direcció NE.

El camí comença amb forta pujada donant el tom a la Loma de Sobrante.

 

Donant el tom a la Loma de Sobrante.

Donant el tom a la Loma de Sobrante.

Sobre els 1.555 m. travessem un rierol i fem cap al pla de Sobrante de Linza.

Una mica més endavant sobre els 1.660 m. trobem la font del Cubillar de Petrechema, aquí el camí gira a la dreta en direcció E, de cara al Sol que amb la seva lluïssor no ens deis veure ni el camí.

 

Baixant cap a la font  del Cubillar de Petrechema.

Baixant cap a la font del Cubillar de Petrechema.

A partir d’aquí seguim el camí que transcorre per la vesant sud de La Paquiza Linzola, sota nostre deixem la cabana de Linza amb la font del mateix nom prop seu.

 

Cabana de Linza.

Cabana de Linza.

A les nou del matí parem a fer un petit descans.

 

Petit descans camí del coll de Linza.

Petit descans camí del coll de Linza.

 

Pujant al coll de Linza.

Pujant al coll de Linza.

Continuant el camí, a tres quars de deu som al coll de Linza, que es troba a 1.906 m. Ens agrupem de nou per contemplar l’esplèndida vista que tenim tan al davant com al darrera.

 

Coll de Linza.

Coll de Linza.

En aquest coll conflueixen tres camins, el que puja a la Paquiza de Linza, el que puja al Petrechema i el va cap a la Mesa de los Tres Reyes.  Pel coll també passa el GR-12 que ve del refugi Ángel Olorón. En Belagua.

 

Hoya de la Solana en primer terme i el macis calcari de Larra al fons amb la Mesa de los Tres Reyes a la dreta.

Hoya de la Solana en primer terme i el macis calcari de Larra al fons amb la Mesa de los Tres Reyes a la dreta.

Per seguir el nostre camí agafem recte i avall per travessar l’Hoya de la Solana, i per fer això primer baixem uns cent metres de desnivell, baixem suaument, travessem  alguns barrancs i baixem fins el fons de l’Hoya. Després remuntem una zona càrstica de pedra blanca, a la nostra dreta es veu una cabana i també la font de la Hoya de la Solana, tapada per una planxa metàl·lica i canalitzada amb tubs de goma fins uns abeuradors, dos-cents metres més avall, una pena doncs aquest és un punt estratègic en el nostre camí, ja que no trobarem aigua en lloc més fins gairebé fins el final.  Al arribar gaire bé a dalt de tot parem a descansar i menjar una mica, son quasi tres quars d’onze del matí i ens trobem a 2.000 m.  total uns vint minuts.

 

Zona càrstica la Hoya de Solana.

Zona càrstica la Hoya de Solana.

Aquesta zona càrstica està plena d’esquerdes a la roca, simes molt profundes a ras de terra, que la fan molt perillosa, però al mateix temps és el terreny preferit del típics pins negres o pinus uncinata.

 

Sortint del pedregam de la Hoya de Solana.

Sortint del pedregam de la Hoya de Solana.

El nostre camí, per aquest caos de pedres està marcat amb fites o mojones, o com li diuen per la zona cairns.

Després d’esmorcar baixem una mica fins el fons d’un barranc i comencem a remuntar per l’altre costat al mateix temps que el camí gira un altre cop a la dreta, direcció E, remuntant per la vessant sud del Budogia, paral·lelament a la cresta Ukerdi – Budogia, deixant el barranc sempre ala nostra dreta, el millor camí és pujar sempre per l’esquerra.

 

Pujada suau pel vesant sud de l’Alto de Budogia.

Pujada suau pel vesant sud de l’Alto de Budogia.

 

Agujas d'Ansabère i Petrachema.

Agujas d’Ansabère i Petrachema.

Sense gaire esforç arribem al coll d’Escoueste a 2.114 m.  Aquí el camí gira una mica a l’esquerra per pujar fins el coll de la Mesa, a 2.338 m., entre el Budogia i la Mesa que es troba a la nostra dreta.  

 

Arribant al coll d'Escueste a 2.114 m.

Arribant al coll d’Escueste a 2.114 m.

Aquest coll fa frontera, o muga com diuen per la zona, entre l’Aragó, per on transcorregut tot el camí, i Navarra, per on transcorrerà la resta del camí.  Son les dotze i quinze minuts.

 

Arribant al coll entre l’Alto de Budogia i la Mesa de los Tres Reyes.

Arribant al coll entre l’Alto de Budogia i la Mesa de los Tres Reyes.

Som davant de la piràmide somital, i per pujar-la la ataquem pel costat dret, segons pugem.  El costat esquerra diuen que és més exposat i perillós.

 

Piràmide somital des de el Coll de la Mesa de 2.338 m.

Piràmide somital des de el Coll de la Mesa de 2.338 m.

El camí per pujar està molt bé trobat, està marcat amb fites i a poc que t’hi fixis es veu clarament.  Puja per la paret i té un petit corredor per sortir directament a la cresta final, la pujada ens costa vint minuts des de el coll.

 

Pujada per la paret sud de la Mesa de los Tres Reyes.

Pujada per la paret sud de la Mesa de los Tres Reyes.

 

Estany als peus de la Mesa a la part francesa, vist poc abans d’arribar al cim.

Estany als peus de la Mesa a la part francesa, vist poc abans d’arribar al cim.

 

Cresta final fins el cim.

Cresta final fins el cim.

Son les dotze i trenta-cinc, em trigat quatre hores i trenta-cinc minuts, som al sostre de Navarra i de tota Euskal Herria, que vol dir país de l’Euskera (vasco), també vol dir l’espai en que la cultura euskera (vasca) es manifesta en tota la seva dimensió.  Som a 2.444 m. i podem veure la famosa rèplica del castell de Javier, en acer inoxidable, i la imatge de San Fracisco Javier en bonze, el pobre està mirant a terra degut a que la pedra a la que està enganxat s’ha girat segurament per algun corriment de terres o moviment sísmic.

 

Hiru Erregeen Mahaia o Mesa de los Tres Reyes 2444 m. punt culminant de Navarra i de tota Euskal Herria.

Hiru Erregeen Mahaia o Mesa de los Tres Reyes 2444 m. punt culminant de Navarra i de tota Euskal Herria.

 

Maqueta en alumini del Castillo de Javier al cim.

Maqueta en alumini del Castillo de Javier al cim.

Imatge de sant Francisco Javier, patró de Navarra.

Imatge de sant Francisco Javier, patró de Navarra.

La vista és superba, meravellosa, poques vegades es poden veure tantes muntanyes i tan boniques, amb les seves valls de les quals les franceses amb els núvols  per sobre i par de les navarreses també.

 

Vista mirant a Navarra.

Vista mirant a Navarra.

 

Vista mirant a França.

Vista mirant a França.

 

Vista mirant a l'Aragó.

Vista mirant a l’Aragó.

Em emprat quatres hores i trenta-cinc minuts des de el cotxe, calculo que reals deuen haver estat unes tres hores i quaranta-cinc minuts, no està malament per ser un grup gran.

Les fotos de rigor, descansar, contemplar, menjar una mica, i avall pel mateix camí.  A les tretze i quinze comencem a baixar.

 

Camí que travessa la Hoya de Solana.

Camí que travessa la Hoya de Solana.

Parem al mateix lloc que em esmorcat per descansar una mica i a les quinze i trenta minuts som al coll de Linza.

 

Camí de baixada fins la font del Cubillar de Petrechema i Cabana de Linza a l’esquerra.

Camí de baixada fins la font del Cubillar de Petrechema i Cabana de Linza a l’esquerra.

Continuem fins la font del Cubillar de Petrechema, a on uns es refresquen els peus, d’altres una mica més i el que menys calma la set terrible que portàvem després d’un dia calorós com feia anys no passàvem.

 

Font del Cubillar de Petrechema.

Font del Cubillar de Petrechema.

A les cinc de la tarda, nou hores després d’haver sortit del cotxe, hi tornàvem a ser.  Unes cerveses al refugi i cap a Ansó on teníem tots unes habitacions reservades.

 

Arribada al Refugi de Linza.

Arribada al Refugi de Linza.

Després de dutxar-nos i posar-nos macos ens trobem tots per anar al restaurant del càmping, que hi ha al mateix poble, a sopar, celebrar els cinquanta aniversari del Pep Massana, que va ser al maig, i beure’ns unes ampolles de cava en el seu honor.

 

Restaurant al càmping d’Ansó.

Restaurant al càmping d’Ansó.

A l’endemà ens tornem a trobar, per esmorzar a casa el Baretón.  Aquí vull fer un parèntesis per parlar de l’Helena i l’Iñaki, que son les persones meravelloses, que han fet que la nostra estància a casa seva ens hagi estat encantadora, com si haguéssim estat a casa nostra.

 

Helena, Tatiana, Pere, Iñaki, d’esquerra a dreta.

Helena, Tatiana, Pere, Iñaki, d’esquerra a dreta.

Després d’esmorzar agafem les maletes i ens trobem tots al pàrquing uns per retornar a casa i els altres per fer una mica de turisme per la zona.

El que em visitat és el monestir de San Juan de la Peña, que com el seu nom indica està sota una grandíssima balma a una penya.

 

Monestir vell de San Juan de la Peña s. XI.

Monestir vell de San Juan de la Peña s. XI.

En realitat hi ha dos monestirs, el vell sota una balma i que es remunta al segle XI, i el nou una mica més amunt, a la explanada de San Indalecio, del segle XVII.  Aquestos monestirs deuen la seva, entre altres coses, a que estan enterrats els primers reis d’Aragó.

 

Monestir nou de San Juan de la Peña s. XVII.

Monestir nou de San Juan de la Peña s. XVII.

 

La colla dels turistes.

La colla dels turistes.

Mapa de la zona.

Mapa de la zona.

Murcia.

OBISPO 2.014 m.

Província: Murcia.

Data: Diumenge 31 d’octubre de 2004.

Participants (3): Dària López, Tatiana Stupina i Pere López.

Inici: Passat el Cortijo de Puerto Alto.

Final: Passat el Cortijo de Puerto Alto.

Circular: No.

Temps real: 3:30 hores.

Temps total: 4,00 hores.

Desnivell: 500 metres.

Desnivell acumulat: 520 metres.

Distància: 5,5 quilòmetres.

Dificultat: Fàcil.

El segon dia, després de dormir a Alacant, varem visitar Múrcia, aquí com a cosa curiosa a les rotondes els hi diuen “redondas”, i no els hi treguis d’ aquí.  Després varem anar a Caravaca de la Cruz per la carretera comarcal 415, i d’ aquí per la 330 es fan uns 7 km i s’ agafa la 320 que porta fins a Puebla de don Fabrique, província de Granada.  Abans d’ arribar ens desviàrem per El Entredicho fins a Cañada de la Cruz.  Des de aquest poble surt una pista asfaltada, a poc de sortir es deixa una altra a l’ esquerra que porta als Cortijos de la Carrasca, nosaltres continuàrem uns 8 km i poc abans d’ arribar al Cortijo de Puerto Alto agafàrem una pista a la dreta, a uns 500 m. es troba un camí fitat, en aquest punt deixàrem el cotxe.

 

Serra Seca.

Serra Seca.

Començàrem a pujar per aquest camí, pel mig d’ un pinar molt bonic, per arribar a un contrafort del cim.

Pujant cap el cim.

Pujant cap el cim.

Poc abans d’arribar al cim.

Poc abans d’arribar al cim.

Continuàrem pujant pel contrafort, per una traça que es veu prou bé, fins arribar a la cresta i en pocs minuts ens plantàrem dalt del cim de Obispo, de 2.014 m. d’ alçada, al mateix temps que una bonica tempesta de neu.

 

Obispo 2.014 m.  (MURCIA).

Obispo 2.014 m. (MURCIA).

És el cim més alt de Murcia i es troba a Serra Seca, a la Serralada Bètica.  Per tornar desférem els 500 m. de desnivell fets pel mateix camí i en dues hores tornàrem a ser al cotxe.

Mapa de la zona.

Mapa de la zona.