CHULLO 2.612 m.
Província: Almeria.
Data: Dimecres 30 de maig de 2012.
Participants(4): Montse León, Joan Gassol, Tatiana Stúpina i Pere López.
Inici: Puerto de la Ragua.
Final: Puerto de la Ragua.
Circular: No.
Temps real: 03:00 hores.
Temps total: 03:40 hores.
Desnivell: 612 metres.
Desnivell acumulat: 620 metres.
Distància: 8,0 quilòmetres.
Dificultat: Fàcil.
El dia trenta de maig de 2012, sortim de Granada els quatre companys per l’autovia A-92 en direcció a Guadix, per anar cap el poble de Calahorra (el qual els àrabs l’anomenaren “Galat-alhorra” que significa baluard o torre de la llibertat), que es troba a la sortida 312 de l’autovia.

Poble i castell de la Calahorra.
Agafem la A-337 que ens porta, en uns 14 km per una carretera de muntanya, fins el Puerto de la Ragua, a on deixem el cotxe i a on està el inici de la nostra ruta.

Puerto de la Ragua.
El Port de la Ragua es troba a cavall entre les províncies d’Almeria i Granada. Separa dues comarques molt diferenciades, al nord hi ha l’altiplà del Marquesado del Zenete, amb pobles amb molta història que han conegut el pas de nombroses cultures, pobles ibers, romans, visigots i àrabs; amb torres, castells i fortaleses tal com el Castell de la Calahorra, un dels millors conservats i dels més espectaculars.

Poble de Capileira, La Alpujarra.
Al sud es troba la Alpujarra, que es caracteritza per un relleu accidentat, esquitxat de petits pobles tots de color blanc.

Pals indicadors al Puerto de la Ragua.
Al Puerto de la Ragua, al hivern, hi ha unes pistes d’esquí de fons . També trobem un alberg que permet fer multitud d’activitats de muntanya tot l’any.
Quan son dos quarts de deu del matí comencen a caminar.

Vista de la sortida al Puerto de la Ragua.
Al darrera de les instal·lacions del Puerto de la Ragua hi ha un gran talla focs que puja amunt, nosaltres agafen un camí que hi puja a la dreta del talla focs, tot vorejant el bosc de pins que tenim a la nostra dreta.

Camí de pujada per la Cañada del Castillejo.
Pugem per la Cañada del Castillejo, fins gairebé dalt del turó que tenim al davant, el Morrocillo de Fuentefria de 2.111 metres.

Morroncillo de Fuente Fria 2.111m.
Son 09:50 hores i girem a la dreta, just abans d’arribar dalt de tot del turó, per una pista que va plana i entre dos boscos de pins silvestres repoblats.

Deixant endarrere el Morroncillo de Fuente Fria.
Tot el camí està rodejat per matolls com coixins de ginesta nana i ginebró, piornal en castellà, més amunt també trobem uns matolls espinosos (Arenaria Punges) endèmics d’aquestes serralades.

Flora de la zona del Chullo.
Quan son les 10:00 hores el camí va girant a l’esquerra, seguint la bora d’un bosc a la nostra esquerra.

Pujant al Morrón de las Tres Lindes 2.219 m.
El camí torna pujar fins un turó anomenat Morrón de las Tres Lindes a 2.219 metres, al qual hi arribem quan son les 10:15 hores.

Arribant al Morrón de las Tres Lindes.
En aquest punt el camí gira a la dreta pels Prados Altos, passant per unes formacions rocalloses anomenades Asperones.

Deixant a l’esquerra el Morrón de las Tres Lindes, al davant el Chullo.
Ja tenim davant nostre tota la resta del camí i de la pujada fins el cim.

Deixem a l’esquerra formacions rocoses i anem per Prados Altos, al davant el Chullo.
A partir d’ara pugem per la Cañada Real, a la nostra dreta tenim el barranc del Granizo, les aigües del qual s’uneixen a les del rierol Palancón, que junt a les d’altres barrancades formen el riu Bayarcal; i a la nostra esquerra tenim diferents barrancades que els hi diuen les Chorreras, formant les seves aigües el petit riu de los Castaños o Rambla del Castaños.

Vista endarrere des de la Cañada Real.
Tot pujant pel mig del llom, Cañada Real, quan son les 11:00 hores i sobre els 2.520 metres, trobem una caseta de pedra que fa les funcions de refugi de supervivència, que en cas de malt temps ens pot donar aixopluc, però està una mica brut.

Ja es distingeix el petit refugi al davant cim.

Arribant al petit refugi a 2.520 m.
Te una capacitat per unes deu persones, però en cas de necessitat s’hi podrien encabir unes quantes més.

Interior del refugi.
Del petit refugi al cim hi ha deu minuts mal contats, s’hi arriba de seguida.

Surtin del refugi.

Arribant al cim del Chullo.
Quan son les 11:20 hores arribem al cim del Chullo de 2.612 metres, sostre de la província d’Almeria.

Cim del Chullo 2.611 m. ALMERIA.
Al nord tenim Sierra Nevada on destaca per la seva proximitat el Morrón Sanjuanero, el Morrón del Mediodía, el Alto de San Juan i al fons la Alcazaba i el Mulacén.

Vista al Nord des de el cim. Sierra Nevada.
Des de el cim podem contemplar una gran vista, cap a l’est, tenim la foia o plana de Guadix, en castellà la hoya de Guadix.

Vista a l’Est des de el cim. Foia de Guadix.
Al sud tenim el Cerro del Almirez que amb els seus 2.519 metres és la segona cota més alta d’Almeria; diuen que en dies molt clars es pot arribar a veure el Marroc.

Vista al Sud des de el cim. Cerro del Almirez.
A l’oest les serres de Gàdor y la Contraviesa, al el mar Mediterrani al fons.

Vista a l’Oest des de el cim. Serres de Gàdor i de Contraviesa.
Al cim estem el temps just per fer les fotos de rigor i gaudir una mica de la vista, deu minuts, fa força vent i molesta una mica.

Vista endarrere de tot el camí.
Tornem pel mateix camí de pujada i quan som al petit refugi parem a resguard de les seves parets, ja que feia una mica de vent molest i una mica fred, per fer un descans i menjar una mica.

Descans a resguard del petit refugi.
Quan son les 12:05 hores tornem a baixar directes fins el cotxe, cosa que ens costa una hora i cinc minuts, o sigui que quan son les 13:10 hores tornem a ser al Puerto de la Ragua.

Arribant al Puerto de la Ragua.
I ara quatre perles d’aquesta zona. Tres escarabats i una planta.
El primer és el Iberodorcadion lorquini (Coleoptera, Cerambycidae).

Iberodorcadion lorquini (Coleoptera, Cerambycidae).
Escarabat associat a ecosistemes d’alta muntanya amb distribució restringida a la serra dels Filabres i Sierra Nevada.
Aquest insecte coleòpter (escarabat) habita a terra dels llocs pedregosos i secs, l’espècie s’alimenta en la seva fase larvària de petites gramínies de port cespitós. Les seves poblacions sempre es troben per sobre de 1600 m.

Iberodorcadion lorquini (Coleoptera, Cerambycidae).
Regne: Animalia
Tall: Arthropoda
Classe: Insecta
Ordre: Coleoptera
Superfamília: Chrysomeloidea
Família: Cerambycidae
Subfamília: Lamiinae
Gènere: Iberodorcadion
Espècie: Iberodorcadion lorquinii
Distribució: espècie endèmica de la regió Bètica, concretament de les majors altituds de Sierra Nevada, tant a la zona granadina com a la d’Almeria.
Biologia: presenta una aparició estiuenca, després de la fusió de les neus de les cotes més altes de Serra Nevada (entre 2500-3000 d’altitud), romanent activa fins a Setembre o Octubre, en què cauen les primeres nevades. L’espècie es desenvolupa sobre Gramínies del gènere Dactylis en un cicle anual.
El segon és l’escarabat Primelia Monticula.
En general són de mida mitjana, de color negre i sense ales.
Són animals sapròfags, és a dir, que s’alimenten de matèria en descomposició. Alguns estudis han demostrat que aquests insectes, en determinades condicions, poden localitzar un aliment i tornar posteriorment per donar compte de ell.

Primelia Monticula.
Són originaris d’Àsia Central, des don van colonitzar el nord-est d’Àfrica i des d’allà van radiar cap a l’oest, colonitzant Marroc, la Península Ibèrica, i les Illes Canàries. En l’actualitat es troben preferentment en hàbitats xeròfils (comunitat vegetal que viu en ambients secs) de tota la conca Mediterrània i al Pròxim Orient.

Primelia Monticula.
Estan perfectament adaptats a la falta d’aigua, posseeixen una cutícula molt gruixuda i durant el dia es refugien sota pedres o s’enterren a la sorra per evitar la dessecació; són una baula clau en la cadena tròfica d’aquests ecosistemes, ja que són la base de l’alimentació de nombrosos rèptils i aus.
El tercer un altre escarabat, el Meloe Proscarabaeus.
Phylum: Arthropoda
Subphylum: Mandibulata
Classe: Insecta
Subclasse: Holometabola
Ordre: Coleoptera
Subordre: Polyphaga
Infraorden: Cucujiformia
Superfamília: Tenebrionoidea
Família: Meloidae
Subfamília: Meloinae
Gènere: Meloe
Espècie: proscarabaeus
Aquest escarabat, conegut en bastants llocs com ‘curilla’, o ‘curita’ pel seu aspecte. Té un cos allargat i negre, amb ratlles vermelles sobre la seva esquena, semblant portar una túnica d’església. Aquest color fa referència a un avís de toxicitat.

Meloe Proscarabaeus.
L’escarabat no pot volar, tenint unes petites ales al començament del seu abdomen, però que no li serveixen per res. Com tot insecte té 6 potes i un cos segmentat.
Aquest insecte, si és molestat segrega un líquid vermell, semblant a la sang, irritant per a la pell dels seus enemics. Hi ha una llegenda que diu que si a aquest animal se li escup o se li tira saliva mor, sent totalment fals. L’únic que fa és segregar aquest líquid, fent que sembli que és sang i estigui morint.
La seva forma de reproducció és una mica difícil. La femella posa milers d’ous a la terra o sorra, on estiguin.
Les larves, quan surten dels ous escalen alguna planta esperant que passi algun insecte per pujar-hi al damunt, per això té unes fortes ungles. Aquesta és la seva època parasita. Moltes d’aquestes moren en no trobar insectes on muntar.

Meloe Proscarabaeus.
Els que ho aconsegueixen, generalment en abelles, són portades als nius, on es mengen els ous o les larves dels insectes parasitats.
Altres noms: frailecillo, curita, curilla, carraleja i aceitera.
I per últim una planta, l’Arenalia Punges, matoll espinós en forma coixí.
Altres noms: dent de gos, mancaperros.
Caryophyllaceae (cariofil·làcies)

Matoll de l’Arenalia Punges.
El nom d’aquesta planta l’he obtingut gracies a la inestimable ajuda del professor Julio Peñas de Giles, del Departament de Botànica, de la Unitat de Conservació Vegetal, de la Facultat de Ciències de la Universitat de Granada.
Planta sufruticosa, branques intricades, pulviniforme, espinosa, glauca. Tiges de fins a 25 (30) cm, viscoses a la part superior. Fulles de 8-25 x 1-2 mm, oposades, senceres, rígides, espinoses. Flors actinomorfes, pedicel·lades, sèpals 5, de 7-10 mm, lliures, lanceolats, aguts, pètals 5, de 5-7 mm, lliures, sencers, blancs, estams 10; ovari súper, amb 3 estils. Fruit en càpsula, de 5-7 mm, inclòs en el calze, que s’obre per 6 dents apicals.
A Sierra Nevada es presenta la subespècie pungens, que es troba també de manera testimonial a Sierra de Baza (Granada) i Serra de María (Almeria), la resta de les subespècies es troben en l’Atles marroquí. Viu en matolls encoixinats d’alta muntanya (piornal), en llocs secs i pedregosos, sobre micasquists, a partir de 2.300 m d’altitud.

Detall de la Arenalia Punges.

Mapa de la zona.

Mapa de la zona.