trescant pels cims

Quan el Pare Ebre baixa gros, les nostres passions es desfermen, el desig es fa desaforat i l’impuls es torna incontrolable. No tenim remei, a la que puguem buscarem caiacs i solcarem els impetuosos remolins i la corrent desenfrenada d’aquest riu, normalment tant pacífic i bucòlic.

Aquesta ha estat la seqüència visceral del descens de l’Ebre aquesta última punta de riu. La intenció inicial era baixar des de Flix fins a Móra d’Ebre, però en descarregar els caiacs, es presenta l’autoritat municipal i ens prohibeix d’embarcar-nos, sense cap raó lògica, tant sols amb l’argument del “perquè l’ajuntament ho ha prohibit”, donada la impossibilitat de raonar, canviem el plantejament i ens n’anem a l’antic pas de barca de Vinebre, on sembla que la llibertat de navegar per l’Ebre encara és vigent.

 

És, en definitiva, una experiència única i excepcional. El riu canvia contínuament, però quan baixa gros es transforma, les corrents canvien contínuament, els remolins son molt potents i apareixen i desapareixen, la nostra embarcació s’encabrita en sotracs inesperats que fan la navegació més imprevisible, els arbres i matolls son trampes a evitar. Tot plegat una aventura i un plaer el poder gaudir d’aquesta aventura, potser no apta per a tothom, però per la que recomano coneixement i bona companyia.

 

 

Cerví / Materhom 4.478 m. Alps.

 

País: Suïssa.

 

 

Data: Del 11 al 15 de setembre de 1.990.

 

Participants (2): Baltasar Sánchez i Pere López.

 

Inici: Estació telefèric de Schwarzsee.

 

Final: Estació telefèric de Schwarzsee.

 

Circular: No.

 

Temps real: 14 hores.

 

Temps total: 18:30 hores.

 

Desnivell: 1.900 metres.

 

Desnivell acumulat: 2.400 metres.

 

Distància: 8,0 quilòmetres.

 

Dificultat: Bastant difícil.

 

El dimarts dia 11 de setembre, Diada Nacional a Catalunya, sortim de Reus en direcció Xamonix (França), a on arribem per la tarda del mateix dia, i busquem un càmping a on passar la nit.

 

 

A l’endemà sortim en direcció a Zermat (Suiza). Arribem al poble de Täsch a on deixem el cotxe en un gran pàrquing i agafem allí mateix un tren que puja fins a Zermat, això és així perquè a Zermat està prohibit circular amb cotxes normals, només hi poden circular cotxes elèctrics o tirats per animals.

 

 

Al baixar del tren travessem tot el poble i en uns quinze minuts arribem a un punt anomenat Winkelmatten, a on agafem un telefèric fins l’estany de Schwarzsee, els primers 950 els salvem fàcilment.

 

 

Al sortir del telefèric agafem en direcció O. Per un ample camí fins a la cara rocallosa del Hirli.

 

 

Aquí agafem primer cap a l’esquerra per després girar cap a la dreta i d’aquesta manera salvar l’esperó rocallós, més tard només cal pujar fins el refugi fent unes ziga-zagues. En dues hores i mitja arribem al Hotel – refugi de Hörli a on passem la nit.

 

 

A l’endemà pujarem al Cerví per l’aresta de Hörli, la normal pel cantó de Suïssa.

 

Sortim del refugi quan encara es negra nit, amb la intenció de seguir algun guia, però la fatalitat fa que de seguida perdem la pista als guies que van pel davant i poc a poc ens desviem de la ruta bona cap l’E. Cosa que fa que perdem molt de temps i ens quedem dels darrers de la llarga cua de gent que hi puja.

 

 

Més endavant tot això farà que ens trobem pujant i baixant molta gent tots per la mateixa via amb el conseqüent caos i perill a l’hora d’assegurar-nos.

 

 

Poc a poc anem corregint la nostra direcció i ens anem acostant a l’aresta que separa la cara E. De la N., per on passa la via correcta.

 

 

Ja amb llum de dia i veient a la gent per on puja, anem arribant al refugi Solvay a 4.003 metres, l’arribada és bastant vertical, es fa per una llosa que li diuen la Moseley-Platte (IIIº), i la sortida del refugi és per la Moseley superior (per mi un IVº).

 

 

Al arribar al refugi hi entrem a descansar i menjar una mica per recuperar forces.

 

Tot el camí pràcticament és escalada relativament fàcil fins el Schulter (espatlla). Aquí s’acostuma a trobar neu i gel. A partir d’aquí es troben les Maromes, cordes gruixudes, que ajuden a pujar amb més facilitat fins a les rampes finals en les quals ja no cal fer servir les mans i arribem directament al cim.

 

 

El Cerví té dues puntes, la del costat suís de 4.478 metres, i la italiana de 4.476 metres i que té una creu.

 

 

Degut a l’hora que és, decidim que no ens hi arribem a punta italiana, i tirem avall només fer-nos les fotos de rigor.

 

La baixada la fem amb un seguit de ràpels tots seguits, però un altre cop la fatalitat fa que al segon o tercer ràpel perdi el meu vuit per la cara N. avall i que haguem de rapelar tots dos tan sols amb un vuit, cosa que també ens retarda més.

 

 

A poc a poc es va fent de nit i de mica en mica deixem de trobar els punts a on col·locar els ràpels, cosa que ens fa decidir de passar la nit al ras, no fa gaire fred i anem ben equipats. Parem en una mena de rapissa a on ens podem encordar a la paret de manera que si ens adormim no tinguem un ensurt.

 

 

A mitja nit sento un dolor molt fort a la part de la ronyonada, penso que m’ha agafat fred a l’esquena, però més tard comprovaré que no és un fred, és un còlic nefrític, un vulgar atac de pedra que em fa veure a la padrina.

 

Amb les primeres llums veiem per on pugen la gent i comencem a davallar tan ràpid com els dolors intermitents m’ho permeten.

 

Al arribar al refugi prenc una pastilla contra el dolor i als deu minuts aquest desapareix com per art de màgia i cames ajudeu-me, que sortim corrents avall en direcció al telefèric.

 

 

Al arribar al cotxe de nou, baixem a fer nit a Xamonix, en un petit hotelet, i a l’endemà tirem fins a Reus directament.

 

 

 

GORBEIA 1.481 m.

Provincia: Biscaia – Bizkaia.

Data: Divendres 11 de setembre de 2009.

Participants (3): Dària López, Tatiana Stúpina i Pere López.

Inici: Àrea recreativa de Pogomakurre.

Final: Àrea recreativa de Pogomakurre.

Circular: No.

Temps real: 3:45 hores.

Temps total: 4:45 hores.

Desnivell: 618 m.

Desnivell acumulat: 635 m.

Distància: 12,0 quilòmetres.

Dificultat: Fàcil.

El Gorbeia és el cim més alt de les províncies  d’Àlaba i Biscaia, i es troba al massís del mateix nom, declarat Parc Natural el 28 de juny de 1994.

Al Gorbeia es pot pujar per les dues províncies, nosaltres hem escollit la via clàssica que puja per Biscaia, per la mateixa via que vam intentar al 2007 i que no vam poder aconseguir per culpa del mal temps.

La via escollida surt de Pogomakurre, i per arribar fins aquesta àrea recreativa anem fins el poble de Villarro (Areatza), al centre d’aquest trobem un cartell que ens dirigeix directament fins la pista asfaltada la qual seguim fins el final, on trobem un pàrquing on deixem el cotxe.

Quan son les 12:45 hores comencem a caminar per una pista ampla, apta no més per a vehicles autoritzats, en direcció al Gorbeia, tal com està indicat en un pal indicador, el qual ens indica Arraba quaranta minuts i 2,8 km.

 

El camí va pujant suaument al mateix temps que anem donant el tom al cim de Peña Lekanda de 1.311 m. el qual sempre tenim a la dreta, igual que sempre portem la vall a la nostra esquerra.

En uns deu minuts la pista gira a la dreta i podem veure el Gorbeia al fons, al seu costat esquerra el Aldamín de 1.378 m. i pràcticament es veu tot el camí que hem de fer.

A les 13:24 hores s’acaba la pujada i arribem a uns parts, som a un punt anomenat Arrabakoate, trobem un pal indicador que a l’esquerra indica Erigiñao vint minuts i 1,7 km. i a la dreta Kagaleku, nosaltres  anem cap a l’esquerra per un ample camí marcat per fileres d’arbres a ambdós costats.

Als cinc minuts trobem un altre camí que surt a la dreta i que està marcat amb un cartell que diu Refugi, es tracta del refugi Ángel Sopeña, el qual es veu prop, però no hi anem, continuem pel nostre camí recte, per les Campas de Arraba.

El camí és bastant planer fins que arribem als peus del cim Gatzarrieta de 1.184 m. Aquí el camí puja una mica i e fa una travessia per un pas estret i força vertical, som al Paso de Aldape, son les 13:44 hores.

 

Al fina d’aquest pas el camí fa una mica de baixada, i prop nostre, a la nostra dreta, podem veure el Menhir de Zastegui, el qual passarem a veure a la tornada.

 

Als cinc minuts donem el tom a un turó rocós a on trobem un pal indicador amb un seguit d’indicacions, nosaltres seguim el nostre camí i de seguit entrem dins d’un petit però preciós bosc, som a la fageda d’ Erigiñao.

Quasi sortint del bosc i a ma dreta es troba el refugi del mateix nom, i a ma esquerra podem veure una ermita petiteta dedicada a la Virgen de las Nieves. Son les 13:58 hores.

 

 

A partir d’ara comença la pujada forta, la qual ja no deixarem fins el cim.

El camí puja per un barranc pedregós fins el coll d’ Aldamiñospe, de 1.321 m., que es troba entre els cims d’ Aldamin de 1.378 m. i el Gorbeia.

 

Nosaltres no hi arribem al coll, poc abans i quan son les 14:30 hores fem una diagonal a la dreta en direcció al nostre cim.

 

 

A partir d’ara la pujada es fa més recte, hi moments que agafa entre 45 i 50 graus d’inclinació.  La pujada és herbosa i a la meitat podem veure una font, però avui no raja.

 

Quan son les 14:55 hores arribem dalt del cim del Gorbeia de 1.481 m.  Dalt del cim hi ha una creu molt gran que té dues potes a la província d’Àlaba i dues a la de Biscaia.

 

Al 1899 el papa León XIII va fer una crida per aixecar creus a totes les muntanyes més altes de la cristiandat, això fa que el 12 de novembre de 1901 s’inauguri la primera creu de 33,33 m. dalt del Gorbeia, però només va durar un mes i va caure.

La segona creu s’inaugurà l’u d’octubre de 1903 amb 25 m. d’alçada, però el 12 de febrer de 1906 una forta ventada la tirà a terra.

Al 1907 es comença la tercera i última creu. Té una estructura que recorda la torre Eiffel i te una alçada de 17,23 m.

Al 1963 es col·loca dalt del cim una imatge de la Virgen de Begoña, patrona de Bilbao i Biscaia.

 

Dalt del cim també troben una taula rodona amb una pedra amb la rosa dels vents indicant tot el que es pot veure i distàncies quilomètriques a diferents llocs, així com un piló geodèsic que es troba una mica separat de la Creu i una caseta metàl·lica que fa de bústia.

 

A les 15:05 hores tornem a baixar fins el coll d’ Aldamiñospe, al qual hi arribem en deu minuts.

 

Poc abans d’arribar al refugi d’ Erigiñao parem a fer un mos i a descansar uns trenta minuts.

Baixem sempre pel mateix camí de pujada i quan son les 17:30 hores tornem a ser al cotxe.

 

 

 

 

 

PIC DE COSTA CABIROLERA 2.605 m.

 

Província: Barcelona. 

Data: Dissabte 01 d’octubre de 2005.

Participants (3): Dària Stupina, Tatiana Stupina i Pere López.

Inici: Refugi C. A. Torras, al Prat d’Aguiló, a 2.037 m.

Final: Refugi C. A. Torras, al Prat d’Aguiló, a 2.037 m.

Circular: no

Temps real: 04:30 hores.

Temps total: 06:00 hores.

Desnivell: 568 metres.

Desnivell acumulat: 970 metres.

Distància: 12,0 quilòmetres.

Dificultat: Moderada.

Avui us parlarem del cim més alt de Barcelona, el Costa Cabirolera de 2.605 m. que es troba a la Serra del Cadí, al prepirineu català.

L’ u d’ octubre de 2005 sortírem de Reus en direcció a Martinet, que es troba entre la Seu d’ Urgell i Puigcerdà, per després anar, uns 2,5 km, en direcció a Montellà de Cadí i agafar una pista a la dreta. A uns 9,5 km es deix una pista que baixa a Montellà. La pista te uns 15,5 km i no es deix fins al final que trobarem una cadena que barra el pas. Aquí es deix el cotxe i en cinc minuts ens plantem a les portes del refugi C. A. Torras, al Prat d’Aguiló, a 2.037 m.

 

Se surt pel davant del refugi, en direcció sud-est, per un camí ben traçat i marcat amb GR,que porta, en poc més d’ una hora, fins el Coll del Prat d’ Aguiló o també conegut com a Pas dels Gossolans, estem a 2.410 m.

Una vegada varem descansar i recuperar les forces perdudes a la pujada, seguirem girant en direcció oest, cap el cim de Punta Aguda, de 2.441 m. en el que hi han unes creus.

Es passa pel cordal de la Serra, però no cal trepitjar tots els cims, ens decantem una mica a l’ esquerra i baixarem fins al fons d’ una depressió, que es troba als peus del que és el cim pròpiament dit. Al mateix temps que baixem, a la nostra esquerra i paral·lelament, queda la Serra Pedregosa.

Tal com s’ arriba a la cubeta, als peus del cim, es perden les referències, cal continuar recte al davant però girant una mica en diagonal a l’ esquerra, aviat es troben unes marques que ens porten cap a unes canals fàcils, que pugen fins l’ aresta final. Una vegada a l’aresta, cal girar a la dreta, i en cinc minuts ens plantem al cim. Varem invertir unes quatre hores en arribar, però va valer la pena veure la cara nord del Pedraforca pel camí, i les vistes de la cara nord del Cadí al mateix cim, son impressionants.

La baixada pel mateix camí, i en dues hores arribarem al cotxe. 

CERRO DE TENTUDÍA 1.105 m.

 

Província: Badajoz.

Data: Divendres 23 de gener de 2009.

Participants (2): Tatiana Stúpina i Pere López.

Inici: Monestir de Tentudía.

Final: Monestir de Tentudía.

Circular: No.

Temps real: Cero minuts.

Temps total: Cero minuts.

Desnivell: Cero metres.

Desnivell acumulat: Cero metres.

Distància: Cero metres.

Dificultat: Cero. 

Avui parlarem del cim més alt de la província de Badajoz, Cerro de Tentudía de 1.105 m., que es troba a les acaballes de Sierra Morena.

Aquesta història va començar el divendres vint-i-tres de gener de 2009, a les cinc del matí, que ens varem llevar per anar a l’aeroport de Reus, per agafar un vol d’aquells bé de preu, que tot s’ha de dir, per anar fins a Sevilla.

Eren les sis del matí que ja estàvem a la porta d’embarcament, sense passar pel taulell de facturació, ja que portàvem els bitllets i tots els papers arreglats per Internet.

A les vuit i deu minuts érem a l’aeroport de Sevilla.

Havíem llogat, també per Internet, un cotxe, i els de la companyia en vingueren a buscar, ja que els cotxes i l’oficina la tenen fora de l’aeroport, a un km aproximadament. Per cert si algú ho vol saber, la companyia es diu Goldcar rental i lloguen un cotxe normalet, per deu € al dia.

De l’aeroport anem directament a pujar el cim més alt de Badajoz. Hi ha una carretera que hi puja directament, ja que al cim hi ha el Monestir de Tentudía. Aquest monestir te una bonica història que ara us la explicaré, però en castellà ja que crec que és com s’ha d’explicar.

Cuenta la leyenda que Fernando III, el Santo, encargó al maestre santiaguista, Pelay Pérez Correa, atacar al ejército sarraceno. Estando este combatiendo a los moros en las estribaciones de Sierra Morena, la batalla no terminaba y la noche se echaba encima. Desesperado el maestre invocó a la Virgen diciendo “Santa María, detén tú día”. En ese momento el Sol se paró en el horizonte y el ejército cristiano pudo ganar la batalla y posteriormente el Sol se puso.

. 

Una vegada arribats al cim, feia molt malt temps, molta boira i plovia.

 

Aquí estem a 1.105 metres, dalt del cim més alt de la província de Badajoz i sense haver donat ni un sol pas.

Des de el Tentudía anàrem directament fins a Badajoz, fent la visita turística corresponent.

 

De Badajoz anàrem fins a Huelva capital a on varem fer nit.

ALMANZOR 2.592 m.

Província: Àvila.

Data: Dijous 04 i divendres 05 d’octubre de 2012.

Participants (2): Tatiana Stúpina i Pere López.

Inici: Plataforma de Hoyos del Espino.

Final: Plataforma de Hoyos del Espino.

Circular: No.

Temps real: El 04 02:40 hores i el 05 04:50 hores. Total: 07:30 hores.

Temps total: El 04 02:55 hores i el 05 08:45 hores. Total: 11:40 hores.

Desnivell: 892 metres.

Desnivell acumulat: 1.042 metres.

Distància: 20,0 quilòmetres.

Dificultat: Alta.

La serralada de Gredos te uns 150 km de llargada i uns 25 km d’amplada.

Te com a cim culminant el Pico Almanzor, tot i que el seu nom en realitat és Plaza del Moro, el nom li ve d’un líder militar i religiós del Califat de Córdoba i hayib o camarlenc de HishamII, Abu ʿAmir Muhammad ben Abi ʿAmir al-Maʿafirí, anomenat  al-Manṣūr bi-llah, que vol dir “el victoriós per Alà”.

 

Explica la llegenda que després de combatre amb els cristians a la zona de Béjar, Almanzor amb les seves tropes va anar a descansar a la ribera del riu Tormes. Allí va sentir parlar d’una estranya i recòndita llacuna, la Laguna Grande de Gredos, i es va fer guiar fins aquesta i al mateix temps va pujar al cim més alt, essent el primer en pujar-hi, tot i la primera ascensió reconeguda va ser al setembre del 1899.

 

Per arribar-hi s’ha d’anar al poble de Hoyos del Espino a la província d’Àvila. Des de d’aquets Poble surt un camí asfaltat de 12 km que ens porta al final del mateix, al pàrquing de la Plataforma de Hoyos del Espino, punt on deixem el cotxe i comencem a caminar.

Quan son les 16:05 hores comencem a caminar per un camí que sembla una calçada romana, està tot empedrat amb grans blocs de pedres, molt bonic, però molt emprenyador per caminar.

Anem en direcció al refugi Elola, a la Laguna Grande, a la senda de Gredos marcada com a PR-Av-17.

Als vint minuts trobem un encreuament de camins, nosaltres seguim a la dreta cap a la Laguna Grande, cinc minuts més tard trobem un altra bifurcació, cap l’esquerra va al port de la Candelaria primer i després cap a la Cuerda del Refugio, en direcció al Refugio del Rey, en runes, per aquí també es pot anar a la Laguna Grande. Nosaltres anem a la dreta amunt. A la nostra dreta podem veure el Refugi de Reguero Llano a 1.910 metres, prop de les runes del refugi del Club Alpino a 1.880 metres.

Som a una plana anomenada Prado de las Pozas, al final d’aquesta plana passem pel damunt d’un pont de ciment que creua el riu de las Pozas. A l’altre costat del pont hi ha un pal indicador que ens diu que el refugi Elola està a dues hores.

Quan son les cinc de la tarda parem cinc minuts a descansar tot just abans de començar una pujada que fa unes quantes ziga-zagues per superar la Ladera de los Pelaos.

Al quart d’hora de pujada passem un pont de fusta i en cinc minuts més arribem a la font de Los Cavadores, som a 2.140 metres i parem cinc minuts a refrescar-nos amb l’aigua que brolla de la font.

En deu minuts arribem a dalt de tot de los Barrerones, fem un petit pla i de seguida trobem un panell indicador amb la foto panoràmica, de la preciosa vista que tenim al davant, amb el nom de tots els cims que podem veure de la serralada de Gredos.

Tenim davant nostre la Peña del Rayo de 2.032 metres i nosaltres som a uns 2.170 metres.

Comencem a baixar en direcció a la Laguna Grande que ja podem veure i en deu minuts trobem la font de los Barrerones. En aquest punt trobem quatre soldats de l’exèrcit de terra espanyol amb quatre gossos ensinistrat per detectar desapareguts, drogues i explosius, estan fent un recorregut de pràctiques.

Quan son les 18:40 hores arribem a peu de la llacuna, aquí i cap a la dreta surt un camí que ens portaria a Siete Lagunas, nosaltres seguim recte planejant i circumval·lant la llacuna.

Quan son les 19:00 hores arribem al refugi Elola a 1.950 metres, hem trigat 02:55 hores. En aquest refugi fem nit.

A l’endemà després d’esmorzar i quan son les 08:35 hores sortim pel davant que tenim just al final de la vall.

De seguida deixem endarrere i a la nostra esquerra la Charca Esmeralda, petit estanyol, i passem al costat d’una pedra plana que serveix per fer un bivac.

No triguem gaire a veure cabres autòctones de la serralada on som. Els mascles son molt grans i amb unes banyes de campionat, deuen estar acostumats als muntanyencs ja que gairebé ni s’immuten al nostre pas pel seu costat. Les femelles amb cabretes més petites sempre guarden una distància prudencial.

El camí, sempre molt ben marcat amb fites, va pujant la vall sense gaire esforç fins arribar als peus de la paret nord de l’Almanzor, som a l’Hoya Antón.

A l’esquerra tenim una canal pedregosa força ampla que puja fins la Portilla Bermeja entre les parets del Cuchillar de las Navajas i el nostre cim.

La canal tot i que és molt pedregosa es deis pujar bé, i al principi ho fem pel costat esquerra, però a mitja canal el camí canvia de costat, la primera part també es pot fer per la dreta, de fet a la baixada nosaltres hi passem.

La canal té un pendent considerable, però és de bon pujar.

Quan portem 02:10 hores des de el refugi la pendent es modera una mica, som molt prop de la paret SO Del Cuchillar de las Navajas i també de la Portilla Bermeja.

Per la Portilla Bermeja també es pot pujar al nostre cim, donant el tom pel darrere del Risco de la Portilla del Crampón de 2.562 metres, arribant al cap damunt de la Portilla del Crampón i empalmant amb el nostre camí.

Nosaltres en aquest punt girem a la dreta per enfilar una estreta canal, que amb forta pendent ens mena cap a la Portilla del Crampón.

La canal a mida que anem avançant s’estreny i regira cap a l’esquerra. A la part final gairebé es fan servir les mans del dret que és, però no dura massa, a nosaltres ens costa uns vint-i-cinc minuts superar tota la canal.

La Portilla del Crampón es troba a 2.544 metres i al arribar-hi sembla com arribar a una balconada,  i s’obre davant dels nostres ulls les Canales Oscuras i tot el vessant sud, amb el Cuerno de Almanzor just davant, una vista espectacular.

En aquest punt girem a la dreta tot planejant una mica voltant el cim per anar a buscar un seguit de canaletes i petits esgraons a la vessant S_SO per on pujar, tot el camí està força marcat amb fites.

A la part final trobem una paret la qual Tatiana la supera per l’esquerra guiada per uns joves que ens han precedit, però a mi em sembla millor pujar per la dreta per un seguit d’esgraons. No és molt difícil, però tampoc és fàcil, jo ho definiria com una escalada de tercer grau.

Quan som dalt de tot cal girar cap a la dreta, donar el tom al punt culminant i enfilar-se per uns grans blocs una mica aeris, dels quals l’últim és el cim.

Nosaltres arribem al cim quan son les 11:20 hores, som a 2.552 metres, a l’Almanzor, punt culminant de la serralada de Gredos, de la província d’Àvila i de tot el Sistema Central espanyol.               

Restem al cim deu minuts fent fotos i gaudint del paisatge, tornem a baixar per on hem vingut i quan son les 11:55 hores ja tornem a ser a la Portilla del Crampón.

Baixem per la forta pendent amb molta precaució i quan son les 12:30 hores parem a descansar i a menjar per recuperar les forces.

Quan arribem al final de la canal girem a l’esquerra i baixem tota l’estona pel mateix costat, no canviem a l’altra con hem fet al pujar, fins arribar un altre cop a l’Hoya Antón.

Desfem tot el recorregut del matí i a les 14:20 hores tornem a ser al refugi Elola.

Descansem, recollim tot el material que havíem deixat al refugi, i quan son les 14:50 hores tornem a reprendre el camí de tornada.

A les 15:50 hores som a la font de Barrerones, a les 16:20 hores a la font de Cavadores, a les 16:55 hores creuem el pont de ciment i a les 17:20 hores tornem a ser al cotxe finint la nostra aventura per la serralada de Gredos.

A continuació un parell de perles, una d’elles autòctona de Gredos.

La primera perla és la Iberolacerta Cyreni o Lagartija Carpetana, que és una sargantana de la família Lacertidae endèmica del Sistema Central d’Espanya, concretament de les serres de Béjar i Gredos.

Es troba normalment en penyals entre 1.600 i 2.000 metres, però es pot trobar fins els 2.500 metres.

Es reprodueix a la primavera, cap el maig, acostuma a posar uns sis ous de mitjana cap el juliol, l’incubació dura uns quaranta-sis dies i els nadons surten cap a finals d’agost i setembre.

Les sargantanes al nàixer tenen una mida de entre 22 a 30 mm i son de color bru o terrós, amb els costats més foscos i amb la cua blau verdosa la qual se’ls hi manté així fins a un any.

Els exemplars adults, els mascles son d’un verd brillant i les femelles de color bru o terrós, tenint una mida entre 84 i 91 mm, amb un pes de entre sis i deu grams.

Aquesta sargantana és depredada per aus, mamífers i serps. Com a tàctica per fugir fa servir carreres curtes per amagar-se en refugis. Com a últim recurs defensiu presenta autotomia a la cua.

La paraula autotomia ve del grec, auto = a si mateix i tomia = tallar, també es pot fer servir l’expressió auto amputació. Es tracta de la mutilació espontània que realitzen sobre si mateix alguns animals per escapolir-se de potencials depredadors.

La segona perla és el Calchium Autumnale o Safrà Silvestre.

El safrà silvestres també és conegut per molts com a còlquic, colchico, safrà bord, narcís de tardor, flor de tardor i mataperros entre d’altres, és una espècie originària d’Europa, pròpia de les zones muntanyoses i altres.

El còlquic és una planta herbàcia, de fulla perenne que es reprodueix mitjançant bulbs escamosos.

Es presenta silvestre en prades a plena llum o en semi ombra, però pot ser conreada en jardins i testos.

Posseeix àmplies propietats medicinals, tals com tractament del reuma artrític, gota, trastorns gastrointestinals, etc. Posseeix un potent alcaloide tòxic que desaconsella l’ús casolà de la planta.

 

CHULLO 2.612 m.

Província: Almeria.

Data: Dimecres 30 de maig de 2012.

Participants(4): Montse León, Joan Gassol, Tatiana Stúpina i Pere López.

Inici: Puerto de la Ragua.

Final: Puerto de la Ragua.

Circular: No.

Temps real: 03:00 hores.

Temps total: 03:40 hores.

Desnivell: 612 metres.

Desnivell acumulat: 620 metres.

Distància: 8,0 quilòmetres.

Dificultat: Fàcil.

El dia trenta de maig de 2012, sortim de Granada els quatre companys per l’autovia A-92 en direcció a Guadix, per anar cap el poble de Calahorra (el qual els àrabs l’anomenaren “Galat-alhorra” que significa baluard o torre de la llibertat), que es troba a la sortida 312 de l’autovia.

Agafem la A-337 que ens porta, en uns 14 km per una carretera de muntanya, fins el Puerto de la Ragua, a on deixem el cotxe i a on està el inici de la nostra ruta.

 

El Port de la Ragua es troba a cavall entre les províncies d’Almeria i Granada. Separa dues comarques molt diferenciades, al nord hi ha l’altiplà del Marquesado del Zenete, amb pobles amb molta història que han conegut el pas de nombroses cultures, pobles ibers, romans, visigots i àrabs; amb torres, castells i fortaleses tal com el Castell de la Calahorra, un dels millors conservats i dels més espectaculars.

Al sud es troba la Alpujarra, que es caracteritza per un relleu accidentat, esquitxat de petits pobles tots de color blanc.

 

Al Puerto de la Ragua, al hivern, hi ha unes pistes d’esquí de fons . També trobem un alberg que permet fer multitud d’activitats de muntanya tot l’any.

Quan son dos quarts de deu del matí comencen a caminar.

 

Al darrera de les instal·lacions del Puerto de la Ragua hi ha un gran talla focs que puja amunt, nosaltres agafen un camí que hi puja a la dreta del talla focs, tot vorejant el bosc de pins que tenim a la nostra dreta.

 

Pugem per la Cañada del Castillejo, fins gairebé dalt del turó que tenim al davant, el Morrocillo de Fuentefria de 2.111 metres.

 

Son 09:50 hores i girem a la dreta, just abans d’arribar dalt de tot del turó, per una pista que va plana i entre dos boscos de pins silvestres repoblats.

Tot el  camí està rodejat per matolls com coixins de ginesta nana i ginebró, piornal en castellà, més amunt també trobem uns matolls espinosos (Arenaria Punges) endèmics d’aquestes serralades.

Quan son les 10:00 hores el camí va girant a l’esquerra, seguint la bora d’un bosc a la nostra esquerra.

 

El camí torna pujar fins un turó anomenat Morrón de las Tres Lindes a 2.219 metres, al qual hi arribem quan son les 10:15 hores.

 

En aquest punt el camí gira a la dreta pels Prados Altos, passant per unes formacions rocalloses anomenades Asperones.

 

Ja tenim davant nostre tota la resta del camí i de la pujada fins el cim.

A partir d’ara pugem per la Cañada Real, a la nostra dreta tenim el barranc del Granizo, les aigües del qual s’uneixen a les del rierol Palancón, que junt a les d’altres barrancades formen el riu Bayarcal; i a la nostra esquerra tenim diferents barrancades que els hi diuen les Chorreras, formant les seves aigües el petit riu de los Castaños o Rambla del Castaños.

Tot pujant pel mig del llom, Cañada Real, quan son les 11:00 hores i sobre els 2.520 metres, trobem una caseta de pedra que fa les funcions de refugi de supervivència, que en cas de malt temps ens pot donar aixopluc, però està una mica brut.

 

Te una capacitat per unes deu persones, però en cas de necessitat s’hi podrien encabir unes quantes més.

Del petit refugi al cim hi ha deu minuts mal contats, s’hi arriba de seguida.

 

Quan son les 11:20 hores arribem al cim del Chullo de 2.612 metres, sostre de la província d’Almeria.

 

Al nord tenim Sierra Nevada on destaca per la seva proximitat el Morrón Sanjuanero, el Morrón del Mediodía, el Alto de San Juan i al fons la Alcazaba i el Mulacén.

 

Des de el cim podem contemplar una gran vista, cap a l’est, tenim la foia o plana de Guadix, en castellà la hoya de Guadix.

 

Al sud tenim el Cerro del Almirez que amb els seus 2.519 metres és la segona cota més alta d’Almeria; diuen que en dies molt clars es pot arribar a veure el Marroc.

A l’oest les serres de Gàdor y la Contraviesa, al el mar Mediterrani al fons.

 

Al cim estem el temps just per fer les fotos de rigor i gaudir una mica de la vista, deu minuts, fa força vent i molesta una mica.

 

Tornem pel mateix camí de pujada i quan som al petit refugi parem a resguard de les seves parets, ja que feia una mica de vent molest i una mica fred, per fer un descans i menjar una mica.

 

Quan son les 12:05 hores tornem a baixar directes fins el cotxe, cosa que ens costa una hora i cinc minuts, o sigui que quan son les 13:10 hores tornem a ser al Puerto de la Ragua.

I ara quatre perles d’aquesta zona. Tres escarabats i una planta.

El primer és el Iberodorcadion lorquini (Coleoptera, Cerambycidae).

Escarabat associat a ecosistemes d’alta muntanya amb distribució restringida a la serra dels Filabres i Sierra Nevada.

Aquest insecte coleòpter (escarabat) habita a terra dels llocs pedregosos i secs, l’espècie s’alimenta en la seva fase larvària de petites gramínies de port cespitós. Les seves poblacions sempre es troben per sobre de 1600 m.

 

Regne: Animalia

Tall: Arthropoda

Classe: Insecta

Ordre: Coleoptera

Superfamília: Chrysomeloidea

Família: Cerambycidae

Subfamília: Lamiinae

Gènere: Iberodorcadion

Espècie: Iberodorcadion lorquinii

Distribució: espècie endèmica de la regió Bètica, concretament de les majors altituds de Sierra Nevada, tant a la zona granadina com a la d’Almeria.

Biologia: presenta una aparició estiuenca, després de la fusió de les neus de les cotes més altes de Serra Nevada (entre 2500-3000 d’altitud), romanent activa fins a Setembre o Octubre, en què cauen les primeres nevades. L’espècie es desenvolupa sobre Gramínies del gènere Dactylis en un cicle anual.

El segon és l’escarabat Primelia Monticula.

En general són de mida mitjana, de color negre i sense ales.

Són animals sapròfags, és a dir, que s’alimenten de matèria en descomposició. Alguns estudis han demostrat que aquests insectes, en determinades condicions, poden localitzar un aliment i tornar posteriorment per donar compte de ell.

Són originaris d’Àsia Central, des don van colonitzar el nord-est d’Àfrica i des d’allà van radiar cap a l’oest, colonitzant Marroc, la Península Ibèrica, i les Illes Canàries. En l’actualitat es troben preferentment en hàbitats xeròfils (comunitat vegetal que viu en ambients secs) de tota la conca Mediterrània i al Pròxim Orient.

 

Estan perfectament adaptats a la falta d’aigua, posseeixen una cutícula molt gruixuda i durant el dia es refugien sota pedres o s’enterren a la sorra per evitar la dessecació; són una baula clau en la cadena tròfica d’aquests ecosistemes, ja que són la base de l’alimentació de nombrosos rèptils i aus.

El tercer un altre escarabat, el Meloe Proscarabaeus.

Phylum: Arthropoda

Subphylum: Mandibulata

Classe: Insecta

Subclasse: Holometabola

Ordre: Coleoptera

Subordre: Polyphaga

Infraorden: Cucujiformia

Superfamília: Tenebrionoidea

Família: Meloidae

Subfamília: Meloinae

Gènere: Meloe

Espècie: proscarabaeus

Aquest escarabat, conegut en bastants llocs com ‘curilla’, o ‘curita’ pel seu aspecte. Té un cos allargat i negre, amb ratlles vermelles sobre la seva esquena, semblant portar una túnica d’església. Aquest color fa referència a un avís de toxicitat.

 

L’escarabat no pot volar, tenint unes petites ales al començament  del seu abdomen, però que no li serveixen per res. Com tot insecte té 6 potes i un cos segmentat.

Aquest insecte, si és molestat segrega un líquid vermell, semblant a la sang, irritant per a la pell dels seus enemics. Hi ha una llegenda que diu que si a aquest animal se li escup o se li tira saliva mor, sent totalment fals. L’únic que fa és segregar aquest líquid, fent que sembli que és sang i estigui morint.

La seva forma de reproducció és una mica difícil. La femella posa milers d’ous a la terra o sorra, on estiguin.

Les larves, quan surten dels ous escalen alguna planta esperant que passi algun insecte per pujar-hi al damunt, per això té unes fortes ungles. Aquesta és la seva època parasita. Moltes d’aquestes moren en no trobar insectes on muntar.

 

Els que ho aconsegueixen, generalment en abelles, són portades als nius, on es mengen els ous o les larves dels insectes parasitats.

Altres noms: frailecillo, curita, curilla, carraleja i aceitera.

I per últim una planta, l’Arenalia Punges, matoll espinós en forma coixí.

Altres noms: dent de gos, mancaperros.

Caryophyllaceae (cariofil·làcies)

El nom d’aquesta planta l’he obtingut gracies a la inestimable ajuda del professor Julio Peñas de Giles, del Departament de Botànica, de la Unitat de Conservació Vegetal, de la Facultat de Ciències de la Universitat de Granada.

Planta sufruticosa, branques intricades, pulviniforme, espinosa, glauca. Tiges de fins a 25 (30) cm, viscoses a la part superior. Fulles de 8-25 x 1-2 mm, oposades, senceres, rígides, espinoses. Flors actinomorfes, pedicel·lades, sèpals 5, de 7-10 mm, lliures, lanceolats, aguts, pètals 5, de 5-7 mm, lliures, sencers, blancs, estams 10; ovari súper, amb 3 estils. Fruit en càpsula, de 5-7 mm, inclòs en el calze, que s’obre per 6 dents apicals.

A Sierra Nevada es presenta la subespècie pungens, que es troba també de manera testimonial a Sierra de Baza (Granada) i Serra de María (Almeria), la resta de les subespècies es troben en l’Atles marroquí. Viu en matolls encoixinats d’alta muntanya (piornal), en llocs secs i pedregosos, sobre micasquists, a partir de 2.300 m d’altitud.

 

 

 

AITANA 1.559 m. 

 

Província: Alacant.

 

Data: Divendres 25 de juny de 2010.

 

Participants (3): Dària López, Tatiana Stúpina i Pere López.

 

Inici: Font de Partagat.

 

Final: Font de Partagat.

 

Circular: No.

 

Temps real: 2:50 hores.

 

Temps total: 3:20 hores.

 

Desnivell: 510 metres.

 

Desnivell acumulat: 600 metres.

 

Distància: 8,0 quilòmetres.

 

Dificultat: Fàcil.

 

El cim que parlem ja ho havíem fer l’any 2004, però com que se’ns va fer de nit no més havíem arribar fins una mica més amunt del Passet de la Rabosa, per la qual cosa aquest cop hem tornat de nou per fer-ho tot complert.

 

 

Sortim de Reus el divendres, amb intenció de passar tot el cap de setmana per Alacant, però el primer de tot volem fer el cim més alt de la província, per tant ens dirigim directament al poble de Benifato, al qual s’arriba per la CV70.  Just al arribar al poble, a ma dreta hi ha una casa anomenada la Foya, i un camí marcat amb la direcció de la Font de Partagat i com a PRCV 21ª al Puerto de Tudons 15 km.

 

Al sortir del poble seguim per la pista que està ensementada a trossos.  Per la pista anem trobant cartells del Camí Botànic i Passet de la Rabosa, nosaltres continuem fins la font de Partagat, a on deixem el cotxe.  En aquesta font hi ha fet una zona de picnic amb focs a terra i taules de pedra.

 

 

Quan son les setze hores i vint-i-cinc minuts, sortim per la pista de l’esquerra amunt, que està marcada com a PR V10 direcció a Seller 17 km.

 

 

Als cinc minuts trobem una pista a la dreta marcada com a PR CV21 Puerto de Tudons 11 km, la seguim perquè també hi un altre indicador que posa Camí Botànic i Passet de la Rabosa.

 

 

El camí no puja gaire i als tres minuts trobem un camí a la dreta que baixa, nosaltres continuem en direcció a un coll que hi ha cap a la dreta, passant entre un munt de rocs com si fos un enderroc o un allau de pedres.

 

A la dreta,segons pugem, tenim unes parets immenses de color vermell precioses.

 

Sobre les setze hores i quaranta nou minuts trobem un camí que surt a la dreta en direcció a les parets vermelles, nosaltres continuem pel mateix camí que anem.

 

A les disset hores i cinc minuts arribem a la Font del Noguer, que te una petita bassa a un costat i un bonic noguer a l’altre.

 

 

Continuem pujant i als cinc minuts el camí es transforma en pista, cinc minuts més i deixem una pista a l’esquerra, continuem pel GR i sobre les disset hores i vint minuts arribem a la Font de Forata.

 

 

La Font Forata és una construcció de vuit salts d’aigua, un sota l’altre, i deu el seu nom a una roca foradada, que es veu amunt a l’esquerra dalt de la serra.

 

Per sota de la font hi ha un pal indicador que entre altres coses ens diu que el cim Aitana es troba a 1,6 km.

 

Seguim amunt per un camí que surt a l’esquerra en direcció al Passet de la Rabosa, el camí està marcat amb PR.

 

 

 

A les disset hores i quaranta-cinc minuts arribem al Passet de la Rabosa, pas estret entre dues roques al mig d’un coll.

 

 

Una vegada fet el pas cal seguir recte, baixant una mica en direcció al fons d’una fondalada, la qual travessem i tot seguit girem a la dreta, per pujar muntanya amunt, seguint el PR, que ens porta directament al cim, son les disset hores i cinquanta-un minuts.

 

 

 

 

A les divuit hores i deu minuts, arribem al cim més alt de la província d’Alacant, l’Aitana de 1559 m. Punt culminant de la serra del mateix nom, i que pertany a les serres bètiques.

 

 

Cal dir que el cim pròpiament dit no el podem trepitjar, car hi ha una tanca metàl·lica que el custodia junt a unes instal·lacions militars, però som a tocar, a molt poca distància.

 

La baixada la comencem a les divuit hores i vint minuts, i en trenta-cinc minuts tornem a ser a la Font de Forata, en deu minuts més passem per la Font del Noguer i a les dinou hores i quaranta-cinc minuts tornem a ser a la Font de Partagat des de on havíem sortit feia tres hores i vint minuts.

 

 

 

ALBARDA CASTELLANA 1.167,3 m.

 

Comarca: Baix Llobregat.

 

Data: Diumenge 27-07-2008.

 

Participants (5): Lluís Balsells, Montserrat Jordà, Dària Stupina, Tatiana Stupina i Pere López.

 

Inici: Estació del tren cremallera de Sant Joan.

 

Final: Monestir de Montserrat.

 

Circular: Si.

 

Temps real: 3 hores.

 

Temps total: 4 hores.

 

Desnivell: 316 metres.

 

Desnivell acumulat: 375 metres.

 

Distància: 7,7 quilòmetres.

 

Dificultat: Fàcil.

 

Avui us parlaré de l’excursió que varem fer el 27 de juliol de 2008, en la que pujàrem dos cims i aconseguírem tres comarques catalanes, es tracta del cim de Sant Jeroni com el més alt de les comarques de l’Anoia i la del Bages, i del cim de l’Albarda Castellana, també dit Puntal de l’Albarda, com el més alt de la comarca del Baix Llobregat, tots dos cims estan a les muntanyes de Montserrat.

 

El dia 27 de juliol sortim de Reus a dos quarts de vuit del matí.  Arribem al Aeri de Montserrat a tres quarts i cinc de nou, amb la intenció de pujar fins al Monestir de Montserrat, però el primer aeri surt a tres quarts menys cinc de deu, per això anem fins a Monistrol per agafar el tren cremallera que surt d’aquesta localitat cap a Montserrat un cada vint minuts, essent el primer a les nou del matí, per cert que fan descompta amb la tarja de la federació de muntanya.

 

Una vegada arribats a les instal·lacions del Monestir de Montserrat, ens dirigim a les instal·lacions del tren cremallera que puja a Sant Joan.  Aquí, la Daria, la Tatiana i jo ens trobem amb el Lluís i la Montserrat, amics i companys, vinguts des de Mora d’Ebre per fer junts l’excursió.

 

El primer trenet surt a les deu del matí (aquí també fan descompta amb la tarja de la federació de muntanya).

 

 

A les deu i deu comencem a caminar en direcció NO, pel camí nou de Sant Jeroni, que és el que hi ha just sortint de l’estació del trenet a la dreta.  De seguida passem als peus del cim anomenat Gorro Frigi, escola d’escalada de primer ordre.

 

 

El camí és pla i segueix de punta a punta tota la serra de Bellavista, i mai millor dit, ja que podem gaudir d’unes vistes dels cims, rocs i pedres de Montserrat, realment espectaculars.

 

 

 

En uns cinquanta-cinc minuts arribem a l’ermita de Sant Jeroni.

 

 

 

Girem a l’esquerra per pujar al nostre primer cim, Sant Jeroni, al que arribem en deu minuts.

 

 

Som a 1.236 m., al cim més alt de les comarques de l’Anoia i Bages, i hem trigat una hora i quinze minuts.

 

 

Després de les fotos de rigor, baixem una mica i en un lloc a recer, parem una mica a recuperar forces i a fer un mos.

 

 

 

Als deu minuts baixant des de el cim, trobem un camí a la dreta, el seguim i als cinc minuts ens trobem al coll de l’Albarda castellana, aquí per l’esquerra arriba un camí, marcat amb colors groc i blau, que ve del camí per on hem pujar fins l’ermita de San Jeroni.

 

 

 

El color groc continua a la dreta avall, pel camí dels Francesos, i el color blau puja recte fins el nostre cim.  Seguim les marques blaves i en cinc minuts som dalt del cim més alt del Baix Llobregat, l’Albarda Castellana, de 1.167,3 m.

 

 

Per Tornar baixem al coll de l’Arbarda Castellana, girem a la dreta tot baixant pel camí amb marques blaves i grogues fins el camí de sant Joan a sant Jeroni, i al arribar a aquest, girem a la dreta com si volguéssim tornar, però a uns deu minuts trobem un pla indicador i girem pel camí que baixa a l’esquerra, està indicat com a Santuari.  Aquest amí porta al Monestir passant pel fons de la vall, pel Pla dels Escurçons i pel Pla dels Ocells.  Als dos minuts d’anar per aquest camí, trobem un altre que surt a l’esquerra, no te marques ni indicadors, però l’agafem per anar per la Serra de les Lluernes, passant a tocar del Cavall Bernat, de les Roques dels Falcons i molt prop de les impressionants roques anomenades els Flautats.

 

 

 

Pugem al Collet de Sant Salvador, girem a l’esquerra passant prop de la Prenyada,

 

 

per baixar per sota mateix de l’Elefant i de la Mòmia

 

 

fins el refugi de l’ermita de Sant Benet.  Aquí descansem una mica gaudint de la conversa amb els cuidadors del refugi i prenent unes cerveses.

 

Una vegada descansats i refrescats emprenen el camí fins el Santuari, aquest tros del camí no més té mil esgraons, per finalitzar l’excursió, ens han tingut ben distrets contant-los.

 

 

En total hem fet unes quatre hores des de la sortida, amb parades incloses.

 

Més tard, hem fet un bon dinar al poble de Monistrol i després cadascú a casa seva.

 

 

 

 

PUIG DE LA GAVARRA 535 m.

 

Comarca: Baix Empordà.

 

Data:   Divendres 01-05-2009

 

Participants (3): Dària Stupina, Tatiana Stupina i Pere López.

 

Inici: A l’alçada de Can Llach.

 

Final: A l’alçada de Can Llach.

 

Circular: No.

 

Temps real: 55 minuts.

 

Temps total: 1hora i 10 minuts.

 

Desnivell: 185 metres.

 

Desnivell acumulat:

 

Distància: 6,6 quilòmetres.

 

Dificultat: Fàcil.

 

El Puig de la Gavarra es troba al SO del Baix  Empordà, a la serra del mateix nom.  Tota la serra és com una catifa verda que està coberta de boscos.

 

 

Per arribar al nostre destí, el divendres u de maig, diada del treball, sortim de Reus per la autopista AP7 en direcció a Barcelona, per després caviar i anar en direcció Girona. Sortim de l’autopista per la sortida nº 9 i agafem direcció Vidreres i per la C-35 direcció Llagostera, per agafar la C-250 i GIV-6612 fins a Romanyà de la Selva.

 

Una vegada arribats a Romanyà, no entrem al poble i continuem uns centenars de metres per la carretera fins trobar una pista asfaltada que surt a l’esquerra i que marca direcció a la Font Josepa.

 

Pugem per la pista i a uns dos km trobem un camí a la dreta que marca direcció a la Font Josepa, nosaltres continuem per la pista i més endavant trobem el camí que ve, per la dreta, de la Font Josepa, hi ha un pal indicador que senyal 55 minuts des de el poble passant pel GR-92.

 

Continuem per la pista i, a una alçada aproximada de 350 m. d’alçada, deixem el cotxe a un costat de la pista.  Com que son dos quarts de quatre de la tarada i no hem dinat, ens mengem uns entrepans i a les quatre i deu comencem a caminar pista amunt.

 

 

En uns vint minuts arribem a un coll molt ample, a on s’ajunten els camins que porten a Sant Cebrià dels Alls, a Sant Cebrià de Lledó i a Romanyà de la Selva, som als Plans de Can Sabater.

 

 

En aquest punt girem a l’esquerra, recte amunt, en direcció al nostre objectiu que tenim davant nostre.  Als cinc minuts trobem un pal indicador, que ens senyala el camí de la dreta per pujar tan, al cim del Puig de la Gavarra de 535m., com al cim del Puig d’Arques de 527m.

 

En cinc minuts pugem primer al Puig d’Arques, en el que hi ha una torre amb una gran bola al damunt, és un radar meteorològic, i també un mirador des de el qual es pot albirar una gran vista.

 

 

Es pot veure la Costa brava, tot l’Alt Empordà i gran part del Baix Empordà.  Es poden veure Begur, Pals, Torroella de Montgrí i l’Estartit amb les Illes Medes al davant, la baia de Roses i el cab de Creus, i seguint cap a l’esquerra totes les serralades que son el principi dels Pirineus amb la serra del Cadí tota nevada al davant.  Una vista supèrbia.

 

 

Just sota del mirador es troba el Dolmen del Puig d’Arques, es tracta d’un sepulcre col·lectiu prehistòric del neolític mitjà-calcolític,  en aquest cas es calcula, per les troballes funeràries trobades dintre, que va ser construït a principis del III mil·lenni aC.

 

 

Després de gaudir de la vista, i de fer la visita al dolmen, baixem al petit coll que separa els dos cims.  En cinc minuts pugem i coronem el cim més alt del Baix Empordà, el Puig de la Gavarra de 535m.

 

 

En aquest cim es troba el punt geodèsic, i a les parets de ciment de la base del piló hi ha escrit el nom del cim amb una alçada de 537m.  A un dels costats hi ha escrit Camós dels Alls.  La vista no és tan bona, el cim està ple d’arbres i matolls, i per això la millor vista està dalt del piló.

 

 

La baixada la fem pel mateix camí i en quinze minuts ja hi tornem a ser al cotxe.

 

Tornem a baixar per la pista i ens desviem una mica per entrar a veure la Font Josepa.

 

 

Al final de la pista, al arribar a la carretera l’agafem a l’esquerra, en uns pocs metres trobem el Dolmen de la Cova d’en Daina, impressionant, val la pena de veure’l.