trescant pels cims

explorant el món natural

Tom de les Agulles a Montserrat.

Tom de les Agulles a Montserrat.

 

Zona: Muntanyes de Montserrat.

 

Data: Diumenge 14 de maig de 2017

 

Participants: 17 membres de l’Associació Excursionista la Picossa.

 

Inici: Punt d’informació Montserrat-Coll de Can Maçana.

 

Final: Punt d’informació Montserrat-Coll de Can Maçana.

 

Circular: Si.

 

Temps real: 03:10 hores.

 

Temps total: 04:45 hores.

 

Desnivell: 193 metres.

 

Desnivell acumulat: 418 metres.

 

Distància: 7.8 quilòmetres.

 

Dificultat: Fàcil.

 

El passat diumenge dia 14 de maig, a proposta de la Mercè i el Genaro, vam fer una molt bonica excursió per les muntanyes de Montserrat, concretament per la zona de les Agulles.

 

Amb un autobús que sortia de Mora d’Ebre sobre les sis del matí, i amb una petita parada a Reus per recollir gent, ens desplacem fins el Coll de Can Maçana, situat en la zona més occidental del Macís de Montserrat, dins del Parc natural de la Muntanya de Montserrat creat al 1987.

 

Coll de Maçana.

Al baixar de l’autobús ens trobem al Punt d’informació Montserrat-Coll de Can Maçana, des d’aquest punt comencem a caminar quan son les 08:15 hores.

 

Comencem a caminar pel camí de l’Arrel, que si el seguíssim faríem cap al Monestir de Montserrat en unes quatre hores, però avui no és el cas.

 

Camí de l’Arrel.

 

En uns quinze minuts arribem al Mirador de Can Maçana, a on en un panell podem veure el nom de tot el que es pot contemplar.

 

Mirador de Can Maçana.

 

Molt a prop del mirador trobem un camí a la dreta que puja a Sant Pau Vell de la Guàrdia, església documentada al 1.084, hom creu que podria haver estat l’església del castell de Bonifaci o de la Guàrdia, del segle X, que s’alçava dalt del turó, documentat a l’any 931.

 

Església de Sant Pau Vell de la Guàrdia.

 

Al arribar a Sant Pau, fem una petita aturada per menjar alguna cosa, i tot seguit pugem dalt del turó on se suposa que hi havia el castell, actualment no més hi resten petits vestigis d’un parell de murs.

 

Dalt del Turó del Castell de Bonifaci o de la Guàrdia.

 

Dalt del turó hi arribem quan so les 09:05 hores i restem contemplant la vista uns deu minuts.

 

Vista des de el turó del castell,d’esquerra a dreta, Cadireta, Foradada, regió de les Agulles, Serra de la Portella amb la Portella i el Dau.

 

Tornem a baixar pel mateix camí i una vegada som al camí de l’Arrel girem cap a la dreta en direcció al Collet de Guirló al qual hi arribem quan son les 09:20 hores.

 

En aquest punt continuem en direcció a la Forada i la Cadireta, que tenim sempre al davant nostre.

 

Cadireta i Foradada des del camí.

 

A les 09:30 hores, i quan som sota mateix de la Foradada, trobem un camí a la dreta que hi puja fort, l’agafem i en uns quinze minuts arribem a la Foradada.

 

Foto de grup a la Foradada.

 

Aquesta Foradada va saltar a la fama mundial el dia 13 de maig de 2013, quan el Italo-noruec Alexander Polli va saltar des de un helicòpter i la va traspassar volant a més de 250 quilòmetres per hora. Aquest home-ocell va morir en un accident al estavellar-se al Corredor de l’Ensa, pro de Xamonix, als Alps francesos.

 

 

Espectacular vista des de la Foradada.

 

Les vistes des de la Foradada son realment espectaculars, gaudim de les mateixes, ens fem unes fotos i tornem a baixar quan son les 09:55 hores, fis al camí que portàvem, el qual agafem cap a la dreta per tombar per sota de la cadireta i seguir en direcció al coll del Port.

 

Impressionant paret sota de la Cadireta.

 

Vista dels Frares Encantats.

 

El camí passa tota l’estona per l’ombra i va sempre per sota dels penya-segats dels Frares Encantats, un camí encantador que primer va pla, i més tard va pujant de mica en mica, passant per la font del Coll del Port, fins arribar al coll del Port, al qual hi arribem quan son les 10:40 hores, estem a una alçada de 973 metres.

 

Font del Coll del Port.

 

Al coll restem uns deu minuts, metres uns fan un mos d’altres descansem i donem ànims a uns corredors que fan la cursa de la marató de les muntanyes de Montserrat.

 

Coll del Port.

 

Després del breu descans continuem camí en direcció al refugi Vicenç Barbé, que es troba a uns trenta-cinc minuts d’on som.

 

Vistes dels Frares Encantats.

 

El camí continua i veiem la zona del Frares Encantats des de l’altre costat que els veiem abans, podem contemplar clarament la figura del Bisbe, la del Lloro i la de la Monja entre tantes altres, tantes com la nostra imaginació vulgui.

 

Vista del Lloro al centre, davant la Monja i al darrera el Bisbe.

 

El camí ens porta fins el coll de la Partió o de les Agulles del Port, als peus de la Canal Ampla, i a pocs minuts del refugi.

 

Pedra gravada indicant el Coll d’Agulles de Port.

 

Al refugi hi arribem quan son les 11:54 hores, el que havia de ser trenta-cinc minuts ens ha costat una hora, però val a dir que hem tingut que aturar-nos a deixar passar el corredors de la cursa contínuament, i que a poc més de mig camí ens hem aturat a descansar uns deu minuts, mentre uns escalàvem un petit roc per veure i contemplar l’espectacle de figures a les roques de l’entorn.

 

Refugi Vicenç Barbé.

 

Una aturada de cinc minuts al refugi i continuem camí en direcció a la Portella, per la que passen quan son les 12:10 hores.

 

Baixant la Portella.

 

La Portella és una canaleta molt estreta i vertical, però si es baixa poc a poc i amb una mica de precaució no representa cap problema.

 

 

La Portella des de sota.

 

Serra de la Portella, a l’esquerra la Portella i a la dreta el Dau.

 

Després de la Portella el camí gaire bé és tot baixada fins el coll de Guirló, on al arribar no més cal girar a l’esquerra, seguir el camí que hem fet al matí, i arribar fins al punt de sortida, o sigui al Punt d’informació Montserrat-Coll de Can Maçana, lloc al que hi arribem quan son les 13:00 hores.

 

Bonica flor de Lli.

 

Mapa de la zona i ruta de color blau.

Podeu baixar-vos el track d’aquesta ruta clicant AQUÍ

Montsant: Sender de la Llibreria.

Montsant: Sender de la Llibreria.

 

Ermita Santa Magdalena – Pi de la Carabasseta – Toll de l’Ou – Barranc de la Pleta – Sender de la Llibreria – Pont Natural – Barranc del Vidalbar – Cova de l’Argamassa – Congost de Fraguerau – Codolles Fondes – Font de la Gleva – Coll del Prat – Ermita de Sant Antoni – Ermita Santa Magdalena.

 

Data: Dimarts 28 de març de 2017.

 

Participants (7): Joan Gassol, Joan Mª Boada, Joan Marquès, Josep Mariné, Sisco Anguera, Toni Coll i Pere López.

 

Inici: Ermita de Santa Magdalena.

 

Fina: Ermita de Santa Magdalena.

 

Circular. Si.

 

Temps real: 08:45 hores.

 

Temps total: 10:20 hores.

 

Desnivell: 320 metres.

 

Desnivell acumulat: 757 metres.

 

Distància: 14,8 quilòmetres.

 

Dificultat: Moderada.

 

Ens trobem a l’ermita de Santa Magdalena, d’Ulldemolins, quan son les vuit del matí, i comencem a caminar pel GR-171 que puja dret pel grau del Pi de la Carabasseta.

 

Ermita de Santa Magdalena.

 

El camí puja dret i sense gaires concessions, passem per sota de la Punta de la Galera, i per sobre els nou-cents metres parem una estona a contemplar el meravellós paisatge que podem gaudir des de el Mirador del Grau, podem contemplar tota la vall, als nostres peus, entre boires i sobresortint al mig el poble d’Ulldemolins.

 

Ulldemolins.

 

Punta de la Galera.

 

Continuem pujant fins el Pi de la Carabasseta, i al arribar continuem recte pel

Barranc del Madalenec, també pel GR-171, i prop de l’aiguabarreig amb el Barranc del Parral ens deturem per menjar una mica.

 

Pi de la Carabasseta.

 

En aquest lloc normalment baixa poca aigua o cap, però veient la que baixa, ja ens podem fer una idea del que trobarem al Toll de l’Ou, als barrancs i al riu Montsant.

 

Després de menjar una mica continuem camí i passem a tocar les parets de La Mola, per de seguida baixar al Toll de l’Ou.

 

Toll de l’Ou.

 

Al arribar al Toll quasi no podem passar pel darrera de la cascada degut a la quantitat d’aigua que baixa.

 

Passant pel darrera de la cascada del Toll de l’Ou.

 

L’espectacle és dels que es poden gaudir en poques ocasions, i degut a això s’hi entretenim força contemplant i fent fotos.

 

Foto de grup al Toll de l’Ou.

 

Una vegada decidim sortir del lloc, tornem al GR-171 i el seguim una estona, fins entroncar amb el Camí de la Pleta, el qual agafem cap a la dreta.

 

Una mica més endavant creuem el Barranc del Comellar de la Cova de l’Ós, on trepitgem una de les últimes congestes de les darreres nevades, seguim una estona més pel Camí de la Pleta, fins que trobem a la nostra dreta el camí de la Llibreria.

 

Creuant el Barranc del Comellar de la Cova de l’Ós.

 

Aquest camí és desconegut per quasi tots, però és dels que paguen un viatge per fer-ho, és un camí en el que et vas trobant recons espectaculars, com una gran cova, i vaumes espectaculars.

 

Sender de La Llibreria.

Gran bauma al camí de La Llibreia.

 

Gran cova al camí de La llibreria.

 

Arribant al Pont Natural.

 

Al final del camí fem cap al Pont Natural en el qual ens fem una altra foto de grup, amb el fons de la muntanya dels Ventadors.

 

Foto de grup al Pont Natural amb els Ventadors al fons.

 

Per continuar, tal com hem arribat i passat per sota del pont, continua un corriol, més que camí, cap a la dreta que baixa força dret pel Barranc del Vidalbar.

 

Baixant pel Barranc del Vidalbar i arribant al riu Montsant.

 

Al mig del barranc passem a tocar d’una cascada molt maca, mentre anem baixant, alguns cops mig penjats entre branques i pedres, i amb més d’una relliscada, per arribar al final del barranc, a uns plans prop de l’aiguabarreig del Barranc del Vidalbar, el dels Pèlags i el riu Montsant.

 

Són les tres de la tarda i parem al costat del riu a menjar i descansar una mica.

 

Dinant al costat del riu Montsant.

 

Quan reprenem el camí ho fem en direcció nord, sempre seguint el curs del riu, passem de seguida per la cova de l’Argamassa, més endavant per la cova del Sapo, fins arribar a un pont penjat que si el travesséssim arribaríem en un quart d’hora a l’ermita de Sant Bertomeu de Fraguerau,  nosaltres continuem recte i a partir d’ara pel GR-65.5.

 

Cova de l’Argamassa.

 

A mida que avancem, anem veient formacions rocalloses com el Cap de Mort, el Camell, els Tres Jurats, el Cap de Turc, i tantes formacions com la nostra imaginació ens il·lumini , estem passant pel Congost de Fraguerau.

 

La Tortuga.

 

Cap de Mort.

 

Cap de Turc.

 

Tres Jurats.

 

Cap el final del Congost trobem unes baranes, som al mirador de les Codolles Fondes, les quals podem contemplar al fons, sota mateix dels nostres peus.

 

Codolles Fondes.

 

El camí continua pel GR passant per la font de la Gleva i continua, retallant algun que altre tom de la pista, fins el coll del Prat, per en poca estona més arribar a l’ermita de Sant Antoni, on parem una estona a fer unes fotos.

 

Font de la Gleva.

 

Pujant al Coll del Prat.

 

Ermita de Sant Antoni.

 

El camí continua pel GR per arribar en poc més de deu minuts a l’ermita de Santa Magdalena on donem per finida l’excursió quan son les sis i vint de la tarda.

 

Mapa de la zona, recorregut puntejat amb color verd.

Raquetes als Rasos de Peguera.

Raquetes als Rasos de Peguera.

 Comarca: Berguedà.

Data: Diumenge 25 de febrer de 2017.

Participants (2): Tatiana Stupina i Pere López.

Inici: Creu de Cabrer o Sant Crist (Antiga estació d’esquí dels Rasos de Peguera).

Final: Creu de Cabrer o Sant Crist (Antiga estació d’esquí dels Rasos de Peguera).

Circular: Si.

Temps real: 02:40 hores.

Temps total: 03:00 hores.

Desnivell: 155 metres.

Desnivell acumulat: 195 metres.

Distància: 5,0 quilòmetres.

Dificultat: Fàcil.

 

El dissabte 25 de febrer de 2017 ens proposem d’estirar les cames i decidim fer una mica de raquetes, per fer això en hi arribem als Rasos de Peguera que és també el nom de l’estació d’esquí alpí, actualment fora de servei, que es troba a la comarca del Berguedà.

 

Creu de Cabrer o Sant Crist (Antiga estació d’esquí dels Rasos de Peguera).

 

Al arribar trobem que hi ha molta gent i hem de deixar el cotxe abans d’arribar a la Creu del Cabrer, poca cosa, hi ens arribem al punt de sortida pujant per la carretera.

 

Baixant des de la Creu i a uns cinc minuts es troba una pista que surt a l’esquerra i amunt amb una tanca metàl·lica de color verd, aquí és on comencem a caminar, pujant per aquesta pista, quan son un quart d’una del migdia.

 

Pista a on deixem la carretera.

 

Anem per una pista que fa una lleugera pujada, però molt còmoda, travessant el bosc dels Gavatxos, fins arribar al Pla de l’Orri.

 

Travessant el bosc dels Gavatxos.

 

Quan portem una hora caminant amb les raquetes arribem al Pla de l’Orri o Collada dels Rasets (tot depèn del mapa que miris), i hi trobem un munt de trocs d’arbres tallats i apilats, amb uns cartells que diuen que pertanyen a un pla temporal de biomassa.

 

Arbres apilats que pertanyen a un pla temporal de biomassa.

 

El camí te tendència a baixar i fins aquí portem 2,5 quilòmetres fets.

 

Passem pel mig de la acumulació de troncs i enfilem recte i una mica cap a la dreta, pujant al cim que tenim al debat i en el qual es veuen unes antenes.

 

Pla de l’Orri o Collada dels Rasets.

 

Quan son les 13:35 hores som dalt del cim de la Torreta, segons quin mapa Roca d’Oró, de 1.985 metres.

 

Cim de la Torreta o Roca d’Oró de 1.985 metres.

 

La vista des de el cim és molt maca, podem veure quasi tot el Pirineu català nevat, sobresortint el macís del Puigmal que tenim molt a prop nostre.

 

Vistes del Pirineu nevat.

 

Al sortir del cim tornem al Pla de l’Orri i continuem recte amunt pel que sembla una pista que porta fins un petit coll on podem veure un petit estanyol, possiblement un lloc que li diuen les Fontetes, deixant a l’esquerra un turó que li diuen Rasos de Baix.

 

Remuntant des de el Pla de l’Orri.

 

Petit estany gelat.

 

Des de aquí continuem per un pista que puja una mica primer cap a l’esquerra i després a la dreta en direcció al Pedró o Rasos del Mig de 2.051 metres, aquí trobem marques de GR.

 

Pujant per la pista.

 

Quan son les 14:25 hores, tal com anem pujant, arriben a un gran coll, a on girem cap a l’esquerra i hi trobem un pal indicador, nosaltres seguim en la direcció a Rasos de Peguera pel PR C73.

 

Gran coll al cap d’amunt de la pista.

 

Al coll girem cap a l’esquerra.

 

Als cinc minuts trobem un monòlit que consisteix en una paret de pedra amb un escut sobre una senyera pintada, que commemora els cinquanta anys d’història del  CEB (Club Esquí Berguedà).

 

Monòlit que commemora els 50 anys del CEB.

 

Continuem cap a l’esquerra sense davallar i fem cap a un turó a 2.036 metres, a on trobem gent que es llacen amb parapents.

 

Començant a davallar per l’antiga pista d’esquí.

Nosaltres continuem cap a la dreta i avall per una antiga pista que baixa tot recte fins a la Creu de Cabrer o Sant Crist.

 

Arribant al final de la pista d’esquí.

 

No més ens cal davallar per la carretera uns deu minuts i quan son les 15:15 hores tornem a ser al cotxe.

 

Sant Crist a l’arribada.

 

Mapa de la zona, recorregut puntejat amb color verd.

 

Font dels Clots, Font del Teix, Canal del Mig, Foradada o Finestres de la Mola.

Mola de Colldejou per la Font dels Clots, Coves del Roig, Barranc de les Comes d’en Montjou, Rassa de la Cova, Font del Teix, Canal del Mig, Pouet, Bassot, Recó dels Clavellers, Castell, Cova de la Mola, Canal del Batllet, Foradada o Finestres de la Mola. 

 

Lloc: Mola de Colldejou.

 

Data: 19 de febrer de 2017.

 

Participants (20): Lluís Balsells, Montserrat Jordà, Joan Vaqué, Montse Salsench, Jose Luís Ordobás, Pere Freixas, Angelina Vallés, Josefina Bauló, Tere Sabaté, Nati Biarnés, Tere Sanz, Oscar Fortuño, Josep Cabanilles, Carme Navarro, Mercé Tost, Genaro Castello, Maite Monclús, Damià Torres, Tatiana Stupina i Pere López.

 

Inici: Replà de la bassa de la Font dels Clots.

 

Final: Replà de la bassa de la Font dels Clots.

 

Circular: Si.

 

Temps total: 05:00 hores.

 

Temps real: 04:00 hores.

 

Desnivell: 400 metres.

 

Desnivell acumulat: 445 metres.

 

Distancia recorreguda: 6,6 quilòmetres.

 

Dificultat: Moderada.

 

Sortida a la bassa de la font dels Clots.

 

El dia 19-02-2017 ens trobem dinou socis i amics del Grup Excursionista la Picossa al replà on hi ha la bassa de la Font dels Clots.

 

Quan son les nou del matí Comencem deixant els cotxes a l’entrada del camí de la Font dels Clots, passem pel costat de la bassa contra incendis i tot seguir arribem a la Font dels clots. Continuarem pujant per la pista que de mica en mica es transforma en camí.

 

Poc a poc ens acostem a les parets dels cingles, trobem dues balmes que semblen petites coves, son les Coves d’en Roig, continuem camí cap a l’esquerra i arribem a un punt que tenim que fer una petita grimpada per superar uns deu o quinze metres de paret inclinada, res que amb una mica de precaució no pugui fer.

 

Inici de la petita grimpada.

 

Petita grimpada.

 

Espectacular vista de la petita grimpada.

 

Al superar aquesta grimpada girem a l’esquerra, i en uns dos o tres-cents metres trobem el barranc de les Comes d’en Montjou, que és el que baixa de la Rasa de la Cova i arriba fins a l’entrada del camí pel que pugem.

Travessem el petit barranc i remuntem uns quants metres a l’esquerra per anar a trobar el GR que puja a la Mola per la Canal del Batllet, son les 09:55 hores.

 

Punt on trobem el GR7-3.

 

Ens trobem als peus de la Rassa de la Cova, continuem pujant pel GR7-3 i als cinc minuts anem girant cap a la dreta per anar a buscar la base de les parets.

 

Punt on deixem la cara est i enfilem la cara nord.

Anem en direcció nord i donem el tom a la Mola resseguint els Cingles del Motarro, fins arribar a la Font del Teix, a la qual arribem quan son les 10:30 hores.

 

Esmorzant a la Font del Teix.

 

Aquí fem una parada per esmorzar una mica i quan son les 10:52 hores tornem a caminar en la mateixa direcció que portàvem fins arribar a la Canal del Mig, per la que hi pujarem, i quan son les 11:35 som dalt de tot de la Canal.

 

Pujant per la Canal del Mig.

 

Arribant al Pouet.

 

Una vegada dalt de la Mola girem cap a l’esquerra passant pel Pouet, on ens fem una foto de grup, continuem pel costat del Bassot i arribem a la Torre de guaita d’origen Carlí, passant primer pel Recó dels Caragols a donar un cop d’ull a la seva espectacular vista.

 

Foto de grup al Pouet.

 

Vorejant el Bassot de la Mola.

 

Vista del Bassot i la Punta dels Coscolls al fons.

 

Arribant a la Torre de Guaita o Castell de la Mola.

 

Vista espectacular del Recó dels Caragols.

 

Al Castell, com diuen tots els mapes, ens fem una altra foto de grup, la foto s’ho val ja que som al punt més alt de la Mola de Colldejou, a 925 metres d’alçada.

 

Foto de grup al punt més alt de la Mola.

 

La baixada la fem pel GR7-3 visitant la Cova de la Mola ja que passem molt a prop.

 

Visita a la Cova de la Mola.

 

Visitant la Cova de la Mola.

 

A mitja Canal del Batllet, a uns 711 metres, deixem el GR i girem a l’esquerra per en uns vuit minuts trobar un contrafort que al donar-li el tom trobem la Foradada o com a mi m’agrada dir les Finestres de la Mola.

 

Una vegada vista i feta una foto de grup, tornem fins el GR i continuem baixant fins que trobem l’encreuament amb el GR7 al Coll del Pla de Cervera, son les 13:40 hores.

 

Foto de grup a la Foradada o Finestres de la Mola.

 

En aquest punt seguim per un camí a l’esquerra marcat amb PR i que porta a la Torre de Fontaubella, el seguim i en uns quinze arribem fins el camí per on hem entrat amb els cotxe, no més ens cal segui’l a l’esquerra i en cinc minuts tornem a ser als cotxes donat per acabada l’excursió quan son les 14:00 hores.

 

Mapa de la zona i recorregut pintat de blau.

Si vols tenir el TRACK DE WIKILOC , clica l’enllaç.

Morrón de la Agujereada o la Gañifa 1.956 m.

Morrón de la Agujereada o la Gañifa 1.956 m.

Província: Gran Canaria.

Data: Dilluns 21-11- 2016.

Participants (2): Tatiana Stúpina i Pere López.

Inici: Aparcament cim Pico de las Nieves.

Final: Aparcament cim Pico de las Nieves.

Circular: No.

Temps real: 00:05 hores.

Temps total: 00:10 hores.

Desnivell: 10 metres.

Desnivell acumulat: 10 metres.

Distància: 40 metres.

Dificultat: Fàcil.

Morrón de la Agujereada vist des de el Roque Nublo.

El dia vint de novembre de 2016 vam viatjar des de Barcelona , via aèria, fins a la illa de Gran Canaria.

La idea era fer el cim més alt de la província de Gran Canaria i visitar aquesta preciosa illa.

Pàrquing dalt del Pico de las Nieves.

Tot el recorregut des de el pàrquing fins el Pico de las Nieves.

Cim del Pico de las Nieves amb el Morrón de la Agujereada al darrera.

Per pujar al cim volíem fer un circuit força bonic, anar des de Los Llanos de la Pez, pujar al Pico Campanario de 1.919 metes, pujar al Pico de las Nieves de 1.951 metres, fer el cim del Morrón de la Agujereada, que amb els seus 1.956 metres és el sostre provincial, i tornar a Los Llanos de la Pez per tancar el circuit.

Vista des de el cim, Roque Nublo a l’esquerra, Roque Bentayga al centre dreta i el Teide de la veïna illa de Tenerife al fons.

La mala sort va ser que el temps no ens va acompanyar, va amenaçar amb ploure tot el dia, i la resta dels dies que teníem per visitar l’illa.

A l’esquerra el cim del Morrón de la Agujereada i a la dreta el Pico de las Nieves.

Vàrem pujar fins el Pico de las Nieves amb el cotxe i ens vam atansar una mica en direcció al Morrón, però ens va donar mala sensació, ho vam veure molt complicat sense cap mida de assegurança i ens vam entornar.

Morrón de la Agujereada vist des de el Pico de las Nieves.

Nosaltres entres els dos cims.

Per estirar una mica les cames anem a visitar el Roque Nublo que el tenim ben a prop.

Anem per la carretera GC-60 i en un lloc anomenat Degollada de la Goleta hi ha un petit pàrquing on deixem el cotxe.

Anant cap al Roque Nublo.

El recorregut és d’una hora anar i tornar i fem uns cinc quilòmetres.

Del aparcament de la Degollada de la Goleta surt un camí ample en direcció NO, al començament va pla, però de mica en mica comença a pujar per la vessant sud del que anomenen el Lomo de la Cabeza, quan s’arriba als primers pins, llavors passa a la vessant nord.

Continua el camí pujant i serpentejant fins arribar als peus del Roque del Fraile, som a mig camí.

Roque Fraile.

Continuem pujant i en uns deu minuts més arribem a la Degollada de las Palomas, un petit replà i el camí continua pujant per uns esgraons tallats a la roca i per una petita canal fins sortir a una gran explanada rocallosa, anomenada del Tablón del Nublo, on ja tenim davant nostre els Roques de la Rana i Nublo.

Explanada rocallosa del Tablón del Nublo, amb els Roques de la Rana i Nublo al darrera.

Ja sense camí i pel damunt de l’explanada rocallosa, en cinc minuts arribem als peus dels Roques.

Un altra zona espectacular per caminar una bona estona d’aquesta illa son les Dunes de Maspalomas, que es troben al terme municipal de San Bartolomé de Tirajana al sud de l’illa, i que tenen la consideració de Reserva Natural Especial.

Dunes de Maspalomas al sud de l’illa de Gran Canàries.

Pujant una de les grans dunes de Maspalomas.

Els que coneixen bé aquesta illa parlen de la seva varietat de paisatges, cosa que li ha valgut el renom de continent en miniatura.

Exemplar jove de Gallotia Stehlini, el Lagarto de Gran Canaria, també anomenat el Lagarto Gigante de Gran Canaria.

Mapa de la zona.

Pic de Tristaina 2.878 metres.

País: Andorra.

Data: Dissabte 15 de octubre de 2016.

Participants (2): Tatiana Stúpina i Pere López.

Inici: Pàrquing final de les pistes d’esquí d’Ordino – Arcalís a 2.230 metres.

Final: Pàrquing final de les pistes d’esquí d’Ordino – Arcalís a 2.230 metres.

Circular: No.

Temps real: 05:00 hores.

Temps total: 06:00 hores.

Desnivell: 648 metres.

Desnivell acumulat: 688 metres.

Distància: 5,5 quilòmetres.

Dificultat: Moderada.

Sortida des de el pàrquing pistes d'esquí Ordino - Arcalís.

Sortida des de el pàrquing pistes d’esquí Ordino – Arcalís.

Quan son les onze i deu minuts del matí, ens trobem al pàrquing pistes d’esquí Ordino – Arcalís, al final de tot on es troba el restaurant La Coma.

Creuant la Costa de la Coma del Forat.

Creuant la Costa de la Coma del Forat.

Deixem el cotxe i comencem a caminar per un camí que surt darrera de les edificacions, nosaltres agafem una drecera que porta a aquest camí, el qual quan el trobem l’agafem cap a la dreta que en lleugera pujada, i en uns vint minuts, ens porta fins un collet on deixem la vall que portem a la nostra esquena i tenim al davant el circ de Tristaina, on podem contemplar per primera vegada el cim que volem fer.

Coll i primera vista del Pic de Tristaina al fons i al centre.

Coll i primera vista del Pic de Tristaina al fons i al centre.

Tenim a sota nostre l’estany del Mig. Baixem en la seva direcció i al poc trobem un pal indicador que senyala a l’esquerra Circ de Tristaina, nosaltres continuem recte baixant fins arribar a la bora de l’estany.

Baixant a l'Estany del Mig.

Baixant a l’Estany del Mig.

Abans d’arribar a l’estany del Mig podem veure a la nostra dreta l’estany Primer, que queda una mica més avall.

Vista de l'estany Primer.

Vista de l’estany Primer.

Vista de l'Estany del Mig.

Vista de l’Estany del Mig.

Sobre les 11:38 arribem a l’estany del Mig, i a la dreta hi ha el camí que puja des de l’estany Primer, i a cosa d’uns vint-i-cinc metres es troba la font de l’estany del Mig, s’hi acostem a veure-la.

Font de l'Estany del Mig.

Font de l’Estany del Mig.

Creuant la passarel·la y Font de l'Estany del Mig al nostre darrera.

Creuant la passarel·la y Font de l’Estany del Mig al nostre darrera.

Continuem el nostre camí vorejant l’estany del Mig per la nostra dreta i pujant de mica en mica cap a la dreta.

El camí va pujant de mica en mica fins que a la nostra esquerra ja podem veure el tercer estany, l’estany de Més amunt, a partir d’aquí el camí puja recte i una mica més fort, son les 11:55 hores.

Estany de Més Amunt i Cim de Tristaina a la dreta.

Estany de Més Amunt i Cim de Tristaina a la dreta.

Anem pujant recte fins arribar a un coll on trobem un petit pla, son les 12:10 hores, i tenim davant nostre el Port de l’Arbella de 2.601 metres, a la dreta el Pic de l’Arbella o Pic de les Planes, i cap a l’esquerra la piràmide somital del nostre cim.

Arribant al coll sota del Port de l'Arbella.

Arribant al coll sota del Port de l’Arbella.

Des de el coll el Port de l'Arbella al fons a la dreta.

Des del coll el Port de l’Arbella al fons a la dreta.

Fins aquest punt on es trobem tot el camí ha estat marcat per punts de color groc, i des de l’estany del Mig també per marques de PR blanques i vermelles, que venen pujant des l’estany Primer i que ara continuen pujant cap el Port de l’Arbella, nosaltres continuem girant una mica cap a l’esquerra seguint les marques de color groc que ens portaran fins el cim.

Vista del que queda fins el cim.

Vista del que queda fins el cim.

El camí s’encara directe cap els contraforts del Pic de Tristaina, seguin la direcció d’un pal indicador que hi diu “Camí molt difícil”, no hi hem de fer cas, és pels turistes que hi pugen fins aquí, per que no hi continuïn.

Quan son les 12:30 hores passem per una pedra on hi ha indicacions de que cap a la dreta el Pic de Tristaina, i cap a l’esquerra estanys i refugi del Forcat (França).

 Pedra on es bifurca el camí, a l'esquerra Estanys i refugi del Forcat a França, a la dreta i amunt Pic de Tristaina.

Pedra on es bifurca el camí, a l’esquerra Estanys i refugi del Forcat a França, a la dreta i amunt Pic de Tristaina.

En aquest punt el camí puja amunt i una mica més endavant gira cap a l’esquerra.

En el dia d’avui hem agafat les primeres nevades d’enguany caigudes aquesta setmana, i a partir d’aquí els gruixos de neu ja son prou importants com per a posar-se els paraneus, parem uns minuts i se’ls col·loquem.

Una mirada en darrera.

Una mirada en darrera.

Anem pujant fent ziga-zagues i quan son les 13:10 hores trobem una pedra amb una senyal groga que ens fa girar cap a l’esquerra i amunt per pujar directament al llom del contrafort per on pujarem fins a la cresta.

Punt on el camí gira per pujar al llom que puja fins a la cresta.

Punt on el camí gira per pujar al llom que puja fins a la cresta.

Al arribar al llom el camí gira a la dreta i amunt, ja estem molt a prop de la canal per la que es guanya la creta, la tenim al davant mateix.

Des de el llom ja podem veure davant nostre la canal per la que es puja fins a la cresta.

Des de el llom ja podem veure davant nostre la canal per la que es puja fins a la cresta.

A les 13:40 hores comencem a grimpada per la canal, Alguns l’anomenen “xemeneia”, a l’entrada mateix hi un pas que el podem catalogar de segon grau, però molt senzill, alguns el cataloguen de primer grau com a molt senzill, però t’has d’aferrar amb les dues mans i fer força amb les cames per superar el pas, però realment és fàcil si tens certa pràctica.

Entrant a la canal, punt on es troba el pas més difícil (segon grau).

Entrant a la canal, punt on es troba el pas més difícil (segon grau).

La resta de la canal fins a la cresta és un camí fàcil entre pedres i fent ziga-zagues.

La resta de la canal fins la cresta és fàcil.

La resta de la canal fins la cresta és fàcil.

A les 14:00 hores som dalt de la cresta que està marcada per una gran fita.

Arribant a la cresta.

Arribant a la cresta.

Dalt de la cresta bufa el vent amb ganes, però no tant com per no fer els cinquanta metres que queden.

La cresta és aèria, però fàcil de fer tot i que amb el vent que fa hem d’anar amb compta.

Cresta final fins el cim.

Cresta final fins el cim.

Quan son les 14:05 hores som dalt del cim del Pic de Tristaina de 2878 metres.

El cim és fronterer, per un costat és Andorra i per l’altre és França.

Cim del Pic de Tristaina 2.878 metres.

Cim del Pic de Tristaina 2.878 metres.

 

Val la pena pujar aquest cim, te unes vistes espectaculars, Per un costat tenim els estanys de Tristaina i per l’altre els del Forcat i d’altres més.

Els cims que es poden veure son incomptables, un be de Deu de muntanyes.

Pic de l'Estany Forcat 2.859 metres, molt a prop del nostre.

Pic de l’Estany Forcat 2.859 metres, molt a prop del nostre.

Vista del recorregut des de el cim.

Vista del recorregut des de el cim.

Vista de la vessant francesa amb els estanys del Forcat.

Vista de la vessant francesa amb els estanys del Forcat.

Detall dels Estanys del Forcat i refugi al mig.

Detall dels Estanys del Forcat i refugi al mig.

Quan son les 14:22 hores sortim del cim i comencem a davallar pel mateix camí que de pujada.

Desfem la creta fins a la gran fita i tirem avall per la cana.

 Baixant per la cresta.

Baixant per la cresta.

Arribant a la fita que senyala la canal per la que hem pujat.

Arribant a la fita que senyala la canal per la que hem pujat.

Part final de la canal on es troba el pas de segon grau.

Part final de la canal on es troba el pas de segon grau.

 Des grimpant el pas de segon grau.

Des grimpant el pas de segon grau.

Després de des grimpar la canal el camí és més fàcil i podem gaudir de l’espectacle de les vistes que tenim al davant.

Vista de l'Estany de Més Amunt.

Vista de l’Estany de Més Amunt.

Caprici de la natura, sembla una sargantana entrant a l'aigua.

Caprici de la natura, sembla una sargantana entrant a l’aigua.

A les 15:45 som a la pedra que bifurca el camins i fem una aturada per menjar una mica.

Mitja hora després tornem a emprendre la baixada i quan son les 16:42 tornem a creuar la passarel·la a l’estany del Mig.

Detall de tardor a l'Estany del Mig.

Detall de tardor a l’Estany del Mig.

No més ens queda remuntar uns quaranta metres de desnivell fins el coll que tenim al davant i baixar fins el cotxe, al qual hi arribem quan son les 17:10 hores.

Camí de baixada fins el cotxe.

Camí de baixada fins el cotxe.

Mapa de la zona, recorregut puntejat de vermell.

Mapa de la zona, recorregut puntejat de vermell.

 

 

Kilimanjaro 5.895 metres.

 

Kilimanjaro 5.895 metres.

Bonica vista del Kilimanjaro entre núvols.

Bonica vista del Kilimanjaro entre núvols.

Cims aconseguits:

Uhuru Peak 5.895 m.

Stella Point5.756 m.

Gilman’s Point5.685 m.

Meru (Socialist Peak)4.562 m.

Little Meru3.801 m.

Rhino Point3.800 m.

País: Tanzània.

Data: Del 01 al 18 de setembre de 2007.

Participants (10): Encarna Hidalgo, Joan Gassol, Joan marqués, Joan Victor Marqués, Lluís Díaz, Montse Cedó, Pere López, Pilar Fargas, Pili Inostroza i Toni coll.

Itinerari Meru: Arusha National Park, Refugi Mirakamba, Refugi Saddle, Littel Meru, Rhino Point, Meru.

Inici: Momella Gate.

Final: Momella Gate.

Temps: Quatre dies, 4 hores el primer, 6 hores el segon, 13 hores el tercer i dues hores el quart.

Desnivell: 3.362 metres.

Distància: 34,6 quilòmetres.

Dificultat: Moderat.

Perfil dels tres volcans que formen el Kilimanjaro.

Perfil dels tres volcans que formen el Kilimanjaro.

Itinerari Kilimanjaro (ruta Marangu Gate): Kilimanjaro National Park, Refugi Mandara, Crater o caldera del volcà Maundi, Refugi Horombo,Zebra Rock, Last Water Point, Refugi Kibo, Bauma de Hans Meyer, Gilman’s Point, Stella Point i Uhuru Peak.

Inici: Marangu Gate.

Final: Marangu Gate.

Temps: Sis dies, 5 hores el primer dia, 7 hores el segon dia, 2 hores el tercer dia, 7 hores el quart dia, 14 hores el cinquè dia, sis hores el sisè dia, en total 41 hores.

Desnivell: 4.415 metres.

Distància: 74 quilòmetres.

Dificultat: Difícil.

Expedicionaris a l’aeroport de Barcelona.

Expedicionaris a l’aeroport de Barcelona.

Aquesta expedició consta de tres parts ben diferenciades.

La primera part es tracta de l’ascensió al  Meru (Socialist Peak) de 4.562 metres, Tercera cota més alta de Tanzània, i que vam fer per aclimatar abans de pujar al Kilimanjaro.

La segona part es tracta de l’ascensió al Uhuru Peak de 5.895 metres, punt culminat del Kilimanjaro.

La tercera part correspon a quatre dies de safari per parcs nacionals de Tanzània.

Al NO de Tanzània es troben els relleus més destacats del país, els grans volcans Ngorongoro, Rungwe, Meru i el Kilimanjaro, que amb els 5.895 metres al pic Uhuru del volcà Kibo és el punt culminant de Tanzània i de tot el continent africà.

El Kilimanjaro està compost de tres volcans, el Kibo de 5.895 metres, el Mawenzi de 5.149 metres i el Shira de 3.962 metres.

L’expedició va començar el dia u de setembre, però ja portàvem un any de preparació, tan física com de tràmits.

Vam començar el viatge anant fins l’aeroport de Barcelona, on agafarem un vol que ens porta fins a Amsterdam, a l’aeroport de Schiphol o vam enllaçar amb un vol regular fins a Nairobi, a Kenia, on arribaren el dia dos de setembre.

Aeroport Jomo Kenyatta a Nairobi.

Aeroport Jomo Kenyatta a Nairobi.

Aquí vam tenir l’únic entrebanc  del viatge, no ens va vindre a rebre ningú.

No sabíem què fer, i després de tres hores de trucades creuades entre nosaltres, l’agencia Muztag a Barcelona i l’agencia Zara a Tanzània, va aparèixer un microbús carregat de turistes on volien que ens hi encabíssim amb tot el material.

Al final ho van arreglar i ens hi vam encabir en el microbús, i vam començar un viatge ple d’incerteses, no sabíem qui ens portava ni si faríem cap a on havíem d’anar.

Pas fronterer a Kenia.

Pas fronterer a Kenia.

Pas fronterer a Tanzània.

Pas fronterer a Tanzània.

Vam recórrer els 160 quilòmetres fins a la frontera entre Kenia i Tanzània, creuant-la pel pas fronterer de Namanga.

Després de fer llargues cues i tramitar els visats a un costat i l’altre de la frontera viatgem fins a Moshi, fins a l’hotel Springlands, havíem fet 350 quilòmetres en unes dotze hores.

Primera vista del Kilimanjaro des de l’hotel a Moshi.

Primera vista del Kilimanjaro des de l’hotel a Moshi.

Una vegada instal·lats a l’hotel es van presentar els responsables de l’agència Zara, demanat disculpes per la descoordinació i ens conviden a un berenar de benvinguda i a sopar la primera nit.

Al berenar ens presenten el guia de l’expedició el Sr. Gody i el guia traductor d’espanyol el Sr. Ezequiel, que ens expliquen el programa a seguir els propers dies i que ens acompanyaran uns vint portadors, tres assistents i dos cuiners.

Per fer el Kilimanjaro primer pujarem al Meru de 4.562 metres per fer aclimatació, i per fer el Meru també primer pujarem el Little Meru de 3.801 metres.

Primera vista d'animals en estat salvatge.

Primera vista d’animals en estat salvatge.

Dia 03 de setembre de 2007.

Per fer el Meru anem primer fins Arusha National Park, pel camí tenim el primer contacte amb la natura d’aquesta contrada, uns boscos i unes prades verdes, on podem contemplar els primers animals en estat salvatge.

Ngongongare Gate porta d’entrada a l’Arusha National Park.

Ngongongare Gate porta d’entrada a l’Arusha National Park.

L’entrada al parc la fem per Ngongongare Gate, i a l’entrada mateix hi han unes oficines on hem d’inscriure’ns, al mateix temps que els guies s’encarreguen de repartir les càrregues entre els portadors.

Pesant les càrregues dels portadors.

Pesant les càrregues dels portadors.

Una vegada tots els tràmits estan fets comencem la pujada travessant la porta nomenada Momella Gate, que deu el seu nom al llac del mateix nom que es troba en aquest indret.

Per fer aquest cim, a part dels guies, també ens acompanya un Ranger que porta un fusell, això perquè travessem una zona on els animals campen lliurament i segons la situació poden ser perillosos.

Travessant la porta nomenada Momella Gate.

Travessant la porta nomenada Momella Gate.

Comencem per un camí que creua un riu i de seguida travessa uns prats on pasturen uns búfals i girafes.

Molt aviat el camí comença a pujar de valent, tenim que salvar uns 1.000 metres de desnivell, passant per boscúries frondoses i humides.

Selva en estat pur.

Selva en estat pur.

Triguem poc més de tres hores, el dia està tapat, però per uns moments i mirant en darrera podem veure al fons la imatge del Kili entre franges de núvols, una imatge espectacular.

Espectacular vista del Kilimanjaro.

Espectacular vista del Kilimanjaro.

Al arribar al refugi de Miriakamba a 2.514 metres, primer ens instal·lem i tot seguit anem al menjador on ens ofereixen begudes calentes i crispetes.

Sopant al refugi de Miriakamba.

Sopant al refugi de Miriakamba.

Refugi de Miriakamba a 2.514 metres.

Refugi de Miriakamba a 2.514 metres.

Dia 04 de setembre de 2007.

Al dia següent tot travessant la selva tropical pugem fins el refugi Saddle a 3.580 metres, salvant més de mil metres de desnivell.

Travessant la selva tropical.

Travessant la selva tropical.

El camí està força arranjat amb esgraons i troncs de fusta, cosa que agraïm

ja que el terreny és humit i amb la inclinació fora molt lliscós i difícil de fer.

El bosc és molt humit ja que ens trobem al que la gent del país anomena “rain forest”, bosc de pluja, ja que les pluges i les boires carregades d’aigua s’encarreguen de la humitat.

Travessant el rainforest, boscos de pluja.

Travessant el rainforest, boscos de pluja.

Passats els 3.000 metres el bosc canvia i es torna més sec.

Passats els 3.000 metres el bosc canvia i es torna més sec.

Hem entrat a la zona de calor (heat zone).

Arribant al refugi Saddle a 3.580 metres.

Arribant al refugi Saddle a 3.580 metres.

Triguem unes tres hores en pujar, descansem una mica i a la tarda, de cara a la aclimatació, pugem al cim del Little Meru de 3.801 metres.

Lobèlies africanes de pètals blaus (lobelia deckenii).

Lobèlies africanes de pètals blaus (lobelia deckenii).

Pujant al Little Meru.

Pujant al Little Meru.

No estem ni una hora que ja som dalt del cim, felicitacions, fotos i cants d’alegria per haver fet el primer cim de l’expedició.

Little Meru 3.801 m.

Little Meru 3.801 m.

La baixada la fem en poc més de mitja hora.

Al refugi aviat a sopar i a dormir ben d’hora que demà la primera part de l’ascensió al Meru es fa de nit.

Dia 05 de setembre de 2007.

Primeres llums pujant al Meru.

Primeres llums pujant al Meru.

Ens llevem quan encara no és mitja nit, mengem una mica i a dos quarts d’una de la matinada sortim del refugi direcció al Meru.

Crestejant amb les primeres llums.

Crestejant amb les primeres llums.

Quan son un quart de tres de la matinada trepitgem el cim del Rhino Point, un cim de 3.800 metres, continuem pujant per la carena gairebé a les fosques, il·luminats pels nostres frontals.

Cim del Meru tapat per les boires matinals.

Cim del Meru tapat per les boires matinals.

De mica en mica l’alçada es fa notar, però poc a poc anem superant les dificultats, i com qui no vol la cosa el dia es va aclarint, els primers rajos de sol comencen a il·luminar i podem contemplar un mar de núvols als nostres peus, metres pugem una mica en mig de la boira persistent.

Meru o Socialist Peak 4.562 metres.

Meru o Socialist Peak 4.562 metres.

A tres quarts de vuit del matí assolim el cim del Meru o Socialist Peak, som a 4.562 metres.

Baixant del Meru que veiem al fons a l’esquerra.

Baixant del Meru que veiem al fons a l’esquerra.

Una vegada fetes les fotos de rigor, les felicitacions i els cants, comencem a davallar pel mateix camí de pujada, però veient que no havíem vist a la pujada, la cresta pedregosa, les empinades vessants i parets del volcà, el con de cendra (ash cone), etc.

El con de cendra (ash cone).

El con de cendra (ash cone).

Camí polsos arribant al Rhino Point.

Camí polsos arribant al Rhino Point.

Rhino Point 3.800 m.

Rhino Point 3.800 m.

Al arribar al refugi de Saddle descansem, mengem una mica i recollim tot, ja que continuem baixant fins el refugi de Miriakamba, descendit 2.048 metres en aquesta jornada.

Els portadors al refugi de Miriakamba.

Els portadors al refugi de Miriakamba.

Dia 06 de setembre de 2007.

Al dia següent abans de baixar fins l’entrada del parc, els portadors volien cobrar, però no eren els tractes per la qual cosa el hi vam dir que cobrarien al final del camí.

Travessant un petit riuet.

Travessant un petit riuet.

Després de les discordances vam començar a baixar fins a l’entrada del parc.

El guia pagant als portadors.

El guia pagant als portadors.

Al arribar descansem i després dels tràmits de pagar els guies, ranger i portadors, ens fan entrega de diplomes amb el nostre nom, fent oficial la nostra conquesta del mont Meru.

Entrega de diplomes oficials de l’ascensió al mont Meru.

Entrega de diplomes oficials de l’ascensió al mont Meru.

Després de tots el tràmits oficials, ens venen a buscar i anem a dormir a la ciutat de Moshi.

Cantonada a la ciutat de Moshi.

Cantonada a la ciutat de Moshi.

La ciutat de Moshi és la tercera ciutat més gran de Tanzània, amb 144.000 habitants, després de Dar Es Salaam la capital, i d’Arusha.

Estació d’autobusos a la ciutat de Moshi.

Estació d’autobusos a la ciutat de Moshi.

Dia 07 de setembre de 2007.

Avui sortim amb un microbús de Moshi en direcció del Parc Nacional del Kilimanjaro, per començar l’ascensió  al Kilimanjaro.

La prominència del Kilimanjaro, desnivell mínim que hauríem de descendir des de el cim per arribar a un altra muntanya més alta, és de 5.885 metres, estant la quarta muntanya més prominent del mont, darrera de l’Everest, de l’Aconcagua i del McKinley.

El Kilimanjaro té un desnivell, des de la seva base a la vall del Rift, fins a la seu cim el Uhuru Peak, de 4.600 metres, el que ho converteix en el pic aïllat més alt del mont.

Impatiens Kilimanjari de color vermell viu, flor que és símbol del parc.

Impatiens Kilimanjari de color vermell viu, flor que és símbol del parc.

L’origen de la paraula Kilimanjaro no està clar.

Podria venir de la llengua Swahili volent dir Muntanya sagrada, o una barreja del Swahili Kiliman (mlima), i el Chagga Jaro (njaro), volent dir Muntanya de les caravanes, referint-se a que les caravanes prenien aquesta muntanya com a referència.

Arribada al Parc Nacional del Kilimanjaro.

Arribada al Parc Nacional del Kilimanjaro.

La ruta per la que ascendirem nosaltres és la ruta Marangu, també coneguda popularment com a ruta Coca-cola o ruta turística, degut a que és possible trobar xocolatines i refrescos en tot el seu recorregut.

Selecció dels portadors per les diferents expedicions.

Selecció dels portadors per les diferents expedicions.

SONY DSCLlargues esperes per aconseguir els permissos.

SONY DSCLlargues esperes per aconseguir els permissos.

Una vegada tenim tots els permisos comencem l’ascensió del nostre cim travessant la porta Marangu, ens trobem a 1.970 metres.

Entrada al parc per la porta Marangu.

Entrada al parc per la porta Marangu.

Passem per la rainforest zone, amb un terra vermellós.

Passem per la rainforest zone, amb un terra vermellós.

Exemplar dels petits camaleons que haviten aquesta zona.

Exemplar dels petits camaleons que haviten aquesta zona.

Tornem a travessar la selva tropical, potser la part més bonica de l’ascensió, en la que podem veure i es troba la major part de la fauna del Kilimanjaro, aus, primats i tot tipus de flora.

Hi ha llocs preparats per dinar.

Hi ha llocs preparats per dinar.

L'espectacle està garantit.

L’espectacle està garantit.

El camí es fa poc a poc i gaudint de tot el que ens envolta, i d’aquesta manera arribem al següent refugi, al Mandara Hut a 2.720 metres.

Arribant al Mandara Hut a 2.720 metres.

Arribant al Mandara Hut a 2.720 metres.

El Mandara Hut consta d’un conjunt de casetes de fusta, una més gran que fa les funcions de menjador, i d’altres més petites amb capacitat per a sis o vuit persones amb lliteres.

Veí del campament.

Veí del campament.

Dia 08 de setembre de 2007.

Al dia següent comencem a caminar més aviat, i quan portem una hora aproximadament, els guies ens diuen que si volem fer una petita desviació podem anar fins el crater del volcà Maundi, els hi diem que si i ens hi acostem.

Crater del volcà Maundi.

Crater del volcà Maundi.

Des de la bora del crater podem contemplar per primera vegada el volcà Kibo, el nostre objectiu tot i que una mica lluny encara, i el Mawenzi una mica més a prop.

El volcà Kibo a l'esquerra i el Mawenzi a la dreta.

El volcà Kibo a l’esquerra i el Mawenzi a la dreta.

Poc més endavant entrem a la zona seca o Heat zone.

Els portadors es guanyen bé el seu jornal.

Els portadors es guanyen bé el seu jornal.

El camí continua estant perfectament fressat i no fa gaire pujada, tot i que és llarg, ja que hem de fer uns dotze quilòmetres i un desnivell de mil metres.

Aturada per dinar.

Aturada per dinar.

Petit habitant d'aquests prats alpins.

Petit habitant d’aquests prats alpins.

A partir d’aquí ja comencem a trobar gent amb mal d’alçada que la baixen amb unes lliteres amb rodes i rodejades de portadors que les baixen a la carrera, nosaltres anem Pole – Pole, que vol dir poa a poc.

Hi ha moments que la realitat es fa present.

Hi ha moments que la realitat es fa present.

El corb de coll blanc (Corvus albicollis) endèmic del sud i est de l'Àfrica.

El corb de coll blanc (Corvus albicollis) endèmic del sud i est de l’Àfrica.

Lobèlies de pètals blaus.

Lobèlies de pètals blaus.

A mitja tarda arribem al refugi Horombo a 3.720 metres.

Arribant al Horombo Hut.

Arribant al Horombo Hut.

El conjunt de casetes de fusta del refugi Horombo és mol similar al del Mandara.

Aquest refugi es fa servir tant de pujada com de baixada, per això és molt més gran que els altres refugis, per encabir-hi a la gent que puja com a la que baixa.

Senecis gegants del Kilimanjaro.

Senecis gegants del Kilimanjaro.

Dia 09 de setembre de 2007.

El següent dia el fem servir per fer aclimatació, pugem tranquil·lament, després d’esmorzar, fins una alçada de 4.042 metres, a un lloc anomenat Zebra Rocks.

Zebra Rocks a 4.042m.

Zebra Rocks a 4.042m.

Més tard pugem una mica més, fins els 4.100 metres, a on podem contemplar els volcans Kibo i Mawenzi, i també tot el recorregut que farem a l’endemà.

El volcà Kibo de 5.862m.

El volcà Kibo de 5.862m.

El volcà Mawenzi de 5.149m.

El volcà Mawenzi de 5.149m.

Tornem a baixar fins el Horombo Hut a sopar i dormir.

Com que és una jornada de descans pels portadors, ens regalen un concert de cants dels país a capela, al mateix temps que els acompanyen amb danses al compàs de les cançons.

Els nostres portadors donant-nos un concert de cançons i balls.

Els nostres portadors donant-nos un concert de cançons i balls.

Dia 10 de setembre de 2007.

Bonica vista del volcà Kibo.

Bonica vista del volcà Kibo.

Avui ens llevem d’hora i després d’esmorzar comencem a caminar amb intenció d’arribar a dormir al refugi Kibo, a 4.700 metres, la qual cosa vol dir que farem mil metres de desnivell i uns deu quilòmetres.

El recorregut entre els dos refugis passa per l’altiplà que hi ha entre els volcans Kibo i Mawenzi, que es troba a més de 4.500 metres d’altitud.

Per fer aquest recorregut hi ha dues rutes, l’alta i la baixa. L’alta més pedregosa i feixuga, que passa més a prop del Mawenzi, i la baixa que passa més a l’esquerra segons pugem, i que és un camí més còmode, aquest darrer és el que nosaltres seguim.

Últim lloc on es troba aigua per aquesta ruta.

Últim lloc on es troba aigua per aquesta ruta.

Quan som a 4.130 metres passem per un lloc anomenat Last Water Point, el darrer punt d’aigua, aquí fem una parada i aprofitem per menjar i hidratar-nos una mica mentre veiem passa els portadors carregant grans i pesats embalums.

En el dia d’avui passem per una zona semi desèrtica, on al de dia la temperatura pot ser molt alta i a les nits tot el contrari.

Zona totalment desèrtica.

Zona totalment desèrtica.

La part més dura del camí serà aclimatar-se bé, acostumar-se a la falta d’oxigen que ja es fa notar, per això és molt important caminar a poc a poc i hidratar-se correctament.

Arribant al refugi Kibo a 4.770 metres.

Arribant al refugi Kibo a 4.770 metres.

Espectacular vista del Mawenzi des de el refugi Kibo.

Espectacular vista del Mawenzi des de el refugi Kibo.

Sobre les dues de la tarda arribem als 4.700 metres, on es troba el refugi Kibo, i ens instal·lem en una de les habitacions que té.

Descansem i preparem l’equip per atacar el cim, sobre les cinc de la tarda sopem i després a dormir una mica fins a dos quarts d’onze de la nit.

D'esquerra a dreta, els tres assistents, el guia de parla castellana i el guia de l’expedició al refugi Kibo.

D’esquerra a dreta, els tres assistents, el guia de parla castellana i el guia de l’expedició al refugi Kibo.

A dos quarts d’onze de la nit ens llevem, esmorzem una mica, ens preparem i sobre un quart de dotze de la nit sortim del refugi.

Comencem a caminar tan sols il·luminats per la llum dels nostres frontals, poc a poc i un darrera l’altre precedits pel guia que ens porta pel bon camí.

El camí ja no és com el que uneix els refugis, és menys traçat i més pedregós.

De mica en mica passa el temps, arribem a un punt anomenat Cova de Hans Meyer, és una balma on van fer nit els primers conqueridors del Kilimanjaro.

Cova de Hans Meyer.

Cova de Hans Meyer.

Fem una petita parada, però curta, fa fred i no ve de gust estar parats.

A partir d’aquest punt el camí zigzagueja per superar una inclinada tartera que fa més dura l’ascensió, però poc a poc arribem al fina d’aquesta dura pujada, per l’erosió del terreny i per l’alçada, i sobre les cinc del matí arribem al Gilman’s Point, som a 5.681 metres.

Gilman’s Point a 5.681 metres.

Gilman’s Point a 5.681 metres.

Ens felicitem, em arribat a un dels punts mítics del Kilimanjaro, som en una de les puntes del crater del volcà, però encara ens queda un bon tros per arribar a la punta més alta, al Uhuru Peak.

El camí ara és més suau, però encara hem de superar més de dos-cents metres de desnivell, resseguir una carena que voreja el crater anomenat Reusch i passar per la zona de les neus eternes del Kili, però en unes dues hores ho fem.

Poc més en davant passem per un altre punta anomenada Stella Point, a 5.756 metres, punta que es troba al mig de la carena.

Mentre fem aquest últim esforç, surt el Sol i ens regala unes vistes impressionats pintant de color rosat les parets de glaç que tenim al davant.

Primeres llums sobre les Neus del Kilimanjaro.

Primeres llums sobre les Neus del Kilimanjaro.

Poc abans d’arribar al cim passem per una zona de petits penitents formats pel fred i el vent.

Petits Penitents abans d’arribar al cim del Uhuru.

Petits Penitents abans d’arribar al cim del Uhuru.

Avui onze de setembre de 2007 i quan son quarts de vuit del matí som dalt del cim del Uhuru Peak, sostre del continent d’Àfrica.

Uhuru Peak a 5895 metres, cim principal del Kilimanjaro i sostre d’Àfrica.

Uhuru Peak a 5895 metres, cim principal del Kilimanjaro i sostre d’Àfrica.

Crits i llàgrimes d’alegria tot es barreja, ens fem les fotos de rigor i celebrem la Diada de Catalunya desplegant senyeres i cantant l’himne dels Segadors.

Crater Reusch del volcà Kibo al Kilimanjaro.

Crater Reusch del volcà Kibo al Kilimanjaro.

Després de les felicitacions i abraçades comencem a desfer el camí de pujada, tornem pel mateix lloc per on hem pujat, desfem els cinc quilòmetres de pujada i els 1.195 metres de desnivell fins el refugi Kibo.

Darrera les parets de glaç podem veure la figura del volcà Shira.

Darrera les parets de glaç podem veure la figura del volcà Shira.

Forta baixada fins el refugi Kibo el qual veiem al fons.

Forta baixada fins el refugi Kibo el qual veiem al fons.

Al refugi una parada per descansar, menjar una mica i continuem camí de baixada, avui la jornada és molt llarga ja que baixem fins el refugi Horombo a dormir, encara ens queden quinze quilòmetres i mil metres més de desnivell.

Baixant el llarg camí fins el refugi Horombo amb el Mawenzi al fons.

Baixant el llarg camí fins el refugi Horombo amb el Mawenzi al fons.

Dia dotze de setembre de 2007.

Avui abans de començar a caminar els guies i els portadors ens fan una manifestació de cants i balls com a felicitació per haver aconseguit el cim.

Aquesta jornada també és llarga ja que baixem fins al punt d’inici, passant primer pel refugi Mandara i fins a la porta Marangu, fem uns dinou quilòmetres i mil vuit-cents metres de desnivell.

Al refugi Mandara parem a descansar i al mateix temps s’aprofita per pagar les propines a tots els col·laboradors, des de els guies fins als portadors, d’aquesta manera ells al arriba a baix ja poden marxar i no cal que ens esperin.

Curiositats de la natura.

Curiositats de la natura.

Mapa de la zona.

Mapa de la zona.

A l’entra del parc tornem a agafar un autobús que ens porta fins l’hotel Springlands a Moshi.

A la nit sopar de celebració, cants cava i xerinola, mentre els guies ens reparteixen uns diplomes que acrediten que hem pujat al Uhuru Peak uns i al Gilman’s Point d’altres.

Entrega de diplomes a l’hotel Springlands a Moshi.

Entrega de diplomes a l’hotel Springlands a Moshi.

Celebracions pel èxit aconseguit per l’expedició.

Celebracions pel èxit aconseguit per l’expedició.

Els quatre dies següents els dediquem a fer turisme de safari fotogràfic pels quatre grans parcs del nord de Tanzània.

El Lake Manyara National Park que es troba a la vall del Rift, amb búfals, elefants, hipopòtams,  lleons que pugen als arbres, i multitud d’aus.

Lleona dormint dalt d’un arbre..

Lleona dormint dalt d’un arbre..

El Serengueti National Park, plana immensa plena de tot tipus d’animals com les zebres i nyus que fan les famoses migracions.

Nyus anat un darrera l’altre en busca de menjar.

Nyus anat un darrera l’altre en busca de menjar.

El Ngorongoro Conservation Area, crater que conté al seu interior un ecosistema únic al mon.

Família d’elefants.

Família d’elefants.

El Tarangire National Park, molt famós pels Baobabs gegants i per la gran quantitat d’elefants que hi conté.

Baobabs, Arbre de la Vida, arriben a viure més de cinc mil anys i poden emmagatzemar dintre seu fins a cent mil litres d’aigua.

Baobabs, Arbre de la Vida, arriben a viure més de cinc mil anys i poden emmagatzemar dintre seu fins a cent mil litres d’aigua.

També visitem un poblat Massai en el que ens reben amb cants i danses típiques d’aquestes tribus; i la zona d’Olduvai, amb jaciments arqueològics i paleontològics, també es coneix oficiosament com el bressol de la humanitat pels les restes trobades d’homínids de més de dos milions d’anys.

Danses rituals Massais.

Danses rituals Massais.

Zona d’Olduvai, amb jaciments arqueològics i paleontològics.

Zona d’Olduvai, amb jaciments arqueològics i paleontològics.

El dia disset de setembre , al vespre, agafem un vol que ens porta fins al aeroport de Barcelona, al qual hi arribem el dia divuit, i on ens retrobem amb amics i família, donant per acabada l’expedició.

Tots els membres de l'expedició.

Tots els membres de l’expedició.

Montardo 2.833 m. (per la pressa de Cavallers).

Montardo 2.833 m. (per la pressa de Cavallers).

 

Localització: Parc Nacional Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

 

Data: Divendres 26 i dissabte 27 d’agost de 2016.

 

Participants (2): Tatiana Stúpina i Pere López.

 

Inici: Pàrquing embassament de Cavallers.

 

Final: Pàrquing embassament de Cavallers.

 

Final: Pàrquing embassament de Cavallers.

 

Circular: No.

 

Temps real: 09:40 hores.

 

Temps total: 11:25 hores.

 

Desnivell: 1.050 metres.

 

Desnivell acumulat: 1.120 metres.

 

Distància: 19,3 quilòmetres.

 

Dificultat: Moderada.

 

Pressa de l'estany de Cavallers.

Pressa de l’estany de Cavallers.

El divendres 26 d’agost de 2016 sortim de casa sobre les quatre de la tarda, arribem al segon pàrquing sota la pressa de l’estany de Cavallers, quan son les set passades del vespre.

 

Ales 07:15 hores comencem a caminar remuntant un caminet fins la part superior de la pressa, tenim la intenció d’arribar a dormir al refugi de Ventosa i Calvell abans de que es faci nit fosca.

 

Camí que boreja l'estany de Cavallers.

Camí que boreja l’estany de Cavallers.

 

Una vegada dalt de la pressa el camí continua recte, vorejant l’estany, i quan es supera, el camí puja una mica fins arribar als plans o pleta de Riumalo.

 

Tot el camí està senyalat amb fites i unes estaques amb la part de dalt pintada de groc.

 

Vista de l'estany de Cavallers.

Vista de l’estany de Cavallers.

 

Arribats als plans trobem un pal indicador que assenyala el camí cap a l’esquerra, que una vegada passat un pont el camí gira cap a la dreta, mentre que cap a l‘esquerra ens portaria pel barranc de Malavessina en direcció als Besiberris, al mateix temps podem veure el Besiberri Nord al fons del barranc.

 

Inici de la Pleta de Riumalo amb el barranc de Malavessina i Besiberri Nord al fons.

Inici de la Pleta de Riumalo amb el barranc de Malavessina i Besiberri Nord al fons.

 

Passant l'última palanca i Llastres de la Morta al fons.

Passant l’última palanca i Llastres de la Morta al fons.

 

El camí serpenteja entre aiguamolls i rierols, els quals es salven amb unes palanques o passarel·les de fusta.

 

Al final de la pleta de Riumalo trobem un paredó, es tracta de les Llastres de la Morta, és una paret de pedres arrodonides que es supera fent grans llaçades en ziga-zagues.

 

Pujant per les Llastres de la Morta.

Pujant per les Llastres de la Morta.

 

Al cap d’amunt el camí gira en direcció est i ens porta directament fins el refugi, al qual arribem quan son les 21:20 hores, just abans de que es faci nit fosca, tal com volíem, però això ens a costat forçar el pas de valent, doncs hem fet dues hores i cinc minuts, quan normalment es triga dos hores i trenta minuts.

 

Arribant al refugi Ventosa i Calvell.

Arribant al refugi Ventosa i Calvell.

 

Al arribar al refugi sopem el que portem nosaltres ja que l’hora del sopar al refugi és de set a vuit del vespre.

 

A les deu de la nit tanquen els llums del refugi, poc més tard ens anem a dormir fins a l’endemà que entre set i vuit del matí donen l’esmorzar.

 

Esmorzem i quan son les 08:20 hores sortim del refugi i comencem a caminar en direcció al Montardo.

 

Vista de l'estany Negre des de el refugi Ventosa i Calvell.

Vista de l’estany Negre des de el refugi Ventosa i Calvell.

Als peus del refugi tenim l’estany Negre, dit així pel color fosc de les seves aigües, doncs és un estany estret i d’una fondària de quaranta metres.

 

Petit estany que trobem a ma esquerra amb el Montardo al fons a l'esquerra.

Petit estany que trobem a ma esquerra amb el Montardo al fons a l’esquerra.

El camí puja sempre en direcció nord, fent petites llaçades per anar sortejant un reguitzell d’estanys i bassots, una desena a tocar del camí, però a la bora i rodalies més d’una trentena.

 

Agulles de Travessany amb el cim de Travessany a l'esquerra.

Agulles de Travessany amb el cim de Travessany a l’esquerra.

Sobre el refugi i a ma dreta tenim les impressionants Agulles de Travessany, amb el pic de Travessany de 2.754 metres.

 

Estany de Travessany amb els Besiberris, Punta d'Harlé, Pa de Sucre i Tumenèia, d'esquerra a dreta.

Estany de Travessany amb els Besiberris, Punta d’Harlé, Pa de Sucre i Tumenèia, d’esquerra a dreta.

 

Creuament de camins.

Creuament de camins.

 

Petits estanys amb el Tuc de la Ribereta a l'esquerra i el Tuc deth Cap deth Pòrt a la dreta.

Petits estanys amb el Tuc de la Ribereta a l’esquerra i el Tuc deth Cap deth Pòrt a la dreta.

 

Estany de Mangades.

Estany de Mangades.

 

Estany de Monges amb el tuc de Monges al centre.

Estany de Monges amb el tuc de Monges al centre.

A mida que anem pujant el primer estany que trobem es troba a l’esquerra i és l’estany de Travessany, més tar i més amunt trobem l’estany de Mangades, i tot seguit l’estany de Monges, el més gran de tots els que trobarem, entre mig de els estanys també anem trobant un seguit de bassots, uns més secs i d’altres amb aigua.

 

Estany de Monges, a l'esquerra el coll de Güellcrestada i al seu damunt el petit Montardo amb el Montardo al darrera.

Estany de Monges, a l’esquerra el coll de Güellcrestada i al seu damunt el petit Montardo amb el Montardo al darrera.

 

Una vegada superat l’estany de Monges arribem al coll de Crestada, Güellcrestada, o també dit Port de Collcrestada i que està a una alçada de 2.425 metres.

 

Al coll arribem quan son les 09:50 hores, portem una hora i mitja caminant, però tot contemplant el meravellós paisatge i fent fotos, els temps ens ha passat volant.

 

El camí no arriba ben bé al coll, passa una mica per sobre d’aquest.

 

Arribats a aquest punt el camí gira cap a la dreta en direcció est, trobem un pal indicador que dirigeix cap el refugi de Colomers, però pocs metres més endavant trobem un altre pal indicador que ens diu que cap a l’esquerra i amunt el Montardo.

 

Deixant al darrera el coll de Güellcrestada i Montardo al fons a l'esquerra.

Deixant al darrera el coll de Güellcrestada i Montardo al fons a l’esquerra.

 

A partir d’aquí el camí no més està senyalat amb fites, però la traça continua sent molt bona, tenim poc més de tres-cents metres de desnivell per superar.

 

Montardo Petit a l'esquerra i Montardo a la dreta.

Montardo Petit a l’esquerra i Montardo a la dreta.

El camí s’enfila fort amunt fins arribar al coll de Montardo, coll que separa a l’esquerra el Petit Montardo, i a la dreta el Montardo.

 

Arribant al coll de Montardo.

Arribant al coll de Montardo.

 

Coll de Montardo.

Coll de Montardo.

 

Petit estany de Montardo.

Petit estany de Montardo.

 

Arribant al Montardo.

Arribant al Montardo.

 

Seguim cap a la dreta també per forta pujada i quan son les 11:10 hores ja som al cim.

 

Montardo 2.833 metres, cim emblemàtic de la Vall d'Aran, i vall d’Arties als nostres peus.

Montardo 2.833 metres, cim emblemàtic de la Vall d’Aran, i vall d’Arties als nostres peus.

El Montardo tot i la seva alçada, 2.833 metres, és potser el cim del Pirineu amb millor vista de tots els grans cims.

 

Estany deth Cap deth Pòrt, el de la Restanca, el de Mar i e de Rius, amb el Besiberri Nord a l'esquerra i la Maladeta al fons.

Estany deth Cap deth Pòrt, el de la Restanca, el de Mar i e de Rius, amb el Besiberri Nord a l’esquerra i la Maladeta al fons.

 

Es podria dir que podem contemplar més de la mitat de tot el Pirineu.

 

Massís dels Besiberris.

Massís dels Besiberris.

Tenim a tocar la serra de Tumenèia, amb els seus cims de Tumenèia, Pa de Sucre, la Punta Harlé i els Besiberris al darrera, amb la Punta Alta de Comalesbienes a l’esquerra i entre mig l’estany de Cavallers.

 

Una mica més enllà i cap a la dreta trobem l’estany de Mar, amb la seva característica illa al mig.

 

Darrera podem veure el massís de la Maladeta, amb l’imponent l’Aneto al mig, una mica més a la dreta el Perdiguero i el Cabrioules.

 

Tot el Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici gairebé al complert.

Tot el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici gairebé al complert.

Si anem girant podem contemplar una corrua de cims, molts d’ells que s’hi acosten als tres mil metres, fins arribar al massís de la Pica d’Estats, i una mica més a prop tots els cims del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, tancant el cercle.

 

La Pica d'Estats al fons a la dreta.

La Pica d’Estats al fons a la dreta.

 

Punta del Tumenèia a la dreta, Pa de Sucre al centre i Punta d'Harlé a l'esquerra.

Punta del Tumenèia a la dreta, Pa de Sucre al centre i Punta d’Harlé a l’esquerra.

Quan son les 11:30 hores comencem a davallar pel mateix camí de pujada.

 

Remullant els peus a l'estany de Monges.

Remullant els peus a l’estany de Monges.

Al arribar a l’estany de Monges fem un descans, mengem una mica i refresquem els peus a les tranquil·les aigües de l’estany.

 

Bonica panoràmica de l'estany de Travessany amb els Besiberris al fons.

Bonica panoràmica de l’estany de Travessany amb els Besiberris al fons.

Continuem davallant i quan son les 14:35 hores arribem al refugi.

 

ascada a les Llastres de la Morta.

ascada a les Llastres de la Morta.

 

Descansem una mica, recollim el material que havíem deixat, i quan son les 15:05 hores tornem a davallar ara ja fins el cotxe, al qual arribem quan son les 17:40 hores.

 

Groselles trobades pel camí.

Groselles trobades pel camí.

 

La ruta que hem fet no és difícil, però la pujada de les Llastres de la Morta, i la pujada final des de el coll de Güellcrestada al cim, son força feixugues.

 

La ruta és molt concorreguda ja que forma part del recorregut dels Carros de Foc, forma part de les etapes entre els refugis de Colomers, la Restanca i el Ventosa i Calvell.

 

Mapa de la zona.

Mapa de la zona.

 

El Meandre de Flix i el Camí de Sirga fins Móra d’Ebre

Bonica ruta, no gaire exigent físicament, però una mica complicada. El track i el GPS ens seran de molta ajuda per gaudir d’aquest recorregut, que sempre a ran de la riba del riu Ebre, ens ofereix fantàstiques vistes del riu i del bosc de ribera, al mateix temps que les cicatrius de la Batalla de l’Ebre, es fan evidents en diferents punts de la ruta. És pràcticament ciclable al 100%, depenent de les condicions físiques de cadascú i de l’experiència en aquest esport, però la major part transcorre per camins agraris amples i fins i tot asfaltats.

Sortirem del polígon industrial de Flix, que trobem un cop passada la presa de l’embassament, tot seguint la C-12 en direcció a Maials i Lleida. Un monument i una placa metàl·lica ens expliquen la significació d’aquest indret en la Guerra Civil. Anem seguint un camí de passeig que va paral·lel a la carretera i per la vora del riu.

00

Panells explicatius en el punt de sortida

El camí ens porta a la carretera C-233, just davant d’una àrea de servei. Agafem la carretera a la dreta i la seguim uns metres fins arribar a un trencall, a l’entrada del que trobem un panell explicatiu del camí de l’Aumaec, el camí que rodeja el Meandre de Flix per la seva riba esquerra.

02

Panell explicatiu de la biodiversitat del Camí de l’Aumaec

Ara només ens cal seguir la ben treballada ruta, que ens proporciona variat terreny de rodadura, però sempre ciclable, protegit per baranes de troncs. Aquest camí espectacular, ens proporciona vistes excepcionals del riu, però també transcorre per un paratge natural de vegetació de ribera amb raconades de gran bellesa.

03

04

05

06

Una vegada hem completat el Meandre, arribem al Pas de Barca de Flix. Fins aquí hem fet un curt recorregut que fins i tot es pot fer a peu, amb poc desnivell i de poca dificultat i que, donat el cas, ens permetria acabar aquí l’excursió tot travessant el pas de barca i retornant al nostre punt d’inici un cop hem travessat el poble.

07

Pas de Barcs de Flix

En el nostre cas cal seguir ruta i ho fem deixant el camí ample que surt del transbordador i seguim recte, aigues avall, enmig del canyissar de ribera, per un sender ample però menys trillat, fins arribar a un camp de conreu abandonat, que travessem per trobar a l’altra banda un camí de servei dels conreus de fruiters, que seguim a la dreta tot planejant. No oblidem que estem en terreny privat i que cal ser MOLT RESPECTUÓS amb els arbres, la fruita i els conreus. Anirem enllaçant pistes i camins, fins que en franca baixada arribarem al camí principal.

08

En terme de Vinebre, ja veiem la central nuclear

Seguint el camí, arribarem a un mas senyorial, d’aspecte sumptuós a pesar de que avui està en ruïnes, es tracta del Mas del Compte, com el seu nom indica un espectacular mas d’un noble, amo i senyos d’aquestes contrades. Val la pena visitar-lo per fer-nos càrrec de la distància que separava abans aquests móns tant dispars. Des d’aquest sector, ja podem veure el poble d’Ascó.

09

Mas del Compte

10

Ascó

Seguirem camí avall fins que un trencall a la dreta ens permet apropar-nos a l’assut de la central. Des d’aquí seguim vora el riu, aigües avall fins passar sota el pont, per girar després a l’esquerra i pujar a la carretera. Tot aquest tram roda per dins d’un bell bosc de ribera que val la pena de contemplar.

11

Camí i bosc de ribera

Arribats a la carretera, la seguim per tal d’atènyer la passera que ens permet de travessar el pont per tal de poder entrar al poble d’Ascó.

12

Pont sobre el riu Ebre a Ascó

Travessem tot el poble i sortim per la carretera de Camposines, però al primer tomb, agafem un camí senyalitzat que ens apropa al riu, es tracta d’un camí ample, molt ben treballat i senyalitzat, al llarg del qual trobarem diferents indicacions que ens apropen a construccions de la Guerra Civil, amb els seus panells explicatius. Les vistes sobre el riu es multipliquen.

13

Riu Ebre

Anem entre la via del tren i el riu, tot buscant el Pas de l’Ase.

14

Edificació ferroviaria, que mostra els impactes dels trets de la Batalla de l’Ebre

Arribem al final de la Pista, on un sender que comença amb unes escales, mostra la senyalització que ens certifica el nostre camí. En aquest tram del Pas de l’Ase, el camí costerut, estret i pedregós es mostra més tecnic i dependrà de la tècnica i valentia de cadascú. És un tram aeri i de gran bellesa, on potser és millor prioritzar la contemplació del paisatge.

15

16

17

Una brusca baixada, ens porta a una pista ja més planera i agradable, que ens porta a l’antiga estació de Garcia. Seguim en direcció a Móra d’Ebre.

18

Tota la ruta transcorre molt propera al riu i ens ofereix paratges molt curiosos i molt bells.

19

Finalment, arribarem al Nàutic i seguidament a la Plaça de Baix, on està ubicat l’ajuntament de Móra d’Ebre.

20

Plaça de Baix i Ajuntament de Móra d’Ebre

En definitiva, es tracta d’una pedalada molt variada, ideal per gaudir d’aquest paisatge únic sense patir excessivament. Si algú vol allargar-la, és força interessant de fer-ho des de Ribarroja i tot passant per la Illa de Sebes i el Mas del Director, una reserva natural de gran importància biològica.

Si voleu podeu baixar-vos el TRACK .

Mytikas 2.918 m.

Mytikas 2.918 m.

País: Grècia.

Data: 17 i 18 de juliol de 2.016.

Participants (4): Joan Gassol, Montse León, Tatiana Stúpina i Pere López.

Inici: Pàrquing de Priónia.

Final: Pàrquing de Priónia.

Circular: No.

Temps real: 11:20 hores.

Temps total: 14:40 hores.

Desnivell: 1.870 metres.

Desnivell acumulat: 2.100 metres.

Distància: 18.0 quilòmetres.

Dificultat: Difícil.

Vista del massís de l’Olimp des del poble de Panteleimonas.

Vista del massís de l’Olimp des del poble de Panteleimonas.

El dia 16 de juliol de 2016 ens agafem un vol que ens porta des de Barcelona a Atenes.

Arribem quan son a prop de les tres de la tarda.

Després de trobar el cotxe adequat que ja teníem llogat, iniciem el viatge per carretera, en direcció nord, de poc més de quatre-cents quilòmetres fins un llogaret anomenat Panteleimonas, un poble molt maco de muntanya, que es troba a uns 25 quilòmetres de Litójoro, últim poble abans de pujar al nostre cim, el Mytikas.

Cim del Mytikas de 2.918 metres.

Cim del Mytikas de 2.918 metres.

El Mytikas és el cim més alt de Grècia, i es troba al massís de l’Olimp, a la serralada dels Balcans.

El nom de Mytikas vol dir “Nas”, té 2.918 metres i és un dels cims més alts d’Europa en termes de prominència.

En topografia, la prominència caracteritza a l’alçada d’una muntanya per la distància vertical entre el seu cim i la més baixa línia del contorn que l’envolta, però que no conté cim més alt dintre d’ell.

El dia disset sortim de Panteleimonas i anem fins Litójoro.

Una vegada sobrepassat el poble de Litójoro hi ha una carretera que surt a l’esquerra, està indicada com a Olimp, que amb uns 18 quilòmetres de carretera de muntanya asfaltada, excepte els últims cinc-cents metres que és de terra, ens deix al pàrquing de Priónia.

El pàrquing és el final de la carretera i aquí podem trobar un bar restaurant, una font d’aigua, uns rentadors de peus i WC.

Pàrquing de Priónia.

Pàrquing de Priónia.

Quan son les 11:10 hores arribem al pàrquing, preparem tot el material i a les 11:40 hores comencem a caminar en direcció contraria a la que hem arribat.

El camí està perfectament indicat i és un camí molt ben conservat.

El camí està indicat com a “E4”.

Començament del camí E4 al pàrquing de Priónia.

Començament del camí E4 al pàrquing de Priónia.

Tot el camí fins al refugi està indicat amb senyalitzacions grogues.

El camí remunta la vall de Mavrologos.

Un dels mites grecs conta la història d’Orfeu, que afligit després de la mort de la seva dona Eurídice, va renunciar a les dones i no va reconèixer els misteris u orgies dionisíaques.

Per la falta de respecte al deu Dionís, aquest el va condemnar a mort.

L’ordre la van portar a terme les companyes de Dionís, les Menades, i les restes d’Orfeu van fer cap al riu de la vall de Mavrologos.

Els grecs diuen que amb una mica de sort, es poden escoltar els cants de les assassines d’Orfeu en aquest lloc.

El camí puja entre boscos d’avets, faigs i pins, amb força ombra.

Bonic camí entre boscos d’avets, faigs i pins, amb força ombra.

Bonic camí entre boscos d’avets, faigs i pins, amb força ombra.

Quan son les 12:15 hores creuem un barranc, el camí continua pujant i quan portem una hora caminant arribem a la font de Pigadouli.

La font té una taula i dos bancs de pedra coberts per una teulada de fusta, on aprofitem per parar, descansar i refrescants una mica.

Font de Pigadouli.

Font de Pigadouli.

Passats deu minuts continuem pujant i quan portem unes dues hores creuem un barranc de nou i parem uns tres quarts a descansar i menjar una mica, ens trobem sobre els 1.900 metres.

Creuant el barranc d’Aghirasta que vol dir Sempre Jove.

Creuant el barranc d’Aghirasta que vol dir Sempre Jove.

Continuem pujant i poc més endavant podem veure sobre nostre el refugi, encara queda una estona, i quan son les 15:35 hores hi arribem.

Arribant al refugi de Spilios Agapitos.

Arribant al refugi de Spilios Agapitos.

El refugi té una capacitat per a 110 persones i es troba sobre els 2.100 metres, rodejat d’un paratge de pins dels Balcans o pins de Bòsnia.

Al arribar al refugi, i a ma dreta, hi ha un exemplar de dues branques força espectacular.

Entrada al refugi Spilios Agapitos.

Entrada al refugi Spilios Agapitos.

Avui fem nit al refugi al qual hi havíem reservat plaça per correu electrònic.

(refugea.2100@gmail.com   Tel. 0030-23520/81800).

El refugi té el nom de Spilios Agapitos, primer president de la federació grega de muntanya, i arquitecte e enginyer del primer edifici del refugi, però també se’l  coneix per Zolota ja que des del 1954 fins el 2001 el va regentar Kostas Zolota, i des de les hores per la seva filla Maria.

El dilluns dia 18 ens llevem aviat i anem a esmorzar a l’edifici central, volem sortir el més aviat possible ja que la jornada serà llarga.

Sortint del refugi Spilios Agapitos cap el cim.

Sortint del refugi Spilios Agapitos cap el cim.

Quan son les 07:15 hores sortim del refugi en direcció nord, som tres membres del grup, ja que Montse decideix quedar-se a esperar-nos en el refugi.

El camí comença amb forta pujada durant uns cinc minuts, que és quan trobem un camí a la dreta que ens portaria al refugi C. Kakalos, al mateix temps creuem un barranc i el camí es suavitza una mica respecte a la pujada, al mateix temps que gira cap a l’esquerra.

A les 07:45 hores arribem a un collet on trobem un banc de pedra, és per seure i contemplar la vista que se’ns obre davant nostre sobre totes les muntanyes que ens envolten.

Collet on el camí gira a la dreta.

Collet on el camí gira a la dreta.

Aquí el camí gira a la dreta i s’enfila pel llom tot passant pel mig d’un preciós bosc de pins.

Ja podem veure el cim al que volem pujar, és espectacular.

Tot el camí està perfectament marcat per marques grogues del camí E4, i té una traça que no es pot perdre.

Primeres vistes del cim del Mytikas.

Primeres vistes del cim del Mytikas.

Quan son les 08:05 hores trobem un altre banc de pedra on es pot fer una aturada i contemplar el paisatge, descansem cinc minuts.

Banc de pedra on fem un glop d’aigua.

Banc de pedra on fem un glop d’aigua.

El camí continua pujant, ara ja sense bosc, i al fons podem veure un pal indicador.

Camí qDesviament cap a la punta Skala que ja veiem al fons.ue porta al refugi Y. Apostolidis.

Camí qDesviament cap a la punta Skala que ja veiem al fons.ue porta al refugi Y. Apostolidis.

En deu minuts arribem al pal que veiem, hi ha un camí que marxa a la dreta i que porta al refugi Y. Apostolidis.

Aquest camí també ens portaria al cim, però pujant per una canal molt dreta i amb un cert risc de caiguda de pedres.

Nosaltres continuem rectes en direcció a un gran coll, en aquest punt el camí gira a la dreta i amunt.

Desviament cap a la punta Skala que ja veiem al fons.

Desviament cap a la punta Skala que ja veiem al fons.

Ja veiem la punta Skala de 2.866 metres, però ens queda encara 1,5 quilòmetres, els quals els fem poc més d’una hora.

El camí  ha canviat, es tot pedruscall i la inclinació ha augmentat.

Arribant a la Punta Skala.

Arribant a la Punta Skala.

Quan son les 09:25 hores arribem a la punta Skala, descansem una mica tot contemplant el que ens queda, ja que aquí ja es veu el cim que volem fer.

Podem contemplar l’espectacular vessant nord i la no menys espectacular cresta que ens resta fins el cim.

Vista del Mytikas des de el Skala.

Vista del Mytikas des de el Skala.

El camí fins aquí ha estat còmode i fàcil, però a partir d’ara el que queda és una cresta difícil i perillosa, els grecs l’han batejada com “Kakoskala”, que vol dir “Els mals Passos”.

Per la mitologia grega l’Olimp era la llar dels deus, dels principals del Panteó grec que estava presidit per Zeus, pare dels deus i dels homes, deu dels cels i del tro.

Diuen que els deus de l’Olimp eren dotze, entre ells a Afrodita, deessa de la bellesa, de l’amor, del desig i la reproducció.

Doncs dalt del Skala vam trobar a Zeus amb el seu llamp, i a Afrodita que li feia companyia, i ens donaven la benvinguda, i la seva aprovació per trepitjar la seva llar, i trepitjar el cim més alt de l’Olimp.

Dos alpinistes disfressats de Zeus i Afrodita dalt de la Punta Skala.

Dos alpinistes disfressats de Zeus i Afrodita dalt de la Punta Skala.

Quan son les 09:35 hores comencem a anar des de el Skala al Myticas, i comencem baixant per una petita canal, per anar davallant fins un coll que talla la respiració.

Canal de sortida del Skala cap el Mytikas.

Canal de sortida del Skala cap el Mytikas.

Tot el camí fins el cim està marcat amb punts vermells, cosa que s’agraeix ja que  el camí és complicat i escollir el millor per passar és molt important.

Davallant el primer sifó.

Davallant el primer sifó.

Al començar a baixar, Joan no es troba bé i decideix retornar fins la punta del Skala i esperar el nostre retorn per baixar junts fins el refugi.

A les 09:56 son en aquest coll que és com un pas de cavall, amb una caiguda brutal per les dos vessants.

Mirant cap el primer coll que hem passat.

Mirant cap el primer coll que hem passat.

Pujada d’una altra sifonada.

Pujada d’una altra sifonada.

Continuem cap el cim, passem quatre sifonades, unes vegades grimpant i d’altres des grimpant, però poc a poc ens anem acostant al final.

Des grimpant un pas complicat.

Des grimpant un pas complicat.

Pujant la penúltima sifonada.

Pujant la penúltima sifonada.

Arribant al cim del Mytikas.

Arribant al cim del Mytikas.

Quan son les 10:30 hores trepitgem el cim més alt de Grècia, som al Mytikas de 2.918 metres, cim culminat de l’Olimp, i segona cota més alta dels Balcans.

Mytikas de 2.918 metres, cim culminat de l’Olimp, de Grècia, i segona cota més alta dels Balcans.

Mytikas de 2.918 metres, cim culminat de l’Olimp, de Grècia, i segona cota més alta dels Balcans.

Fem les fotos de rigor, descansem una mica i quan son les 10:55 hores comencem el retorn pel mateix camí que de pujada.

Skolio de 2.912 metres des de el Mytikas.

Skolio de 2.912 metres des de el Mytikas.

Tornem a grimpar i des grimpar tot el camí fins el Skala, al qual arribem quan son les 11:40 hores, i ens retrobem amb Joan.

Joan es troba millor i decidim arribar-nos fins el proper Skolio de 2.912 metres, segona cota de l’Olimp.

Tatiana decideix quedar-se a esperar-nos, i així la deixem amb les motxilles per anar sense pes, no més amb les càmeres de fotos.

Quan son les 11:52 comencem a anar al Skolio per un camí que segueix la carena que uneix les dues puntes.

Mytikas entre núvols des de mig camí entre el Skala i el Skolio.

Mytikas entre núvols des de mig camí entre el Skala i el Skolio.

A mig camí ens girem per contemplar la cara nord del Mytikas, els núvols de convenció ja estan pujant i comencen a tapar el cim.

Arribant al Skolio.

Arribant al Skolio.

Tretze minuts més tard ja som al Skolio, ens fem unes fotos i la fem petar amb uns grecs que coneixien el nostre país.

Skolio de 2.912 metres, segona cota de l’Olimp.

Skolio de 2.912 metres, segona cota de l’Olimp.

A les 12:33 hores tornem a estar a la punta del Skala i ens retrobem a Tatiana, agafem les motxilles i comencem a davallar pel mateix camí de pujada.

Camí de baixada cap el refugi.

Camí de baixada cap el refugi.

Sobre les 13:00 hores tornem a ser al encreuament del camí que porta al refugi Y. Apostolidis.

Quan son les 13:45 hores tornem a ser al refugi i ens retrobem els quatre de nou.

Descansem, ens hidratem amb unes bones birres i demanem una sopa de verdures al mateix refugi, que ens serveix per dinar i recuperar-nos una mica millor.

Després de menjar recollim tot el material, i comencem a baixar quan son les 14:35 hores. Tornem pel mateix camí que vam pujar el dia abans.

Quan son les 16:20 hores tornem a ser a la font Pigadouli, aprofitem per refrescar-nos i descansar uns quinze minuts.

Lloc sota teulada a la font Pigadouli.

Lloc sota teulada a la font Pigadouli.

Tornem a davallar ja sense aturades llargues fins gairebé arribar al pàrquing de Priónia, perquè uns minuts abans d’arribar ens desviem uns metres per visitar una petita cascada.

Petita cascada abans d’arribar al pàrquing de Priónia.

Petita cascada abans d’arribar al pàrquing de Priónia.

Per fi arribem al pàrquing quan son les 17:40 hores, donant per finida l’expedició a la muntanya, seu del deus de la mitologia grega.

Rosalia alpina es una espècie de cerambícid de gran mida y coloració característica, coleòpter trobat pujant cap el refugi.

Rosalia alpina es una espècie de cerambícid de gran mida y coloració característica, coleòpter trobat pujant cap el refugi.

Capricis de la natura.

Capricis de la natura.

Mapa de la zona.

Mapa de la zona.