I què diu el dret català?

Arribats a l’edat mitjana, el dret romà arrela amb força a Catalunya; els “Usatges” de Barcelona marquen la base de la legislació pròpia de Catalunya. Aquests “Usatges”, a l’igual que l’antiga llei goda (liber iudiciorum), estaven basats en la filosofia legislativa romana encaminada a elevar a rang de llei, els usos i costums del poble (dret consuetudinari). Sense voler-ho, el dret romà ens comença a dibuixar a la península Ibèrica dues grans nacions conceptualment allunyades respecte a la seva filosofia de vida i la manera d’entendre i organitzar el món: Catalunya i Castella. Mentre que per als catalans, com hem vist, les lleis emanen del poble, a Castella, en canvi, en les primeres i més importants compilacions legislatives, les «siete partidas de Alfonso X el sabio» del segle XIII, es veu com la llei emana del poder reial («Emperador o rey puede facer leyes sobre las gentes de su señorío, e otro ninguno no ha poder de las facer…); per tant, és el rei l’origen de tota la legislació i conseqüentment el poder anirà de dalt a baix, a l’inrevés de Catalunya. Els “Usatges” van donar origen a les Corts catalanes, quan aquestes assemblees encara no existien en cap Estat d’Europa. (recordem que en nom que designa tots els parlaments del món, deriva del molt català parlar)

L’historiador Ferran Soldevila ens diu que: “La llei, el Dret, dels nostres segles d’or, es basaven d’una part en els costums, d’un altre en la idea del pacte lliurement establert entre els governants i els governats. Costumisme i pactisme en feien un dret eminentment realista, vitalista, com sigui que naixia directament de la realitat i de la vida, elaborat com era pels mateixos que l’havien de complir”.

Aquesta filosofia també es pot veure en els textos dels més eminents jurisconsults catalans clàssics. Així Joan Pere de Fontanella en el segle XVII,” va escriure: Rex in Cathalonia non utitur absoluta potestate, “ (a Catalunya el rei no té una potestat absoluta). Una llei, perquè valgui com a tal a Catalunya, escrivia, necesse est quod ab inicio recipiatur, “cal que sigui de bon principi acceptada” pels qui l’ha de complir, ja que si l’ús no l’accepta, la llei no obliga. I què passa quan una llei no és acceptada per l’ús?, Tomàs Mieres ho deia ben taxativament: ha de ser tinguda per llei morta; i quia quod ratione caret, extirpare necesse est (allò que manca de raó d’ésser, cal que sigui extirpat), és a dir, una llei no complerta pel poble ha de ser derogada. “La proclamació del dret a faltar la llei”, comenta Francesc Maspons, “és l’expressió, no solament d’un parer dels juristes, sinó àdhuc d’un íntim esperit popular de justícia.

Quan el 1413, les Corts de Barcelona prenen l’acord de compilar les lleis, ho fan per tal que aquestes “sien pus manifestes e intel·ligibles”, no precisament per als qui tenen l’ofici o l’autoritat d’imposar-les, sinó per als qui les han d’invocar. Per la seva banda, Joan Pau Xammar, al segle XVII, ens diu que “cal que els textos legals siguin breus… perquè les lleis que multipliquen els preceptes i baixen a nimietats ocasionen el fastig i el menyspreu dels qui han de complir-les, hom les oblida aviat i són causa de transgressions i delictes.”

Aquesta i la resta de filosofia del Dret català relatada per d’altres jurisconsults com com Lluís de Paguera, Francesc Eiximenis o el mateix Joan de Socarrats mor sobtadament amb el Decret de Nova Planta de Felip V; a partir d’ara s’imposarà per la força l’esperit de l’absolutisme jurídic espanyol i francès en el que la nova i complexa moda “codificadora” va ser considerada model de modernitat i innovació enfront “l’antigalla” legal catalana. Però el cert és que els pobles anglo-saxons, regint-se per uns principis de Dret ben semblants als nostres d’altres temps, assolien d’esdevenir el model mateix d’una societat ben governada.

 

Leave a Comment

Filed under -CATALUNYA

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *