Aplec de LES ROQUETES ( 27 octubre 2019 )

DE LA CONTINUÏTAT I DE LA RENOVACIÓ

En assistir a nombroses reunions de caràcter transversal amb diferents àmbits del que s’anomena cultura tradicional, he pogut apreciar que hi ha representants d’entitats que perduren en el càrrec i d’altres que es renoven de forma sovintejada, com un signe de vitalitat natural.

Estic convençut que cada entitat, cada associació, és un món, que parlar de renovació o regeneració de llurs dirigents pot sonar a quimera, però si hi ha unes entitats que ho aconsegueixen i ho practiquen habitualment, per què no ho poden fer les altres?

Recordo que quan vaig començar a desenvolupar tasques directives en la meva vida laboral, un dels dirigents de l’empresa em va advertir: la teva feina en aquest càrrec té dos objectius, el primer, sens dubte, és fer funcionar i créixer l’empresa. El segon -no per això menys important-, formar els empleats que treballin amb tu perquè en un futur puguin substituir-te.

És una mica com allò d’escriure unes memòries. Quan ens trobem algú que ha tingut una vida molt intensa o que és un pou de saviesa, tenim tendència a recomanar-li que ha de deixar-ho tot escrit perquè les futures generacions se’n puguin aprofitar, perquè no pot ser que es perdi tot el seu coneixement i experiència.

Una de les qüestions que ens preocupa darrerament i que serà crucial per a la pervivència de la nostra dansa és la del relleu generacional dels dirigents de les associacions. Hi ha molt de talent i d’experiència entre ells.  Seria bo que fóssim capaços de no deixar perdre tot aquest bagatge afavorint la seva transmissió a les noves generacions que els han de rellevar de forma natural.

No és feina fàcil, però hi ha agrupacions que, aprofitant el bon moment que està experimentant el món sardanista en general, han sabut trobar el camí de la revitalització i el creixement. La transmissió i estimulació del compromís de continuïtat als seus socis o la motivació per a participar en actes d’altres entitats conciutadanes -àdhuc d’altres àmbits culturals- són eines que acostumen a reeixir per a poder encarar el futur amb noves expectatives i renovades il·lusions.

Espero i desitjo que gaudiu amb plena intensitat del cinquanta-unè aplec de les Roquetes o, si ho preferiu, de l’Aplec de la Guineu o de l’Aplec de Tardor.

La Sardana, Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat!

Aplec de MALGRAT de MAR ( 6 octubre 2019 )

PARLEM DE SOMNIS

Hi ha qui somia amb un món més bonic, d’altres s’impliquen en la seva creació perquè tots en puguem gaudir. És una frase molt retòrica i molt sentida si voleu, però no per això la realitat que comporta ha perdut vigència.

L’associacionisme i el cooperativisme han permès establir en el nostre país les bases per a la creació d’un teixit d’innovació i desenvolupament extraordinari. Aquests moviments han afavorit la popularització dels elements reservats històricament a les antigues elits intel·lectuals i socials. La cultura, com a eina d’integració i de cohesió social, no ha restat pas aliena a tota aquesta revolució que s’escampà especialment a partir de mitjan segle XIX.

La majoria d’associacions i cooperatives s’han fundat per cobrir alguna mancança social o per complir el somni d’un col·lectiu, en el nostre cas, el d’organitzar activitats per ballar i/o escoltar sardanes com un element més de la nostra vida lúdica i cultural, eina d’integració i cohesió social.

Per a molts dels qui s’endinsen en el camp de la interacció dintre de l’associacionisme, la culminació d’allò que s’han proposat representa veure realitzat el seu somni. Entre el primer i el darrer estadi del projecte passen moltes circumstàncies que, amb el saber fer d’uns i l’experiència dels altres, es resolen majoritàriament de forma favorable. Això fa que el nostre cos, més enllà de les descàrregues d’adrenalina que provoquen el plantejament i la finalització d’una idea, generi més endorfines de les habituals, creant sensacions de benestar i felicitat molt positives per a la salut mental i emocional de qui ho practica.

És el plaer de saber-se útil, de participar en la concepció, desenvolupament i concreció d’un somni, de treballar per al conreu d’una activitat que ens omple i ens fa sentir partícips d’un grup que comparteix sentiments i valors o, si més no, facilitar que d’altres puguin gaudir de la companyia dels qui estimen la sardana.

Les nostres entitats necessiten persones que vulguin compartir tots aquests sentiments o, senzillament, vulguin rellevar aquells que dissortadament, després de molts anys de treballar-hi, han hagut d’apartar-se’n.

Al meu entendre, la sardana es sosté per la força de cinc pilars: els balladors, els instrumentistes, els compositors, els educadors i els organitzadors. Cal que tots aquests elements funcionin en òptimes condicions per garantir-ne la continuïtat. A tots els qui sentiu la sardana us emplaço a viure-la des de dintre l’entramat organitzatiu. És molt saludable!

Espero i desitjo que gaudiu amb plena intensitat del quaranta-cinquè aplec de Malgrat de Mar.

La Sardana, Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat!

Aplec de BADALONA ( 15 setembre 2019 )

NOCES DE PLATÍ A BADALONA

L’expansió territorial de la sardana llarga es produí al final del segle XIX i començament del XX, coincidint amb la creixent industrialització que van viure algunes poblacions catalanes. Va ser una època de molts moviments migratoris interns o externs que van afavorir el coneixement d’altres cultures i l’expansió de costums i tradicions foranes.

A Badalona s’hi van instal·lar vàries fàbriques i la creació de llocs de treball que es produí va ocasionar l’arribada de famílies d’arreu que deixaren el camp a la recerca de noves oportunitats de millora. La gent de l’Empordà que s’hi atansà va ser la que va introduir l’interès per la sardana.

Que un aplec com el de Badalona arribi a la setanta-cinquena edició no és una casualitat, és fruit de la feina duta a terme per diferents generacions de gent autòctona i de nouvinguda, moltes vegades en circumstàncies no sempre favorables: monarquies, dictadures, repúbliques… Com si d’una au fènix es tractés -renaixent després de la mort- l’aplec de Badalona representa el fruit de la llarga tradició sardanista d’aquesta vila. Nascut l’any 1920, ha viscut tres períodes -1920/1936, 1951/1960, 1973/2019-, organitzat per diferents entitats: l’Agrupació Sardanista Gent Nova, el Foment de la Sardana de Badalona i Badalona Sardanista.

Per a satisfer les ganes de ballar sardanes dels badalonins, s’hi han format fins a quatre cobles:  les desaparegudes Badalonina, Principal de Badalona i Badalona i la vigent Marinada que ha assolit un nivell artístic de qualitat contrastada.

El bagatge acumulat del sardanisme badaloní es completa amb les nombroses colles de competició de totes les categories que s’hi han format al cap dels anys : Pessigolles, Plou i fa sol, Marinada, Badalona, Mar i Cel, Gavina, etc.

La societat ha evolucionat i les oportunitats de fer visibles els anhels polítics o les opcions de relacions lúdiques i culturals s’han multiplicat exponencialment i ha provocat un transvasament de practicants cap a altres disciplines, moltes vegades allunyades de la sardana.

Ens hem de reinventar –em deia un interlocutor-. Totalment d’acord, però sense renunciar la història i l’experiència de tants anys –setanta-cinc, en el cas de l’aplec de Badalona-.

Posar en relleu aquests valors que sempre ens han acompanyat i que de vegades sembla que nosaltres mateixos arraconem -prestigi social, participació, diversió, germanor, inclusió, cohesió social, psicomobilitat, …  ha de ser el repte pels propers anys per a tots nosaltres.

Per molts anys, sardanistes de Badalona, pel vostre setanta-cinquè aplec! Espero i desitjo que aquesta efemèride us encoratgi a continuar ben ferms la tasca iniciada pels vostres predecessors, allà pel 1920.

Llarga vida a la sardana!

Aplec de PALAMÓS ( 28 juliol 2019 )

LA SARDANA HO TÉ TOT  (II)

En el llibret de l’aplec de L’Escala celebrat el passat mes de juny es publicà la transcripció parcial d’una entrevista que vaig mantenir fa un temps amb una periodista. Aquesta conversa girava a l’entorn dels atractius que jo li veia a la sardana perquè algú volgués acostar-s’hi. Com ja vaig explicar, no m’ho vaig pensar gaire i li respongué: la sardana ho té tot!. No cal dir que va posar cara d’estranyesa, com aquell que vol dir: que t’has begut l’enteniment?

Per a reblar el clau, li vaig plantejar el repte que suggerís el tema que li semblés més adient i que, amb molta probabilitat, jo li trobaria alguna relació amb la sardana. Acceptant la juguesca, s’ho va rumiar i al cap d’uns moments em va dir: evolució i diversió. Li vaig argumentar abundosament els dos termes que m’havia proposat (*) i la vaig animar a buscar-ne algun de nou.

Creativitat, va ser la seva tercera opció. Una altra idea que ve provocada pel desconeixement que es té de la sardana i del món que l’envolta. Aquest tema és de fàcil contestar –li digué. I vaig continuar- has de tenir en compte que, al cap de l’any, s’estrenen entre cent-cinquanta i dues-centes sardanes i que s’editen una mitjana d’una vintena de treballs discogràfics amb nous enregistraments.

Hi ha un nombre important de cobles que de forma continuada presenta nous muntatges artístics amb propostes que abasten des de les disciplines més tradicionals a les més experimentals i transgressores que puguis imaginar, passant especialment per la fusió amb altres branques de la música o de la dansa.

I ja que parlem de dansa, les colles de competició estan duent a terme concursos de punts lliures, una nova forma de ballar la sardana. En aquest campionat, la creativitat coreogràfica es mostra en tot el seu esplendor, entrellaçant dansa, música i disciplina esportiva per aconseguir la perfecció de forma col·lectiva.

D’acord –va dir-me- te’n diré un altre: espiritualitat. Aquest apunt potser és el que més m’ha sorprès dels que has plantejat. En Joan Maragall, en el seu poema La Sardana ja va dir: Sacerdots els diríeu d’un culte/que en mística dansa se’n vénen i van/emportats per lo símbol oculte/de l’ampla rodona que els va agermanant.

“La sardana comporta intrínsecament una càrrega considerable de religiositat, tal és la força mística que transmeten els balladors”, deia Joan Gibert en la seva lliçó magistral en ocasió de la proclamació de Sant Climent Ciutat Pubilla de la Sardana. “I és que en realitat, en la sardana es dóna la unió entre les nostres parts externa i interna –continuava- i en ballar cercant la perfecció o l’esbarjo arribes a un cert punt en què els braços ja no pesen, les cames no es cansen i el cos esdevé subtil, gairebé eteri”.

I el mateix Joan Gibert acabava dient: “Es dóna una unió total del teu cos i esperit amb la música, de tal manera que ja no ets tu qui balla sardanes, sinó que és la sardana la que s’expressa a través teu: tu ets sardana. La música brolla per la teva pell i, com que podries volar, et sents totalment unit amb l’espai infinit. És així com la sardana pren la seva veritable dimensió d’espiritualitat i universalitat”.

La conversa derivà cap a la manca d’informació que hi ha de tot aquest món. Opino que d’informació n’hi ha arreu i molt bona. El problema no crec que sigui ben bé la informació, estic convençut que el que ens manca és despertar l’interès general per la sardana. Cal que la societat i els mitjans de comunicació actualitzin tant la seva mirada com, possiblement, el seu sentiment vers la sardana i es deixin estar de tòpics i pàtines obsoletes.

Desitjo que gaudim plegats d’un magnífic l’aplec de Palamós! Impliquem-nos amb la sardana!

Aplec d’ OLOT (14 juliol 2019)

QUI NO BALLA A OLOT…

Per cinquanta-setena vegada Olot ens cita al Parc Nou, en ple estiu, per ballar sardanes en el seu aplec. En un indret idíl·lic envoltat de verd, la capital garrotxina prepara un acurat programa carregat de simbolisme que denota el bon fer i la tenacitat dels seus organitzadors.

Com a fet extraordinari, cal destacar que en un mateix aplec es programin sardanes escrites per onze compositores diferents. Crec que ha arribat l’hora de treure’ns els prejudicis que conservem de temps passats i que posem en valor el paper rellevant que juga la dona en la sardana. En una taula rodona que es celebrà fa uns dies a la Casa de la Sardana de Barcelona, Maria Mercè Navarro, Anna Abad i Anna Costal reivindicaven aquest protagonisme en la interpretació i en la composició que, sovint, topa amb actituds més pròpies del segle XIX que del XXI.

D’altra banda, vull agrair a l’Agrupació Sardanista Olot la seva complicitat amb el projecte Capital de la Sardana, ja que cada any el punt àlgid de l’aplec el marca l’homenatge que tributa a aquella població que ostenta la capitalitat. És una forma d’enfortir els vincles interterritorials –tan necessaris- entre sardanistes d’arreu, tot reconeixent la tasca que du a terme aquella Capital per a la promoció i dignificació de la nostra dansa i música.

De petit, en sentir parlar d’Olot, inevitablement pensava en el seu tren, el que l’unia amb Girona i Sant Feliu i la llunyania que aparentava de casa estant. Avui, tot ha canviat, arribes a Olot en un tancar i obrir d’ulls i això et permet gaudir del seu ric comerç, del seu interessant patrimoni artístic i arquitectònic, del Museu dels Sants, d’una bona gastronomia i d’un indret ‘profund i clar’ com la Fageda d’en Jordà. Tot plegat, la millor oferta per a completar abans o després una diada sardanista ben pregona que pot resumir-se en les darreres paraules del poema de Joan Maragall sobre la Fageda: Oh companyia! Oh deslliurant presó!

I és que és clar que qui no balla a Olot, és perquè no vol… o perquè no pot!

Gaudiu de l’Aplec!

Aplec de TORREGROSSA (13 juliol 2019)

NOCES D’ARGENT AL PLA D’URGELL

Setmana rere setmana podem comprovar la riquesa del món sardanista si seguim l’agenda de les activitats que s’hi programen. Arreu del país s’hi organitzen actes de tota mena i color, alguns són molt anomenats per la dimensió social que comporten, d’altres no són tan coneguts però no per això deixen de tenir la seva importància.

Tenim tendència a seguir tot allò que atrau més gent i que acostuma a ser el més mediàtic, com per exemple el Barça, Rafa Nadal o la cantada d’havaneres de Calella. Hi ha la dita popular que allò que no surt a la televisió no existeix i no és veritat. Més enllà dels mitjans de comunicació o dels trending tòpics, com es diu ara, hi ha vida, molt rica i variada.

El teixit associatiu català abasta tot el territori i l’activitat cultural que genera al cap de l’any és immensa. A qualsevol barri de ciutat o al municipi més petit que us pugueu imaginar trobareu alguna entitat que es dedica al conreu i promoció d’algun sector del nostre patrimoni cultural, diguem-ne música, teatre, dansa, sardanes…

En l’àmbit sardanista també podem trobar bons exemples. Si preguntes per aplecs, la resposta més habitual és Calella, la Bisbal o les Roquetes, per citar-ne alguns i, tanmateix, ben poca gent cau a anomenar-te’n cap d’una petita localitat o d’un barri perifèric. No acostumen a tenir el ressò dels grans, àdhuc, pots trobar-te qui ni tan sols és capaç d’ubicar-los en un mapa, però són tan importants com qualsevol altre. Ningú els guanya en il·lusió i voluntat, i els seus organitzadors esmercen hores i hores perquè els seus convilatans o els seus veïns puguin gaudir de la sardana prop de casa.

El de Torregrossa celebra enguany les noces d’argent, felicitats! És una bona oportunitat per recordar els moments màgics que heu viscut a l’entorn de la sardana, per pensar en tots aquells que dissortadament han format part de la vostra història i ja no hi són i, sobretot, de plantejar-vos nous reptes per assegurar-ne la continuïtat.

Enhorabona a tots els torregrossins i torregrossines per aquesta efemèride. Només amb esforç i il·lusió s’hi pot arribar i a vosaltres no us manca ni una cosa ni l’altra.

Que gaudiu i feu gaudir la sardana per sempre més!

50 ANYS AGRUPACIÓ D’APLECS GIRONA (22 juny 2019)

SEMBLA AHIR QUE VAS NÉIXER

Fa un temps vaig tenir l’oportunitat de sentir una versió catalana de la tradicional cançó saxona happy birthday que em va sobtar de forma molt agradable. La lletra venia a dir: El temps passa volant, la mainada es fa gran, sembla ahir que vas néixer i ja fa (l’edat de l’homenatjat) anys.

Quatre idees que expressen quatre veritats. Encara recordo quan en la meva joventut, tot just als inicis de la meva aproximació al sardanisme, aparegué la primera Guia d’aplecs sardanistes de les comarques gironines. Un petit llibret de format butxaca que ben aviat es va fer imprescindible per a poder seguir els aplecs que en aquella època es celebraven a la demarcació de Girona: el temps passa volant.

Una colla de joves de diferents localitats veïnes, la majoria dels quals proveníem del món de l’escoltisme, ens aplegàrem per formar un grup amb la finalitat de seguir alguns dels aplecs que s’anunciaven en aquella petita guia. Avui, els més joves d’aquesta colla superem amb escreix la seixantena i els altres la setantena: la mainada es fa gran.

Ja és ben curiós que entre aquests joves que s’han fet grans n’hi ha que tenim la sensació que no ha passat el temps. Tots hem format una família, hem vist créixer els nostres fills i els nostres néts, i alguns continuem seguint i resseguint els aplecs segons el calendari que proposa la Guia Sardanista: sembla ahir que vas néixer.

I de tot plegat ja fa cinquanta anys! L’Agrupació d’Aplecs Sardanistes de les Comarques Gironines compleix mig segle d’existència durant el qual ha dut a terme una necessària tasca de coordinació dels aplecs gironins i ha desenvolupat contínues accions encaminades a la promoció i difusió de la sardana en el seu àmbit d’actuació. Ha marcat sempre el camí a seguir als aplecs d’altres contrades quan han volgut organitzar-se i ha estat una entitat clau en la creació de la Confederació Sardanista de Catalunya i de la seva organització modal Unió d’Aplecs Sardanistes de Catalunya, creada recentmenmt.

El nostre agraïment a totes les persones que en el transcurs d’aquests cinquanta anys s’hi han implicat. A totes elles, les presents i les absents, felicitats per la feina ben feta!

Visca la sardana!

Aplec de SABADELL ( 16 juny 2019 )

LA RESPONSABILITAT DEL SARDANISME

Ens trobem al bell mig del procés de la candidatura de la sardana a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat de la Unesco. S’està avançant en la presentació d’una candidatura internacional juntament amb França i Andorra, estats on també la sardana està ben arrelada.

Un dels requisits que la Unesco demana perquè un element sigui inscrit en aquesta llista és el de la seva salvaguarda. Tenim tendència a pensar que aquest terme fa referència a tot allò que té a veure amb l’ensenyament de la sardana a les noves generacions i hom considera que aquest aspecte està cobert amb els diferents cursos que s’imparteixen a moltes escoles o a associacions culturals d’arreu del país. Àdhuc, pensem que el futur musical també està assegurat per la feina que es desenvolupa a les escoles de música o als conservatoris de grau mitjà o superior.

Hi ha una branca que considero bàsica en el futur de la sardana que sovint no tenim en compte o, senzillament, no li donem la importància suficient. Em refereixo a les entitats i a la feina que desenvolupen els seus dirigents per mantenir el calendari d’activitats. Fa uns anys, aquestes associacions tenien un nombre de socis considerable que els permetia, amb algun ajut complementari, organitzar tota mena d’actes amb la sardana com a protagonista.

El pas del temps i el canvi de paradigmes que viu la nostra societat està provocant una disminució alarmant del seus recursos propis i, a la vegada, la manca de relleu generacional de llurs dirigents. La conseqüència de tot plegat és que els organitzadors sardanistes cada vegada tenen més dificultats per continuar amb els seus programes mentre que la seva dependència de les complicades subvencions es va incrementant.

Fa pocs dies vaig assistir a un aplec i vaig tenir l’oportunitat de viure amb els seus organitzadors els preparatius, el seu desenvolupament i el seu final. Vaig poder constatar la il·lusió i el saber fer del grup de gent que hi treballava. Vaig poder gaudir durant tot el dia de l’ambient que hi van saber crear amb la complicitat d’unes cobles d’altíssim nivell i d’un programa curosament seleccionat. Fent un recompte a l’estil policia local, vaig calcular l’assistència de més de quatre-centes persones.

Aquest aplec es sosté amb l’ajuda de l’Ajuntament, la subvenció que percep de les altres administracions públiques, la quota dels seus socis, la col·laboració de comerciants i industrials locals i amb la recaptació que es fa in situ entre les persones que participen de l’aplec mitjançant rifes i donacions voluntàries. Quan s’acabà la festa, recollida i endreçada la plaça, es va procedir al recompte de la recapta. Em vaig sorprendre força. Havien recaptat menys del 10% del cost de l’aplec! Em faig càrrec de la situació econòmica de cadascú –alguna d’elles segur que molt penosa- però no creieu que això, més que una col·laboració econòmica a canvi d’unes hores d’esbarjo i relació social, sembla una almoina o una propina?

La responsabilitat de la salvaguarda de la sardana és nostra, dels sardanistes i no la podem traspassar a ningú més. Podem tenir els títols que vulguem, el suport dels ajuntaments, de les diputacions i de la Generalitat però el més important per a la pervivència de la sardana és la nostra implicació personal i econòmica.  Per garantir el seu futur cal donar el màxim suport a les entitats organitzadores segons les possibilitats de cadascú. La sardana serà el que nosaltres voldrem. El seu futur només és a les nostres mans.

Gaudim de l’aplec de Sabadell! Impliquem-nos amb el futur de la sardana!

Aplec de LA BISBAL ( 9 juny 2019 )

57è APLEC DE LA BISBAL

He estat buscant quin és el metall o material que representa el 57è aniversari d’algun esdeveniment. He de confessar que no l’he trobat enlloc. Totes les llistes que he consultat –potser perquè uns se les copien dels altres- tenen el mateix patró. Des del primer fins al cinquantè tots els aniversaris tenen un material representatiu i a partir del cinquantè només hi ha un element característic de cinc en cinc anys. Segurament l’inventor originari d’aquesta llista deuria creure que els qui sobrepassen aquesta efemèride prefereixen espaiar les commemoracions.

Amb element representatiu o no, ens trobem davant d’una nova edició d’un d’aquells aplecs que tenen ganxo. En alguna tertúlia entre membres d’entitats sardanistes he defensat la teoria que a l’hora d’organitzar esdeveniments hi ha dues maneres de fer, la que mira el curt termini, o el dia a dia, i la que mira l’horitzó, buscant noves experiències o objectius per a assolir. Diria que la primera té una tendència més aviat al conservadorisme i que la segona s’inclina cap a la innovació, i amb això no vull dir que una sigui millor que l’altra, no. Penso que les dues maneres de treballar són necessàries i, àdhuc, complementàries.

Personalment, tinc debilitat per les que comporten un punt de risc o de cerca de noves complicitats perquè, sense renunciar a la seva història o tradició, intenten actualitzar els seus plantejaments per adequar-se als gustos que la societat reclama. La posada en pràctica d’idees noves és el que després permet avaluar-les i, cas de ser convenients, assimilar-les i compartir-les.

D’altra banda, la incorporació de nous ingredients en alguns actes fa que s’incrementi considerablement l’interès que aquests desperten entre el seu públic destinatari i permet la seva diferenciació d’altres esdeveniments de característiques semblants que adopten posicions més immobilistes.

Pel que fa al relleu generacional, també es pot constatar que, tot i ser un problema generalitzat en l’associacionisme cultural, les organitzacions més avantguardistes acostumen a ser més proactives en la incorporació de nous col·laboradors i la captació de nous públics, fet que promou la continuïtat de la pròpia entitat i facilita el rejoveniment dels seus dirigents.

Fa uns quants anys, vaig sentir en un dels films de la nissaga Rocky: només els que corren el risc d’avançar poden saber fins on volen arribar. A un organitzador o dirigent d’entitat, cada vegada se li fa més necessari un full de ruta per a plasmar-hi els objectius que es pretenen assolir i establir les fites que es creguin convenients per a controlar-ne el nivell de consecució.

Enhorabona pel cinquanta-setè aplec de La Bisbal! Feliç quinquenni de la maragda i bon camí cap al diamant del seixantè.

La sardana, Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

Aplec de L’ESCALA ( 2 juny 2019 )

LA SARDANA HO TÉ TOT

Fa uns dies una periodista em preguntava quins atractius li veia a la sardana perquè algú volgués acostar-s’hi. No m’ho vaig pensar gaire, la sardana ho té tot! -vaig contestar-li. No cal dir que va posar cara d’estranyesa, com aquell que vol dir: que t’has begut l’enteniment?

Per reblar el clau, li vaig plantejar el repte que suggerís el tema que li semblés més adient i que, amb molta probabilitat, jo li trobaria alguna relació amb la sardana. Va acceptar la juguesca, s’ho va rumiar i al cap d’uns moments em va dir: evolució!

Segurament has esmentat aquesta paraula per una idea instal·lada en alguns sectors socials que diuen que la sardana és una dansa anquilosada –li digué. Res més lluny de la realitat, de fet, ja en el seus inicis, la sardana tal com la coneixem avui en dia va representar una evolució de la sardana curta i del contrapàs. La formació musical que la interpreta, la cobla, ha anat creixent i modificant-se al llarg del temps fins a arribar a la composició actual. Els mateixos instruments propis de la cobla, flabiol, tible i tenora, han estat objecte d’estudis i modificacions per a millorar-ne la sonoritat i el rendiment.

La forma de ballar-la ha experimentat nombroses variacions: ballar pla/ballar de punta, braços amunt/braços avall, moviments horitzontals/moviments verticals, no saltar/saltar, ritme estàtic/ritme amb molla… I si parlem de l’evolució en la forma de compondre les sardanes, tenim tema per una bona estona. Ho sento has escollit una paraula fàcil d’aplicar a la sardana. Et dono una altra oportunitat.

Diversió! –exclamà la periodista. Vaig esclatar a riure! Ja veig que segueixes el tòpic habitual de la creença que la sardana és avorrida. La diversió és un dels primers factors d’atracció de la sardana perquè et convida a sortir de casa, a viatjar per bona part del nostre territori, a conèixer espais, poblacions i, sobretot, gent. Participar en l’activitat col·lectiva de ballar sardanes millora la teva relació amb el teu entorn social. És un luxe poder envoltar-se d’amics  i companys que gaudeixen, com tu, d’aquesta dansa i de la música que l’acompanya.

A més, ballar sardanes és un excel·lent exercici físic, adequat a totes les edats. És una manera de mantenir-se en forma perquè et fa treballar diferents parts del cos, en especial les cames i els braços. Ballar sardanes en una colla de competició és exactament el mateix que practicar qualsevol esport perquè s’hi ha d’emprar una disciplina d’assaig comparable a la d’un gimnàs.

La conversa s’allargà amb nous temes dels quals en parlaré en una altra oportunitat. Espero que a partir d’aquesta entrevista quan aquesta periodista s’acosti a la sardana ho farà amb una altra mirada i, possiblement, amb un altre sentiment.

Desitjo que gaudim plegats de l’aplec de L’Escala! Impliquem-nos amb la sardana!