L’abast sonor del viafors i sometent (II)

El proppassat 31 de maig de 2016 vaig penjar un post en què parlava de les primeres proves sonores fetes sobre el paisatge. És a dir, la comprovació a l’aire lliure, amb els corns i trompes que han anat apareixent en aquest bloc, de les notícies documentals que tenim, o que es poden deduir, sobre avisos sonors en temps de viafors i sometent.

En aquella ocasió s’esmentaven unes primeres proves des de la guàrdia o castell del Montpetit com a simple verificació d’abast sonor, per després passar a buidar sobre un mapa les indicacions que coneixem de l’avís de viafors a la baronia de Sales de Llierca i Tortellà. En aquest article es presenta la cartografia sonora, els mapes corresponents, en un intent de reflectir gràficament l’abast del so des d’uns punts predeterminats.

Tant en aquest post com en d’altres de cartografia sonora, els mapes gràfics de base els han constituït la cartografia de l’ICC,

www.icc.cat/vissir3

encara que en alguna ocasió la toponímia és més precisa en els mapes excursionistes de l’editorial Alpina,

ALTA GARROTXA

LA GARROTXA ZONA VOLCÀNICA

i també s’han tingut en compte precisions toponímiques o ubicacions perdudes per informació oral. Als mapes següents s’hi remarquen els orònims de guaita o altres punts topogràfics estratègics, i s’indiquen de nou en cas que la cartografia original no els reflecteixi. L’abast sonor és representat per línies de color que perden intensitat segons el grau subjectiu d’audibilitat.

En el cas d’avís amb corns o trompes les línies són de color vermell en la sonoritat més viva i groc en el nivell de percepció més feble; en el cas de campanes les tonalitats són el blau per a una bona audibilitat i el verd per un nivell inferior.

Montpetit

Cartografia sonora de l’avís castral des de la guàrdia o castell del Montpetit.

Malleu

Cartografia sonora de l’avís de viafors i sometent a la baronia de Sales, arrel del cas ocorregut al mas Malleu.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , , | Envia un comentari

Presentació del treball de recerca Beca Ernest Lluch 2014 (II)

Tal com es va anunciar en aquest mateix bloc el dia 20 de maig passat, i tal com es va anunciar a la premsa local i a les xarxes socials de la mà de l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa, divendres passat, 3 de juny, es va presentar públicament el present treball de recerca. Hi va haver una bona assistència de públic -especialment comptant amb el xàfec que va caure quasi a l’hora de la presentació-, que va seguir les explicacions, les imatges i sobretot les mostres sonores amb interès.

Des del dia 3 de juny, doncs, el treball complet de recerca de la Beca Ernest Lluch / Premi Ciutat d’Olot 2014, aquesta restitució de paisatge sonor medieval a la Garrotxa, es pot consultar a l’Arxiu Comarcal. Properament també n’hi haurà un exemplar a l’Observatori del Paisatge, on també es podrà consultar.

Alguna de les conclusions a les quals s’ha anat arribant, com per exemple la cartografia de so històric, encara no s’havien penjat en aquest bloc i es van presentar en directe. En els propers posts aniré penjant alguns aspectes que, tot i que ja apareguin al treball dipositat a l’Arxiu, encara no s’han publicat aquí.

Gràcies de nou al jurat del Premi en la seva edició 2014, gràcies a l’Arxiu Comarcal per haver-lo coordinat, i gràcies als qui veu assistir en aquella presentació!

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | Envia un comentari

L’abast sonor del viafors i sometent (I)

Podeu seguir les etiquetes de viafors, sometent, del dret a cornar, corn i campanes. Entre d’altres aspectes, s’estudien els avisos que s’emetien amb corns, trompes i també amb l’ajut de campanes allà on n’hi havia per tal d’emetre senyals d’avís i d’emergència. Avui es presenten els resultats –els que s’han aconseguit- de les proves amb els objectes sonors que s’han anat presentant en aquest blog.

Les primeres proves de so es van fer des del castell o guàrdia del Montpetit; sense comptar amb una línia clara i documentada d’avisos a l’entorn, es tractava de comprovar simplement una distància a l’atzar des d’un element arqueològic. El so era perfectament audible des del Montmajor, a 1,5 Km. en línia recta –tot i que els separa un riera al mig-, més net i precís amb la trompa ceràmica que no pas amb un corn. També se sentia des del veïnat de Toralles, a menor distància (500 m. en línia recta) però a cota molt inferior, cosa que dificulta la percepció sonora. El topònim deriva d’un element defensiu i és documentat des d’antic. La intromissió orogràfica ja es va veure com un obstacle; és a dir, la presència de turons, serrats o altres elements intermedis: des de coll Sapell, a l’alçada de Toralles i a uns 750 m. en línia recta del Montpetit, no se sentia res. La única explicació és orogràfica. Per això els avisos de sometent miren de fer-se sempre des d’un turó elevat i sense interferències properes.

Les següents proves ja es van fer sobre un paisatge sonor documentat, el del so de viafors del mas Malleu. Els testimonis dels fets de 1640 són Jaume Cufí, Montserrat Duran i Jaume Manella, a més d’un quart testimoni que esmenta el dret a cornar d’una casa de Besalú. Jaume Cufí declara que “sempre que cornassen en lo castell de Salas També encontinent cornavan a casa den Malleu y axí matex sempre que en la parrochia de Tortellà sonavan a sometent en continent axí matex cornaven en dita casa”, de manera que s’entén que a Malleu se sent el castell i la campana de la parròquia; la casa de Cufí es troba a l’est de Sadernes. Montserrat Duran (hi ha una casa amb el nom de Can Duran a 1 Km. al nord de Tortellà) diu haver sentit sovint el corn del castell i el sometent de la parròquia. No hem localitzat cap casa amb el nom de Manella o semblant, de manera que no podem saber quin entorn sonor precís està esmentant.

Les proves consistien, doncs, a sentir el so del corn des del castell de Sales a Tortellà, de Tortellà a Malleu i del Montsipòsit a Cufí, a més de l’audibilitat des de Can Duran. Les proves que s’han pogut fer des del Montsipòsit no han estat definitives ni concloents, degut a les circumstàncies meteorològiques dels dies en què es va anar a fer la verificació i les dificultats d’accedir a alguns indrets exclusivament a peu. Tot i així, es poden treure les següents conclusions:

  • Des del nucli antic de Sales (Sant Martí) se sentia tant el so d’un corn de banya com el de la trompa ceràmica emès des del peu del castell de Sales, a 1 Km. en línia recta. En canvi, el so no se sentia des de Tortellà. Per evitar tant la contaminació sonora del nucli de Tortellà com els accidents orogràfics es va fer una segona prova des del turó just sobre el castell (equivalent, potser, a l’alçada una torre) que no va ser audible des del cementiri de Tortellà, però sí des del pont de la riera de Sales, a poca distància i a 1,1 Km. del castell. El so audible va ser el de la trompa, en cap cas el del corn natural.
  • Les campanes de Tortellà (n’hi ha una de medieval) se senten, encara que feblement, des del castell de Sales. Encara que l’avís de viafors s’emetia des del castell, també deuria ser possible a la inversa. Les campanes també se senten bé des de can Duran.
  • Les campanes de Tortellà, en canvi, no se senten des del mas de Malleu (a 2,5 Km.), tot i que així ho esmenten els testimonis. Pot haver-hi dues explicacions: la primera és que no és el mateix el so de la campana de les hores que totes les campanes alhora repicant amb força per arribar ben lluny, que és el toc de sometent i és versemblant que se sentís millor; la segona és que podria haver-hi un punt d’avís intermedi que fes de connexió sonora amb Malleu, i que potser els testimonis no esmenten per no afegir detalls innecessaris. En aquest cas es podria tractar de Bellpuig, una antiga domus medieval al costat d’una capella, al camí antic de Tortellà a Sadernes, i que podria haver estat custodiada, si no habitada, per algú amb rang de milites. Des de Bellpuig sí que se senten perfectament les campanes, i des de Malleu se sent la trompa ceràmica tocada des de Bellpuig. Tanmateix caldria comprovar el so de les campanes repicades amb més contundència i un dia amb millors condicions ambientals.
  • De moment no s’ha pogut comprovar el so del corn ni de la trompa des del Montsipòsit. Vistes les anteriors distàncies i condicions ambientals, és deduïble que l’avís fos escoltat al veïnat del Pont del Llierca, tot i que no té cap lògica d’ordre pràctic perquè la distància entre Malleu i aquest veïnat és menor que no pas de Malleu al Montsipòsit. Sí que el so deuria arribar, si no a Sadernes mateix, que no és descabellat ja que des de la parròquia es veu el Montsipòsit a 2 Km. en línia recta, com a mínim a les cases més al sud: Can Jou, el Casot, Can Llobet i fins la Canova, a l’entorn d’1 Km.
  • No és versemblant que el so d’un corn des del Montsipòsit fos audible a la casa de Cufí, ja que es troba a 3 Km. i amb diversos accidents del terreny entremig. El testimoni de Jaume Cufí tampoc afirma que se sentís el corn de Malleu des de la casa, sinó que es tocava, i la seva declaració respon més aviat a un mecanisme de defensa familiar.

Més endavant es presentarà la cartografia sonora: mapes de l’abast sonor.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , | Envia un comentari

Més informació sobre restitució de corns

En aquest bloc hi han anat apareixent posts respecte els corns, especialment sobre l’arqueologia (28 de setembre de 2015), la documentació (29 de setembre) i la iconografia (6 d’octubre). En aquest darrer es mostraven grans corns com ara els dels àngels dels frescos de Casserres o els Beatus, dels quals parlaré en aquesta ocasió, així com de noves apreciacions sobre els corns i trompes.

Corns_varis_5

A l’hora de fer nous corns per a les verificacions de comunicació sonora sobre el paisatge, me’n vaig adonar que, perquè sigui factible fer un forat a l’extrem d’una banya, cal tallar-ne un bon tros, com es veu a la primera foto. Tot i així quedaven ben bé uns 3 o 4 centímetres que cal obrir amb un trepant, com a la segona imatge, i l’embocadura resulta força ampla. Si es talla més a l’extrem cal una broca més llarga, i l’afaiçonament d’un corn de banya amb eines simples (com un ganivet, per exemple) esdevé més difícil. Això em va fer pensar que quan en iconografia es mostren corns amb l’extrem estretet i amb broquet és susceptible que siguin artificials, de ceràmica, perquè en una banya natural l’extrem resulta massa gruixut.

Aquest fóra l’exemple del retaule de Sagàs mateix (la foto és al post de 6 d’octubre, i de tant en tant és la imatge de capçalera d’aquest bloc), o les grans trompes que apareixen als Beatus o altres manuscrits, també amb broquets molt subtils i decoracions al pavelló, més senzilles de fer sobre ceràmica que en una banya.

Els grans corns o llargues trompes, sovint estretes com les del tipus de Casserres, són òbviament artificials. Calia provar-les. Fa temps l’associació APÉMUTAM -dedicada a les tècniques i la iconografia dels instruments medievals- va encarregar un gran corn inspirat en diverses imatges d’àngels anunciadors, i darrerament se m’ha confiat l’usdefruit d’aquest element restituït per a dur a terme les verificacions de comunicació sonora a Catalunya. La seva aparença, llarga i corbada però amb l’extrem estret i un broquet treballat, recorda bastant la de molts grans corns en pintures i escultures.

Lo_corn

Aquest instrument pot fer, gràcies al seu broquet, diverses notes. La principal no difereix gaire de la d’un corn normal, fins i tot de banya, però com es pot suposar també se’n poden extreure uns baixos ben sonors i profunds, i amb una bona varietat de sons harmònics. Aquest toc greu té una gran potència sonora a curta distància, mentre que els aguts es projecten més lluny. Això podria fer pensar en la major varietat de codis que altres corns més senzills i l’ús d’aquest element en la comunicació entre castells.

 

Però és obvi que aquest és un objecte pesant, delicat i vulnerable per fer anar amunt i avall, ni que sigui en una torre mateix d’un castell. Potser no és el corn més adequat per a ser d’ús comú en guàrdies secundàries ni en accions militars. I malgrat els impressionants baixos, les notes mitjanes no tenen un major potència sonora que un corn més senzill i molt més fàcil de transportar. L’abast sonor pot ser semblant, doncs, però en canvi els baixos a curta distància resulten molt efectius i impactants; també en interiors, com ara la nau d’una església, on ressonen a les parets. Per tant, tot i que pot comptar-se amb el seu ús en castells, potser la seva funció és més “musical”, o de forta presència sonora dins d’esglésies on s’associa a l’avís diví. És el que descriu la versió catalana del Cant de la Sibil·la o “Lo jorn del judici” de la Catedral de Girona, del segle XV:

  • “Una gran trompa sonara / que·ls morts i vius despartera…”

o potser el valor que Ausias March li atorga a “Paor no·m sent que sobreslaus me vença” (LXXII):

  • “D’aquest valent una gran trompa sona / que·ls indians ab un poch no exorda”

o la qualificació de “brogit” del so d’una trompa -o dels seus intèrprets, els trompadors (“La ventura del cavaller n’Hug e de Madrona”, del segle XIV):

  • “Entr’els aug brugit trop gran / eu crey que trompados o fan …”

Arsèguel

A més dels grans corns, d’entre la família dels aeròfons també n’hi ha una colla, encara en ús fins fa ben poc, fets amb escorça de freixe, però també bedoll o d’altres arbres. L’escorça es desprenia sencera en forma de tira circular, amb molta cura, i s’entortolligava de nou en forma de paperina, fixant-la amb la punxa d’un arç o de qualsevol altra espina. L’instrument resultant era equiparable a una trompa rústica, i a Catalunya, els pastors i també la mainada del Pirineu en feien i en deien “tarotes”, i eren utilitzades a manera de corns o fins i tot de caramelles, afegint-hi una canya i forats.

Violant_Simorra

 

La potència sonora d’una tarota d’escorça és de curt abast, encara que de vegades pugui ser penetrant. És útil en activitats a poca distància, com per exemple en aplegar un ramat, com els petits corns de banya d’erc o cabra de muntanya, però no en la comunicació entre diversos castells o torres, o en els avisos a viafors i sometent. Tanmateix, la facilitat de la seva fabricació en pot fer considerar la seva presència com una alternativa menor.

 

 

 

 

Dibuixos de Els pastors i la música, de Ramon Violant i Simorra. Barcelona, Ed. Barcino, 1953. Reeditat recentment com a Els pastors i la música i altres treballs sobre instruments musicals construïts per infants i pastors. Tremp, Garsineu edicions, 2015. La fotografia és d’un exemplar recollit al Pirineu, del Museu de l’Acordió d’Arsèguel (l’agraïment, doncs, a l’Artur Blasco), i la imatge del capitell sota aquestes línies correspon a dues aixabebes medievals (flautes travesseres) fetes d’escorça a l’església d’Oloron (o Auloron, Aquitània, Pirineus Atlàntics; foto Apémutam).

Oloron_escorça

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

La campana medieval de Besalú (II)

Al post anterior (del dia 23 de maig de 2016) vam conèixer la campana gòtica del campanar de Sant Pere de Besalú, que es pot datar entre 1350 i 1375. A part de la seva funció d’avisos horaris i litúrgics en el si de la població, aquesta campana podria ser una de les protagonistes d’una cadena de comunicació sonora en el passat, i de la qual tenim documentació.

Campanar_Besalú_2

La campana gòtica és la que es pot veure des de la plaça a la finestra ponentina del campanar.

A mitjan segle XVII, en motiu de la declaració d’un testimoni sobre el dret a cornar d’un mas de Sales respecte al senyal de sometent o viafors (post del 24 de setembre de 2015), el notari Jacint Salers afirmava que al mas Amatller de Besalú, de la seva propietat, “eren obligats a cornar sempra que tocan a somaten ab la campana de las horas de dita present vila de Beselú”. Aquesta notícia pot relacionar-se amb documentació anterior de la vegueria, de 1585, quan, en referir-se al toc de corn, s’indicava que “Sempre que per a qualsevol cas […] és manat alsar sometent, acostumen en dita vila [de Besalú] tocar una campana per a dit effecte destinada, et tocant aquella, fora dita vila, a una casa de pagès cerca de una montanya”.

Aquesta casa de pagès, l’Amatller, està “cerca de una montanya” que no és sinó el Sagrat Cor, conegut antigament també amb el revelador topònim de Puig Cornador (com vèiem al post del 9 d’octubre de 2015). Doncs bé, des d’arreu de Besalú es veu perfectament aquest puig, i també el mas Amatller. Tot i que que actualment hi ha molta contaminació acústica, des del mas Ametller encara se sent la campana gòtica de Sant Pere…. que fins fa poc tenia funció de campana de les hores -i actualment de quarts, a més de tocar l’Àngelus. Si tocava a viafors de manera contundent i repetitiva, l’alerta encara es deuria sentir més intensament. Del mas Amatller al Puig Cornador, seguint un camí sotscarener encara existent pel collet de la Serra, s’hi poden tardar uns 10 o 15 minuts a pas lleuger; menys si s’hi va a ritme de Kilian Jornet! Des del mateix Puig encara se sent la campana gòtica de Sant Pere de Besalú, tant tocada pel martell electromecànic com a batall lliure: tot i que la intensitat del so és menor i pot resultar afectada per sorolls aliens –menors que els actuals nivells de contaminació acústica-, quan el cornador és dalt al Puig hi està amb l’orella atenta a qualsevol canvi o precisió en els codis d’avís; si s’està a l’aguait, la campana de la vila és audible.

Besalú_4

 

El Puig Cornador (o del Sagrat Cor, amb la capella homònima al cim) des del campanar mateix de Besalú, en línia directa amb la campana gòtica.

 

El senyal d’alarma, doncs, s’emetia en primera instància amb una campana “per a dit effecte destinada”, que era la de les hores, i que podria ser l’encara existent. És evident que la ubicació era una altra, ja que el campanar de Sant Pere és de construcció posterior a la documentació esmentada, o la campana podria haver estat a Santa Maria, però la projecció sonora variaria ben poc. Des del Puig Cornador -o ara del Sagrat Cor- l’avís, ja amb corn, seguia cap a la vall d’Ossinyà. El toc de corn des de Puig Cornador és encara perfectament audible des de la parròquia d’Ossinyà, a 1 Km. en línia recta al sud, des d’on l’avís seguia i s’escampava, probablement gràcies als masos a mig caire i als turons propers. Amb l’advocació de Sant Fruitós, Ossinyà és un nucli poblat des d’antic, i per tant ja existia no al segle XVI del qual tenim documentació, sinó fins gairebé mil anys abans.

Aquest és, doncs, el paisatge sonor d’aquesta campana gòtica, en un llenguatge sonor que ha tingut una funció més enllà de la comunicació del pas del temps o de la vida litúrgica.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

La campana medieval de Besalú (I)

En altres posts d’aquest blog hem vist altres campanes gòtiques de la Garrotxa: la de Santa Pau (posts del 10 i 12 de desembre de 2015), la de Tortellà (15 i 16 de setembre i especialment 14 de desembre de 2015) i… en certa manera, la campana de Sant Llorenç del Mont… si més no la seva restitució arqueològica (26 de novembre i 1, 2 i 9 de desembre de 2015; 11, 13 i 15 de gener i 15 de febrer de 2016). Faltava una darrera campana medieval a la comarca: una de les del campanar de l’església parroquial de Sant Pere de Besalú.

Besalú_1

 

 

Al campanar de Sant Pere de Besalú hi ha tres campanes: dues de sis-centistes força grans i amb unes decoracions precioses, i en conjunt sonor amb una tercera, una campana més petita d’origen medieval.

Campanar_Besalú

Aquesta campana es troba en un dels finestrals de la cara oest del campanar, i en fotografies antigues (fotografia de 1885, col. Biblioteca Marià Vayreda, Vicenç Grivé. Publicada a la Història de la Garrotxa. Girona, Diputació de Girona, 2008, pàg. 229) se’n veu una altra a la finestra del costat, de mida i perfil molt semblant: potser hi havia hagut una altra campana medieval que s’ha perdut.

La nota d’aquesta campana és un Fa, un so casa molt bé amb les altres dues (especialment el Re que té al costat) que, versemblantment, es deurien fer expressament en consonància en construir-se el campanar que es conserva actualment.

Per sort, la campana medieval de Besalú té una inscripció, que permet seguir-li la pista històrica i, més o menys, datar-la. La inscripció, feta com és habitual per mitjà de segells de cera al motllo, és la següent:

AVE:MARIA:FR:DE:PODIO:SACRISTAS:ME:FECIT:DEO:GRATIAS

Besalú_2

La inscripció AVE MARIA

Es tractaria, doncs, d’un eclesiàstic que va sufragar la fosa d’una campana en agraïment; la protecció a Santa Maria és comú en campanes, així com la forma de l’Ave Maria. Doncs bé, a Besalú mateix hi ha localitzat un tal Francesc de Puig entre els anys 1350 i 1375, que fou sagristà a Santa Maria. Segurament la campana deuria haver estat inicialment ubicada a Santa Maria -església actualment malmesa i sense ús- i després haver passat a Sant Pere, potser en el moment de refer el seu campanar; però també podria ser que el sagristà ho fos de Santa Maria però que hagués destinat ja des del principi a Sant Pere. Sí que sembla creïble que al segle XVII ja hi fos instal·lada, ja que les altres dues campanes es fessin tenint en compte la sonoritat d’aquesta… i potser d’una quarta campana.

Com a curiositat garrotxina, la truja de contrapès d’aquesta campana (posterior en qualsevol cas) és de fusta… i de basalt. La part superior, que no és estrany que sigui de pedra per augmentar la inèrcia de la campana al vol, aprofita la pedra basàltica, pròpia i característica de la comarca! El conjunt campanari, doncs, té aquell detall genuïnament garrotxí.

Besalú_3

Malauradament, i com passa amb moltes campanes, el martell que la percudeix lateralment no està ben instal·lat i el so no és tan bonic com si es percudeix manualment amb el batall. Fóra bo poder revisar aquesta instal·lació, ja que sinó amb el temps fins i tot la campana es podria badar, fer-se malbé, ja que la mecànica del toc no és tal que es va concebre en fondre-la, i el so resultant tampoc.

Al proper post veurem les implicacions sonores d’aquesta campana en el paisatge, o sigui, el seu paisatge sonor.

Agraeixo part d’aquesta informació a en Xavier Pallàs –amb qui vam pujar al campanar-, que enguany, i en el mateix marc de la Beca Ernest Lluch / Premi Ciutat d’Olot d’aquesta recerca, està fent l’inventari de totes les campanes de la Garrotxa. També són d’agrair les facilitats per part del rector, Miquel Oliveras (en ple overbooking el dia que vam demanar de pujar al campanar), així com dels voluntaris de la parròquia; oimés quan recentment s’ha dut a terme una profunda neteja del campanar, sala de campanes, escales i finestres -especialment de brutícia de colom, que havia arribat a uns nivells perillosos. Les tres campanes encara estan força brutes, de manera que quan es procedeixi a netejar-les s’haurà de fer amb l’assessorament adequat i els procediments menys agressius envers aquests elements sonors del patrimoni històric: una extracció de brutícia massa contundent podria malmetre les inscripcions o fins i tot alterar el so. Aquestes campanes són patrimoni viu, i uns exemples bellíssims dels segles XIV i XVII!!

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | 2s comentaris

Presentació del treball de recerca Beca Ernest Lluch 2014

En motiu del Dia Internacional dels Arxius, el proper dia 3 de juny de 2016, divendres, a l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa es farà la presentació dels resultats de la present recerca, Beca Ernest Lluch / Premi Ciutat d’Olot de l’any 2014. Hi sou tots convidats!!

L’acte serà a les 7 de la tarda a la seu de l’Arxiu a la ciutat d’Olot, al Puig del Roser, sota l’antiga plaça de braus.

Arxiu Comarcal de la Garrotxa

Plaça del Puig del Roser, 1

17800 Olot

Tel 972 27 91 31

Aquí teniu l’enllaç de l’arxiu i les seves notícies d’actualitat, i també el twitter:

xac.gencat.cat/ca/llista_arxius_comarcals/garrotxa

@acgarrotxa

Els qui hagueu seguit aquest blog o alguna de les seves etiquetes en tindreu un resum, però amb una presentació més directa, amb imatges, mapes amb indicació d’àmbits sonors, i sobretot amb la restitució dels instruments en directe: la cornamusa de Beget, la flauta de Rocabruna, els corns i trompes que s’han anat utilitzant per a fer comprovacions sonores… només hi faltaran les campanes, però és clar, aquestes no es poden moure de lloc!

Aquest és l’enllaç:

http://xac.gencat.cat/ca/detalls/ActivitatAgenda/presentacio_treball_beca_2014

Si us ve de gust, ens hi veurem!

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | Envia un comentari

La definitiva cornamusa de Beget!

Aquest és el fil d’aquest blog corresponent a la restitució de la cornamusa del retaule de la marededéu de la Salut de Beget (i amb la seva paral·lela del retaule de la marededéu Blanca de Sant Joan de les Abadesses).

http://blogscat.com/paisatgesonormedieval/?s=cornamusa

És un dels instruments restituïts de la sonoritat de la Garrotxa medieval, i de fet l’únic que apareix en la iconografia. La seva restitució organològica i de possibilitats sonores, més que no pas una còpia iconogràfica, és fruit d’una llarga recerca, de moltes comparatives i camins fallits i de la confluència de moltes experiències diferents, però amb les mans del cornamusaire i lutier Denis Le Vraux.

L’estiu passat, en Denis Le Vraux en va fer un prototip basant-se en la iconografia i en l’experiència amb els materials, ja que estava treballant en models semblants a la cornamusa de Beget. Aquesta primera versió és la que apareix al vídeo (imatge i so) presentat al post del dia 18 de gener de 2016.

Un tomb per Beget, una bona estona dins l’església i un treball posterior van aportar nous detalls de cara a polir l’instrument, acabat recentment i que és aquest:

CornamusaBGT_4

En la primera versió, al lutier no li va quedar molt clar quin era el sistema de subjecció de la bossa al grall, i al final hi ha afegit un anell de fusta que protegeix la fragilitat del lligoi de l’acabat, a manera de primitiva pinya. La imatge del retaule presenta aquesta protecció, i fetes les proves no és versemblant que sigui una gira de la mateixa bossa, sinó un anell extern. En el cas de Beget aquesta protecció és clarament d’algun material flexible, ja sigui tèxtil, de pell o de resta del budell d’haver treballat la cornamusa; al retaule de Sant Joan, en canvi, l’aspecte llis pot suggerir un anell de fusta, fàcil d’incorporar. S’ha optat per aquesta opció per major capacitat de protecció, però es podria fer també amb pell o budell mateix. La sonoritat no es veu gens alterada amb una o altra solució.

Amb la observació directa de l’escultura es va precisar la llargada del grall; generalment, i en aquest cas es compleix, la caramella de la cornamusa –sense pavelló- és equivalent a les dimensions de la cara del músic des del mig del front fins al mentó. En aquest cas, i veient que realment era així en els dos exemples (Beget i Sant Joan de les Abadesses), la cara en què es va basar va ser… la meva! Al capdavall, segurament seré qui la tocarà, i la diferència amb la cara del lutier era de pocs mil·límetres.

CornamusaBGT_5Un cop fets els forats, l’afinació es va acabar de retocar amb una mica de cera. Els hem deixat així. Com l’altre aeròfon d’aquesta recerca i d’aquest blog, la flauta de Rocabruna, es va provar tocar amb el tou dels dits, amb la punta o amb les falanges. Així com la flauta sembla que com funciona més bé és amb les falanges, la cornamusa demana tapar els forats amb la punta dels dits. Al retaule de Beget el pastor sembla tocar amb els tous, amb molta suavitat, però la pressió d’aire demana una mica més de contundència i llavors s’acosta a l’actitud del pastor de Sant Joan, que sembla posicionar els dits més arquejats i amb més força.

CornamusaBGT_6Aquest és el detall de la canya (simple) en el seu encaix al grall. De moment, com que és nova, sona una mica dura; amb el temps suavitzarà el seu so. Tal com apuntava la primera versió de la cornamusa, es tracta d’un instrument amb un so prou suau com per ser tocat en interiors, no només a l’aire lliure. De moment aquesta cornamusa sona més forta que el prototip que es va provar a l’estiu, però és que la canya és nova (la del prototip portava moltes hores de vol!) i encara necessita un temps d’adaptació. De fet, tots els instruments s’han d’anar tocant perquè adquireixin les seves característiques sonores definitives, els cal passar un rodatge. Amb el temps, la canya s’anirà assuaujant i adaptant al so d’un interior, i més si és així com es farà servir preferentment a partir d’ara: és més probable que soni en format demostració, audició o concert que enmig d’un prat acompanyant un ramat… encara que aquesta fos la seva realitat medieval!

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | Envia un comentari

Campanes i patrimoni sonor

Encara que aquest és un blog de recerca i divulgació, avui és d’opinió.

Des de ja fa uns quants anys, sovint apareixen als mitjans de comunicació notícies de queixes sobre el toc de campanes en pobles i ciutats. La majoria es deuen a tocs nocturns, però també hi ha al·legacions al so de les campanes durant el dia. De vegades al so de les campanes s’hi afegeixen fins i tot denúncies al so de les esquelles de bestiar. No voldria crear prejudicis, però fa molts anys que em criden l’atenció aquests conflictes per la sonoritat patrimonial i en la majoria dels casos la queixa o fins el pleit és originat per hotels, apartaments turístics o estadants nouvinguts: és a dir, establiments o vivendes que es van decidir d’instal·lar-se en un lloc on ja feia segles que s’hi tocaven campanes. Les raons per haver triat aquesta ubicació es deuen a l’encant d’un nucli antic, amb les seves pedres velles… però amb el seu vell paisatge sonor, també.

El darrer cas, ben escampat tant a la premsa local com a la generalista, ha estat el de la Catedral de Girona. La queixa ve, amb tota legitimitat legislativa, d’un hotel; la defensa la fan els veïns. En el moment de penjar aquest post el conflicte és conegut, però afegeixo el fil del Diari de Girona (i podríeu escollir qualsevol altre mitjà) per quan no s’estigui al corrent del context.

http://www.diaridegirona.cat/tags/catedral-de-girona.html

La solució final –o com a mínim a maig del 2016!- ha estat declarar els tocs de les campanes de la Catedral com a bé patrimonial (BCIL, Bé Cultural d’Interès Local, en potestat dels consistoris municipals), en aquest cas sonor. Els béns d’interès patrimonial immaterial, com ara danses, cançons, tradicions orals o elements del patrimoni sonor, es poden declarar Bé Cultural d’Interès (d’àmbit local, nacional o de la Humanitat) com qualsevol altre ens patrimonial de caràcter físic.

Després de mesos d’estira i arronsa, la solució d’aquesta setmana es va fer coincidir, en motiu de la celebració del Temps de Flors a Girona, amb un concert nocturn de campanes arreu de la ciutat, reivindicant la presència de nombrosos campanars; curiós. Aquí en teniu una notícia amb banda sonora -i amb uns fantàstics comentaris del director del concert:

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/noticies-324/concert-de-campanes-a-girona/video/5600644/

S’han produït algunes reticències, reflectides per part d’alguns grups amb representació municipal, referent a la naturalesa d’aquests tocs, no a la seva existència. En això es té raó. Els darrers decennis, moltes campanes han estat equipades amb malls electromecànics. El principi és lògic i evita la presència contínua d’un campaner, que pot ser només esporàdica en cas de tocs molt especials, tot i que també poden ser programats informàticament. Però moltes d’aquestes instal·lacions no estan fetes correctament. No és una queixa a les empreses especialitzades, no!, sinó al pas del temps i a la descura d’aquestes instal·lacions. El batall ha de caure en un punt precís de la faldilla de la campana, produint un to adequat amb la sonoritat (que no soni esquerdat, enviant ressons per harmònics…) però també amb la mecànica de la campana, ja que el repic en uns centímetres d’error pot acabar badant o malmetent la campana… a més de generar un so diferent del concebut.

El canvi d’ubicació d’una campana, i també el del seu batall, mall o altre sistema de fer-lo sonar ha d’ésser dut a terme per un especialista per tal de determinar-ne l’angle de so i també, entre d’altres paràmetres, la potència resultant. A més, segons el batall o mall escollit o a la seva força de percussió, el toc pot ser més fort o pot ser minimitzat en tocs nocturns, per exemple. Si es tracta, doncs, d’un bé cultural, ha de ser tractat amb la cura corresponent de la mateixa manera que si es declara bé patrimonial un retaule de fusta s’especificaran els paràmetres tècnics per a la seva correcta restauració, instal·lació, manteniment i espai d’exposició.

Fins aquí la defensa del so les campanes; no com una tradició sinó com un element de patrimoni sonor (que no és només l’objecte sinó el seu ús). El so centenari de les campanes és patrimoni, com ho són antics edificis, uns gegants o els paisatges naturals que de vegades creiem que fan nosa a l’avenç econòmic. Però per part dels seus detractors, la discussió és en termes de decibels. És cert que les campanes es troben generalment en nuclis antics, pobles petits i entorns amb un relatiu nivell sonor baix, i el so sobtat de les campanes pot aparèixer com un element disruptiu d’aquesta, en principi, tranquil·litat… o també es pot interpretar que el so de les campanes i de les esquelles forma part intrínseca de l’entorn rural o de la base medieval del centre de les ciutats europees.

Entenc i comparteixo l’inconvenient que aquest volum sonor genera en persones amb problemes auditius, de vegades a nivell de malaltia:

http://www.sorolls.org/main/

però són molts els sons generats de manera natural o artificial, i no tenim més remei que conviure-hi, evitar-los o minimitzar-los en la nostra vida quotidiana. Qui signa aquest blog té hipersensibilitat; fa anys que visc en un indret més o menys aïllat per tal de minimitzar la contaminació sonora inevitable en un medi urbà. Però tot i així no es poden evitar les motos del cap de setmana, és veritat; ni les serradores a l’hivern o les segadores a l’estiu, que envaeixen el paisatge i se senten a quilòmetres de distància. En les campanes, es pot consensuar d’emetre només els tocs de les hores i no els dels quarts, en alguns casos s’eliminen alguns tocs nocturns, i generalment es disposen dos batalls, amb dos tipus d’intensitat sonora, per a tocs diürns i per a tocs nocturns.

Al·legar que les campanes produeixen un “soroll” innecessari podria ser cert, ja que avui dia tothom porta rellotge i hi ha altres mitjans per avisar d’esdeveniments socials com defuncions, casaments o naixements. Però en aquest mateix nivell també podríem dir que és innecessari circular en moto com a esport, ja que existeixen les bicicletes, o que no cal serrar els arbres d’un bosc, amb el soroll dels xerracs durant dies, quan hom pot escalfar-se amb gasoil. Potser tampoc cal mantenir esglésies romàniques on ningú va mai a missa…?

Però passen els anys i, malgrat la molèstia que em generen molts sons, quan sento la campana veïna o quan passa el ramat d’ovelles amb desenes i desenes d’esquelles no puc sinó escoltar i respectar la continuïtat del nostre patrimoni sonor, de vegades centenari. La campana de les hores de Girona és de vers 1500. La Beneta, que és la que se sent, és de 1574 i fa gairebé dos metres de diàmetres:

http://www.campaners.com/php/catedral.php?numer=222

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | Envia un comentari

La Flauta de Rocabruna (IV)

Si seguiu les etiquetes de “flauta” i “Rocabruna” haureu arribat fins a aquesta embocadura de flauta d’os del castell de Rocabruna; heus aquí algunes imatges del procés de treball de l’embocadura tal com es va anar treballant per tal d’entendre tant l’objecte arqueològic com el seu context, i per a començar a intuir el seu entorn sonor: qui la va fer, qui la tocava, què podria haver volgut i pogut tocar amb aquesta flauta i on.

Els detalls del gravat són molt precisos, les dimensions dels elements geomètrics gens improvisades, el traç és ben après. No hi ha cap senyal de patinades en l’eina: si les línies van ser marcades amb una navalla, en cap moment es va escapar la mà; si els triangles decoratius es van fer amb un punxó o burí, la precisió indica una eina adequada i una destresa de l’autor.

Jeff_0

Això suposa que l’element ha d’estar ben fixat. Les primeres proves van consistir en tallar primer la peça i després fer-hi les incisions, com es veu a la imatge, però el tros d’os és molt petit i no es pot fixar enlloc (a no ser que s’agafi un serjant modern, i encara, però que podria malmetre un element tan delicat), de manera que era molt més lògic haver-ho treballat abans de tallar el fragment de cilindre de l’os.

Encara que es podria haver subjectat amb un bastó i potser un botiment de cuiro per a fixar l’os per dins, fa de molt més bon agafar l’os sencer, de manera que les següents proves ja es van fer amb una peça sencera, com teniu a continuació:

Jeff_1

Jeff_2

Punxó o burí fet expressament, i os sencer amb la ròtula.

Jeff_3

Primer cal polir l’os per a deixar-lo preparat, després marcar el tallavents per a centrar la distribució dels elements decoratius (i segurament l’esquena posterior amb el forat per a poder-hi dur la flauta penjada), que pot passar a fer-se podent subjectar perfectament tota la peça per la ròtula. Un cop acabada, es procedeix a tallar el tros d’embocadura del fèmur i es poleix tot plegat.

Els motius decoratius de les fitxes de joc trobades al mateix castell són molt similars als de l’embocadura i probablement fossin realitzats amb la mateixa eina i per la mateixa persona. La dificultat en el procediment de gravat deuria ser el mateix, de manera que es pot deduir, per comparació, que primer es van fer les decoracions en una peça més ampla que fos fàcil de fixar en un suport per a treballar el material per les dues cares, i finalment es deuria retallar la forma rodona i polir els costats.

Fitxes_Rocabruna

Tot i que les fitxes de joc són comparables a models forans, el fet que els dos tipus d’objectes tinguin el mateix treball i destresa suggereix que fossin elaborats al castell mateix i amb els mateixos recursos tècnics. La flauta, doncs, no va venir d’algú de fora sinó que podem deduir que va ser elaborada i feta servir a l’indret mateix. Això és aplicable fins i tot suposant que l’embocadura fos treballada per dos artesans: l’un, músic expert, que n’indiqués les dimensions i preparés el tallavents i el fust, mentre que paral·lelament un gravador efectués la decoració. Un cop acabat el gravat l’os és unit al fust pel músic i és a punt per a ser tocat.

Aquest, és, doncs, el primer exercici de restitució de la flauta de Rocabruna. Potser no és l’instrument musical definitiu, però sí una possibilitat i el primer pas per entendre els detalls d’aquesta peça i el seu context. Com es veu a la imatge, per a fer-la sonar va bé que estigui una mica alçada cap endavant, no enganxada al cos, i es toca molt còmodament tapant els forats amb les falanges dels dits, no amb el tou, que és tal com apareix, per exemple, en un retaule de Cardona de 1405 o també en unes flautes més tardanes de Jaume Huguet (vegeu la iconografia al post del 16 de novembre de 2015).

Flauta_1

La solució escollida per l’autor de l’exercici de restitució de fer un canó de saüc encaixat dins l’os amb la marca del tallavents inclosa és una possibilitat, justificada pel faedor de flautes per tal de fixar bé la sonoritat en un element mòbil per la imperfecció interna de l’os.

Flauta_2

A la trobada de lutiers de flautes de Largentière (vegeu el post anterior, del 8 de maig de 2016) es van discutir altres possibilitats menys intrusives, amb un encaix més curt que no atenyi el tallavents. Pel que fa al fust, l’elecció va ser simple, diguem-ne estàndard (més que fer una restitució, es tractava de fer experiments), amb sis forats i sense forat posterior. Altres lutiers van estar d’acord en què una flauta com aquesta es podria treballar amb una fusta més dura i també que podria tenir el darrer forat doble (de nou, com a la flauta de Cardona). Un bloc de fusta en lloc de suro seria delicat de treballar fins a ajustar-lo, però podria oferir més solidesa i precisió al so resultant. I, posats a haver-se dedicat amb tanta perícia al gravat decoratiu sobre l’os, potser també hi podria haver les mateixes decoracions al segment final de la flauta.

Flauta_3

Detall de l’embocadura amb la volta treballada abans d’entrar al tallavents. Detall del suro des del forat inferior.

El laboratori d’arqueologia experimental musical està obert!

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari