El paisatge sonor de la parroquialització (II)

Al post anterior (11 de juliol de 2016) apuntava les proves sonores sobre l’abast sonor d’una campana alt-medieval i la seva relació amb el territori parroquial que es generava. L’espai escollit va ser el veïnat de Sallent, una parròquia que es va originar a finals del segle X o principis de l’XI (l’època de popularització de les campanes parroquials) fragmentant l’antic fundus, o gran territori d’herència tardo-antiga, de Santa Pau.

Tot i les dificultats ambientals, es van poder consignar prou dades significatives, que s’exposen a continuació, mapa sonor inclòs. Les proves es van fer des dels masos o veïnats existents al s. X (segons l’estudi de Jordi de Bolòs esmentat al post anterior): Reixac, Can Batlle, Sant Miquel dit “d’Amunt”, Torroella, Mainau, Corbs i Esparregueres. Dels masos històrics només no es va poder fer la verificació des del serrat, a l’indret on hi podia haver hagut el Bac de Guàrdia. En no haver pogut fer fer la restitució d’una campana d’esquella, al final les proves es van fer amb la campana actual existent a la parròquia, d’època moderna, ja que les antigues –segurament alguna d’època medieval- van ser retirades l’any 1936 (vegeu la bibliografia campanària del post del 22 de setembre de 2015). Tot i que no és gaire gran, la seva sonoritat és prou bona, i està en bones condicions.

  • La campana és prou audible des de tots els masos excepte Esparregueres, en què el so arriba molt feble i depenent del vent. Atès que els sorolls de la carretera sí que se senten, potser amb un altre tipus de campana o orientació el so hi arribaria.
  • Des d’Esparregueres no se sent cap altra campana parroquial.
  • Des de Torroella no se sent la campana o altres sons significatius del Torn; els sons de referència són els del Sallent.
  • Cap a l’oest, els darrers masos on se sent la campana són Reixac i també l’actual Can Formiga; la campana no se sent ni des de Can Creuet ni des de Can Riera.
  • A l’àrea de Sant Miquel la campana només se sent des de l’extrem del turó orientat a la vall; en el moment de fer les proves desconeixia la possible ubicació d’algun o alguns antics masos, i les circumstàncies no van permetre una atenció més profunda a l’espai fora de l’àmbit dels conreus. No se senten ni les campanes ni altres sons significatius de Santa Pau ni dels Arcs.

Aquest és el mapa sonor al detall (si hi cliqueu a sobre l’obtindreu amb major claredat):

Sallent

Sant Vicenç del Sallent, doncs, projecta la seva sonoritat i així de passada la seva fiscalitat o com a mínim la seva capacitat administrativa a més d’atenció espiritual als masos que corresponen a la seva àrea parroquial. Queden dubtes respecte a les àrees de muntanya, però potser un objecte sonor i un repic més adequats podrien emetre un so, si no més fort, potser sí més penetrant, que arribés a les cases més allunyades. Tanmateix, des d’aquests indrets més apartats no hi ha cap altre reclam sonor alternatiu, o el que es podria traduir en un altre espai parroquial.

La observació més curiosa és la que afecta l`àmbit oest: el límit d’audibilitat de la campana coincideix amb la Pedra del Diable, un antic menhir de pedra de basalt: la possible implantació d’un nou límit coincideix amb un límit antiquíssim, i per tant no és clar que la consideració territorial sigui totalment nova. Potser la conclusió d’aquest fet, i com a hipòtesi dels moviments dels límits territorials, és que la parròquia no fa sinó vertebrar límits naturals existents des d’antic que havien quedat fosos en d’altres de més grans. L’àmbit sonor de la campana abasta i recupera un àmbit natural de per si i ja respectat segles abans.

Pedra_Diable

Aquesta és la pedra del Diable tal com apareix en un dibuix de l’any 1872 de Joaquim Vayreda, qui el va donar a conèixer. Posteriorment el menhir va caure i actualment està, de fet, fragmentat.

 

 

Potser també en relació amb l’antigor del terme o la influència religiosa, també hom pot plantejar el dubte de si l’advocació a Sant Vicenç apareix de bell nou en època carolíngia, en què el pas de les relíquies d’aquest sant en fan renéixer la devoció i podria haver generat la petita cel·la monàstica -qui sap si assumint una realitat eremítica propera-, o bé si ja existia anteriorment, pel fet de tractar-se d’una canonització en època i entorn visigòtics. No es pot descartar que l’església ja existís amb anterioritat al segle IX, i més trobant-se al mig d’una antiga via. Però a l’època visigòtica no sembla que les esglésies disposessin de campanes; com a molt, i per a ús intern, hi havia algun sistema de comunicació sonora en àmbits monacals que no depassava els límits dels seus murs.

En un moment de creixement de la població i d’implantació d’un nou sistema vertebrador del territori, la institució de la parròquia, l’antiga església es dota de noves funcions i de campana, i el seu so –l’àmbit de la seva influència- cohesiona els qui la senten, tant al fons de la vall (Reixac, Can Batlle, els Casals, Torroella) com a les rases secundàries (Codinac, Corbs, Esparregueres) i als serrats (Sant Miquel d’Amunt). El nou terme, reorganitzat amb mentalitat feudal substituint un fundus de major abast, coincideix tanmateix amb un antic concepte del límit que ja corresponia a les dimensions naturals i socials d’una àrea més poblada.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *