El paisatge sonor de la parroquialització (I)

Un dels objectius inicials de la recerca d’aquest bloc va ser determinar l’abast sonor i el paisatge sonor d’una campana del segle X, i detectar si la seva implantació tenia a veure amb la creació de límits parroquials (post del 2 de setembre de 2015). És a dir, si el pagès medieval acudeix a missa allà on sent la campana, i les implicacions fiscals que això pot comportar amb la implantació del sistema feudal. Amb anterioritat al segle X, tot i que hi ha l’existència de nombroses esglésies i també monestirs, aquestes no inclouen el concepte de parròquia com a pertinença administrativa i contributiva. Al llarg del X i l’XI el nombre d’advocacions creix i el territori es fragmenta, passant de grans termes basats en fundi d’època tardo-antiga a parròquies menors que faciliten l’administració d’una població creixent. L’estructura eclesiàstica serà des d’aleshores un actor important de la implantació feudal.

En primer lloc cal dir que estava previst fer fer una campana d’esquella com les que apareixen al post del dia 9 de setembre de 2015 (Pallars o Combret), però de moment no ha estat possible. Aquesta tipologia, pròpia dels segles X i XI allà on s’ha pogut deduir, hagués estat ideal per a fer proves sonores relatives a aquest moment. Potser aquesta restitució sigui possible en un futur.

Després calia cercar un entorn adequat: una parròquia creada a partir de la fragmentació d’un territori anterior més ampli, amb poblament analitzat en continuïtat en relació amb la parròquia, amb una església que fos implantada en el moment de creixement poblacional i que instaurés el concepte territorial de parròquia (a l’entorn dels segle IX-XI) o bé que, tot i essent anterior, en aquesta època assumís funcions parroquials. Però també, i sobretot, calia un entorn amb poca contaminació acústica per tal que el so fos audible fins des dels masos més allunyats del centre emissor de so. És veritat que a l’edat mitjana també hi havia un cert nivell d’alteració sonora: l’activitat quotidiana en un mas és sorollosa, pot haver-hi ramats amb esquelles, enrenou de tallers o ferreries, molins, a més de sons naturals com ara cursos d’aigua… però en cap cas s’arriba al nivell d’alteració sonora actual. Si bé es pot evitar el pas d’una autovia o un polígon industrial, sempre hi ha la interferència d’avions, maquinària agrícola o trànsit rodat més o menys llunyà.

El paisatge que es va triar com a ideal és el de la parròquia del Sallent, a l’extrem oriental de la vall de Santa Pau, a la carretera de Mieres. Amb una evolució al llarg de l’edat mitjana excel·lentment estudiada per Jordi Bolòs, és un indret on es coneixen els masos que apareixen en un moment de repuntada poblacional en època carolíngia, i també es coneixen les relacions dels masos entre si, les alteracions dels masos rònecs, i en relació amb la parròquia. L’església de Sant Vicenç podria haver tingut el seu origen en una discreta cel·la monàstica fundada en època carolíngia, que dependria de Banyoles. Si en efecte hagués evolucionat en parròquia a partir d’aquest origen, de ben aviat ja hagués pogut disposar d’una campana o esquella de comunicació interna, per després ubicar-la fora l’edifici i establir el lligam sonor amb els masos i vilars instal·lats poc després al seu entorn immediat.

Malgrat que, a més d’aquestes condicions ideals, el veïnat del Sallent gaudeix d’una certa calma sonora amb escassa contaminació, les circumstàncies ambientals no van facilitar les proves. Quan pengi l’article amb el mapa sonor indicaré alguns punts que van quedar sense anàlisi. Tot i que és un racó de món prou tranquil, en determinades èpoques de l’any el soroll industrial també hi apareix, de la mà de serradores i maquinària agrícola que van dificultar les precisions d’audició sonora; també es troba en una carretera secundària apreciada pels motociclistes, i en un dels dies triats per la prova n’hi havia una concentració. I la climatologia pot dificultar l’accés als serrats laterals, a més d’alterar la percepció sonora: és a dir, que si plou l’experiment se’n va en orris. En fi…! Tot i les dificultats, es van poder fer proves satisfactòries.

La informació bibliogràfica és la següent (encara que el llibre té uns anys, es troba a les llibreries especialitzades). Al proper post hi penjaré el mapa sonor resultat de les proves.

Bolòs

 

  • BOLÒS, Jordi (1995): El mas, el pagès i el senyor. Barcelona, Curial.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *