Més informació sobre restitució de corns

En aquest bloc hi han anat apareixent posts respecte els corns, especialment sobre l’arqueologia (28 de setembre de 2015), la documentació (29 de setembre) i la iconografia (6 d’octubre). En aquest darrer es mostraven grans corns com ara els dels àngels dels frescos de Casserres o els Beatus, dels quals parlaré en aquesta ocasió, així com de noves apreciacions sobre els corns i trompes.

Corns_varis_5

A l’hora de fer nous corns per a les verificacions de comunicació sonora sobre el paisatge, me’n vaig adonar que, perquè sigui factible fer un forat a l’extrem d’una banya, cal tallar-ne un bon tros, com es veu a la primera foto. Tot i així quedaven ben bé uns 3 o 4 centímetres que cal obrir amb un trepant, com a la segona imatge, i l’embocadura resulta força ampla. Si es talla més a l’extrem cal una broca més llarga, i l’afaiçonament d’un corn de banya amb eines simples (com un ganivet, per exemple) esdevé més difícil. Això em va fer pensar que quan en iconografia es mostren corns amb l’extrem estretet i amb broquet és susceptible que siguin artificials, de ceràmica, perquè en una banya natural l’extrem resulta massa gruixut.

Aquest fóra l’exemple del retaule de Sagàs mateix (la foto és al post de 6 d’octubre, i de tant en tant és la imatge de capçalera d’aquest bloc), o les grans trompes que apareixen als Beatus o altres manuscrits, també amb broquets molt subtils i decoracions al pavelló, més senzilles de fer sobre ceràmica que en una banya.

Els grans corns o llargues trompes, sovint estretes com les del tipus de Casserres, són òbviament artificials. Calia provar-les. Fa temps l’associació APÉMUTAM -dedicada a les tècniques i la iconografia dels instruments medievals- va encarregar un gran corn inspirat en diverses imatges d’àngels anunciadors, i darrerament se m’ha confiat l’usdefruit d’aquest element restituït per a dur a terme les verificacions de comunicació sonora a Catalunya. La seva aparença, llarga i corbada però amb l’extrem estret i un broquet treballat, recorda bastant la de molts grans corns en pintures i escultures.

Lo_corn

Aquest instrument pot fer, gràcies al seu broquet, diverses notes. La principal no difereix gaire de la d’un corn normal, fins i tot de banya, però com es pot suposar també se’n poden extreure uns baixos ben sonors i profunds, i amb una bona varietat de sons harmònics. Aquest toc greu té una gran potència sonora a curta distància, mentre que els aguts es projecten més lluny. Això podria fer pensar en la major varietat de codis que altres corns més senzills i l’ús d’aquest element en la comunicació entre castells.

 

Però és obvi que aquest és un objecte pesant, delicat i vulnerable per fer anar amunt i avall, ni que sigui en una torre mateix d’un castell. Potser no és el corn més adequat per a ser d’ús comú en guàrdies secundàries ni en accions militars. I malgrat els impressionants baixos, les notes mitjanes no tenen un major potència sonora que un corn més senzill i molt més fàcil de transportar. L’abast sonor pot ser semblant, doncs, però en canvi els baixos a curta distància resulten molt efectius i impactants; també en interiors, com ara la nau d’una església, on ressonen a les parets. Per tant, tot i que pot comptar-se amb el seu ús en castells, potser la seva funció és més “musical”, o de forta presència sonora dins d’esglésies on s’associa a l’avís diví. És el que descriu la versió catalana del Cant de la Sibil·la o “Lo jorn del judici” de la Catedral de Girona, del segle XV:

  • “Una gran trompa sonara / que·ls morts i vius despartera…”

o potser el valor que Ausias March li atorga a “Paor no·m sent que sobreslaus me vença” (LXXII):

  • “D’aquest valent una gran trompa sona / que·ls indians ab un poch no exorda”

o la qualificació de “brogit” del so d’una trompa -o dels seus intèrprets, els trompadors (“La ventura del cavaller n’Hug e de Madrona”, del segle XIV):

  • “Entr’els aug brugit trop gran / eu crey que trompados o fan …”

Arsèguel

A més dels grans corns, d’entre la família dels aeròfons també n’hi ha una colla, encara en ús fins fa ben poc, fets amb escorça de freixe, però també bedoll o d’altres arbres. L’escorça es desprenia sencera en forma de tira circular, amb molta cura, i s’entortolligava de nou en forma de paperina, fixant-la amb la punxa d’un arç o de qualsevol altra espina. L’instrument resultant era equiparable a una trompa rústica, i a Catalunya, els pastors i també la mainada del Pirineu en feien i en deien “tarotes”, i eren utilitzades a manera de corns o fins i tot de caramelles, afegint-hi una canya i forats.

Violant_Simorra

 

La potència sonora d’una tarota d’escorça és de curt abast, encara que de vegades pugui ser penetrant. És útil en activitats a poca distància, com per exemple en aplegar un ramat, com els petits corns de banya d’erc o cabra de muntanya, però no en la comunicació entre diversos castells o torres, o en els avisos a viafors i sometent. Tanmateix, la facilitat de la seva fabricació en pot fer considerar la seva presència com una alternativa menor.

 

 

 

 

Dibuixos de Els pastors i la música, de Ramon Violant i Simorra. Barcelona, Ed. Barcino, 1953. Reeditat recentment com a Els pastors i la música i altres treballs sobre instruments musicals construïts per infants i pastors. Tremp, Garsineu edicions, 2015. La fotografia és d’un exemplar recollit al Pirineu, del Museu de l’Acordió d’Arsèguel (l’agraïment, doncs, a l’Artur Blasco), i la imatge del capitell sota aquestes línies correspon a dues aixabebes medievals (flautes travesseres) fetes d’escorça a l’església d’Oloron (o Auloron, Aquitània, Pirineus Atlàntics; foto Apémutam).

Oloron_escorça

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *