La definitiva cornamusa de Beget!

Aquest és el fil d’aquest blog corresponent a la restitució de la cornamusa del retaule de la marededéu de la Salut de Beget (i amb la seva paral·lela del retaule de la marededéu Blanca de Sant Joan de les Abadesses).

http://blogscat.com/paisatgesonormedieval/?s=cornamusa

És un dels instruments restituïts de la sonoritat de la Garrotxa medieval, i de fet l’únic que apareix en la iconografia. La seva restitució organològica i de possibilitats sonores, més que no pas una còpia iconogràfica, és fruit d’una llarga recerca, de moltes comparatives i camins fallits i de la confluència de moltes experiències diferents, però amb les mans del cornamusaire i lutier Denis Le Vraux.

L’estiu passat, en Denis Le Vraux en va fer un prototip basant-se en la iconografia i en l’experiència amb els materials, ja que estava treballant en models semblants a la cornamusa de Beget. Aquesta primera versió és la que apareix al vídeo (imatge i so) presentat al post del dia 18 de gener de 2016.

Un tomb per Beget, una bona estona dins l’església i un treball posterior van aportar nous detalls de cara a polir l’instrument, acabat recentment i que és aquest:

CornamusaBGT_4

En la primera versió, al lutier no li va quedar molt clar quin era el sistema de subjecció de la bossa al grall, i al final hi ha afegit un anell de fusta que protegeix la fragilitat del lligoi de l’acabat, a manera de primitiva pinya. La imatge del retaule presenta aquesta protecció, i fetes les proves no és versemblant que sigui una gira de la mateixa bossa, sinó un anell extern. En el cas de Beget aquesta protecció és clarament d’algun material flexible, ja sigui tèxtil, de pell o de resta del budell d’haver treballat la cornamusa; al retaule de Sant Joan, en canvi, l’aspecte llis pot suggerir un anell de fusta, fàcil d’incorporar. S’ha optat per aquesta opció per major capacitat de protecció, però es podria fer també amb pell o budell mateix. La sonoritat no es veu gens alterada amb una o altra solució.

Amb la observació directa de l’escultura es va precisar la llargada del grall; generalment, i en aquest cas es compleix, la caramella de la cornamusa –sense pavelló- és equivalent a les dimensions de la cara del músic des del mig del front fins al mentó. En aquest cas, i veient que realment era així en els dos exemples (Beget i Sant Joan de les Abadesses), la cara en què es va basar va ser… la meva! Al capdavall, segurament seré qui la tocarà, i la diferència amb la cara del lutier era de pocs mil·límetres.

CornamusaBGT_5Un cop fets els forats, l’afinació es va acabar de retocar amb una mica de cera. Els hem deixat així. Com l’altre aeròfon d’aquesta recerca i d’aquest blog, la flauta de Rocabruna, es va provar tocar amb el tou dels dits, amb la punta o amb les falanges. Així com la flauta sembla que com funciona més bé és amb les falanges, la cornamusa demana tapar els forats amb la punta dels dits. Al retaule de Beget el pastor sembla tocar amb els tous, amb molta suavitat, però la pressió d’aire demana una mica més de contundència i llavors s’acosta a l’actitud del pastor de Sant Joan, que sembla posicionar els dits més arquejats i amb més força.

CornamusaBGT_6Aquest és el detall de la canya (simple) en el seu encaix al grall. De moment, com que és nova, sona una mica dura; amb el temps suavitzarà el seu so. Tal com apuntava la primera versió de la cornamusa, es tracta d’un instrument amb un so prou suau com per ser tocat en interiors, no només a l’aire lliure. De moment aquesta cornamusa sona més forta que el prototip que es va provar a l’estiu, però és que la canya és nova (la del prototip portava moltes hores de vol!) i encara necessita un temps d’adaptació. De fet, tots els instruments s’han d’anar tocant perquè adquireixin les seves característiques sonores definitives, els cal passar un rodatge. Amb el temps, la canya s’anirà assuaujant i adaptant al so d’un interior, i més si és així com es farà servir preferentment a partir d’ara: és més probable que soni en format demostració, audició o concert que enmig d’un prat acompanyant un ramat… encara que aquesta fos la seva realitat medieval!

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *