La Flauta de Rocabruna (IV)

Si seguiu les etiquetes de “flauta” i “Rocabruna” haureu arribat fins a aquesta embocadura de flauta d’os del castell de Rocabruna; heus aquí algunes imatges del procés de treball de l’embocadura tal com es va anar treballant per tal d’entendre tant l’objecte arqueològic com el seu context, i per a començar a intuir el seu entorn sonor: qui la va fer, qui la tocava, què podria haver volgut i pogut tocar amb aquesta flauta i on.

Els detalls del gravat són molt precisos, les dimensions dels elements geomètrics gens improvisades, el traç és ben après. No hi ha cap senyal de patinades en l’eina: si les línies van ser marcades amb una navalla, en cap moment es va escapar la mà; si els triangles decoratius es van fer amb un punxó o burí, la precisió indica una eina adequada i una destresa de l’autor.

Jeff_0

Això suposa que l’element ha d’estar ben fixat. Les primeres proves van consistir en tallar primer la peça i després fer-hi les incisions, com es veu a la imatge, però el tros d’os és molt petit i no es pot fixar enlloc (a no ser que s’agafi un serjant modern, i encara, però que podria malmetre un element tan delicat), de manera que era molt més lògic haver-ho treballat abans de tallar el fragment de cilindre de l’os.

Encara que es podria haver subjectat amb un bastó i potser un botiment de cuiro per a fixar l’os per dins, fa de molt més bon agafar l’os sencer, de manera que les següents proves ja es van fer amb una peça sencera, com teniu a continuació:

Jeff_1

Jeff_2

Punxó o burí fet expressament, i os sencer amb la ròtula.

Jeff_3

Primer cal polir l’os per a deixar-lo preparat, després marcar el tallavents per a centrar la distribució dels elements decoratius (i segurament l’esquena posterior amb el forat per a poder-hi dur la flauta penjada), que pot passar a fer-se podent subjectar perfectament tota la peça per la ròtula. Un cop acabada, es procedeix a tallar el tros d’embocadura del fèmur i es poleix tot plegat.

Els motius decoratius de les fitxes de joc trobades al mateix castell són molt similars als de l’embocadura i probablement fossin realitzats amb la mateixa eina i per la mateixa persona. La dificultat en el procediment de gravat deuria ser el mateix, de manera que es pot deduir, per comparació, que primer es van fer les decoracions en una peça més ampla que fos fàcil de fixar en un suport per a treballar el material per les dues cares, i finalment es deuria retallar la forma rodona i polir els costats.

Fitxes_Rocabruna

Tot i que les fitxes de joc són comparables a models forans, el fet que els dos tipus d’objectes tinguin el mateix treball i destresa suggereix que fossin elaborats al castell mateix i amb els mateixos recursos tècnics. La flauta, doncs, no va venir d’algú de fora sinó que podem deduir que va ser elaborada i feta servir a l’indret mateix. Això és aplicable fins i tot suposant que l’embocadura fos treballada per dos artesans: l’un, músic expert, que n’indiqués les dimensions i preparés el tallavents i el fust, mentre que paral·lelament un gravador efectués la decoració. Un cop acabat el gravat l’os és unit al fust pel músic i és a punt per a ser tocat.

Aquest, és, doncs, el primer exercici de restitució de la flauta de Rocabruna. Potser no és l’instrument musical definitiu, però sí una possibilitat i el primer pas per entendre els detalls d’aquesta peça i el seu context. Com es veu a la imatge, per a fer-la sonar va bé que estigui una mica alçada cap endavant, no enganxada al cos, i es toca molt còmodament tapant els forats amb les falanges dels dits, no amb el tou, que és tal com apareix, per exemple, en un retaule de Cardona de 1405 o també en unes flautes més tardanes de Jaume Huguet (vegeu la iconografia al post del 16 de novembre de 2015).

Flauta_1

La solució escollida per l’autor de l’exercici de restitució de fer un canó de saüc encaixat dins l’os amb la marca del tallavents inclosa és una possibilitat, justificada pel faedor de flautes per tal de fixar bé la sonoritat en un element mòbil per la imperfecció interna de l’os.

Flauta_2

A la trobada de lutiers de flautes de Largentière (vegeu el post anterior, del 8 de maig de 2016) es van discutir altres possibilitats menys intrusives, amb un encaix més curt que no atenyi el tallavents. Pel que fa al fust, l’elecció va ser simple, diguem-ne estàndard (més que fer una restitució, es tractava de fer experiments), amb sis forats i sense forat posterior. Altres lutiers van estar d’acord en què una flauta com aquesta es podria treballar amb una fusta més dura i també que podria tenir el darrer forat doble (de nou, com a la flauta de Cardona). Un bloc de fusta en lloc de suro seria delicat de treballar fins a ajustar-lo, però podria oferir més solidesa i precisió al so resultant. I, posats a haver-se dedicat amb tanta perícia al gravat decoratiu sobre l’os, potser també hi podria haver les mateixes decoracions al segment final de la flauta.

Flauta_3

Detall de l’embocadura amb la volta treballada abans d’entrar al tallavents. Detall del suro des del forat inferior.

El laboratori d’arqueologia experimental musical està obert!

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *