Iconografia de la cornamusa

El 18 de febrer de 2016 feia un lleugeeer repàs de diferents denominacions de la cornamusa al llarg del temps i la geografia. Lleuger… hi vaig arribar a anomenar fins a una trentena de variants del mateix principi sonor i dels instrument de la mateixa família. I encara n’hi hagués pogut posar una trentena més si haguéssim anat una mica més enllà i en tradicions lingüístiques més allunyades. Al següent post, del 22 de febrer, vaig anar desgranant les denominacions en la documentació i en la literatura catalana medievals. Avui coneixerem com es va anar representant tanta varietat en les arts plàstiques, tot i que ja ha anat apareixent alguna cosa.

Els primers exemples de caramella amb alguna mena de bossa que serveixi per a bufar-hi com a reservori d’aire són del segle XII (fora de Catalunya) i deixen entreveure el procés d’experimentació amb materials inflables i flexibles fins a trobar alguna solució vàlida. El permòdol és de l’església de Tosse, a les Landes, i és clarament una bossa (segurament bufeta de vaca) afegida a una curta caramella rústica. El músic del Manuscrit Hunter (Biblioteca de la Universitat de Glasgow, 22.9, cap a 1170), un jove aprenent del Rei David, es troba en un estadi tan experimental que es mira les mans com per veure on carai posa els dits, ja que no domina aquest estrany instrument:

Icono_Cornamusa_1

A finals del segle XIII ja apareixen alguns instruments esdevinguts estables, com les cornamuses simples amb pavelló i amb bordó paral·lel de les Cantigas de Santa María (potser allò que al Libro de Buen Amor se’n deia ordecillo francés?), però també grans cornamuses amb dos o més roncs.

Icono_Cornamusa_2

A la porta “del Sarmental” de la Catedral de León, un dels Ancians de l’Apocalipsi toca una cornamusa amb un grall doble acabat en un suggerent cap de lleó, mentre la bossa és clarament de pell. Fora dels rics manuscrits i portalades, en racons més populars, com permòdols d’esglésies rurals, el tipus d’experimentació delata encara l’ús de diverses vísceres com a bossa d’aire i absència de bordó (Santa María de la Oliva, Villaviciosa).

Icono_Cornamusa_3

Les primeres mostres iconogràfiques a Catalunya són de ben al final del segle XIII o principis del XIV, i són instruments sense bordó. Només tenen el tudell, el grall i estan muntats en bosses que responen clarament a vísceres, no a pells; cornamuses (bots aranesos) fets probablement amb un estómac, portalades de Betren i de Vielha. La tercera és del claustre de Santes Creus i és clarament feta amb una bufeta de vaca; al costat hi ha la restitució d’aquest instrument.

Icono_Cornamusa_4

Les cornamuses petites, sense roncs i ja fetes amb bots de pell de cabra perviuen al llarg de tota l’edat mitjana: aquest divertiment del manuscrit de les lleis Palatines de Jaume II de Mallorca (vers 1337) toca un instrument amb el sac tot pelut, més com a acudit que no traducció d’una realitat organològica; l’àngel sacaire és d’un capitell de Ripoll de principis del XV. També perviuen els primers invents, senyal que eren bons!: a la portalada d’Oriola (ja al segle XV) hi trobem aquest músic amb una caramella llarga i la bossa feta amb una bufeta ben rodona coberta amb tèxtil: és ben bé el que a França s’anomena vessie o vèze. La cornamusa de la portalada del Mirador de la Seu de Mallorca té un sac força gran (i els plecs són més propis d’una cobertura tèxtil que no pas de la pell en brut), però en canvi no hi ha bordó.

Icono_cornamusa_5

També hi ha cornamuses petites però amb un petit ronc per a mantenir un bordó, com la del pastor del retaule de Verdú, on es veu tot el detall de la pell clara adobada… i el forat doble! Com a les flautes medievals (posts dels dies de 2015). Aquesta podria ser allò que s’anomena museta? També aquest personatge del Palau Aguilar del carrer de Montcada (el Museu Picasso, vaja) té un sac ben petitet, grall i un sol bordó, curt, que s’arrepenja a l’espatlla esquerra. L’àngel del retaule de Sant Joan de les Abadesses (no el de Santa Maria la Blanca, sinó un altre que hi ha al Museu de Vic) té un sac que sembla de víscera, de budell, però encara li queden restes de pintura vermella: està cobert amb una coixinera. A més, el bordó ostenta una banderola heràldica (tres barres vermelles i serrell daurat), com aquells ministrers que esmentava Ramon Muntaner “ab son senyal, ben vestits e arreats”.

Icono_Cornamusa_6
Icono_Cornamusa_7

Al segle XV ja la majoria de representacions són de cornamusa amb un sac de pell de cabra (a jutjar per les dimensions), cobert generalment amb alguna roba que s’endevina decorada o com a mínim és de color llampant, i amb un bordó incorporat que sol tenir algun ressonador per a matisar el so sortint (Retaule de Pere Garcia de Benavarri):

 

 

Entremig, a principis del XIV teníem les dues cornamuses paral·leles fetes amb un budell de vacum, les dels nostres pastors dels retaule de Beget i de Sant Joan de les Abadesses.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *