La cornamusa i la caramella en la literatura medieval

A l’anterior post (18 de febrer de 2016) exposava el llarg recorregut etimològic i algunes de les infinites variants de diversos aeròfons de canya amb sac, amb noms locals que de vegades poden induir a confusió envers una mateixa denominació, en un altre entorn, per a un altre instrument. La gran família de caramelles, cornamuses i sacs de gemecs. De fet es tracta de deduir quin hagués pogut ser el nom de l’instrument dels pastors dels retaules de Beget i de Sant Joan de les Abadesses. Hi feia esment de diversos noms al llarg del temps, amb cites que ara detallaré per evitar dubtes literaris, i que no haguessin fet sinó allargar innecessàriament l’article anterior.

Qui primer esmenta la caramella és Ramon Llull, més que res perquè pràcticament és el primer en expressar-se llargament i amb precisió lèxica en llengua catalana:

  • “Car, enaxí com lo juglar ha art e manera en fer lo so en la samfonia o en la caramella, enaxí cové que hom haja art e manera a dir paraules ordonades e retoricades” (Llibre de Contemplació en Déu, V, 359, 1; la samfonia és l’àvia de l’actual viola de roda).

Josep Romeu edità als anys ’40 un recull de cançons de Nadal cinccentistes en què solen aparèixer diversos instruments propis dels pastors que s’acosten a la cova, dels àngels o bé del mateix Sant Josep, que canta, balla i sona instruments per a expressar la seva alegria:

  • “Josep, qui veu la donzella / qui comensa a alletar / corrent pren la caramella / e comensa a sonar”

En ambdós casos tenim la cita de l’instrument, però com que els textos no precisen cap característica que defineixi la naturalesa de l’instrument és difícil saber exactament a què es refereix (és a dir, si té sac o no) si no en tinguéssim la pervivència etnològica i el fil etimològic. Sí que comencem a tenir alguna pista en Jaume Gasull, poeta valencià del segle XV:

  • “Per la maior part veem balladores / al so de flahuta que sia d’un punt / […] Qui, doncs, es bon music que tale caramelles

En aquest cas indica que qui vulgui fer música es talli ell mateix un instrument rústic (“tale caramelles”, és a dir que les talli, a cop de navalla). És la mateixa realitat que, segles després, encara ens descriuria Jacint Verdaguer amb l’elaboració senzilla d’aquest tipus d’instruments. És d’aquesta relativa facilitat de fer instruments sonors i alegres per a les festes d’on sorgeix l’expressió “fer caramelles”, “anar a fer caramelles” i fins “cantar caramelles”. Com diu Verdaguer, les populars caramelles de Pasqua tenen aquest origen.

  • “La primera es el nom mateix de Caramelles, que no vol dir res fora de l’Empordà, i que ací significa la gralla primitiva, lo càlamus, aixó és, un troç de canya amb un foradet a l’extrem i una obertura prop d’ell am sa llengüeta. Amb aqueix senzill instrument music, que acompanya encara les Caramelles pobres, que són les que més agraden, degueren començar-se les primeres, Déu sab aon i quan. […] … per a fer-ne floviols o caramelles, per a sonar i acompanyar ses veus pageses, arrenquen una canya de vora’l torrent.”

La referència trescentista a una “cabreta” apareix en un judici a Tàrrega de l’any 1325, arran d’una topada entre bàndols juvenils en què morí un joglar de cabreta; apareix fent música amb un company que toca flauta (probablement es refereix a un flabiol) i tamborino, una formació que encara perdura en els nostres dies. Segurament aquesta cabreta fos un sac de gemecs simple, sense bordó, com la cornamusa de Beget però feta amb la pell d’una cabrida en lloc d’una víscera: si fa no fa com l’actual bot aranès o la bòha occitana.

  • Berengarius Carniçer de l’Ametla ab l’atamor, et en Mir, del dit loch, que tocave la cabreta”.

En castellà, el conegut “Libro de Buen Amor” de Juan Ruiz, Arcipreste de Hita, esmenta una munió d’instruments (gairebé una trentena) arrel d’una festa, entre els quals un bot, deduïblement d’origen europeu ja que és anomenat “odrecillo francés”:

  • “çinfonia e baldosa en esta fiesta son; / el francés odrecillo con estos se conpón;” (1233-1234)

Tant “cornamusa” com “museta” apareixen sovint en la documentació reial, de vegades acompanyades d’altres instruments de conjunts musicals cortesans com les xeremies (formació molt habitual als retaules), i també hi ha una referència a “pells”, evidentment en el sentit de bot, sense que es pugui precisar si ja és un instrument acabat o bé és la pell preparada per a fer-ne una cornamusa, ja que l’encàrrec és a un carnisser:

  • “Car cosi, vos trametem per los dits vostres ministrers dues xalamies, dues cornamuses, una museta gran e altra pocha, una xalemia pocha e una bombarda”
  • “Mossèn Pere d’Artés, digats a Johanni, ministrer nostre qui es aci, que faire be si se·n venia car los estruments d’argent ja són acabats e sos companyons los cornen ja. E volem les arpes, els rabeus, els lauts e les pells al pus tost que porets”

I és que els noms de museta i cornamusa són habituals, indistintament, en la literatura del segle XV. No queda clara quina és la diferència entre aquestes dues denominacions, si és que n’hi ha: existència o no de bordons? So més greu o més agut? En la iconografia, el ventall de possibilitats és força extens!

  • “Digau, quan hun sonador sone una cornamusa, digau, aquell so, de qui es? De la cornamusa o del sonador? Del sonador es.” (Vicent Ferrer, Sermons, XXXII)
  • “donchs molt sement / e moviment, / llegums furiosos / son e ventosos, / cuyts o torrats, / ventositats / dintre recluses / les cornamuses / fan fort inflar, dreçar, sonar.” (Jaume Roig, Spill).
  • “E la música, partida en diverses parts per les torres e les finestres de les grans sales: trompetes, anafils, clarons, tamborinos, xaramies e musetes e tabals, ab tanta remor e magnificiència que no es podien defendre los trists de molta alegria.” (Tirant lo Blanc, CDLII)
  • “Ab tant los cants de’uzells grans e musetes, / rotes, nafils, acordants bé, sentia, / ab novells lays de cançons per ells feta.” (Fra Bernat Hug de Rocabertí)

Un cas a part és el de la dolçaina que esmenta sovint Ramon Muntaner a la seva Crònica, i que hom ha cregut el primer antecedent de la dolçaina valenciana, germana gran de la gralla. De fet, les cites musicals de Muntaner són força pobres i, a part de descriure parades pomposes i una exageració en el nombre d’instruments, és evident que el cronista no té coneixements musicals. La dolçaina sempre apareix en les típiques formacions heràldiques de trompetes, xeremies i tamborinos, però Muntaner no esmenta mai la xeremia, i en canvi sí la dolçaina, de manera que deu tractar-se del mateix instrument, que es caracteritza per un so dolç:

  • “E hi menam trompadors, e tabaler, e nafil e dolçaina, los quals tots vestim de senyal, ab los penons reals, e tots bé encavalcats.” (Crònica, 295)
  • “Sí que ab altres que hi érem per la ciutat de València, ab nostres bornadors davant e nostres trompes, e tabals, e dolçaina, e tamor e d’altres estruments, tots sis, ordonats de dos en dos molt ricament vestits e arreats.” (Crònica, 297)

Referències bibliogràfiques (dels clàssics de la literatura amb nombroses edicions n’he esmentat el capítol corresponent):

  • ROMEU, Josep (ed.) (1949): Cançons nadalenques del segle XV. Barcelona: Barcino. Col·l. “Els nostres clàssics”.
  • VINYOLES, Teresa (2002): Una cercavila a la Tàrrega medieval. Tàrrega: Arxiu Històric Comarcal.
  • VERDAGUER, Jacint (1887): Excursions i viatges. Barcelona: Barcino, 1992.
  • GIFREU, Patrick (2010): Saint Vincent Ferrier, Sermons. Perpignan: Editions de la Merci.
  • GÓMEZ, Maricarmen (1979): La música en la casa real catalano-aragonesa durante los años 1336-1432. Barcelona: Antoni Bosch editor.

Els poetes Jaume Roig, Jaume Gasull i Bernat Hug de Rocabertí els trobareu al “Repertorio informatizzato dell’antica letteratura catalana” de la Universitat de Nàpols, pel cercador d’autors:

www.rialc.unina.it

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *