La cornamusa de Beget… tenia el nom de cornamusa? (I)

Sempre que he parlat de l’instrument que apareix en mans d’un pastor als retaules de Beget i Sant Joan de les Abadesses l’he anomenat cornamusa (vegeu-ne tot l’historial d’iconografia, evolució i literatura clicant a l’etiqueta cornamusa). Aquest és encara avui el nom amb què es coneix l’instrument a la Garrotxa, tot i que a bona part de Catalunya es coneix també com a sac de gemecs. Però també hi ha hagut altres noms, i si el confonem amb instruments semblants encara molts més…! Quin era el nom d’aquest instrument al segle XIV? Nom? Uf…! això és com els bolets o els embotits: canvia de nom a cada comarca, i cadascú es considera hereu del tipus més significatiu.

L’origen de la família dels aeròfons de canya és una canyeta partida o esclafada perquè la part volant emeti so en passar-li l’aire (per conèixer l’inici organològic de l’instrument, post del 14 d’octubre de 2015). Doncs bé, en grec canya es diu kalamos (càlam), i canyeta kalamellus / calamella, d’on deriva caramella i tants altres noms en altres llengües com ara chalemelle, cialamella, caramillo, caramèra, caramiellu, etc… Caramella és l’instrument sense sac (clarinet popular, com un flabiol de pastor però de canya) o també el grall o tub melòdic amb canya sonora acoblat a un sac.

Amb el temps, l’evolució de la senzilla caramella, amb l’adaptació d’una canya doble i en un cilindre tornejat esdevingué un instrument conegut, per derivació del nom, com a xeremia (i els seus equivalents chalemie, chirimía, shawm, shalmei…). Malgrat tot, xeremia o xeremies també pot designar el sac de gemecs a Mallorca, per exemple; a Eivissa el “reclam de xeremies” és un petit clarinet doble: és com si diguéssim “un xiulet fet de caramella”.

En occità medieval, el concepte de caramella era anomenat musa, ètim que probablement tingui el seu origen en “diversió” o “entreteniment” i significa un instrument alegre i sonor per amenitzar danses; en francès també es coneixeria com a muse (i el verb que se’n deriva, amuser, vol dir divertir-se). En cas d’acoblar una banya o corn a l’extrem de la caramella per tal de dotar-la d’un pavelló i augmentar les seves possibilitats sonores, aquest instrument és anomenat musacòrna (“caramella-amb-banya”). És l’instrument que encara perviu en la caramèra aranesa, però també en el pibhorn gal·lès o en l’alboka basca (que ve d’al-bûqq, corn o banya en àrab…). I de la musecorne arribem a la cornamusa.

El nom de cornamusa és el que es mantingué en ser-li incorporada una bossa per a facilitar el buf; la documentació de la casa reial d’Aragó dels segles XIV i XV parla, potser per influència francesa, de cornamusa i museta, que podem suposar més petita i de so més fi; encara existeix una cornamusa petita coneguda com a musette. Hi ha alguna escadussera denominació d’una caramella amb una bossa de víscera: la francesa vesse o vèze, bufeta, i segurament la cornamusa occitana boha (pronuncïi’s “bufo”, i que vol dir bufeta).

Però aviat el sac s’elaboraria amb pell, generalment de cabra, cabrit o cabrida, i d’aquí n’apareixeria un reguitzell de nous mots. En llengua catalana, l’any 1325 es detecta una “cabreta”, deduïblement una cornamusa feta amb pell de cabra (amb el temps, també en aquesta línia, borrega). A França es toca encara la chevrette. La cornamusa pròpia de la Vall d’Aran és el recentment ressucitat bot (pronuncïi’s but), pel sac de pell, i una popular forma de sac de gemecs aragonesa és anomenada, en aquesta mateixa línia, gaita de boto. Tot plegat no gaire lluny del que, a finals del segle XIII, l’Arcipreste de Hita anomena odrecillo i, significativament, odrecillo francés.

Pel seu so, amb el temps apareixeria la curiosa denominació de sac de gemecs, detectada en català per primera vegada al segle XIX. Només a Catalunya hi ha moltes d’altres denominacions d’època moderna o recents, sovint d’àmbit local, descriptiu, generalment referit a la decoració de la bossa que tapa el sac (com coixinera o criatura verda) o a la companyia de l’instrument, batejant-lo amb nom de dona (com ara Caterineta o Margarideta).

Arreu d’Europa i en les seves nombrosíssimes variants idiomàtiques i dialectals les denominacions es multipliquen i, com veieu, s’entrecreuen. L’instrument en si, organològicament parlant, és molt semblant, però a cada país, comarca o poble té les seves peculiaritats: l’existència o no de roncs, el nombre, la situació, l’afinació tant dels bordons com dels gralls, la presència o no de pavellons, la secció del tub, la presència més recent de claus, el tipus de canyes –dobles o simples- de cada tub, la naturalesa i dimensions del sac, la manera de tocar… en fi, un infinit nombre de variables. I adaptades, evidentment, a la música pròpia de cada moment i indret.

D’entre els diversos noms en altres llengües, només un apunt: el nom castellà de gaita, provinent de l’àrab ghaïta (que també vol dir pell!). Cal considerar-lo un instrument diferent de la cornamusa (amb les mínimes diferències, però diferències), ja que no és fins al segle XVIII que apareixen gaites, però al costat dels sac de gemecs, no com a sinònim, així que segurament la gaita era un instrument importat.

Per a totes les variants locals i dialectals en català, aquí en teniu una mostra amb les seves explicacions: http://elsacdegemecs.blogspot.com.es/2011/06/per-que-sac-de-gemecs-la-cosa-fa-el-nom.html

Al proper post enumeraré toootes aquestes cites literàries i documentals, que sinó encara hagués sortit el post més llarg.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *