Sant Llorenç del Mont: dues campanes o només una?

Això és el que té de bo un bloc per anar-hi penjant els resultats d’una recerca: que un mateix pot anar alterant hipòtesis i contradir-se d’anteriors afirmacions. Quan vaig començar a estudiar els forns de fosa de campanes del monestir de Sant Llorenç del Mont (tota la recerca sobre aquestes campanes i forns la trobareu clicant a l’etiqueta ‘Sant Llorenç del Mont’) partia de la memòria d’excavació, que documentava la troballa de dos forns de fosa i pressuposava, per tant, la fosa de dues campanes. Les diferents dimensions dels forns permetrien suposar dues campanes de dimensions diferents foses alhora en dos forns. Al principi, en cap moment no em van passar pel cap motius per a contradir aquesta hipòtesi.

Però a l’hora d’analitzar en detall el material arqueològic d’aquests dos forns hi va haver un fet que no em va passar desapercebut: que al forn més gran hi havia restes del motlle de parts ben diferents d’una campana, mentre que al forn menor tan sols s’hi trobaven restes de les nanses. Això em va fer observar amb detall molts mètodes de fosa de campanes en dues parts: el cos en un forn i les nanses en un altre.

Pel procés de fosa d’una campana medieval sempre he seguit el tractat De diversis artibus del monjo Teòfil (del qual vaig parlar al post del 24 de setembre de 2015): mai esmenta que es treballin parts del motllo per separat, i per tant donem per fet que tota la campana enterament forma part d’un mateix motlle. Però la tradició de fosa de campanes, com per exemple el que recull, segles després, el religiós Marin Mersenne a l’Harmonicorum libri o Traité de l’harmonie universelle (1627), és que les nanses es preparen a part i, fosos ambdós negatius, el motllo s’ajusta al cos de la campana per a la fosa. El que hom prepara per separat és el motllo de les peces a cera perduda i la cuita del negatiu, mentre que per introduir la colada de bronze les dues peces s’ajunten prèviament.

Aquest enllaç segueix pas per pas, de manera pedagògica, la fosa tradicional tal com va fer el fonedor francès Cornille-Havard als anys setanta, i va acompanyat d’il·lustracions dels gravats de Mersenne i també de l’Encyclopédie de Diderot i d’Alembert (encara que no entengueu el francès les il·lustracions, fotografies i photoshops damunt els gravats són fantàstiques):

http://www.abbaye-saint-hilaire-vaucluse.com/Fabrication_d%27une_cloche.html

Quan el negatiu de les anses s’ha ajuntat un cop fet el negatiu del cos, per molt que s’intenti que l’encaix sigui exacte, queda una petita diferència que es tradueix en una rebava de bronze, que rarament s’elimina. En algunes campanes medievals es pot veure clarament aquesta unió de les dues peces. Les fotos següents són de la campana dels quarts de Cervera, de tipologia i cronologia molt semblant a la de Sant Llorenç del Mont, i també a la campana de Santa Pau.

Revaba_campanes

Fotos extretes de la fitxa de la campana de Cervera del portal dels Campaners de València, de Francesc Llop i Bayo. En podeu trobar més a l’enllaç corresponent:

http://www.campaners.com/php/campana1.php?numer=4675

Quan anava penjant els posts sobre la restitució de les campanes de Sant Llorenç del Mont ja em vaig plantejar aquest dubte. El que em va estranyar més va ser, sobretot, les restes d’escòries de bronze als negatius de les nanses i el pensar que, encara que els motllos s’haguessin treballat separadament, un cop feta la fosa la peça és una de sola i per tant les restes de motlle podrien quedar escampades en un sol forn.

Al final, vaig aventurar la hipòtesi d’una campana amb les restes del primer forn i amb les nanses de la “segona” campana; era una excusa per a introduir que, en efecte, les restes corresponien a una sola campana. Perquè mirat i tornat a remirar, crec que els forns de fosa de Sant Llorenç del Mont corresponen a una sola campana, fosa en dues parts ajuntades posteriorment. Sabem, per tant, que aquesta era o podia ser la tècnica de fos d’una campana a finals del segle XIII o a principis del XIV.

Per tant, a Sant Llorenç del Mont no es van fondre dues campanes, sinó una de sola. Els motllos es van treballar i coure separadament (són els dos forns que han pervingut), i un cop fetes les formes el motllo en negatiu de les nanses es va col·locar al capdamunt de la campana i la colada va vessar-se en tot el conjunt com una sola peça.

Això també pot voler dir que el campanar que hem d’imaginar-nos en el seu moment no deuria ser de cadireta amb dos ulls, ni calia una sòlida torre per aguantar les inèrcies en diferents direccions de dues campanes al vol, sinó potser una sola finestra coronant un cimbori sobre el transsepte, com es pot veure en d’altres esglésies de dimensions semblants. Però de campanars ja en parlarem un altre dia!

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *