Ones gravitacionals: l’harmonia de les esferes?

Avui ha aparegut als mitjans de comunicació del món sencer la notícia que científics de l’Institut Tecnològic de Califòrnia (Caltech) confirmava l’existència d’ones gravitacionals, teoria avançada fa un segle per Albert Einstein. A la xarxa en podeu trobar informació a diversos nivells de comprensió científica, des de vídeos didàctics a articles especialitzats passant per entrevistes a diversos científics penjades a youtube. En resum, les ones gravitacionals són la radiació que es genera de manera vibracional quan dos forats negres es fusionen i col·lideixen en l’univers: l’efecte és comparable a les ones que es fan a l’aigua quan hi llancem una pedra, i que ens podria donar informació sobre la distància i el temps que ens separa de la caiguda de la pedra a la superfície de l’aigua, només que amb aquestes ones la informació pot atènyer el Big Bang. Les imatges que se suggereixen avui als mitjans per tal d’entendre-ho recorden l’harmoniosa dinàmica del nostre sistema cosmològic.

La gràcia és que aquestes ones ens arriben, i es poden estudiar, a través del so. Avui, les ràdios anunciaven notícia científica amb una banda sonora que recordava el Sónar!

Perquè en parlo en aquest bloc? Perquè aquesta teoria i mètode d’estudi m’ha recordat en gran manera, salvant la distància dels segles, la teoria musical medieval. A la Garrotxa no es conserva cap Biblioteca monacal (vegeu el post del 24 de desembre de 2015) però hi ha un llibre que no deuria haver faltat en el seu moment a Besalú o, qui sap, potser fins i tot a Sant Llorenç del Mont o a altres monestirs de la zona: De institutione Musica, de Boeci.

Boeci és un dels darrers filòsofs de l’Antiguitat, a la frontera de la medievalitat; va viure al segle VI, i va ser traductor d’Aristòtil i de Plató del grec al llatí. D’entre les seves obres destaca aquest De musica en què adapta tota la teoria musical de l’antiguitat grega. Entre d’altres conceptes, Boeci divideix la música en tres categories:

Musica_mundana

  • musica mundana és la música generada pel cosmos en el seu moviment matemàticament proporcionat: és la dinàmica coneguda com a harmonia de les esferes; a la il·lustració s’hi poden veure el sol, la lluna, els planetes, i a sota l’aire, la terra i l’aigua.
  • musica humana és l’harmonia interior que uneix l’ànima i el cos, la translació d’aquestes proporcions a l’ésser humà, representat aquí per religiosos i seglars units en el moviment i –se sobreentén- en el cant. No és l’actitud ni la tècnica de cant sinó la perfecció harmònica entre cos i ànima.
  • musica instrumentalis és el so que es pot emetre a través d’instruments artificials, fets per la mà de l’home, i per conseqüent imperfectes davant la perfecció de l’Univers… o de Déu. A la darrera vinyeta de la il·lustració, els instruments de música són dues cítoles (semblants a una guitarra), viola, rota, arpa, tempe (pandero), i una flauta i una cornamusa sense bordó que molt bé podrien ser les que apareixen tan sovint en aquest bloc! Tant que ens agraden, a lèpoca aquesta era la música més menyspreable, simple artesania de fuster: comparat amb la matemàtica del cosmos…

[Antifonari Mèdici, vers 1250 (Plut. 29, 1). Biblioteca Medicea Laurenziana de Florència.]

Musica mundana és un concepte teòric que arrenca de Pitàgores, i que va ser modulat per Plató, Aristòtil i Aristòxenes. En essència es pot explicar així: l’univers està creat per proporcions numèriques harmonioses; el moviment dels cossos celestes respon a una representació geomètrica en proporcions perfectes, i qualificades a l’edat mitjana com a Divines; les distàncies entre els planetes correspondrien als intervals musicals. Per tant, el moviment celeste que provoquen els planetes, rodons, en girar sobre ells mateixos, genera un so inaudible a l’oïda humana (i que la pràctica religiosa assimila al silenci sagrat) però motor de la perfecció: això és l’harmonia de les esferes.

No ho trobeu meravellosament semblant a les ones gravitacionals??!!

Per aquesta raó els estudis superiors a l’època medieval comprenien les quatre arts liberals, el Quadrivium: Aritmètica, Música, Geometria i Astronomia. La comprensió de les proporcions perfectes (i divinals) que mostra l’astronomia pot ésser compresa per la geometria, mesurada a través de l’aritmètica i analitzada a partir dels intervals musicals. D’aquí que la música litúrgica medieval, allò que cantaven els estudiosos als monestirs, responia a aquesta perfecció per tal d’establir un llenguatge de comunió amb Déu… o amb la perfecció de l’Univers.

Boeci

Anàlisi i dibuix dels intervals musicals. De Institutione musica, de Boeci, pel monjo Oliba de Ripoll. Arxiu de la Corona d’Aragó, Ms. Ripoll 42.

A Catalunya es coneix un tractat de música fantàstic de l’època medieval: una versió del De musica de Boeci redactat a Ripoll al segle XI pel monjo (que no cal confondre amb l’abat!) Oliba. Una de les originalitats d’aquest manuscrit és l’explicació detallada –i en vers- que Oliba fa del monocord. El monocord és un objecte musical (no és un instrument, sinó una eina d’estudi) que consisteix en una caixa amb una corda vibrant estesa i els diferents intervals marcats sobre la tapa harmònica. Un pont mòbil permet no només executar notes diferents sinó sobretot estudiar la distància i la vibració entre intervals. Així es pot estudiar no tant la música sinó fins i tot la Cosmologia. El monocord seria un aparell casolà per entendre el principi de les ones gravitacionals?

Aquest és un estudi fet ja fa anys sobre el monocord de Ripoll (traducció de l’original alemany): Karl-Werner GÜMPEL (2004): “El Breviarum de Musica i els Versus Monocordi del monjo Oliba de Ripoll. Miscel·lània Litúrgica Catalana, Núm. 12.

Gümpel_Monocordi

GuidoI aquesta una imatge més o menys comprensible del monocord i el seu sistema de funcionament: el monjo Guido d’Arezzo (creador d’un mètode d’ensenyament musical… i de les notes tal com les coneixem a classe de solfeig!) mostra el monocord al bisbe Teodald; podria ben ser Oliba ensenyant el monocord al Pere a qui dedica els versos inicials de la seva adaptació ripollesa del tractat de Boeci. (Codex Lat. 51, segle XI; Viena, Österreichische Nationalbibliothek Musiksammlung).

Una aproximació de la cosmologia medieval a la ciència astronòmica del segle XXI…

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *