Repertori musical del segle XIV (IV): cançons populars i danses sense música.

A l’anterior post (28 de gener del 2016) vaig furgar entre el repertori d’origen popular o inspirat en aires de dansa del repertori trobadoresc, generalment occità. Hi vaig esmentar un exemple de Berenguer de Palol, del Rosselló, però… quins eren els trobadors més propers, als segles XIII i XIV, a la nostra realitat?

L’únic trobador garrotxí conegut és Ramon Vidal de Besalú. Passa que d’ell es coneixen dos tractats teòrics (l’Ensenhamen de joglar i les Regles o Rasós de trobar) i una novel·la en vers, però no pas repertori de cançons i menys amb partitures. Només en l’esmentat tractat gramàtic de les Rasós de trobar s’hi troben de tant en tant exemples lírics; alguns s’han detectat obra d’altres autors, però hi ha un poema del qual que podem suposar que n’és l’autor: Plazens plasers, una cançó de rima senzilla qualificada de dansa. Com que el tractat és literari no s’hi inclou la música… però el poema té exactament la mateixa mètrica que la dansa S’anc vos amei del cançoner de Sant Joan de les Abadesses!, de manera que se li pot adaptar perfectament la música: vet aquí que podríem ballar una dansa de Ramon Vidal de Besalú al so d’una cornamusa de Beget!!

El més conegut dels trobadors catalans és Guillem de Berguedà, del qual es conserven trenta-un poemes però cap d’ells amb música. Sembla que el senyor de Puig-Reig no destacava com a bon compositor, i més aviat deixava als seus joglars la tria de la música. Feia servir la música popular en els seus poemes (la coneguda Cansoneta leu e plana té una versificació senzilla -lleu i plana-, rima enganxosa i tornada fàcil de recordar), probablement per tal que la gent repetís més fàcilment els seus àcids poemes i així es divulguessin amb més facilitat. Un dels joglars al servei de Guillem de Berguedà era l’empordanès Ramon de Pau, de qui el trobador deuria aprendre una tonada popular que expressa en una de les seves cançons:

  • Cantarey mentre m’estau / chantaret bon e leiau / que xanton macips de Pau.” (Cantaré, mentre vaig fent, una cançoneta bona i lleial que canten els nois de Pau.)

El poema inclou una paraula que es va repetint, sense sentit, d’acord amb la rima: “liridunvau”, “liridonvon”, “liridunvaix”… que és com qui anés cantant trumlailà. Si la cançó era coneguda i la gent del poble l’anava repetint, Déu n’hi do, perquè en diu a l’alçada d’un campanar del Bisbe d’Urgell. Malauradament, no sabem com sonava la cançó dels nois de Pau, però vet aquí un exemple de música popular aprofitada per un trobador culte.

Un altre trobador ben proper és Cerverí de Girona, de nom Guillem, natural de Cervera, establert a Girona i proper a les corts de Barcelona i Cardona. Fou un dels darrers trobadors, molt prolífic (se’n conserven 120 peces) i que va tastar totes les fórmules literàries poètiques del seu temps. Es va interessar molt per mètriques de la lírica popular, però no ens en va deixar ni una sola partitura…! Té quatre poemes qualificats de pastorel·la, diverses danses (balada, sirventes-dansa, dansa-balada…) i dos poemes interessants: una viadera i una espingadura.

  • La viadeyra o viadera de Cerverí de Girona imita l’aire d’una cançó de camí, “d’anar fent via”, i consisteix en dos versos rimats (com si fossin rodolins) acompanyats d’un leixaprén o frase repetitiva, “Jana delgada”. També és coneguda pel seu primer vers, “No·l prenatz lo fals marit”. No li coneixem la música, que no es va escriure, però sí que ens en podem imaginar el ritme; en qualsevol cas binari, adequat al pas de caminar, i de melodia repetitiva amb poques variacions per tal d’anar-hi improvisant estrofes mentre es fa camí, com una corranda.
  • De l’espingadura de Cerverí (“A la pluja e al ven iran”) se n’ha intentat esbrinar l’etimologia: per aquest nom s’ha suposat una cançó de guaita o també una melodia aguda (allò que en diríem una veu d’espinguet) o bé pròpia per a ser executada amb un instrument de canya agut com una caramella senzilla; però alguns Romans francesos del segle XIII anomenen espringuer la manera de ballar dels pastors, picant de peus a terra: l’espingadura fóra una variant de l’estampida? La repetició onomatopeica de la tornada de l’Espingadura de Cerverí fa pensar en un ritme de dansa. No hi resultaria estrany, per exemple, d’aplicar-hi la melodia de “A l’entrada del tens clar” que vèiem el dia 28 de gener de 2016.

Si al primer post sobre repertori de música popular esmentava el cas del cançoner de Sant Joan de les Abadesses, un recull de quatre cançons apuntades amb la seva música en un manual notarial de la vila, aquest és un altre exemple semblant. En un quadern notarial de la Seu d’Urgell també s’hi van apuntar dues danses, però… a mitges! Hi ha indicacions sobre el fet que són danses, on i com es ballaven i la lletra, però, ai las!, malauradament ningú no va apuntar la música.

Dança_1

 

El manual és de l’any 1327, i els documents notarials corresponen als mesos d’estiu, de manera que podem imaginar que es deuria celebrar alguna festa arrel de la qual l’escrivà va prendre nota de les dues danses i va indicar-ne el caràcter. La tapa del quadern, en pergamí, està malmesa i no deixa llegir enterament la lletra.

 

 

La primera cançó, en dues estrofes, repeteix “A plassa fan maya dança”; la segona comença amb el vers “Gentil dompna honriua” però abans s’hi va escriure la indicació “cunda e gaya”, que vol dir al punt (ritmada, precisa) i alegre (animosa, lleugera). Els poemes, en occità i de pura tradició trobadoresca, es dirigeixen a una dama. A la Seu d’Urgell no és estrany trobar-hi lligams amb el migdia francès: el comerç amb ciutats occitanes estava a l’ordre del dia: la cultura també anava, doncs, de la mà de l’economia pels camins que enllaçaven el Pirineu.

No sabrem mai quina música acompanyava aquestes danses, que es ballaven a la plaça i eren alegres i tenien ritme, i que eren ben bé de l’època de la cornamusa de Beget! Però com en els altres casos podem comparar-les amb altres danses de l’època i adaptar-hi tonades manllevades o crear-ne de noves però versemblants.

Aquesta és la bibliografia general i específica d’aquests trobadors:

  • RIQUER, Martí de / COMAS, Antoni (1980): Història de la literatura catalana, Barcelona, Ed. Ariel, Vol. 1.
  • FIELD, Hugh (1991): Raimon Vidal de Besalú. Obra poètica. Barcelona, Curial, 2 vols.
  • RIQUER, Marti de (1971): Guillem de Berguedà. Poblet, Abadia de Poblet, 2 vols.
  • CABRÉ, Míriam (2011): Cerverí de Girona: un trobador al servei de Pere el Gran. Barcelona / Palma de Mallorca, Universitat de Barcelona / Universitat de les Illes Balears.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *