Repertori musical del segle XIV (III): la cançó popular en els cançoners de trobadors.

Al llarg dels segles XIII i XIV es van anar escrivint tant a Occitània com en àrees properes (nord d’Itàlia, Catalunya…) diversos repertoris de lírica cortès, amb música profana, coneguts genèricament com a cançoners. Són reculls del repertori poètico-musical dels trobadors, gènere que en aquells anys ja començava a declinar i es va recopilar així com a memòria d’un temps ja passat, no pas com a transcripció de la música que s’executava en aquells moments -que seria el cas del dit cançoner de Sant Joan de les Abadesses.

La majoria de cançons de trobadors són obra global dels seus autors: el trobador és alhora poeta i compositor, tot i que n’hi havia que confiaven en les competències musicals dels seus joglars. Però també hi ha peces que tenen un origen melòdic en cançons prèviament conegudes pel poble: de vegades els poemes s’adaptaven a tonades conegudes per tal que fossin més fàcils de retenir i d’ésser transmesos per la gent. Les cançons de trobadors, doncs, podien reciclar música popular o religiosa. A Catalunya hi van viure diversos trobadors, alguns en terres gironines, i el repertori trobadoresc occità hi deuria ser ben conegut.

Qui sap si un pastor de Beget o un soldat de Rocabruna haurien sentit mai alguna d’aquestes cançons, i si l’haurien pogut tocar amb la seva cornamusa o flauta… o si, en sentit invers, la tonada que aquest pastor o aquell soldat sonessin amb els seus instruments per haver-les après d’oïda haguessin pogut passar a la memòria sonora d’un joglar o d’un trobador. Vet aquí alguns exemplse:

Una de les peces trobadoresques més conegudes que, diu la llegenda, es basa en una melodia popular, és Kalenda maya (Raimbaut de Vaqueiras, segle XII, BNF fr.22543). La razo o raó prèvia -a tall d’explicació- a la transcripció de la poesia amb la seva música diu que el trobador va escriure aquest enginyós poema basant-se en una dansa que tocaven un parell de músics durant una festa; així, Kalenda maya tant es pot interpretar al ritme lliure de la intenció lietarària, com en base a un ritme ternari que es presti a una dansa que la razo descriu com una “estampida”, i que vol dir que els dansaires anaven clavant coces (estampint, en occità) al terra.

https://www.youtube.com/watch?v=A77OpgXdAAw

En aquest vídeo podeu veure bé la diferència entre l’estampida tocada a la manera d’una dansa ritmada, en diàleg entre dues violes, i la canso trobadoresca cantada a ritme lliure (grup Flors enversa; violes restituïdes de l’iconografia per Olivier Féraud i Domitille Vigneron, cant a càrrec de l’occitano-parlant Thierry Cornillon).

Una altra melodia d’aire popular present en un cançoner trobadoresc i d’autor anònim (Cançoner de Saint-Germain, BNF fr. 20050, segle XII) és una cançó de benvinguda de la primavera, coneguda pel seu primer vers: “A l’entrada del tens clar”. És clarament un aire de dansa primaveral, una carole o ball rodó, a l’entorn d’una noia jove anomenada “reina”. Les estrofes van repetint l’onomatopeia “e-y-a” que va marcant el ritme, mentre a la tornada, de ritme binari, es va demanant el desig de poder ballar tranquil·lament (“laissat nos balar entre nós”). No he posat cap exemple sonor perquè no me n’agrada cap, ves.

També es pot considerar d’origen popular la melodia de la cançó “L’autrier jost una sebissa”, de Marcabrú (BNF fr. 22543, segle XII). Antic joglar al servei d’altres trobadors, Marcabrú va ascendir l’escala social i es va postular com a trobador de cort, estatus que li va ser acceptat per les seves qualitats literàries, musicals, i sens dubte socials i humanes. La cançó esmentada és una pastorel·la, gènere habitual a l’època en què un cavaller que està de camí sedueix amb engany una jove pastora que troba sola al camp. Marcabrú dóna la volta a la figura literària i presenta una pastora amb caràcter, que respon a un cavaller massa sobrat de verb, i el deixa plantat i en ridícul. Perquè aquest canvi tingués l’efecte desitjat i fes riure l’oient tergiversant la situació s’havia de construir sobre la música d’una pastorel·la prèviament coneguda pel públic. La senzillesa de la melodia, que es mou en una octava amb ornaments, ho fa pensar així. Com a cançó de pastor, podria bé ser executada amb una cornamusa o una flauta.

https://www.youtube.com/watch?v=5vidVFR9Jv4

Històrica versió del grup Clemencic Consort (de 1978…!) sobre una base de flabiol i tamborí. Les intervencions de la pastora en falset i del cavaller tenen un aire còmic molt real.

I d’entre el repertori més proper de trobadors catalans, destaca la frescor i efectivitat melòdica del poema amorós Tan m’abelis jois et amors e chants, del rossellonès Berenguer de Palol (segle XIII). Es diu d’ell que les seves cançons tenien èxit i van esdevenir molt populars, i aquesta cançó n’és un bon exemple: és d’aquelles que s’enganxa. Quan pugui penjar-ne una bona interpretació així ho faré, a ser possible amb els instruments restituïts de la Garrotxa.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *