Alarma i comunicació: Viafora i sometent (I)

En els anteriors posts sobre dret a corn i avisos sonors ha aparegut sovint l’expressió de “Viafora” o “Viafors” i les obligacions d’acudir al sometent. Què volen dir, aquestes expressions, exactament?

Busquem-ho per la via més lògica: al diccionari. Moltes de les cites d’aquest post es poden trobar tant a l’Alcover-Moll com a l’Etimològic de Joan Coromines (a les veus viafora, sometent, sagramental i corn), però també a la següent monografia:

  • SABATÉ, Flocel (2007): El sometent a la Catalunya medieval. Barcelona, Rafael Dalmau editor.

Aquest mateix autor, abans de publicar el llibre, va presentar un article molt complet en castellà a la revista Clio & Crimen, que es pot consultar on-line:

Flocel_Sometent

La paraula viafors, o també viafora (les dues expressions apareixen indistintament des del segle XIII), surt simplement del crit de “Via! Fora!”. “Via”, com a interjecció, és un crit per a fer moure la gent d’un lloc a l’altre, o per a fer-la sortir (fora); en aquest sentit, com a ordre militar significa que tothom surti de casa: una mobilització. També s’havien utilitzat diverses expressions sobre cap a on calia fer via: “Via sus”, “Via dins”.

  • “Senyor, via sus, fets armar vostra gent” (Muntaner, Crònica)

Afegir-hi el “fora” indica que l’acció que s’ha de dur a terme no és just davant de casa sinó que cal agafar el que sigui menester (armes, per exemple) i desplaçar-se fins a un lloc acordat.

El Viafors era el crit previst tant en cas de presència de lladres pels voltants per tal de perseguir-los com en cas d’haver de presentar-se en un exèrcit regular fos per a una curta campanya o per a una lleva en cas de guerra. Tan popular va esdevenir el crit que el senyal d’avís en cas de mobilització, l’alarma, va acabar essent conegut amb el nom aglutinat de via-fora, viafora, viafors o viafòs. Per això en la documentació sobre els masos que tenen dret a corn s’esmenta “en temps de viafors”: en cas de mobilització militar.

 El sometent és la mobilització feta amb aquest crit d’alarma. L’expressió ve de “so metent”, és a dir, fent soroll. En alguns moments apareix la veu simple de “so” (en el sentit de soroll) com a senyal, i a més l’expressió “so metent” no té perquè ser només un senyal sonor d’alarma, sinó qualsevol mena de fressa provocada per un tumult:

  • “… féu mantinent repicar los senys [campanes], e manà que tuits isquessen al so.” (Desclot, Crònica)
  • “…moltons de carnicers qui vengueran sometent a la ciutat…” (Manual de Novells Ardits, 1442).

Però el llenguatge medieval relaciona generalment so metent, o el fet de metre so, com l’alarma pròpia d’una mobilització organitzada de persones amb finalitats de defensa i d’atac: la milícia, anomenada també sagramental:

  • “… dix-li que matés so e que tuit issquessen al so” [que vol dir que fes soroll, no que es matés a ningú] (Desclot, Crònica)
  • “…lo dit veguer eixí de la vila e, so metén, tornà-sse’n en Vallès e ajustà lo sagramental.” (Sant Celoni, 1370).

De manera que aquest “so metent”, aquest “fer soroll”, acabà designant l’avís sonor amb crits, campanes o corns per a dur a terme les persecucions de malfactors o avisos de perills; i que aquesta milícia estava organitzada, amb els seus propis codis, senyals i vertebració des de l’administració. És d’aquí d’on deriva el concepte, encara vigent, de sometent per a les milícies rurals o urbanes.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *