Una flauta en un castell (IV)

En posts anteriors s’ha presentat la base de coneixements previs per a restituir la flauta del castell de Rocabruna. Aquest és l’esquema que va fer el nostre faedor de flautes de l’embocadura òssia així que la va conèixer (en Jeff Barbe sol escriure cartes a mà; això del mail ho troba massa modern…):

Dibuix_Jeff

A més de començar a fer proves amb un tros de diàfisi d’os de xai, també va tantejar diversos materials per al bloc. Les fustes van quedar aviat descartades per la dificultat d’adaptar-se a l’interior irregular del canonet d’os. per tant caldria provar materials orgànics tous, com la cera o l’argila, però d’una banda hagués pogut deixar traces arqueològiques de la seva presència, i d’una altra que l’instrument resultant, encara que històricament versemblant, és una mica molest de fer sonar.

Per això potser la solució més apta és el bloc de suro. De fet encara es fan alguns aeròfons amb bloc de suro: el més proper és el flabiol de dos forats de Ciutadella, a Menorca. Aquí teniu un link de presentació més divulgativa que tècnica:

http://culturapopularmenorca.cat/continguts/?page_id=674

Encara que a l’Alta Garrotxa no hi ha alzines sureres, se’n troben a una jornada a peu, i a més el suro és un material apreciat a l’edat mitjana, més o menys pels mateixos usos que en l’actualitat: per l’estanqueïtat i conservació de líquids en forma de tap. Per això no es pot descartar un bloc de flauta fet amb un tros de suro, qui sap si d’un tap en desús i reciclat per l’autor de la flauta.

També hi ha un altre detall d’aquesta embocadura de Rocabruna que fins ara hem passat de llarg: aprofitant la forma pròpia de l’os, la peça fa una petita esquena a la part de darrera que acaba amb un petit forat. Organològicament, és a dir per a les funcions musicals de l’instrument, aquest forat i la via òssia sortint no serveixen absolutament per a res. Però aquest foradet és de la mida d’un cordill, que ens permet imaginar que el propietari de l’instrument el podia dur penjant del coll i no, per exemple, guardat en un estoig. És, doncs, un instrument per a ser tocat en moments puntuals, entre feina i feina, com qui se’l treu de la butxaca; no és una flauta de “concert” pròpia d’un músic de cort que hagués pogut visitar el castell, ni tampoc la flauta d’un joglar itinerant, que més aviat l’hagués protegit en un estoig de roba o de cuiro dels cops que pogués patir durant el camí.

Flauta_foradet

Detall de l’embocadura, amb un fragment trencat, i la canal amb el foradet per a passar-hi un cordill.

 

Un detallet més que pot corroborar que la flauta és d’algú del castell, no d’algú que hi vingués de fora…

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *