Una flauta en un castell (III)

Als posts dels dies 15,24, 26 i 28 d’octubre de 2015 aquest bloc presentava la cornamusa de Beget i els materials que calia tenir en compte a l’hora de fer-ne una restitució. Amb una atenta observació, el que podia semblar una cornamusa convencional feta amb un sac de pell i amb fusta tornejada no responia a l’instrument representat al retaule, ni responia als recursos i tecnologia lògics del seu context. Amb la flauta del castell de Rocabruna ocorre el mateix.

Per això quan vaig veure per primera vegada aquesta peça vaig pensar de seguida en en Jeff Barbe. No és un lutier de flautes convencional, que hagi partit de l’aprenentatge en la flauta barroca i el tornejat, sinó que s’autoanomena “faedor de flautes” (en francès, ‘facteur de flûtes’) i només les treballa amb fustes locals i amb tècniques artesanes i eines manuals com podien haver estat les dels segles medievals: una bona navalla, un ferro de cabota plana, una ganiveta d’escloper… Ha treballat molt restituint flautes i altres instruments de vent (caramelles, flautes de Pan…) basats en la iconografia, l’arqueologia i les tècniques en l’època medieval. Ha estat l’alma mater de les trobades de luthieria medieval de Largentière, a l’Ardèche. Aquí teniu el seu portal i, especialment, un vídeo de presentació (en francès, és clar; si no en sabeu també és interessant de veure com treballa):

http://www.jeff-barbe.fr

L’embocadura de flauta de Rocabruna és realment excepcional per la seva decoració. Si feu un repàs a les flautes o flabiols d’os que han aparegut en jaciments arqueològics i s’han presentat en aquest bloc ho veureu fàcilment. No es tracta d’un canó de voltor amb un bisell i uns forats que pot fer qualsevol pastor benintencionat amb un bon ganivet, sinó un treball d’artesania a consciència. La peça, com a embocadura, és molt bona, però a més el seu faedor es va entretenir a aplicar-hi una decoració digna de l’estima en què deuria tenir el seu instrument i l’entorn en què podia lluir-lo… a més de revelar un temps d’oci considerable, és clar.

Quan vaig demanar el parer a en Jeff, va prendre un os de xai (l’os de Rocabruna és de xai, i el material ossi i d’alimentació trobat al castell demostra que n’hi havia) i va començar a treballar-lo, primer al ganivet i després al burí. I es va adonar que no estava decorat amb una navalla i que era molt difícil de fer aquest tipus d’incisions amb un burí corrent de fuster o de ferrer, sinó que calia una eina més fina i precisa. Em va demanar tota mena de detalls sobre la vida i les activitats que es desenvolupaven al castell, quins tallers hi havia, què s’hi havia trobat. Doncs bé, de l’època de l’embocadura de flauta a Rocabruna es troba molt de material bèl·lic com ara fragments d’armadura, brigandines d’arnesos i peces diverses de ballesteria. El burí emprat, doncs, no era l’habitual d’un ferrer sinó el dels artesans d’armadures, sovint amb petits racons delicats de treballar o també decoracions molt acurades. La decoració de la flauta, molt regular, demostra que qui la va fer estava habituat a traçar aquest tipus de formes geomètriques, i no precisament sobre fusta!

El constructor d’aquesta flauta, doncs, devia ser un soldat del castell amb molt temps d’oci (els soldats de torn de guaita en tenen) i amb l’ajuda de les eines del ferrer especialitzat del castell; si no és que el ferrer mateix, encara que amb menys temps lliure, l’ajudés a fer les decoracions mentre el soldat hauria afaiçonat prèviament l’os com a embocadura.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *