Una flauta en un castell (II)

En posts anteriors hem vist el panorama conegut de l’arqueologia de la flauta medieval (11 i 12 de novembre de 2015), la iconografia (16 de novembre), la documentació literària (18 de novembre) i fins la bibliografia de referència (20 de novembre), a més de presentar el fragment de flauta trobat al castell de Rocabruna (5 de novembre de 2015).

Tot aquest material és la motxilla amb què podem abordar la restitució, sempre hipotètica, d’aquest fragment d’instrument musical per tal de fer-lo sonar de nou i veure quin so té. De totes les característiques i paràmetres que hem vist, què en podem treure?

  • Embocadura. És obvi que l’embocadura està separada del cos i feta amb un material diferent. Les flautes de Göttingen i Esslingen són de dues peces encara que del mateix material, i el flabiol d’Àger mostra una fusta diferent per a l’embocadura, potser de més duresa. La flauta de Dordrecht està preparada per a tenir embocadura i pavelló o anell final d’un altre material.
  • Bec. L’embocadura d’os de Rocabruna no té bec. Sembla que els flabiols llargs o les flautes dobles sempre en tenen, potser per a facilitar la posició i subjecció al llavi, de manera que podem suposar, sense tenir-ne més certesa, que aquesta embocadura pertany a una flauta (com les de Pere Serra o de Tartu…) més que a un flabiol (com els de Pere Garcia de Benavarri…)
  • Bloc. Evidentment hi havia un bloc. Arqueològicament només es conserva el de Tartu, d’una fusta diferent, però la comparativa etnològica i altres detalls ens deixen entendre que aquests blocs poden estar fets amb argila, amb cera o amb suro, a més de fusta. Tot aquest possible material s’ha perdut, és clar.
  • Tub. Encara que es troben flautes de forat lleugerament cònic fins al segle XV, es pot pensar més aviat en una flauta cilíndrica, pròpia dels XIV-XV (com les de Cardona o de Jaume Cabrera), més que no en els cossos cònics de finals del XIII-principis del XIV (com la del vitrall de Tarragona). Les mides oscil·len entre els 25 i els 29 cm.
  • Material. Sembla lògic que fos de fusta, no d’os d’au. Es pot escollir qualsevol fusta present a la zona o bé utilitzada en la factura d’armes, ja que al castell de Rocabruna també se’n feien. Es descarten les fustes dures tornejades ja que no hi ha certesa d’aquesta tècnica al castell (a la Garrotxa hi ha una gran tradició de treball amb boix, i les faldes del castell n’estan plenes, però queda descartat!), sinó que més aviat es pot pensar en una fusta tova i de fàcil buidatge, tipus saüc.
  • Forats. Pràcticament totes les flautes vistes en arqueologia i iconografia (si en aquest cas estan ben representades) disposen de vuit forats: un pel polze darrera i set davant, i sovint el darrer és doble. També mantenen un espai sense forats entre l’embocadura o l’espai per al bloc i el primer forat.
  • Pavelló. Els flabiols (Pere Garcia de Benavarri, Xàtiva) tenen el pavelló lleugerament obert i diferenciat, ja sigui materialment i només a nivell decoratiu. En les flautes l’acabat és sempre recte i el detall decoratiu és només molt lleugerament perceptible (Pere Serra, Verdú, Cardona); atesa la cura en la decoració de l’embocadura de Rocabruna no es pot descartar un paral·lel a la part final del canó de fusta. També podria ser d’os (com podria haver estat a la flauta de Dordrecht), però en aquest cas hagués quedat alguna resta de material al costat de l’embocadura.

Aquest seria, doncs, el retrat robot de la flauta de Rocabruna restituïda!

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *