La flauta en la literatura

L’etimologia de la paraula flauta prové del llatí flare, és a dir bufar. És, en certa manera, una denominació onomatopeica: una flauta és un buf. Segurament va passar del llatí a diverses llengües vulgars alhora, i rep noms semblants en occità, francès, català, italià o castellà. L’aparició cronològica en cadascuna d’aquestes llengües depèn dels textos que ens hagin pervingut, tot i que és possible que el vocable passés d’una llengua a una altra. N’és una variant el flabeolum o petit buf: flabiol.

La majoria de lèxic en llengua catalana apareix per primera vegada en Ramon Llull (simplement perquè abans que ell s’escrivia sobretot en occità o en llatí), però Llull mai cita cap flauta, i això que sovint esmenta o fa semblances metafòriques amb un munt d’instruments. Quan en Llull apareix un joglar amb un instrument de vent, és sempre una caramella. La flauta, doncs, encara no era excessivament popular entre pastors o joglars itinerants en èpoques de Ramon Llull. En iconografia, és el moment en què apareixen flautes de Pan. Qui primer esmenta la flauta és Ramon Muntaner (inicis del s. XIV), en un context de parada militar amb percussions i trompetes:

  • “Així, altre no gosava anar a cavall ab ells, ans cascú se n’anava així ab trompes, a ab tabals, e ab flaütes, a ab cembes a ab molts d’altres estruments; que en veritat us dic que més de tres-cents parells de trompes hi havia.” (Crònica, 296)

També sembla tenir un context de pompa cívica el “juglar de flahuta” citat al Consell de Vila-real de 1347, i, encara que més tardà, el pagament que consta al Clavari de Tortosa de 1556 “A.n Avinyó ab lo tamborino e flahuta per haver sonat a la àguila e cavallets, XII diners.”

Per tant la flauta -o potser el flabiol ja que apareix al costat de percussions- és un instrument d’exterior, rítmic, que acompanya a l’aire lliure una processó militar o uns elements de faràndula festiva.

No és fins al XV que la flauta s’esmenta incorporada en un entorn de música culta, interpretant melodies que, pel que s’endevina, són dolces i íntimes, no de dansa ni de pompa:

  • “…los uns sonen llaút, los altres arpa, uns mija viola, altres flaütes e cantar a tres veus per art de música.” (Tirant lo Blanc, CLIV)
  • “E la música, partida en diverses parts per les torres e les finestres de les grans sales: trompetes, anafils, clarons, tamborinos, xaramies e musetes e tabals, ab tanta remor e magnificiència que no es podien defendre los trists de molta alegria. En les cambres e retrets, cimbols, flaütes, miges viules e concordades veus humanes que angelicals s’estimaven. En les grans sales, llaüts, arpes, e altres estruments, qui donaven sentiment e mesura a les danses que graciosament per les dames e cortesans se ballaven.” (Tirant lo Blanc, Noces de Tirant i Carmesina

Huguet MDD

 

Flautes “a tres veus”, àngels músics del Retaule de la Marededéu de Jaume Huguet, MNAC.

 

 

 

I, això sí, en època medieval sempre es detecta la pronúncia flaüta, encara present en algunes varietats dialectals i que revela una possible influència lingüística en la flauta catalana de la flûte francesa.

No és el lloc d’enumerar els molts i diversíssims noms que poden tenir els nombrosos instruments de vent i encara els creuaments entre diferents idiomes, sovint amb significats diferents segons l’àrea geogràfica: dolçaines, whistles, pipes, pitos, caramillos, chiflos i altres no sempre són flautes.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *