Iconografia de la flauta i el flabiol medievals.

Com vam veure en parlar de l’arqueologia de la flauta (11 i 12 de novembre de 2015) s’han trobat flautes fetes en os i del segle XIII, però amb aquest material no n’apareix mai cap en iconografia. D’una banda perquè és un instrument massa quotidià, rústic, popular, i per això no es troba en mans de joglars o músics professionals, més susceptibles d’ésser representats, però també perquè la flauta no és un instrument que aparegui en mans d’àngels abans del XIV i amb prou feines citat en els textos bíblics, que són els que apareixen gràficament en portalades, capitells i manuscrits religiosos.

La flauta comença a ésser ben representada a finals del segle XIII o a inicis del XIV. Les primeres són còniques, segurament perquè deuria ser més fàcil obtenir les diferents notes no només amb la distància i diàmetre dels forats sinó també gràcies al major diàmetre progressiu del canó intern. Aquí n’hi ha alguns exemples, així com també de flabiols.

Vitrall_Tarragona

Flauta cònica i amb doble forat final de la rosassa sud de la Catedral de Tarragona (mitjan XIV). El bisell és totalment recte i al final hi ha una decoració en anells.

Bíblia_Vic

Flabiol de forma cònica de la Bíblia de Vic (1268, de procedència francesa).

Al llarg de la segona meitat del XIV i sobretot al XV ja es veuen flautes de canó recte, amb la perforació interior perfectament cilíndrica. És l’antecedent, la besàvia, de la flauta de bec tal com la coneixem avui dia. Algunes presenten doble forat final, com la de Cardona, i també es poden veure dos tipus de bisell: recte, com a les flautes de Pere Serra i de Pere Vall, o bé triangular, com a les de Ramon de Mur i Jaume Cabrera. Cap d’elles està feta de dues peces, cos i embocadura –característica que trobem en algunes flautes trobades en jaciments arqueològics-, sinó que l’instrument és d’una sola peça. La flauta de Rocabruna està evidentment formada per dues peces, el cap d’os i el cos de fusta.

FlautesXIV_XV

  • Pere Serra, La Marededéu i l’Infant, 2a. Meitat del XIV, MNAC.
  • Ramon de Mur, Marededéu de la llet, 1a. Meitat del XV, Museu de la Catedral de Tarragona.
  • Pere Vall, Retaule de Santa Anna, Sant Joan i Sant Amador, inicis del XV, Església parroquial de Cardona.
  • Jaume Cabrera, Marededéu amb l’Infant, inicis del XV, Museu Episcopal de Vic (MEV).

Un altre aeròfon molt semblant a la flauta i que apareix molt sovint és el flabiol. El flabiol es toca amb una sola mà (per això l’altra es pot destinar a la percussió: pandero, tamborino…), i per tant té menys forats que una flauta (generalment tres: el dit petit i el polze sostenen l’instrument), i sovint és més llarg per a facilitar la notació i la seva alteració en octaves a partir de la força del buf. Fins al segle XIII, estaven fets de materials fàcilment perforables, com la canya o l’os. Recordeu el flabiol d’os del castell de Viver i l’exemple iconogràfic que l’acompanyava.

Flabiols

  • Pere Garcia de Benavarri, Retaule de Sant Joan, mitjan segle XV, MNAC.
  • Retaule de Verdú, 2on. quart del XV, MEV.
  • Retaule de Sant Vicenç d’Àger, finals del XV – inicis del XVI, Museu de Lleida.
  • Àngel músic del portal de l’Hospital de Xàtiva, segle XV.

Que el dit flabiol del retaule de Verdú sigui un flabiol presenta els seus dubtes, ja que té molts forats (el darrer podria ser doble?) i el pastor el toca amb la mà esquerra a la part superior; no sembla haver-hi percussió d’acompanyament. Els altres van acompanyats de tamborino o bé ja tamborino de cordes (Àger). El de Pere Garcia de Benavarri té una peça clarament diferenciada per al bec, però no l’embocadura sencera: el bisell i el bloc són dins el tub melòdic. El d’Àger sí que mostra clarament tota l’embocadura diferenciada amb una fusta diferent, però el de Xàtiva no presenta cap distinció.

La flauta doble és, en realitat, un doble flabiol, ja que cadascuna es toca amb una sola mà; d’aquí el nom en occità medieval de flajos doubliers. Generalment la iconografia presenta la flauta doble així: llarga i amb cada mà executant una melodia paral·lela. Depenent de l’habilitat del músic la interrelació entre les dues melodies pot ser més o menys complexa.

Flabiols_dobles

  • Simone Martini, frescos de Sant Martí de Tours a l’església d’Assís, vers 1312.
  • Ferrer Bassa, capella de Sant Miquel del monestir de Pedralbes, inicis del s. XIV.
  • Àngel músic del Betlem de la Sang, Hospital de la Sang de Palma de Mallorca, segle XV.

Tant els instruments de Simone Martini com els de Ferrer Bassa tenen forma lleugerament cònica, com les primeres flautes que vèiem més amunt: són de principis del XIV. Els flabiols del Betlem de la Sang també semblen ser-ho, tot i ser molt més tardans, i a més tenen la particularitat de ser de mides diferents, podent executar tonalitats diferents amb un moviment de digitació semblant. Cap d’ells té embocadura diferenciada.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *