La història d’un tros de canya fins arribar a cornamusa (IV)

Això sembla més aviat la història d’un bull fins arribar a cornamusa! A l’hora d’anar precisant la construcció de l’instrument i tots els detalls que puguin influir en la seva sonoritat, aquí n’hi ha uns quants més, ja molt precisos i d’interès per a lutiers, cornamusaires i interessats de les tècniques pre-industrials:

Tal com es pot veure a la foto del post d’ahir, el budell escollit per a fer de cornamusa havia estat cosit o lligat per la part posterior, detall que no es percep de cap manera en els dos retaules. El lligat, doncs, ha de ser interior i molt precís, per tal com no deixa cap marca externa. És possible de fer-ho, per tant no vol dir que la bossa estigui revestida per un sac tèxtil. Si el retaule tingués color i aquest fos molt antinatural (verd, blau…) es podria considerar el sac tèxtil, però no és el cas.

Cosit

 

Detall de la cornamusa de Beget vista de cul: és totalment llisa, com la de Sant Joan.

 

 

 

 

 

 

 

A la unió de la bossa amb la caramella es veuen clarament un seguit de plecs: el forat que deixa l’intestí és més gran que el diàmetre de la caramella. Per a unir-los, també es pot fer des de fora o bé des de dins, replegant després (en fer la volta al mitjó) el sobrer de budell a l’anella de la caramella i acabant-la de subjectar amb una nova tira de pell. Aquest detall de construcció és més perceptible a Beget que no pas a Sant Joan. En qualsevol cas suggereix que totes les manipulacions queden dins la bossa, mentre que per fora l’instrument queda ben net. I que és la bossa intestinal, no de cap mena de roba.
Pinya

Vet aquí la primera prova d’unió entre la bossa intestinal i la caramella

A part de la bossa, el tudell de Beget és lleugerament cònic, mentre que el de Sant Joan és més recte. La diferència no sembla afectar gens el so resultant ni la força de buf, però pot respondre a una major facilitat de treballar un forat amb ganivet que resulti cònic. Podria deure’s també a la naturalesa concreta de la peça de fusta escollida per a treballar. Però el tudell cònic presenta una base més ampla per a permetre la fixació de la bossa.

Totes les fotos que he anat penjant són de les primeres proves fetes per en Denis Le Vraux. De ben aviat va començar a treballar a partir de prototips (i els seus materials) que havia fet d’altres cornamuses semblants, però a l’estiu va provar un primer instrument i, després de fer una visita a Beget i a Sant Joan de les Abadesses, està treballant en un altre.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *