La història d’un tros de canya fins arribar a cornamusa (III)

Als posts dels dies 14,15,16 i 21,22,23 i 24 d’octubre de 2015 he anat desgranant la naturalesa organològica d’una cornamusa de mitjan segle XIV, des del seu origen en les caramelles de factura popular fins a diverses proves de buf per a millorar la seva sonoritat. Per a reconstruir un instrument tan antic i del qual no en queda cap exemple l’únic camí és mirar cap enrere, no pas abordar-lo des dels seus hereus actuals. Probablement els detalls de les cornamuses actuals (fixades com a mínim des del segle XVII) ens deixaven molts interrogants pel camí, que només s’aclareixen del XIV cap enrere. Aquestes cornamuses no tenen cap bordó (el ronc que va emetent un so continu, característic dels sacs de gemecs, gaites i demés família), però a més, quedava el dubte de quin so emet una bossa flexible com un globus, quina tècnica cal per a tocar i en quin entorn és versemblant.

Quan amb el lutier Denis Le Vraux vam començar a tenir les bases d’aquest tipus d’instruments van començar les proves específiques. En el moment de l’encàrrec, en Denis estava treballant en diverses cornamuses fetes amb vísceres que li van permetre fer un banc de proves. La primera, constatar que encara que el retaule de Sant Joan de les Abadesses és de molta més qualitat artística, això no té perquè traduir-se en versemblança en la representació d’un detall com és un instrument musical. És molt més fiable la cornamusa de Beget. Aquí adjunto el primer document que em va lliurar (en francès) on, entre alguns dubtes superats posteriorment (i que per tant no permeten considerar aquest escrit com a definitiu!!), hi planteja si el retaule de Beget és posterior –i còpia- del de Sant Joan o bé potser és a l’inrevés!!

la pipa de la Garrotxa

A les imatges a continuació es pot veure clarament com, si se segueix la “fotografia” del músic de Sant Joan, la postura resultant és clarament artificial; aquesta cornamusa no es pot tocar, bàsicament per la posició del tudell a la bossa. En canvi la postura del sonador de Beget és ben natural, i una segona versió de cornamusa permetia acostar-s’hi més versemblantment.

CornamusaSJA_2

Reproduint la postura del retaule de Sant Joan de les Abadesses

CornamusaBGT_2

La manera de sonar del pastor de Beget és molt més creïble

Una altra consideració és extensible a totes les cornamuses fetes amb vísceres, i que vam poder comprovar tant amb la restitució d’aquesta com també amb la de Santes Creus (post del dia 15 d’octubre de 2015), que a més es toca no prement la bossa amb el braç sinó oprimint-la sobre el pit. L’elasticitat de les vísceres fa que el sac, en omplir-lo d’aire, s’infli i tingui una resposta com un globus. Inflar aquesta bossa i controlar la seva força és un moviment molt més orgànic, com si la cornamusa fos un animal viu, amb la seva pròpia força. Algunes grans cornamuses amb sac de pell es poden deixar sonant sense haver de fer pressió; aquí la pressió és molt més delicada i demana estar més pendent de l’aire que s’insufla.

D’altra banda, en no haver-hi bordó el so que emet la caramella és continu, ja que és l’única sortida d’aire; sempre s’ha de deixar una nota sonant, i en canviar de digitació per a alterar les notes sempre en queda una a l’aire, de manera que s’ha de tocar amb digitació tancada, que genera un efecte de fals bordó. Això ja és el que passa amb altres cornamuses sense ronc, com el bot aranès (post del dia 15 d’octubre de 2015), i que les cornamuses més primitives com la gascona bòha soluciona incorporant un fals bordó dins la caramella (com si tingués dos forats, un dels quals actua de bordó o sortida contínua de so).

Ja no queda gaire per a sentir els primers sons d’aquesta cornamusa de Beget!!

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *