Materials per a les bosses de les cornamuses.

Doncs sí, dic bossa i no sac. El sac de pell arribaria després, i amb ell el sac de gemecs i els sacaires. Però, com ja vaig explicar al post del dia 15 d’octubre de 2015, algunes cornamuses medievals tenen forma d’embotit… i calia provar això de poder fer sacs amb el mateix material amb què es fan botifarres de perol.

En primer lloc, cal oblidar tot el plàstic que ens envolta i posar-nos en la mentalitat de fa anys (mil, però també cinquanta…!); la immensa majoria de la població viu a pagès o bé fent activitats artesanes en un poble: pellicers, carnissers, fusters. Els productes de què hom té necessitat no es troben en un supermercat fabricats en sèrie sinó que tothom té a l’abast tota mena de materials naturals i eines senzilles i versàtils per a manipular-los. Sembla evident, oi? però cal posar-s’hi.

Un pagès planta un freixe i n’acomboia les branques any rere any perquè el seu fill algun dia pugui tenir una forca. Abans de dinar la mestressa d’una casa pren un conill o un colom i el mata i l’escorxa amb perícia, i en coneix l’anatomia. Si hom preveu que necessitarà cordes pot comprar-les a mercat, però també pot plantar un vegetal fibrós i, quan passi el corder, ajudar-lo a fer sogues. Quan cal un pot no es compra un tuperware, sinó que s’asseca i es buida una carabassa de l’hort. Els intel·lectuals treballen sobre pergamí d’ovella i tallen plomes d’oca per a escriure. Qualsevol material pot tenir una utilitat, mai es llença a la babalà ni un os, ni un tendó del porc que es mata cada hivern. Els arbres i els arbustos tenen una funció per la seva fusta, ni que sigui per a fer mànecs d’eines. Tothom té un bon ganivet.

Les diverses parts dels budells d’animals suposen un material impermeable i flexible. Es feien servir per a contenir i transportar líquids, per a fer fils i cordes resistents, per a emmagatzemar greix o carn en forma d’embotit. Totes les vísceres són aprofitades i es coneixen. Al conegut quadre de Brueghel el Vell “Jocs d’infants” (encara que post-medieval), s’hi poden veure nens inflant bufetes per a fer-ne globus. És clar que sense tractar la pell, aquests globus resulten ressecs, amb la textura d’un pergamí prim, i són divertits perquè fan molt de soroll, però no serveixen per a fer una bossa de cornamusa: calia aconseguir elasticitat.

GlobusBufetes amb un cordill per a fer globus, i detall del quadre de Brueghel, amb un noi inflant una bufeta.

Va ser una persona d’edat qui ens va indicar, al lutier Denis Le Vraux i a mi, que l’elasticitat s’obtenia netejant els budells o altres vísceres amb cendres. A casa nostra, a les cases de pagès hi havia grans bugaders de pedra on la roba s’anava col·locant alternadament amb cendres, especialment sobre les taques, i després s’hi abocava aigua calenta: doncs és el mateix procés. La cendra té un efecte semblant al lleixiu gràcies al clor que conté, i que, barrejat amb el greix propi del material (o de la brutícia en el cas de la bugada), es transforma en sosa i per tant crea un efecte de saponificació. Potser un pastor medieval no tenia a l’abast productes químics delicats, però sí cendres i vísceres.

Vaig mostrar a en Denis nombrosos exemples d’iconografia catalana de cornamuses a cavall entre els segles XIII i XIV, i també vaig enviar-li fotografies de botifarres, bulls, llonganisses o bisbes de les nostres xarcuteries; i vam estar comparant-ho amb budells, estómacs i bufetes de porcs, xais, cabres i fins d’èquids. Fins i tot vaig preguntar a carnissers de la comarca si mai s’havien fet bulls amb budell d’ase…!

Vam arribar a la conclusió que el que s’assemblava més a les bosses de les cornamuses de Beget i de Sant Joan de les Abadesses era un païdor de bou o de vaca; la part ampla i arrodonida de l’intestí gruixut, allà on els remugants remuguen. El lutier hi va estar treballant, netejant diversos budells amb cendres, fins a aconseguir l’elasticitat i la forma més semblants a aquelles cornamuses.

Baudruche

Vet aquí en Denis prenent notes in situ a Sant Joan de les Abadesses, amb un prototip de cornamusa i diverses bosses flexibles. Després… vam anar a menjar pa amb tomàquet i embotit!

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *