El retaule de la Mare de Déu Blanca de Sant Joan de les Abadesses

L’any 1324 Ramon de Bianya va iniciar un prolífic abaciat al monestir de Sant Joan, amb el canonge sagristà Ramon de Palol com a home de confiança. A finals dels anys 30 i principis dels 40 va fer una estada de sis anys a Avinyó, on deuria conèixer, en un entorn cosmopolita i de refinament artístic, escultors i pintors italians. Les seves obres escultòriques en alabastre el deurien impressionar i, sobretot, li deurien fer pensar en les pedreres d’alabastre de Beuda, en part propietat del monestir.

De retorn a Sant Joan de les Abadesses ja deuria impulsar un taller escultòric propi i segurament deuria anar pensant i confegint un nou programa estètic per al monestir, en el marc d’una reforma canonical de major abast i un retorn a l’ideari de Sant Agustí. La primera gran obra en alabastre, iniciada l’any 1341, fou el retaule de la Passió, actualment al Museu Episcopal de Vic, al qual seguí el de la Mare de Déu Blanca, així com altres obres escultòriques de menor envergadura però que van iniciar una escola d’escultura en alabastre. El retaule de la Mare de Déu Blanca (o de Santa Maria la Blanca, anomenada així per la naturalesa de l’alabastre) va ser promocionat personalment per Ramon de Palol. L’any 1343 el canonge sagristà va instituir un benefici a l’altar de la marededéu fet construir per ell mateix, o sigui que ja estava acabat.

Els dos retaules va ser encarregats a l’escultor Bernat Saulet, que segons la documentació és considerat veí de Sant Joan mateix o bé oriünd de Camprodon. En qualsevol cas local: durant anys s’havia considerat que l’autor era florentí per una confusió amb uns mercaders italians que havien fet tractes econòmics amb Ramon de Bianya. De totes maneres la influència florentina de Bernat Saulet fa pensar que tal vegada havia viatjat a Avinyó amb l’abat.

El retaule va ser desmuntat al segle XVIII, i a finals del segle XIX els compartiments més ben conservats van ser traslladats a Vic pel bisbe Morgades, mentre la resta es van quedar a la sagristia i la imatge de la Marededéu formava part d’un retaule barroc. Després de la Guerra Civil el monestir va ser restaurat pel mecenes local Jaume Espona, qui bescanvià els relleus de Vic per peces de la seva col·lecció: reuní doncs tots els compartiments, que es van reendreçar segons els criteris de Duran i Reynals i d’Eduard Junyent. Alguns relleus van ser restaurats als anys 50 per l’escultor Pere Jou, que va mirar de respectar al màxim el context iconogràfic, artístic i de material.

El retaule de la Marededéu Blanca consta de dues grans ales amb tres carrers verticals i tres d’horitzontals cadascuna, amb la imatge exempta de la Marededéu al mig coronada per un pinacle. Als carrers verticals extrems hi ha les figures de profetes i patriarques, i les altres dotze escenes es refereixen especialment a la infantesa de Jesús. El pastor cornamusaire és un dels de l’Anunciació del seu naixement, al sisè compartiment de l’ala esquerra. Conserva alguns fragments amb restes de pintura i també de daurats (material que malauradament es va voler eliminar en les restauracions del segle XX), de manera que ens podem imaginar el retaule original enterament pintat. La naturalesa translúcida de l’alabastre, però, atorga una gran claredat als colors i l’escultura sobre aquest material no sol exagerar les notes de color, sinó que més aviat es preferia destacar la brillantor nacarada del material. Si la cornamusa havia estat pintada d’algun color, ara no en queda absolutament res.

IMGP3921

El lutier i cornamusaire Denis Le Vraux documentant atentament la cornamusa del retaule de Sant Joan, juliol de 2015.

A l’hora de buscar tota aquesta informació sobre el retaule de cara a contextualitzar el sonador de cornamusa hi va haver dos aspectes que vaig voler precisar al màxim ja que podien afectar la organologia de l’instrument: les restauracions i l’origen de l’autor.

Tot i que d’influència italiana, l’autor del retaule és inequívocament català i a més originari del Ripollès. La cornamusa esculpida per ell mateix o per un dels seus col·laboradors, per tant, podem pensar que no prové d’un ideari iconogràfic importat d’Itàlia sinó que es pot correspondre força a un instrument que, en aquells mateixos moments, estigués en mans d’un pastor de la comarca, i que Bernat Saulet o els seus col·laboradors haguessin pogut prendre com a model.

Pel que fa a les restauracions, la documentació conservada detalla en quines escenes va intervenir total o parcialment Pere Jou, i cap d’elles és l’escena de l’Anunciació. Però també s’indica que va refer alguns petits elements sobresortints malmesos, com ara cares, mans o dits. L’observació atenta del relleu del pastor cornamusaire permet veure una lleugera imperfecció, que podria tractar-se d’un afegit, a la part final i al pavelló de la caramella de la cornamusa; en el seu conjunt, però, el concepte i la posició del músic semblen ésser de concepció original.

Aquestes eren les dades que ens haurien de servir, tant a mi com al lutier, per a iniciar la restitució de la cornamusa.

 

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *