El procés de fosa d’una campana

Després d’uns quants dies parlant de corns i de caramelles torno per un moment a les campanes.

El que presentaré avui és el procés que se seguia per a fondre una campana de bronze. Tret de les escasses campanes rurals de planxa de ferro batut, la majoria d’elles són de fosa, majorment de bronze i molt rarament de ferro. Independentment de la tipologia de campana segons l’època (podeu consultar les campanes “romàniques” al post del 14 de setembre de 2015 i les “gòtiques” al del 15 de setembre), la tècnica per a fer-les solia ser la mateixa. Qui fa les campanes és un mestre campaner especialitzat, molt sovint foraster (els campaners més apreciats entre els segles XII al XV són sobretot alemanys i flamencs) i que es desplaça arreu amb els seus col·laboradors i les eines més bàsiques per a exercir el seu ofici. La matèria primera la procura el comitent, és a dir que prèviament la parròquia o monestir que encarrega una campana fa una compra de coure i d’estany (i també, com veurem, de cera).

El campaner prepara la fosa in situ (forn de fosa de bronze, forn de fosa de la campana), tant per raons simbòliques com per a facilitar al màxim els moviments i trasllat d’un objecte tan pesant. La majoria de campanes es fonen al peu del campanar, dins la nau de l’església o, en el cas de monestirs, al claustre. Coneixem força bé tot el procés gràcies al tractat De diversis artibus de Teòfil, monjo del segle XII establert a França però d’origen alemany. Aquesta obra, escrita cap al 1125, recull una gran quantitat de tècniques artístiques, i és molt útil per a conèixer amb detall oficis artístics, disciplines i tecnologies emprades. El capítol De campanis fundendis descriu així el procés de fosa de les campanes a cera perduda:

Fosa campana

  1. La matriu. Elaboració d’una ànima de fusta o de totxos de base piramidal amb un eix central manipulable per un travesser. Aquesta ànima es revesteix amb capes successives d’argila que conformen la matriu o forma interior de la campana. L’eix rotatori facilita l’afinació de la forma resultant, que tindrà conseqüències en l’equilibri i la sonoritat de la campana.
  2. Campana de cera. Damunt d’aquest motllo intern es realitza la forma de la campana amb cera; en aquest procés es determina el gruix, la forma exterior del faldó, les anses, inscripcions i ornaments, que podien ser fets o retocats amb l’ajuda d’eines de tall o amb segells de motlle. Un cop sec, aquest motlle de cera es recobreix curosament amb argila decantada i després amb argila corrent, tenint cura de deixar un forat a l’alçada de les anses per on s’escolarà el bronze.
  3. Acabat del motlle. S’extreu l’eix de fusta i s’instal·la l’ansa batallera, de ferro. Un cop tot ben sec el motlle es trasllada a un forn excavat; els mètodes de trasllat del motlle o de situació del forn canvien segons l’envergadura de la campana, el material del subsòl en què es treballi o els procediments propis de l’artesà.
  4. El forn. El forn excavat consisteix en cambra de foc inferior, estructures de suport de la graella, entrada d’alimentació del foc i canal de circulació d’aire. Damunt hi ha el pou pròpiament dit on s’instal·la el motlle amb cura, i aquesta operació pot ser un dels processos més delicats de tot el procés.
  5. Fosa de la cera. S’obren dos petits forats a la base per tal que la cera s’escoli en escalfar tot el conjunt des de la boca de foc en ambient reductor, cera que és recuperada en sengles recipients; posteriorment es tapen els forats sense alterar la forma del llavi.
  6. Cocció del motlle. L’espai entre el motlle d’argila i les parets del pou s’omple de llenya i es cobreix amb terra, per tal que el motlle cogui i s’endureixi amb un sistema de combustió lent talment una carbonera. En cas de no excavar un pou caldria fer un sòlid mur de pedra per a aquesta cocció. Un cop cuit es retiren les cendres i carbons i es reomple l’espai amb terra, pedres i sorra per tal de compensar la pressió lateral en trasvassar el bronze.
  7. Colada. En un gresol o forn lateral es fon el bronze prèviament depurat i mesclat enlingots (quatre parts de coure per una d’estany), que es decanta a l’espai buit del motlle per mitjà d’una canal de fusta recoberta d’argila.
  8. Desemmotllat. Un cop el metall s’ha refredat -segons s’observa pel forat de colada- cal retirar la terra del pou, extreure la campana, retirar primer el motlle interior i, un cop refredat, l’exterior.
  9. Acabats. Un cop treta la campana se li poden fer retocs d’acabat, especialment en la uniformitat del llavi i en el poliment de les inscripcions, si en té.

Aquest procés ens ajudarà a comprendre algunes campanes, però a més a la Garrotxa coneixem les restes arqueològiques un parell de forns de fosa que, com es pot comprendre, aporten una valuosa informació encara que no conservem les campanes. Però això és temàtica per a un altre dia.

El detall bibliogràfic de De campanis fundendis el vaig apuntar al post del dia 22 de setembre de 2015.

 

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *