Puig-Oriol, toponímia de guaita?

El treball sobre el terreny m’ha fet trobar-me sovint amb punts estratègics de guàrdia amb el nom d’oriol. La primera vegada que m’hi vaig topar va ser al Moianès, l’any 2010; hi feia la comprovació de recepció de so a l’entorn dels castells de Castellterçol, Castellcir i Centelles. La distància entre aquests dos darrers en línia recta és d’uns 2,5 Km., que podria resultar audible si no fos perquè es troben a banda i banda d’una carena que no fa possible la transmissió sonora. L’únic punt elevat que servia de connexió, i de manera molt efectiva, era el Puig Oriol. Molt embardissat, el turó no permetia detectar-hi restes constructives que no poguessin confondre’s amb marges ni altres detalls d’ocupació històrica, a no ser que s’hi fes una neteja i una millor observació… però això d’oriol em va encuriosir.

L’any 2013 vaig estudiar les comunicacions entre castells de frontera a la Segarra, Solsonès i Cardener; tancant la serra de Cellers per l’oest, el punt més significatiu és el Puig Oriol, situat ben bé sobre el riu Llobregós i la línia fronterera alt-medieval, i amb una excel·lent visual sobre els masos de la vall de Cellers i fins al castell de l’Aguda. Un segon oriol estratègic.

A la Garrotxa hi ha dos “oriols” significatius. El Montoriol es troba sobre el castell de Sales, i és ben visible (i audible?) des del Montsipòsit, la muntanya des de la qual els del mas Malleu tocaven el corn (mireu el post del 24 de setembre de 2015). Per bé que no donaria avís nou a cap casa més que no ho sentís de la línia que ja vaig apuntar, sí que és un punt amb una gran visibilitat sobre la vall del Fluvià i Montagut-Tortellà-Sales.

L’altre oriol és un turó ben visible des del castell d’Hostoles, sobre Cogolls. Encara que a una considerable distància del castell de Finestres, aquest Puig-Oriol es troba en la línia entre aquest i el d’Hostoles, cobrint la vall a l’altra banda de Cogolls. Sota un serrat encinglerat, la visibilitat hi és molt bona, i s’endevina força estratègic des del punt de vista comunicatiu.

Tots aquests Puig-Oriol estan, curiosament, en ple paisatge de comunicació entre castells, torres i masos d’avís. En aquest cas el topònim sembla referir-se a la funció de guaita i no a l’emissió de senyals, com vèiem ahir amb els “Puig Cornador”, tot i que aquesta alternativa podria ser deduïble.

Joan Coromines, i altres lingüistes i diccionaris, remeten l’etimologia “Oriol” (Puig-Oriol, Mont-Oriol, Monturiol…) al color daurat (del llatí aureolus), aplicat a l’ocell oriol pel seu color groc llampant (“dauradet”). Per a la lingüística i la toponímia, els orònims “oriol”, doncs, es podrien atribuir així al color groguenc del relleu en qüestió.

Però cap d’aquests turons que hem vist es caracteritza per vegetació ni pedregar groguencs que li poguessin donar l’epítet de “daurat”, ans són precisament boscosos i verds, tot i que també podria ser que fa mil anys el cim estigués despullat d’arbres precisament per a permetre la guaita. Tots ells, ves, es troben en límits de termes municipals o comarcals… sovint coincidents amb antics termes castrals. Les característiques comunes són prou coincidents com per a no tenir-les en consideració, sinó que més aviat caldrà estar a l’aguait de l’orònim “oriol”, de vegades de tradició molt local, en els estudis de línies de defensa.

I aneu a saber si és una bestiesa, però en entrar en un bosc sempre hi ha dos ocells que avisen de la presència aliena: l’un és el gaig, ben conegut per cridaire, i l’altre és l’oriol, que abans que cap altre béstia ha vist l’intrús i arrenca el seu característic vol ondulant per a amagar-se; és a dir, que l’oriol és un excel·lent guaita… i senyaler…!

 

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *