El dret a corn (I): la comunicació en cas de perill

La societat feudal es basa en una organització altament militaritzada i jerarquitzada. Tot home adult, des de l’elit guerrera fins al darrer pagès, té l’obligació d’assistir a qualsevol lleva militar a què el requereixi el seu superior amb les armes de què disposi segons la seva condició i recursos. Ja sigui per a accions militars puntuals, d’una sola jornada, (la cavalcada) o bé per a formar part d’exèrcits organitzats en campanyes de durada variable (la host), tothom ha d’acudir a la crida d’host i cavalcada, un dels deures principals de tot vassall. Si la host la convoca el Rei es tracta d’una host reial; si l’encapçala un comte o senyor amb les seves mainades, host comtal o senyorial; si és una convocatòria local és la host veïnal o sacramental, també coneguda amb el temps com a sometent.

A l’edat mitjana, o fins i tot posteriorment, com es duia a terme l’avís en cas de perill a tota una comarca? En el cas de la Garrotxa, a més, com en altres indrets de Catalunya, la població es troba dispersa en un gran nombre de masos i vilars escampats arreu de la geografia, que a més pot presentar un relleu força accidentat. Quina era la comunicació a nivell d’estratègia militar, ja fos d’atac o de defensa, entre castells i torres o bé dels castells a la població?

Cada territori administrat militarment per un senyor disposava de diversos indrets distribuïts estratègicament des d’on un “professional” (el guaita, el torredà, el castlà…) s’encarregava de dur a terme aquest senyal: per això molts castells tenen les seves torres, guàrdies, guardioles o castellets subsidiaris; però també se’n podia fer càrrec un pagès que estigués a la vora d’un punt orogràficament estratègic.

L’avís podia ser de tipus visual o bé sonor: al segle XIV, Ramon Bagó de Riudaura era qui tenia la obligació de cornar et fare signum de fumarol de die et signum ignis de nocte: és a dir, que havia de tocar el corn i fer senyals amb fum de dia i amb foc de nits. Els dos sistemes coexistien com a alternativa ja que els senyals visuals poden estar massa subjectes a les circumstàncies meteorològiques (el vent, la boira o un dia de pluja poden fer inútil un avís de columna de fum), a part del fet que aplegar la llenya adequada, encendre un foc i aconseguir una columna regular de fum demana més temps que agafar un corn i fer tu-tu-tu.

Corn

Corn de banya d’embocadura simple.

Però no només es comptava amb l’avís de corn, sinó que des del segle XI tota parròquia disposava d’una sonora campana que, a més dels seus usos religiosos, servia per a comunicar-se amb l’entorn, i feia de complement a les xarxes de comunicació. L’any 1585, el bon regiment de la vegueria de Besalú indica que:

  • “Sempre que per a qualsevol cas […] és manat alsar sometent, acostumen en dita vila tocar una campana per a dit effecte destinada, et tocant aquella, fora dita vila, a una casa de pagès cerca de una montanya, lo qual té càrrec muntar en el cas immediatament y per a dit sometent toca un corn, y a penes comensa que ja hi ha un altre pagès en un altre puig o montanya qui ab altre corn respon, y d’esta manera ab una hora y ab manco és tota la vegueria en armes per a dit sometent”.

El pagès encarregat de fer sonar el corn gaudia del “dret a corn”, pel qual pagava un petit cens i que a més d’obligar-lo a pujar a un turó i cornar fins a nou avís, estava exempt d’acudir a la lleva, ja que la seva funció, també militar, no podia deixar d’exercir-se per assistir a una host. L’any 1316 el vescomte de Bas reconeix a Pere dez Guil de Sant Joan les Fonts la franquícia de serveis d’exèrcit al senyor de Castellfollit a canvi d’estar obligat a cornar des del Puig de Canadell, obligació per la qual pagava anualment 2 diners. Arnau Dou de Vilallonga, de Sant Esteve de Bas, havia de tocar el viafors quan ell el sentís del castell de Mallol i de la serra de Bas, restant lliure d’assistir al sometent i estant obligat a pagar dos pollastres l’any i, el primer any, 10 sous barcelonesos.

L’estudi local i detallat d’aquests drets de cornar ens aniran dibuixant una xarxa de comunicació sonora, informació sobre les distàncies dels punts emissors de so i el seu abast sonor, i detalls respecte a la manera com aquest avís es duia a terme. A més del so de les campanes en el paisatge, el corn constitueix un altre element essencial del paisatge sonor medieval. Haurem de veure com eren aquests corns, restituir-los… i fer-los sonar entre diversos punts! Només així podrem comprovar els diversos lligams de comunicació medieval en cas de perill i la seva eficàcia.

 

La cita de la vegueria de Besalú és de Pròsper de BOFARULL (1847-1851): Procesos de las antiguas cortes y parlamentos de cataluña, aragón y valencia, custodiados en el Archivo General de la Corona de Aragón, y publicados por Real Órden por su Cronista D. Próspero de Bofaull y Mascaró. Barcelona, Impremta de José Eusebio Monfort, vol. VIII, p. 491. També apareix al diccionari català-valencià-balear Alcover-Moll a la veu “corn”.

Les altres cites són d’un article de Francesc Caula de l’any 1972, recollit a Francesc CAULA (1984): Recull d’articles i treballs. Sant Joan les Fonts, Amics de Sant Joan les Fonts, Vol. II, pàgs. 117-121.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *