Els orígens de les campanes (III): les esquelles de ferro

Les campanes hemisfèriques i “de casc” d’època carolíngia que vèiem a l’anterior post (8 de setembre de 2015) estaven destinades a monestirs, llocs de pelegrinatge i complexos eclesiàstics de gran rellevància i, sobretot, amb prou caixa com per a fer fondre 25 Kg. d’aleació de coure i estany per un mestre especialitzat. Potser podria haver-hi hagut alguna d’aquestes campanes a Besalú, al Sant Sepulcre de Palera, o fins en algun monestir de pas (Sant Julià del Mont, Sant Aniol d’Aguja, Sant Llorenç de Sous…), però… com eren les campanes de les parròquies senzilles, als pobles, al món rural?

A Europa es conserven alguns exemplars de campanes de planxa de ferro martellejada i soldada, com si fos una gran esquella, de diàmetre limitat i el·lipsoide i so indeterminat, i que generalment s’han datat als segles X i XI, tot i que evidentment no porten la data marcada. El fet que més tard, al segle XII, comencin a tenir-se notícies de campanes de bronze i sobretot de campanars, fa pensar que aquestes esquelles eren anteriors i sense campanar, sinó que estaven penjades a la façana de l’edifici. Moltes tenen un sistema de tres anses de balanceig, manera de tocar que les equipara a les campanes carolíngies.

La manca de regularitat en el material d’aquestes campanes-esquelles fa que ni la nota ni el repic no siguin controlables, el temps de perllongament del so en les notes parcials més curt i la sonoritat, poc musical. Però són suficients per a avisar el veïnat, i amb un material (el ferro) i una tècnica (la planxa batuda) molt més a l’abast de les comunitats senzilles que la fosa de bronze. Una campana així deuria estar en les possibilitats d’un ferrer-forjador acostumat a fer esquelletes de bestiar sense dependre d’un costós fonedor especialitzat, i per tant en el seu moment deurien haver pogut ser habituals en entorns rurals.

Al Museu Episcopal de Vic se’n conserven dues, de procedència i datació una mica inexactes segons les seves fitxes d’ingrés a la col·lecció, probablement comprades en cercles d’antiquaris. Una és d’Astúries, i l’altra diu provenir del Pallars i està força sencera. És una peça de quatre planxes soldades, de poc més de 30cm. de diàmetre a la boca i uns 20 a la corona, ha perdut el batall, i té una gran ansa superior acabada en dues anelles, probablement amb la mateixa funció que les tres anelles que vèiem en les campanes carolíngies, per a ser balancejades amb dues cordes. Com a peça de museu no es fa sonar.

CampanaMEV

 

 

 

 

 

 

 

Semblant, i més propera, és la campana que fins fa pocs anys encara penjava a l’espadanya de Sant Guillem de Combret, al Vallespir. El catàleg de patrimoni del Ministeri de Cultura francès l’ha datat de l’XI. És feta amb dues planxes i també fa entre 30 i 20 cm. de diàmetre, i havia perdut les anses originals. Una llegenda local la relaciona amb la producció de ferro del Canigó i en fa autor l’ermità Guillem o el mateix sant; campana antiga, mítica i màgica.

Tech

Una de les línies d’aquest projecte és la reproducció d’una campana-esquella de ferro com molt bé hi hagués pogut haver en una parròquia de muntanya garrotxina als segles X i XI. El fet interessant és que en aquesta època és quan es crearen els termes parroquials, de vegades adaptant límits territorials anteriors i d’altres fraccionant-los o creant-los de nou. Té res a veure el territori d’una parròquia i l’abast sonor de les seves campanes? És a dir, el pagès va a missa allà on sent les campanes i és aquesta parròquia qui el “fitxa” a l’hora de fiscalitzar-lo, a més d’oferir-li serveis espirituals?

 

Aquí arrenca la història d’una campana d’esquella que sonarà a les nostres valls, doncs…

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *