Els orígens de les campanes (I)

La campana apareix quan el cristianisme ja és un fet públic, i per tant quan ja pot començar a emetre so al seu entorn. Potser als inicis no d’una manera gaire estesa, ja que les campanes comunicaven el pas de les hores litúrgiques només dins el clos monàstic. Els primers textos que regulen la vida monacal comunitària insisteixen en un ordre temporal d’hores –pregàries-, que aviat van començar a indicar-se per mitjà d’un codi sonor.

El primer so monàstic consisteix en una biga suspesa o bé una planxa de ferro en forma de mitja lluna o circular, i que percudida amb una baqueta de fusta anunciava les hores canòniques en els monestirs. És el simandre, el symandron bizantí que encara perviu en els monestirs del món cristià ortodox, i l’instrument de metall al qual es refereixen els textos que comencen a regular la vida cristiana als segles IV, V o VI, de Sant Agustí a Gregori de Tours passant per les Regles monàstiques. En llatí se’n deia clocca, que queda en el francès cloche i en una incidental ‘clotxa’ catalana a més del ‘cloquer’ com a sinònim de campanar:

  • A les “Vides de Sants rosselloneses”, traducció catalana de la Llegenda Àuria del segle XIII, hi llegim: “enaprés él se·n puyà per la corda a una esquela al cluquer” (III, p. 161), anomenant així esquella a la campana i cloquer al campanar.
  • Al Cançoner de Sant Joan de les Abadesses, en realitat un apunt de quatre cançons a les tapes d’un manual notarial del segle XIV, hi ha una cançó eròtica, Ara Lausatz, que barreja el català, l’occità i el francès, i que en una de les seves estrofes diu: “Non ausiretz sein de clotxa / se de vits sejornats” (no sentireu el senyal de la campana / sinó el de les nostres polles despertes); segurament la denominació “clotxa” és una contaminació francesa.

Tots dos textos són prou propers com per pensar que als primers segles medievals, el mot “cloquer” poc deuria resultar estrany a la Garrotxa.

D’aquelles cloccae tardoantigues, ja sigui a partir de les esquelles de bestiar o dels tintinnabula romans (jocs de campanetes quadrangulars), l’Occident cristià aniria desenvolupant peces més grans de fosa, de forma cònica, amb possibilitat de ressò de les seves notes parcials que n’augmentessin la potència sonora. L’habilitat en la fosa a la regió de la Campània va popularitzar la denominació de campana; al proper post veurem les diferents denominacions de les campanes, doncs, i si indicaven alguna diferència morfològica.

 

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *