La imatge de David músic

Al darrer post parlava del Rei David músic, viola en mà, de l’antependi d’Espinelves que es troba al Museu Episcopal de Vic. Vegem el paper de David com a músic en l’art romànic:

Per començar, el llibre bíblic dels Reis no el deixa el Rei David gaire ben parat, ja que al costat de la seva imatge de poeta, guerrer i d’unificador d’Israel remarca les seves faltes, assassinats, egocentrisme i adulteri, fets que potser el van fer més humà a l’hora de presentar-se com a Rei. Però com que era autor d’alguns salms, el seu nom es va associar al Llibre dels Salms en general, que Sant Jeroni va traduir fins a tres vegades, i que formen part de l’ordinari dels oficis. També va assolir una certa popularitat el passatge del trasllat de l’Arca de l’Aliança a Jerusalem, escena que està enriquida amb músics i dansaires, i que la iconografia barreja amb els instruments del Salm 150. Els textos que descriuen els levites a l’entorn de David, els seus Cantors, amb els seus noms i instruments, també va fer fortuna en les bíblies carolíngies i va propiciar una imatge medieval de David mestre de música i coneixedor de les proporcions divines: el creador del regne a la terra paral·lelament a la creació divina.

Obriu una Bíblia i consulteu els passatges en què s’esmenta David músic: el trasllat de l’Arca a II Sam 6: 14-16, I Par: 13:7-9 I Par 15: 27-29; els cantors, a I Par 15: 16-24 i I Par 15: 16-24, i el salm 150. La bibliografia sobre la imatge del Rei David músic és molt extensa, però aquí teniu un article recent:

david-musico-francisco-de-asis-garcia-garcia

La iconografia bizantina associa David a un Orfeu amansint les feres amb la seva música, però les bíblies carolíngies es van esplaiar en un Rei envoltat dels Cantors, sovint amb un instrument d’ensenyament musical a les mans mentre els levites porten a les mans els instruments citats als textos. La imatge de David amb instrument, tanmateix, no és tan corrent a Catalunya com en altres tradicions iconogràfiques. A Sant Víctor de Dòrria, al Ripollès, per exemple, ni porta cap instrument ni està acompanyat de cantors. A la portalada de Ripoll és presentat com a polític i guerrer, a honor de Ramon Berenguer II, benefactor de l’obra escultòrica, i encara que és un dels programes del romànic europeu en què el trasllat de l’Arca de l’Aliança a Jerusalem hi és més complet, incloses les escenes que descriuen instruments, David no en toca cap. Tampoc a la franja inferior a la de l’Arca, en què apareix amb els seus cantors però la seva figura central no ostenta cap instrument sinó un llibre: és Rei i jutge, però no mestre (vegeu el post del 17 d’octubre de 2016). Un capitell de la Seu Vella de Lleida sí que el presenta amb un gran cordòfon a les mans, una rota. La Bíblia de Vic s’escapa d’aquesta tradició local, ja que es va il·lustrar a Borgonya, i s’hi presenta dues vegades amb una arpa, a l’arbre de Jessè amb una viola i il·lustrant un Salm amb un carilló de campanes (Bíblia de Vic, ABEV, Ms. 2 folis 352 v. i 392 v., i Ms. 4, f. 4 r.)

El primer passatge bíblic que narra les aptituds musicals del jove pastor, descriu com David és cridat per a executar música davant del Rei Saül que està malalt, en una pràctica habitual de calmar els desajustos anímics amb l’audició musical: “Igitur quandocumque spiritus Domine arripiebat Saul, David tollebat citharam, et percutiebat manu sua, et refocillabatur Saul” (“Quan aquell esperit enviat per Déu envaïa Saül, David prenia la cítara i la tocava amb les seves mans, i Saül millorava.”, 1Sa, 16:23) La identificació de l’instrument amb una cítara és el resultat de les successives traduccions d’un instrument persa a la llengua hebrea, al grec i al llatí. És el mateix instrument que se cita per als vint-i-quatre Ancians de la Teofania apocalíptica: “… et viginti quator seniores ceciderunt coram Agno, habentes singuli citharas, et phialas aureas plenas odoramentorum” (“… i els vint-i-quatre ancians es van prostrar davant l’Anyell, portant sengles cíatres i copes d’or plenes de perfum, Ap, 5:8) La iconografia medieval identificà aquest cordòfon anomenat genèricament cítara amb el psalteri, l’arpa, la rota o fins el llaüt, i amb l’arribada a Occident de l’arquet a finals del segle X – principis de l’XI, amb tota mena de violes. Els cordòfons pinçats de David, amb múltiples cordes i en actitud d’afinar, reforcen la idea de control de l’ensenyament i del coneixement, mentre els Ancians solen tocar violes en múltiples variants; només en programes molt complets, com el del Pórtico de la Gloria de Santiago, cada ancià toca un cordòfon distint. Però als segles XI i XII la popularitat de la viola com a instrument melòdic l’equipara a arpes i rotes: la imatge de David al llarg del camí de Santiago, per exemple, el presenta amb instruments de corda fregada a Jaca, Santo Domingo de la Calzada o la porta de Platerías de Santiago.

A Espinelves, David no apareix envoltat de cantors ni amanseix Saül ni cap fera, sinó que apareix com a símbol en el transcurs d’un espectacle paralitúrgic. A l’Ordo Prophetarum, escenificació en què diversos profetes i altres personatges històrics anuncien la vinguda del Messies, la figura de David justifica aquest caràcter messiànic en ser ell mateix un rei ungit. Després de presentar la figura de Jesús com a Senyor i com a Messies, el personatge del Bisbe l’inquireix sobre la reialesa de Jesús, i David respon en tres ocasions amb cites del Salms. No consta enlloc que aquestes respostes amb passatges dels salms anessin musicades, ja que l’únic personatge que canta a l’Ordo és la Sibil·la, però les al·lusions als salms són suficients com per presentar David amb un instrument, no amb un llibre, per exemple –que, a l’Ordo, és l’objecte que identifica Virgili. Però a ulls del gran públic, David com a Rei ha de tocar l’instrument que caracteritza el càrrec reial, no el mestre de música. Aquesta imatge no la llegeix un clergue a les miniatures d’una Bíblia, sinó gent del poble un dia especial l’any: vet aquí perquè a Espinelves hi apareix una viola, que té més de trobadoresca que d’instrument per a aprendre música.

Seguirem parlant, doncs, de la viola de David!

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | Envia un comentari

Una viola a l’antependi d’Espinelves

Ja fa uns quants dies del darrer post d’aquest blog, en què vaig començar a parlar d’una viola que apareix en la iconografia d’una pintura medieval i que s’ha restituït, intentant d’aproximar-se més a l’objecte que es volia representar i al seu context tecnològic i sonor medieval, que no pas a fer un instrument bonic i agradable a les orelles del segle XXI.

L’obra artística on apareix aquesta viola és una taula d’altar o antependi procedent de l’església de Sant Vicenç d’Espinelves (encara hi ha molts estudis que en diuen frontal, però de fet el frontal és el serrellet, banda o mantellet que penja de l’ara d’altar, mentre que la taula que cobreix l’altar pel davant és un antependi). Es tracta d’una pintura sobre taula amb la imatge central de la Marededéu i l’Infant inscrits en una màndorla i a ambdós costats dos carrers amb imatges dels Reis d’Orient, l’entrada de Jesucrist a Jerusalem i, als rengles inferiors, els profetes Isaïes, Jeremies, Rei David, Ezequiel, Daniel i Zacaries.

http://www.museuepiscopalvic.com/ca/colleccions/romanic/frontal-daltar-de-sant-vicenc-despinelves-mev-7

Tots els profetes ensenyen uns filacteris amb el seu nom menys el rei David, que tothom podia identificar clarament per una corona reial de gemmes i perquè toca la viola; darrera seu hi ha escrit DA / VIT.

david_base

L’antependi d’Espinelves va ser una de les primeres peces a ingressar a les col·leccions amb què es va iniciar el Museu Episcopal de Vic. Des de finals del segle XIX es va anar presentant en exposicions internacionals i se’n van fer diversos estudis, que a trets generals podeu trobar al volum corresponent de la Catalunya Romànica. No es coneix una datació precisa de la taula, però l’església de Sant Vicenç d’Espinelves va ser consagrada l’any 1187; la majoria d’autors consideren aquesta data la de l’execució o aparició pública de la taula, o bé pocs anys més tard. Estilísticament, l’autor ha estat relacionat amb les pintures de Santa Maria de Terrassa, també de finals del XII. Sembla inqüestionable que el mestre i el seu taller havien sorgit de l’entorn catedralici vigatà. Era molt normal que un mateix equip dugués a terme la realització d’encàrrecs sobre diversos suports (manuscrit, pintura al fresc, sobre taula…) per part d’una sèrie de professionals formats a l’entorn dels centres de producció cultural i artística, com és Vic.

beltran_espinelves

Aquest enllaç (un article en pdf) és un recent estudi de Martí Beltrán, que ha posat de manifest com la selecció iconogràfica d’escenes i de personatges respon a la seva aparició en drames litúrgics relacionats amb la Catedral de Vic i Santa Maria la Rodona. El rei David hi apareixeria així com a un dels profetes de l’Ordo Prophetarum o processó dels Profetes, una performance teatral i musical escenificada del popular (a l’època medieval!) Sermo de Symbolo, un discurs que deuria ser ben conegut ja que és on apareix el cant de la Sibil·la, que es cantava a Vic i segurament en altres llocs de la comarca. La identificació del personatge del Rei David amb un instrument de corda fregada és fruit d’una llarga tradició iconogràfica, en què la imatge de David músic respon a diversos patrons.

Apa, doncs al proper post coneixerem David músic en l’art romànic!

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

Una viola a Ripoll…

El darrer número de la revista juvenil Cavall Fort (el número 1.301, primera quinzena d’octubre de 2016) tenia un article dedicat al monestir de Ripoll, i la portada també. Les il·lustracions eren meves i vaig aprofitar-ho per a fer-hi passar subliminals missatges de paisatge sonor medieval… he he.

 

ripoll_cf_foto

http://www.cavallfort.cat/cavallfort/ca/cavall-fort/1301.html

La il·lustració de portada volia mostrar d’una manera molt visual el lligam que hi ha entre les imatges de la portalada, les de les Bíblies sorgides de l’escriptori ripollès i, en darrer terme, la realitat en què aquestes imatges es presentaven.

Així, al dibuix de la portalada s’hi pot veure una escultura d’un dels cantors del Rei David amb una flauta de canyes, que ja apareix a la feixuga Bíblia de Rodes que aguanta un pobre monjo!, així com un sonor corn, i una viola piriforme, amb la qual se sent identificat un joglar que observa l’escena.

 

bib-roda-1

L’Adoració de l’estàtua de Nabucodonosor amb músics, a la Bíblia de Rodes (BNF, Ms. Lat. 6)

cantors

Franja de la portalada de Ripoll amb el Rei David i els seus quatre cantors (i dibuix per a distingir-ho millor); a l’esquerra una viola i a la dreta una flauta de canyes)

Les imatges estan una mica fora de lloc respecte a l’original, però la il·lustració no pretenia fer una “fotografia” de la portalada sinó contextualitzar-ne algun dels elements; in situ els músics, per exemple, estan a la franja esquerra, no a la dreta, però en aquest cas això no és important. Es tractava només que els nens i nenes lectors de Cavall Fort situessin a l’edat mitjana el monestir de Ripoll, l’abat Oliba, la iconografia del romànic o una portalada escultòrica en colors! Ah, i per cert, en un raconet quasi amagat hi ha l’adoració de l’estàtua de Nabucodonosor i un personatge que toca una rota… és difícil de veure…! Vejam si la trobeu, a la portada del Cavall Fort… o a la portalada de Ripoll.

Doncs bé, aquesta anècdota em serveix per a presentar la viola en qüestió. La vaig dibuixar a ulls clucs, perquè m’havia passat l’estiu fent-ne una de semblant. O sigui que, en la mesura que pugui anar penjant posts en aquest bloc, aniré desgranant el procés de construcció d’una viola piriforme des de la iconografia fins a tenir-la a les mans com fa aquest joglar que observa l’escena.

 

detall_portada_cf

Detalls de la viola de la portada de Cavall Fort!

Comença l’aventura de la viola!

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

Sobre aquest bloc

Aquest bloc es va iniciar el setembre de 2015 per anar-hi penjant la recerca i els resultats que anava obtenint en estudis sobre el paisatge sonor medieval a la Garrotxa. La raó era que aquí es fes ressò del projecte de recerca que va obtenir la beca Ernest Lluch / Premi Ciutat d’Olot de l’any 2014. Campanes, comunicació amb corns i dret a cornar, una flauta d’os, una cornamusa de budell…. en fi.

Actualment l’estudi ja està conclòs i es pot consultar físicament tant a l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa com a l’Observatori del Paisatge, encara que per a més agilitat d’informació en aquest bloc hi teniu les imatges a millor resolució, links a vídeos, etc… Tant a l’etiqueta “Beca Ernest Lluch” com als següents enllaços hi trobareu la informació corresponent:

  • http://xac.gencat.cat/ca/llista_arxius_comarcals/garrotxa/
  • http://www.catpaisatge.net/cat/index.php

Portada

Tot i així també s’hi han anat penjant reflexions, publicacions, recerques, aspectes d’actualitat o altres experiències que no estiguessin estretament lligades a l’àmbit geogràfic de la Garrotxa. Hi he parlat del Cant de la Sibil·la, de les contínues controvèrsies sobre el so o el soroll de les campanes o de publicacions sobre paisatge sonor o arqueomusicologia.

A partir d’ara (amb el parèntesi de l’estiu) hi seguiré penjant articles siguin o no de l’àmbit territorial de recerca que va ser el motiu inicial del bloc. Els posts anteriors a l’estiu de 2016, doncs, estan gairebé tots dedicats al paisatge sonor medieval de la Garrotxa i als aspectes que s’havien presentat al projecte de beca i que es van anar desenvolupant, mentre que els posteriors (a partir de setembre del 2016) tant poden ampliar l’estudi esmentat com abastar qualsevol àmbit territorial, sigui català o no, i aspectes sobre música i sonoritat medieval, des de l’arqueologia a la interpretació, més enllà dels que es plantejaven en l’estudi de restitució del paisatge sonor de la Garrotxa medieval.

Espero que us piqui la curiositat i que us sigui d’utilitat!

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | Envia un comentari

El paisatge sonor de la parroquialització (II)

Al post anterior (11 de juliol de 2016) apuntava les proves sonores sobre l’abast sonor d’una campana alt-medieval i la seva relació amb el territori parroquial que es generava. L’espai escollit va ser el veïnat de Sallent, una parròquia que es va originar a finals del segle X o principis de l’XI (l’època de popularització de les campanes parroquials) fragmentant l’antic fundus, o gran territori d’herència tardo-antiga, de Santa Pau.

Tot i les dificultats ambientals, es van poder consignar prou dades significatives, que s’exposen a continuació, mapa sonor inclòs. Les proves es van fer des dels masos o veïnats existents al s. X (segons l’estudi de Jordi de Bolòs esmentat al post anterior): Reixac, Can Batlle, Sant Miquel dit “d’Amunt”, Torroella, Mainau, Corbs i Esparregueres. Dels masos històrics només no es va poder fer la verificació des del serrat, a l’indret on hi podia haver hagut el Bac de Guàrdia. En no haver pogut fer fer la restitució d’una campana d’esquella, al final les proves es van fer amb la campana actual existent a la parròquia, d’època moderna, ja que les antigues –segurament alguna d’època medieval- van ser retirades l’any 1936 (vegeu la bibliografia campanària del post del 22 de setembre de 2015). Tot i que no és gaire gran, la seva sonoritat és prou bona, i està en bones condicions.

  • La campana és prou audible des de tots els masos excepte Esparregueres, en què el so arriba molt feble i depenent del vent. Atès que els sorolls de la carretera sí que se senten, potser amb un altre tipus de campana o orientació el so hi arribaria.
  • Des d’Esparregueres no se sent cap altra campana parroquial.
  • Des de Torroella no se sent la campana o altres sons significatius del Torn; els sons de referència són els del Sallent.
  • Cap a l’oest, els darrers masos on se sent la campana són Reixac i també l’actual Can Formiga; la campana no se sent ni des de Can Creuet ni des de Can Riera.
  • A l’àrea de Sant Miquel la campana només se sent des de l’extrem del turó orientat a la vall; en el moment de fer les proves desconeixia la possible ubicació d’algun o alguns antics masos, i les circumstàncies no van permetre una atenció més profunda a l’espai fora de l’àmbit dels conreus. No se senten ni les campanes ni altres sons significatius de Santa Pau ni dels Arcs.

Aquest és el mapa sonor al detall (si hi cliqueu a sobre l’obtindreu amb major claredat):

Sallent

Sant Vicenç del Sallent, doncs, projecta la seva sonoritat i així de passada la seva fiscalitat o com a mínim la seva capacitat administrativa a més d’atenció espiritual als masos que corresponen a la seva àrea parroquial. Queden dubtes respecte a les àrees de muntanya, però potser un objecte sonor i un repic més adequats podrien emetre un so, si no més fort, potser sí més penetrant, que arribés a les cases més allunyades. Tanmateix, des d’aquests indrets més apartats no hi ha cap altre reclam sonor alternatiu, o el que es podria traduir en un altre espai parroquial.

La observació més curiosa és la que afecta l`àmbit oest: el límit d’audibilitat de la campana coincideix amb la Pedra del Diable, un antic menhir de pedra de basalt: la possible implantació d’un nou límit coincideix amb un límit antiquíssim, i per tant no és clar que la consideració territorial sigui totalment nova. Potser la conclusió d’aquest fet, i com a hipòtesi dels moviments dels límits territorials, és que la parròquia no fa sinó vertebrar límits naturals existents des d’antic que havien quedat fosos en d’altres de més grans. L’àmbit sonor de la campana abasta i recupera un àmbit natural de per si i ja respectat segles abans.

Pedra_Diable

Aquesta és la pedra del Diable tal com apareix en un dibuix de l’any 1872 de Joaquim Vayreda, qui el va donar a conèixer. Posteriorment el menhir va caure i actualment està, de fet, fragmentat.

 

 

Potser també en relació amb l’antigor del terme o la influència religiosa, també hom pot plantejar el dubte de si l’advocació a Sant Vicenç apareix de bell nou en època carolíngia, en què el pas de les relíquies d’aquest sant en fan renéixer la devoció i podria haver generat la petita cel·la monàstica -qui sap si assumint una realitat eremítica propera-, o bé si ja existia anteriorment, pel fet de tractar-se d’una canonització en època i entorn visigòtics. No es pot descartar que l’església ja existís amb anterioritat al segle IX, i més trobant-se al mig d’una antiga via. Però a l’època visigòtica no sembla que les esglésies disposessin de campanes; com a molt, i per a ús intern, hi havia algun sistema de comunicació sonora en àmbits monacals que no depassava els límits dels seus murs.

En un moment de creixement de la població i d’implantació d’un nou sistema vertebrador del territori, la institució de la parròquia, l’antiga església es dota de noves funcions i de campana, i el seu so –l’àmbit de la seva influència- cohesiona els qui la senten, tant al fons de la vall (Reixac, Can Batlle, els Casals, Torroella) com a les rases secundàries (Codinac, Corbs, Esparregueres) i als serrats (Sant Miquel d’Amunt). El nou terme, reorganitzat amb mentalitat feudal substituint un fundus de major abast, coincideix tanmateix amb un antic concepte del límit que ja corresponia a les dimensions naturals i socials d’una àrea més poblada.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

El paisatge sonor de la parroquialització (I)

Un dels objectius inicials de la recerca d’aquest bloc va ser determinar l’abast sonor i el paisatge sonor d’una campana del segle X, i detectar si la seva implantació tenia a veure amb la creació de límits parroquials (post del 2 de setembre de 2015). És a dir, si el pagès medieval acudeix a missa allà on sent la campana, i les implicacions fiscals que això pot comportar amb la implantació del sistema feudal. Amb anterioritat al segle X, tot i que hi ha l’existència de nombroses esglésies i també monestirs, aquestes no inclouen el concepte de parròquia com a pertinença administrativa i contributiva. Al llarg del X i l’XI el nombre d’advocacions creix i el territori es fragmenta, passant de grans termes basats en fundi d’època tardo-antiga a parròquies menors que faciliten l’administració d’una població creixent. L’estructura eclesiàstica serà des d’aleshores un actor important de la implantació feudal.

En primer lloc cal dir que estava previst fer fer una campana d’esquella com les que apareixen al post del dia 9 de setembre de 2015 (Pallars o Combret), però de moment no ha estat possible. Aquesta tipologia, pròpia dels segles X i XI allà on s’ha pogut deduir, hagués estat ideal per a fer proves sonores relatives a aquest moment. Potser aquesta restitució sigui possible en un futur.

Després calia cercar un entorn adequat: una parròquia creada a partir de la fragmentació d’un territori anterior més ampli, amb poblament analitzat en continuïtat en relació amb la parròquia, amb una església que fos implantada en el moment de creixement poblacional i que instaurés el concepte territorial de parròquia (a l’entorn dels segle IX-XI) o bé que, tot i essent anterior, en aquesta època assumís funcions parroquials. Però també, i sobretot, calia un entorn amb poca contaminació acústica per tal que el so fos audible fins des dels masos més allunyats del centre emissor de so. És veritat que a l’edat mitjana també hi havia un cert nivell d’alteració sonora: l’activitat quotidiana en un mas és sorollosa, pot haver-hi ramats amb esquelles, enrenou de tallers o ferreries, molins, a més de sons naturals com ara cursos d’aigua… però en cap cas s’arriba al nivell d’alteració sonora actual. Si bé es pot evitar el pas d’una autovia o un polígon industrial, sempre hi ha la interferència d’avions, maquinària agrícola o trànsit rodat més o menys llunyà.

El paisatge que es va triar com a ideal és el de la parròquia del Sallent, a l’extrem oriental de la vall de Santa Pau, a la carretera de Mieres. Amb una evolució al llarg de l’edat mitjana excel·lentment estudiada per Jordi Bolòs, és un indret on es coneixen els masos que apareixen en un moment de repuntada poblacional en època carolíngia, i també es coneixen les relacions dels masos entre si, les alteracions dels masos rònecs, i en relació amb la parròquia. L’església de Sant Vicenç podria haver tingut el seu origen en una discreta cel·la monàstica fundada en època carolíngia, que dependria de Banyoles. Si en efecte hagués evolucionat en parròquia a partir d’aquest origen, de ben aviat ja hagués pogut disposar d’una campana o esquella de comunicació interna, per després ubicar-la fora l’edifici i establir el lligam sonor amb els masos i vilars instal·lats poc després al seu entorn immediat.

Malgrat que, a més d’aquestes condicions ideals, el veïnat del Sallent gaudeix d’una certa calma sonora amb escassa contaminació, les circumstàncies ambientals no van facilitar les proves. Quan pengi l’article amb el mapa sonor indicaré alguns punts que van quedar sense anàlisi. Tot i que és un racó de món prou tranquil, en determinades èpoques de l’any el soroll industrial també hi apareix, de la mà de serradores i maquinària agrícola que van dificultar les precisions d’audició sonora; també es troba en una carretera secundària apreciada pels motociclistes, i en un dels dies triats per la prova n’hi havia una concentració. I la climatologia pot dificultar l’accés als serrats laterals, a més d’alterar la percepció sonora: és a dir, que si plou l’experiment se’n va en orris. En fi…! Tot i les dificultats, es van poder fer proves satisfactòries.

La informació bibliogràfica és la següent (encara que el llibre té uns anys, es troba a les llibreries especialitzades). Al proper post hi penjaré el mapa sonor resultat de les proves.

Bolòs

 

  • BOLÒS, Jordi (1995): El mas, el pagès i el senyor. Barcelona, Curial.
Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

L’abast sonor de l’avís castral: Hostoles

Després d’haver analitzat com es podia dur a terme la comunicació entre castells o guàrdies (és a dir, l’estudi dels corns i de les trompes en arqueologia, iconografia i documentació) i després d’haver anat detectant possibles paisatges on fer-ne la verificació real, vet aquí la prova feta des del castell d’Hostoles. Clicant a les etiquetes d’Hostoles, corn o trompa complementareu la informació precedent, i també a “cartografia sonora” hi he penjat i hi penjaré diversos mapes sonors, entre els quals d’altres entorns castrals.

Amb la població, la carretera i el polígon als seus peus, el castell d’Hostoles és un indret molt sorollós, però des del castell es pot comprovar l’avís a altres punts estratègics que estan fora de la contaminació sonora. A diferència d’altres casos estudiats no es tracta d’avisos de sometent, de mobilització popular, que haguessin pogut afectar la vall de Cogolls o altres veïnats, sinó algun castell proper. Encara que des del castell d’Hostoles es veu perfectament l’estratègic castell de Rocacorba, la distància és immensa. El castell més proper és el de Puig-Alder, que podia emetre un avís cap a Colltort i Sacot; al capdavall, el castell d’Hostoles pertanyia al comtat de Girona i Puig-Alder al de Besalú. L’estratègia aquí té caràcter de frontera, i l’avís és en darrer terme el de Girona a Besalú.

Des del mateix castell d’Hostoles, Puig-Alder no és visible: fins i tot comptant amb la presència d’una torre més alta, s’arribaria potser a albirar el santuari que hi ha al costat (Sant Salvador), però no el castell mateix. Entre els dos castells hi ha una carena amb diversos punts elevats, i el que impedeix la visió entre els dos castells és el Turó Alt. Però al seu costat hi ha el Puig Cornador, revelador topònim del qual vaig desgranar el significat fa uns quants posts, i que podeu seguir a l’etiqueta corresponent. Quasi a la mateixa alçada hi ha el Turó Petit, que impedeix tenir una visió clara i en certa manera també un resultat sonor net i directe; potser aquest fet es podria haver subsanat en el passat amb una simple construcció de fusta sobre el Puig Cornador; caldrà comprovar, cosa que no hem pogut fer, si al Puig Cornador hi ha restes d’haver acollit infraestructures.

Es va fer una prova sonora des del castell d’Hostoles a Puig Cornador (1,6 Km.); també es va fer des d’una estribació al nord del castell anomenada el Castellet (1,3 Km.), on hi ha algunes filades de pedres i és evident que hi havia una construcció amb funció de guaita i avís. El so emès del castell mateix era reconeixible al puig Cornador, tot i que molt feble amb el corn de banya, mentre que des del Castellet se sentia força millor tant la trompa ceràmica com fins i tot el corn de banya. Igualment, des de Puig Cornador, i malgrat la orografia enrevessada, el so de la trompa arriba net a Puig-Alder, a 1,5 Km.

A la inversa, cosa que ara no es pot comprovar, el Castellet no està immers en un entorn sorollós com és el propi castell (ferreria, moviments humans i crits, limitació d’audibilitat en espais tancats…), de tal manera que des d’allà es pot sentir perfectament l’avís des de Puig Cornador i emetre’l al castell, a escassos metres, on l’avís és rebut amb tota la potència sonora. El mapa sonor resultant és el següent:

Hostoles

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

Restitució experimental de corns i trompes.

Si seguiu les etiquetes de corn i de trompa us sortirà informació des de les seves fonts arqueològiques, documentals o iconogràfiques fins als paisatges o entorns, especialment de la Garrotxa, on s’han fet proves sonores amb aquests instruments. Bàsicament les proves s’han fet amb corns de banya, un gran corn ceràmic i una trompa ceràmica. Ja fa temps vaig voler fer proves de corns casolans de terrissa, i com que no van sortir bé no ho vaig penjar al blog… Però aprofitant el passat dia de Sant Joan i la oportunitat d’encendre una foguera (legalment parlant) vaig fer una altra prova de corns que ha estat més o menys satisfactòria.

El principi és de fer corns amb fang a partir d’una ànima que li doni la forma, deixar-los assecar al sol i després coure’ls sota la foguera; és a dir, fer un lleuger clot, dipositar-hi els corns protegits amb palla, herba i gleves, i encendre-hi foc a sobre, i mantenir-ho com una carbonera. Com més temps s’hi estigui millor es couran. Quan les cendres són fredes es retiren.

No s’aconsegueix el mateix tipus de combustió que en un forn, ni la mateixa resistència del material. Segurament en un entorn medieval com un castell o un mas amb dret a cornar tenien forn o teuleria pròpia, com encara n’hi ha molts a la vora de cases més o menys grans, i també a qualsevol poble hi ha terrissaires especialitzats. Però vaig pensar que en cas d’una certa emergència, qualsevol persona (un soldat, un peó, un guaita, els habitants d’una casa que no tingui forn propi, un pastor…) podia improvisar d’aquesta manera i ràpidament un objecte amb més potència sonora que un corn de banya.

El resultat és una mica matusser comparat amb la trompa ceràmica vidriada, regular i cuita a alta temperatura en un forn professional com la que s’ha utilitzat en les proves fins ara, però també és vàlid. Vet aquí el procés:

Corns_ànima

  • Ànimes per a l’interior dels corns; s’han fet dues proves: una amb un drap, que es treu quan el corn s’ha assecat al sol, i una altra amb palla, que desapareix amb la cocció. En restes arqueològiques han aparegut indicis de les dues opcions.

 

 

  • Fer els corns amb fang; s’ha provat fang vermell i fang blanc per si es detectaven diferències. El treball s’ha fet manualment, sense cap eina específica, de manera que el gruix és irregular i a les unions internes hi han quedat rebaves. En tots es va treballar un broquet per als llavis. En algun es van provar variants: reforç del pavelló, anses, petites decoracions… Sense coure, ja es podien fer sonar.

Corns_crus

  • Col·locació dels corns, ja assecats al sol, amb protecció dins i fora amb manyocs d’herba i gleves de terra, i encesa de la foguera. En aquest cas va estar cremant vivament des de les vuit del vespre fins a les quatre de la matinada. Es van deixar actuar les brases tot l’endemà, i els corns es van treure al dia següent, al cap d’unes 38 hores d’haver encès el foc; encara hi havia cendres calentes.

Corns_fogueres

  • Corns_cendresEs retiren les cendres, es buiden els corns de tot el material que hi hagi pogut quedar i es netegen bé.

 

 

 

 

 

Els resultats, problemes i conclusions són els següents:

  • No hi ha diferències entre els dos tipus de fang. Tampoc n’hi ha de significatives, pel que fa al so (nota i potència) en les dimensions del corn. El so depèn més aviat de la regularitat del material i del forat del broquet. El corn de pavelló més obert costa més de fer sonar, mentre que el més net i potent –a una nota semblant- és el corn més petit, de pavelló molt tancat.
  • Com era previsible, un dels corns va quedar trencat d’un extrem; el trencament era net i es va encolar posteriorment, protegint la unió amb una tira de cuiro. Un altre va quedar afeblit per tenir les parets primes i corria el risc de trencar-se; es va reforçar amb cola i una protecció amb cordill. Segurament la qualitat del so no és la mateixa, però es pot fer sonar sense problemes.

Corns_finish

  • Un cop cuits, el so és lleugerament més potent, o si més no més net, que sense coure. El so resultant és més potent que el d’un corn de banya però menys que el de la trompa ceràmica ben treballada. La cuita en carbonera no assoleix temperatures tan altres com un forn ni una resistència semblant (com la d’una teula o una cassola).
  • Un dels broquets es va afaiçonar només com a forat, sense cassoleta per al llavi, imitant la forma dels olifants o corns cerimonials d’ivori (vegeu el post del dia 28 de setembre de 2015). Era molt difícil treure’n cap so, de manera que abans no s’assequés del tot es va refer en forma de broquet i va sonar immediatament. Podem pensar, doncs, que els olifants d’ivori no estan pensats per a ser tocats.
  • En tots ells, potser les parets es van fer massa primes (entre 3 i 6 mm. aproximadament). A força de tocar-lo, en un hi va sortir una esquerda només de la potència del pas de l’aire. En properes proves, doncs, s’hauran de fer de pasta més gruixuda.

Doncs aquest és un primer intent de corns de ceràmica cuits en foguera. El proper intent haurà de ser de ceramista!

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | Envia un comentari

Cartografia sonora de Begudà

Als posts del dia 15 de desembre de 2015 es va anar desgranant la documentació sobre el dret a cornar del mas Cossei de Begudà, i en relació amb els avisos que es poguessin emetre des de Castellfollit cap a Canadell i el dret a cornar dels masos Canadell i Guill (etiquetes dret a cornar, Begudà, Cossei, Canadell). Avui es presenta la cartografia sonora que reflexa gràficament aquesta documentació i els punts sobre el terreny.

Passa que la comprovació sobre el terreny és impossible de restituir atesa l’alta contaminació sonora de la zona, tant per les vies de comunicació com sobretot pel polígon industrial de Begudà. Les distàncies de comunicació, doncs, es van apuntar hipotèticament en comparació amb altres indrets on s’ha pogut comprovar, com la baronia de Sales o Besalú (etiquetes Malleu i Besalú). La observació directa del paisatge i la deducció de diversos moviments sobre la propietat d’antics masos i la presència d’antics indrets de poblament van acabar de permetre d’establir els punts de comunicació sonora i visual entre Castellfollit de la Roca i Olot en el seu pas per Begudà, Sant Joan les Fonts i Aiguanegra, herència de l’antiga presència del castell de Mont-ros, i fins amb notícies de Batet.

El mapa sonor de l’àrea, doncs, es basa en hipòtesis. Així com altres mapes sonors que apareixen en aquest bloc representen gràficament l’abast del so de corns, trompes o campanes comprovat sobre el terreny, en aquest cas s’ha mirat de reflectir una xarxa complexa i hipotètica tant de la probable comunicació com de la seva impossibilitat. En els altres mapes, l’avís amb corns o trompes s’indica amb línies de color vermell en la sonoritat més viva i groc en el nivell de percepció més feble; en les campanes les tonalitats són el blau per a una bona audibilitat i el verd per un nivell inferior. En el mapa sonor de Begudà que s’adjunta en aquest post les línies indiquen la visibilitat i possible audibilitat en el cas del violeta, i la manca de visibilitat o presumible no audibilitat indicades amb línia blau cel.

Begudà

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , | Envia un comentari

L’abast sonor del viafors i sometent (III)

En posts anteriors ha sortit en més d’una ocasió documentació respecte a l’avís de viafors a la vegueria de Besalú. Notícies disperses relacionen l’origen de l’avís en una campana amb aquesta funció i el seu enllaç a través del mas Amatller, els estadants del qual cornaven des del proper Puig Cornador. Les dades són aquestes:

A partir del cas del mas Malleu, sabem que el notari Jacint Salers afirmava que al mas Amatller de Besalú, de la seva propietat,

  • “eren obligats a cornar sempra que tocan a somaten ab la campana de las horas de dita present vila de Beselú”.

Notícia que pot relacionar-se amb documentació anterior de la vegueria, de 1585, quan, en referir-se al toc de corn, s’indicava que

  • “Sempre que per a qualsevol cas […] és manat alsar sometent, acostumen en dita vila [de Besalú] tocar una campana per a dit effecte destinada, et tocant aquella, fora dita vila, a una casa de pagès cerca de una montanya”

I és de suposar, per notícies que tenim de l’any 1417 –en què un veí va haver de pagar una multa per no haver sentit el so- que aquesta campana era una de les de Sant Vicenç. No sabrem mai quina campana en concret era, però una de les campanes avui existents a Besalú és del segle XIV.

  • “Lo qual Arnau ça Conomina no ere eixit al so de viafors mes per en Rabasseta en la parròquia de Sant Vicens de Besalú, e per ço com fos mes hora de nit e lo dit Conomina stave luny ere presumidor que no havie oït lo so…”

El veí esmentat deuria ser de la casa de la Conamina (o Condomina, o Coromina…), d’ubicació actualment desconeguda, però el veïnat de Palera és molt a la vora de Besalú i les cases estan a una distància d’entre 1,5 i 3 Km. de Besalú; des de moltes d’elles se senten les campanes, encara fins i tot avui dia amb l’increment exponencial de la contaminació acústica. Tanmateix, el document no diu que no hagués sentit l’avís des de la casa sinó que n’era fora, de manera que la campana de Besalú se sentia amb normalitat arreu de Palera.

La casa de pagès dita l’Ametller encara hi és i es troba a 1 Km. al sud de Besalú; està “cerca de una montanya” que no és sinó el puig del Sagrat Cor, conegut antigament també amb el revelador topònim de Puig Cornador. Des d’arreu de Besalú es veu perfectament aquest puig, i també el mas Ametller. Tot i que que actualment hi ha molta contaminació acústica, des del mas Ametller se sent la campana gòtica de Sant Pere, que fins fa poc encara tenia funció de campana de les hores. Si tocava a viafors de manera contundent i repetitiva, l’alerta es deuria sentir fins i tot més intensament. Del mas Ametller al Puig Cornador, seguint un camí sotscarener encara existent pel collet de la Serra, s’hi poden tardar uns 10 o 15 minuts a pas lleuger. Des del mateix Puig encara se sent la campana gòtica de Sant Pere: tot i que la intensitat del so és menor i pot resultar afectada per sorolls aliens –menors que els actuals nivells de contaminació acústica-, quan el cornador és dalt al Puig hi està amb l’orella atenta a qualsevol canvi o precisió en els codis d’avís; si s’està a l’aguait, la campana de la vila és audible.

El toc de corn des de Puig Cornador (emès amb trompa ceràmica) arriba perfectament a Ossinyà, des d’on deuria escampar-se encara que no tenim més detalls de les línies de comunicació, però versemblantment a Briolf, la serra de Boquià i als veïnats de muntanya com el Mor o fins a la Miana. La documentació del bon regiment de 1558 afegeix que

  • “d’esta manera ab una hora y ab manco és tota la vegueria en armes per a dit sometent”,

apreciació que ens indica la capacitat, velocitat i efectivitat de comunicació que, malgrat l’estona de desplaçament fins als turons, permetia aquesta xarxa.

Besalú

Aquesta és la cartografia sonora resultant de tota aquesta documentació. Si xafardegeu a les pestanyes de Besalú, Malleu, campana, corn o dret a cornar hi trobareu més detalls específics. I si pugeu al Puig Cornador de Besalú un diumenge després de missa sentireu la campana gòtica com toca l’àngelus!

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , , , | Envia un comentari