COMPRÈN. ACCEPTA

Ara és moment de fluir amb les teves emocions, els teus pensaments…consumint-los amb la flama que aporta la saviesa de viure.
Recordeu: no hi ha una vibració més alta o més baixa, ningú està per sobre de ningú. Totes les vibracions es situen en diferents punts d’una mateixa realitat lineal i tots en formem part d’ella. Respira. Comprèn. Accepta. Respecta el teu procés intern.
#coronavirus
Olga Sànchez Centeno
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Especiales

Especiales

Cuando la vi, me desgarré por dentro. Aún estoy integrándola. Pienso en las noches sin dormir preparando las subvenciones para que luego te las denieguen por falta de recursos. Si eres pequeño, no vales. Pienso en toda la burocracia que tenemos que preparar para que [email protected] [email protected] tengan una vida digna. Pienso en la cantidad de reuniones para que [email protected] tengan una actividad de ocio como cualquier persona, siempre con los recursos que requieran, para obtener poco y/o tarde, por la incomprensión del autismo. Pienso en [email protected] profesionales, que por falta de formación y comprensión del autismo, les da pánico atenderlos y los “desechan” de sus vidas. Pienso en la lucha que hacemos las asociaciones, día a día, superando obstáculos, invirtiendo cada día, horas y horas de lucha con esperanza, ilusiones que la administración se encarga de apagarlas por sus protocolos ineficaces, obsoletos y lejos de la realidad del autismo. Pienso en el día a día de los que estamos en las asociaciones, que normalmente somos familiares de personas afectadas de TEA, haciendo malabares con la familia y con [email protected] [email protected] afectados de autismo, para que [email protected] tengan una vida más digna. Pienso en las famílias que nos acompañan y que nos piden dar respuestas y ayudas que las administraciones no nos proporcionan. Algún día podré escribir sobre ello. Ahora estoy 💔 pero con más fuerza que nunca. Porque esta película, tan REAL, te da fuerzas para seguir adelante plantando cara a la burocracia tan ajena a las personas. Seguiremos luchando y jamás nos rendiremos, que lo sepan. Jamás!.
Esta película la tendrían que ver los políticos y algún que [email protected] [email protected] que rigen el barco de la burocracia. También, dar gracias a [email protected] [email protected] y profesionales, que sí son conscientes de esta lucha y aportan su ayuda a muchas famílias.
#especiales
#autismo
#diversidadfuncional
#convivencia

Dedicat a Anna T.R. Gràcies per la teva perseverança, dedicació i Amor.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

PERCUSSIÓ ETERNA J&P

PERCUSSIÓ ETERNA J&P

 

Suau acarones el nou devanir,

percussions i sons, seran l’esdevenir,

d’un nou concert etern i celestial,

amb un públic atent i universal.

 

Temps de dol,

dies de plors,

instants de records,

moments plens d’enyor.

 

Avui dorms per marxar,

dolça partida tindràs,

 mentre sona el campanar

en el teu etern compàs.

 

Sospir cap a la trasmudança,

l’ànima ho viu amb temprança.

Bon viatge en el nou camí,

benaventurat en el teu destí.

 

Olga Sànchez i Centeno

9 de febrer de 2020

Publicat dins de General | Deixa un comentari

FILOSOFIA I CULTURA – LA POSVERITAT

FILOSOFIA I CULTURA – LA POSTVERITAT

 

L’actualitat és caracteritza pel postmodernisme, una època que dona resposta a uns valors que provenen d’una època anterior, del modernisme. El modernisme va sorgir després d’una època de foscor. El pensament modernista es va deslligar del poder eclesiàstic i de les monarquies imposades per decret “diví”, apareixent ciutats nació que buscaven el desenvolupament humà mitjançant la raó, constituint aquesta un element important de totes les accions humanes. A partir d’aquest racionalisme es crea un món sense valors limitadors amb infinites possibilitats per poder canviar el món. Alhora emergeix un desenvolupament de les forces industrials i tecnològiques amb unes conseqüències inimaginables, com per exemple, un individualisme generat pel capitalisme ferotge, que persegueix objectius egocèntrics, de producció i de consum provocant un augment de la bretxa socioeconòmica.

Paul Ricoeur, va encunyar al 1965, el terme “mestres de la sospita”, amb els autors Karl Marx, Frederic Nietzsche i Sigmund Freud que posaven en dubte el poder de la raó. Assenyalaven el caràcter amagat amb el qual es presenta una falsa realitat, que ha tergiversat el sentit, mostrant que la veritat apareix invertida o disfressada (Wikisofia, 2018). Els tres mestres de la sospita, qüestionen la llibertat de l’home, limitada per la religió, per l’estat, entre altres variables. Evidenciaven, cadascú des del seu àmbit d’investigació, que hi havia una falsa consciència que s’havia generat i desenvolupat, reflexionant sobre el que actualment anomenem, postveritat.

Per exemple, Karl Marx criticava la falsa consciència política, econòmica i social, considerant que el capitalisme era un mode de alienació de l’ésser humà i un sistema explotador de l’ésser humà. Critica la relació entre opressors i oprimits, compostes per les forces productives i per les relacions de producció que sorgeixen entre elles. La filosofia, la religió i la ideologia predominant mantenia els privilegis de les classes dominants assegurant el sistema de classes generat per l’estructura econòmica establerta.  Marx va proposar una forma d’igualtat d’oportunitats on desapareixerien les classes socials tal com les coneixem.

D’altra banda, Frederic Nietzsche critica la falsa consciència ètica, moral i científica. Creia que els valors dominants havien perdut credibilitat en la vida de les persones. I, que aquests eren creats pels poderosos que serveixen per a dominar als oprimits. De fet, Nietzsche afirmava que hi havia dos tipus de moral, la de l’esclau i la del poderós. La de l’esclau és la dels dèbils, basada en la compassió, la humilitat i la paciència que depenen d’una moral superior, i la moral del poderós, que és aquella que es centra en si mateixa, en l’exigència i en l’afirmació dels impulsos vitals. Nietzsche afirmava que en el futur l’ésser humà serà una persona poderosa, un “súper home”, que no es sotmetrà al poder, serà segur, independent i viurà en llibertat.

Per últim, Sigmund Freud critica la falsa consciència racional. Freud afirmava que tenim uns instints i uns  impulsos inconscients que dominen la nostra activitat racional i la nostra conducta, prioritzant el plaer immediat mentre el seu entorn social va canviant sense que se n’adoni. Creia que ho podem solucionar i defendre’ns d’aquests impulsos inconscients, controlant-los mitjançant la teràpia psicoanalítica, aconseguint viure en pau i en harmonia en societat.

El potsmodernisme que apareix a finals del segle XX, sorgeix de la desil·lusió i el desencantament del modernisme per a produir un món perfecte. Gràcies al capitalisme tardà que es desenvolupa després de la Segona Guerra Mundial, creixen les forces productives i canvien els objectes de producció modificant les classes socials i ampliant la bretxa social. Els canvis socials més rellevants van ser, passar d’una economia de producció a una economia de consum; els mitjans de masses i el màrqueting es converteixen en centres de poder, es perd la intimitat i la vida dels demés es converteix en un “show”. I, els canvis sociopsicòlogics que es van produir van ser el missatge de que la única revolució que és important és la revolució interior, vivint sempre en el present, traient la importància al passat i al futur. Es busca lo immediat, es perd la fe en la raó i la ciència i desapareixen molts idealismes que fins ara havien perdurat. De fet, els idealismes s’han canviat per l’economia.

Jameson afirma que la cultura “d’aquí i ara”, de viure sempre al moment, a l’instant, tan caracteritzada per aquesta postmodernitat, ha comportat la pèrdua de memòria històrica, encegant-nos per no poder veure les coses que ens van succeint, en perspectiva. Ara, no hi ha temps ni espai mental per poder fer aquesta reflexió per la velocitat de paquets de dades d’informació i d’inputs rebuts, provocant que qualsevol informació dada al minut ja és informació caducada i sense contrastar. La societat s’ha vist abocada a un continu flux d’instants de postveritat, i no hi ha temps ni criteris suficients per fer-ne una anàlisi crític. Només es pot seguir aquest flux de consum, aparentment infinit, predicat per la religió de l’economia, essent conscient de que el dubte ens pot portar a una informació veraç.

Observa que la postmodernitat ha desdibuixat la frontera entre la cultura de l’elit i la cultura de masses. L’era moderna es basava en una societat industrial amb una economia basada en les màquines i la indústria de fabricació, i s’ha passat a l’era postmoderna basada en una societat postindustrial i una economia basada en el coneixement i amb la industria del reciclatge. De fet, la industria del reciclatge es veu clarament en el cinema actual, on la gran part de pel·lícules que es projecten estan basades en personatges de mitjans del segle XX però adaptats al segle XXI i en alguns teatres també es reflecteix donat que reciclen obres escrites en segles anteriors per assegurar-se un benefici capitalista, enlloc d’arriscar-se a oferir idees noves del segle XXI. El que importa és el benefici que es pugui obtenir i assegurar-se un bon taquillatge. Per tant, veiem com Jameson fa una radiografia actual, on veu que la cultura i tota la informació que rebem està subjecta a la nostra forma de vida, totalment basada en l’economia mercantilista i neoliberal, un capitalisme ferotge on l’important és el benefici productiu, envers la qualitat del missatge.

D’altra banda, Lyotard, crea una missiva sobre història universal enumerant els grans relats escrits i els dona per morts. S’oposava als universals, als metarrelats i a la generalitat. Criticava als universalistes de la Il·lustració soscavant els seus principis generals. El postmodernisme, juntament amb Lyotard, proposaven la simplificació de les metanarratives, perquè eren grans filosofies i històries del món com una possibilitat de conèixer tota la ciència o la llibertat absoluta. Lyotard analitzà quatre metarrelats: el del cristianisme, el del marxisme, el de l’Il·luminisme i el del capitalisme. Critica el relat cristianisme i el seu ésser superior, també critica el relat marxista, dient que el proletariat venç a la burgesia i s’arriba a l’estat de la plenitud. Un altre relat que critica és el relat de d’il·luminisme,  que, amb els enciclopedistes, creien que el sorgiment de la raó, com un déu tot poderós, portaria als homes amb tanta racionalitat que no existirà pas la racionalitat. I, per últim, critica el relat capitalista  que deia que arribaria un moment en que la prosperitat serà per a tothom.

Si ens fixem, aquests relats indiquen una característica teleològica, és a dir, aquests van cap a un fi inevitable que es complirà per tal de legitimar un fet. Tal com es veu en el relat de Marx, aquest legitima la revolució del proletariat; o el relat capitalista que legitima l’economia; o el relat il·luminista que legitima la raó; o el relat cristià que legitima l’existència de déu. Lyotard apostava pels petits relats, per la fragmentació de la història. Molts relats que es tenen que comunicar i interaccionar, com una multiplicitat de fets on cadascun tingui un centre en si mateix, donant lloc al multiculturalisme, és a dir, al respecte de la diversitat. Al mateix temps, Lyotard va preveure l’auge del neoliberalisme, amb una pluralitat mercats financers, donant lloc a un mercat ordenat dins d’una democràcia plural amb diferents formes de vida.

Mentrestant, Baudillard, afirma que en el món postmodern no hi ha realitat sinó que el que  existeix és un “simulacre de la realitat”, similar a una realitat virtual que han creat els mitjans davant la frustració del sistema. Només reprodueixen el seu reflex, la veritat mundial reproduïda de forma parcial, generant hiperrealitats, és a dir, de realitats simulades imposades subtilment en l’imaginari col·lectiu.

Els media ens atorguen el que volem per a fomentar una societat de consum, jugant amb la percepció i comprensió de tot el que va succeint, reproduint i manipulant la realitat, millorant o inflant les característiques del producte o de la informació. Aquests produeixen una cultura de l’espectacle mitjançant jocs de llum amb celebritats o persones que cultiven el cos i la imatge superficial, fixant així estereotips de persones que s’allunyen de la diversitat humana. Però, les persones s’identifiquen amb aquests discursos, amb aquests personatges que els media han creat. La fórmula que usen és la bellesa física, els romanços, delinqüència racionalitzada i un sistema competitiu. Inclòs, els informatius, de vegades, donen notícies d’aquests personatges com si fos informació veraç envers d’informació dissenyada per la cultura de l’espectacle. Però, tot això és cultura? Baudillard diu que estem en un estat social secundari, absent, emboirat, sense significació, confusos, irresponsables i sense un procés intens de reflexió. I, el problema esdevindrà quan això sigui l’únic que existirà sense tenir cap altra opció.

En el món polític succeeix el mateix. Són discursos molt ben estudiats, frases breus, paraules clau que remouen qualsevol cos emocional, totes elles expressades amb un to de veu adient a cada paraula. Al mateix temps, la persona que dona el discurs és una persona estereotipada en un  cànon de bellesa perfecta, amb roba informal però de qualitat, molt pentinats i amb un maquillatge que atrau qualsevol ull. És a dir, s’ha creat una política de masses que el que pretén és tenir una gran massa de persones que consumeixi el seu discurs. És a dir, la política s’ha tornat un producte de consum de masses envers d’una gestió de la societat informada, reflexiva i conscient de la influència que els seus programes electorals tindran en les nostres vides individuals i socials. Podem observar que la funció informativa dels media, ja no tracta d’informar a la ciutadania, sinó de confirmar discursos polítics atractius i entretinguts, per a que aquest missatge emocional, arribi als oients que han escollit prèviament, perquè són potencials consumidors del seu producte. Aquest consumidor preferent de la postveritat, gent de classe mitjana, amb aquests discursos es senten d’una classe social que no els pertoca, provocant una falta de consciència de classe. Gràcies a aquest procés identificatiu, les persones prenen decisions envers aquest símil, comprant discursos de polítiques repressives dels seus opressors.

Amb tot plegat, veiem que la postveritat és un mot que encaixa en els escenaris “post” que vivim en la postmodernitat. Postveritat es correspon amb el capitalisme postindustrial (tercera fase del capitalisme amb predomini financer, on la seva versió és la societat de coneixement desigual); amb la societat del post benestar convertida en la societat del malestar; i amb la postmodernitat, caracteritzada per un pensament fluid, impressionable, subjectiu i narcisista. La postveritat com a mitja veritat adornada amb una emoció que ens porta a dir que, la veritat o les dades científiques després d’un anàlisi rigorós, interessen menys que les creences, que els sentiments, que els líders o que els “trènding” tòpics.

El resultat de tot plegat, és una fragmentació de la informació, amb una globalització hiperconcentrada en poques plataformes i amb un accés a la nostra privacitat desmesurada, en la que comercien constantment, i que, paradoxalment, passa per paràmetres de vigilància. Amb tot això, és molt difícil tenir una comunicació social objectivable.

Tanmateix, el camp de la postveritat requereix, a priori, aplicar el camp del saber, de l’educació i de la maduració de l’opinió pública, recuperant la memòria històrica, els valors ètics i morals i la consciència de classe per tal de poder tenir una resposta crítica, reflexiva, profunda i analítica de la informació i dels inputs que ens van arribant constantment al llarg del dia.

BIBLIOGRAFIA

Vila Abenza, J.R., (2012). “Filosofia i cultura”. Teoria de la cultura. Barcelona: FUOC

Storey, J. (2012): “La posmodernidad”, (pp. 237-260).Teoría cultural y cultura popular. Barcelona: Octaedro S.L.

Freud, S. (2016). “El malestar en la cultura y otros ensayos”. Madrid: Alianza Editorial S.A.

Coughlan, S. (2017). “Qué es la “posverdad”, el concepto que puso de moda el “estilo Trump” en Estados Unidos. BBC News Mundo. [Article en línea]. [Data de consulta: 21 d’octubre de 2019]. Recuperat de: https://www.bbc.com/mundo/noticias-internacional-38594515

Amón, R. (2016). “Posverdad, palabra del año”. El País Internacional. [Article en línea]. [Data de consulta: 21 d’octubre de 2019]. Recuperat de: https://elpais.com/internacional/2016/11/16/actualidad/1479316268_308549.html

Wikisofia (2018). “.Filosofia de la sospita”. [Article en línia]. [Data de consulta: 30 d’octubre de 2019]. Recuperat de: https://www.wikisofia.cat/wiki/Filosofia_de_la_sospita

Marlayala (2014). “El simulacro: pone en duda todo lo que creemos real”. Mediosfera. [Article en línea]. [Data de consulta: 31 d’octubre de 2019]. Recuperat de: https://mediosfera.wordpress.com/2014/01/31/el-simulacro-pone-en-duda-todo-lo-que-creemos-real/

Cenizas de guerra (2019). “Hiperrealidad e influencia de los medios”. [Vídeo en línia]. [Data de consulta: 23 d’octubre de 2019]. Recuperat de: https://www.youtube.com/watch?v=y8gIvscxL3Q&list=WL&index=10&t=4s

Prestel, C. (2019). “Los maestros de la sospecha”. [Vídeo en línea]. [Data de consulta: 31 d’octubre de 2019]. Recuperat de: https://www.youtube.com/watch?v=pRaHlnQZPzg

Represas, M. (2019). “Jean Baudrillard. Hiperrealidad. Qué es la realidad. Filosofía. [Vídeo en línia]. [Data de consulta: 23 d’octubre de 2019]. Recuperat de: https://www.youtube.com/watch?v=vqEMdeS4MHU

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

ELS ESDEVENIMENTS CULTURALS – SOCIOLOGÍA, POLÍTICA I ECONOMIA CULTURAL

ELS ESDEVENIMENTS CULTURALS

SOCIOLOGÍA, POLÍTICA I ECONOMIA CULTURAL

La indústria cultural és un producte que forma part de l’economia de qualsevol territori i esdevé un engranatge més de l’estructura social establerta en el nostre país. Aquesta és un potent motor econòmic, turístic i d’entreteniment que uneix diferents col·lectius per tal de gaudir del temps lliure. Però, quina evolució ha tingut aquesta industria per arribar a aconseguir ser un dels principals motors? Quines conseqüències té que la cultura hagi esdevingut un producte econòmic important?

Al llarg de la història, l’art millor considerat sempre ha estat l’obra culminant de l’esperit humà, creat per les ments més elevades de l’època que contribuïen a la millora de l’ésser humà. Però la majoria de la població no hi tenia accés a aquest art. La situació va canviar, a partir de la Segona Guerra Mundial: l’auge de l’estat social, l’extensió de la formació obligatòria, l’augment del nivell de vida i del temps lliure, va produir un afany creixent dels ciutadans per a accedir a l’art. De fet, alguns pensadors van predir que la cultura es tornaria un producte de consum. Walter Benjamin va escriure al 1932 que l’art havia perdut l’aura de singularitat que el caracteritzava, donat que podia ser reproduït infinitament gràcies a les noves tècniques. L’obra d’art, al difuminar-se i expandir-se, es desprèn també de part del seu valor original i perd la seva sacralització.

Per una part, és positiu però el que es guanya en extensió ho perd en intensitat, és a dir, tot els elements subtils de l’art original que feien que la gent es desplacés per poder-lo contemplar en el seu context autèntic. L’art s’ha convertit en un producte de la societat de consum, aplicant-li el criteri econòmic i capitalista de la fungibilitat, amb el que podem comerciar per a diferents objectius polític i, alhora, controlant el temps i el tipus  d’oci de la ciutadania.

Tot plegat, es reflecteix en les diferents teories que analitzen el paper de la cultura en la nostra societat. Marx, creia que la cultura depenia totalment del context social i del moment històric per desenvolupar-se i, depenent de quin lloc ocupa l’individu en l’estructura social, es definiria el seu paper actiu de participació en el món cultural. Weber analitzà les premisses de Marx, i va ampliar-ne la visió. Va teoritzar sobre com el paper de la religió havia influït en la pràctica dels hàbits i dels costums d’un lloc, portant-los a canviar de sistema de producció, basat en un càlcul racional dels mitjans. Tot plegat, va ser el resultat de l’estudi que ell va fer sobre el calvinisme envers el naixement del capitalisme.

En canvi, G. Simmel diferenciava la cultura individual (subjectiva) de la cultura objectiva. Segons G. Simmel, les persones estaven amenaçades per estructures socials i les seves produccions culturals, per això va fer aquesta distinció. La cultura objectiva (col·lectiva) son manifestacions que les persones produeixen (art, ciència, filosofia, etc.). En canvi, la cultura subjectiva o individual és la capacitat que té l’actor per a produir, absorbir i controlar tots el elements de la cultura objectiva. G. Simmel postulava que, mitjançant la capacitat humana per a cosificar la realitat social, el món cultural i el món social arribaria a tenir vida pròpia, arribant a dominar als actors que les produeixen. Creia que la tragèdia de la cultura, definida com el progressiu i accelerat creixement de la cultura objectiva enfront la cultura subjectiva, s’originaria bàsicament, en l’augment de la divisió del treball i l’especialització del treball, donat que la persona altament especialitzada perd el sentit de la cultura com un tot i també la capacitat de controlar-la.

En canvi, alguns investigadors que pertanyien a l’escola de Frankfurt com T. Adorno i M. Horkheimer, diferien de Marx en que el proletariat seria la classe revolucionària. L’escola de Frankfurt creia que el proletariat cauria en el poder de seducció del consumisme i alhora perdria la consciència de classe. El context social en que viuria el proletariat seria la divisió del treball, com el taylorisme i el fordisme, acabant en una forta especialització del treball, produint un producte de masses on tothom hi tindria cabuda. Aquest model social, s’implementarà al sector cultural, que també patirà la seva forta especialització i divisió del treball. Qui formarà part d’un projecte cultural, no coneixerà el treball del company, tot i què, el resultat el gaudirà la gran massa del proletariat. En la pel·lícula de Charles Chaplin “Temps moderns” ja es denunciava aquesta divisió i especialització del treball.

Aquesta forta especialització juntament amb l’avenç de la tecnologia, provocarà que l’obra d’art, tingui una pèrdua d’autenticitat,. Tal com deia Walter Benjamin, qualsevol forma d’art passarà de tenir un valor de culte a tenir un valor d’exhibició, on la nota predominant, serà el taquillatge i els beneficis que comportarà dita obra d’art.

Les últimes tendències a gaudir de l’art massivament ha fet que l’estat decidís intervenir per a proporcionar entreteniment als seus ciutadans. El resultat és la indústria cultural, que ja van preveure als anys quaranta T. Adorno i M. Horkheimer. La cultura, ja dessacralitzada i manipulable, no és més que un altre objecte sotmès a les regles de la producció, de la distribució i de l’intercanvi. En un principi, la indústria cultural va sorgir com una resposta social davant del panorama neoliberal que s’havia imposat en la societat. Però, malauradament, aquestes estaven controlades per grans empreses, amb un sistema piramidal en què els artistes tenien un paper subordinat sense gairebé poder de decisió sobre el seu art. Tot plegat, va fer desencadenar el sorgiment de la d’indústria creativa, amb la figura de l’emprenedor cultural i amb l’ampliació del concepte d’indústria cultural.

La indústria creativa inclou les activitats pròpies de la indústria cultural (la impremta, el cinema, el disseny, l’artesania) també la producció artística i de caràcter cultural pròpies de l’alta cultura com de la cultura popular, el patrimoni cultural, el turisme cultural, els museus, teatres, cinemes, etc, així com el treball conjunt de la cultura, del turisme i de l’educació. Aquesta indústria va nàixer entorn els anys vuitanta, gràcies al capitalisme neoliberal.

La reducció de l’art a aquests aspectes més comercials, materials i trivials es reflecteix en els nous rics que, tot i no ignorar totalment el camp de l’art, el van acumulant, perquè aquest té una connotació de posició benestant en l’estructura social actual. Això es reflecteix en la pel·lícula de “El Ciudadano Kane” d’Orson Wells (1941), on a la gran part del film es reflecteix que el protagonista, va acumulant obres d’art que ni tan sols gaudeix.

Hi ha polítics de tots els àmbits que es declaren partidaris de la cultura. Escoltem que s’ha de gestionar adequadament la cultura, s’ha d’invertir més en cultura, etc. i curiosament, la població ha adoptat aquest discurs. Veiem com persones que mai han anat al Museu del Prado (en aquestes dates compleixen anys), son capaces d’esperar hores fent cua per veure una exposició amb obres d’art que poden contemplar a diari. Com si, el fet d’anar a una exposició en concret, participessin de la gran cerimònia laica de la cultura, i d’aquesta forma, es consumeix un mode social que és enemic d’una autèntica cultura perquè es redueix al seu valor econòmic convertint l’elevació de l’esperit en entreteniment. Tal com mostrava M. Foucault, l’estat decidirà i farà de regulador del gust, creant activitats culturals en l’esfera pública.

Per tant, veiem com el model econòmic va dissenyant les relacions socials i alhora la cultura de qualsevol territori. Per tal de gestionar la cultura, es poden veure diferents models d’intervenció estatal.

A França, a l’època del president Charles De Gaulle, hi va haver el ministre Malraux que va dissenyar un model centralitzat, on l’estat, mitjançant el Ministeri de Cultura, havia de cercar l’alta cultura, rebutjant així la cultura popular, fet que pot ser fruit de l’herència del model de la monarquia absolutista francesa. Als anys vuitanta, amb la presidència de Miterrand, va re-formular les polítiques culturals, que juntament amb el ministre de cultura Lang, van conciliar l’alta cultura amb la cultura de masses subvencionant aquestes últimes. Tot i aquest petit canvi, el model seguirà essent centralista amb un marcat protectorat enfront la cultura francesa obstaculitzant altres produccions culturals. En canvi, al Regne Unit, gràcies a Keynes, es va desvincular la política de la cultura. Després de la Segona Guerra Mundial, es va aconseguir el primer consell de les arts, totalment apolític i desvinculat de l’estat que intervindrà entre el sector polític i cultural. L’estat tindrà responsabilitat en aquest àmbit però deixarà espai perquè la presa de decisions la faci aquest consell. Més endavant es van crear més organismes culturals que havien de preservar la cultura. Als Estats Units, veiem el model totalment privatitzat o descentralitzat que es practica als Estats Units. Tot funciona per mecenatge privat, donacions, etc., tot i que, l’estat afavoreix a empreses que s’hi dediquen amb exempcions fiscals.

Per últim, a Espanya, el model és mixt. L’estat té un paper important en la presa de decisions però, al mateix temps, n’ha delegat algunes a les comunitats autònomes per a que gestionin el seu patrimoni cultural. Per exemple, les conselleries de les comunitats autònomes es responsabilitzaran de la seva xarxa de museus i d’entitats culturals com d’activitats culturals.

Alguns esdeveniments culturals són productes d’empreses, que en col·laboració amb els ajuntaments, diputacions i institucions públiques, dinamitzen l’economia del territori mitjançant la creació de marques culturals. Per exemple, els diferents festivals com el de Sitges, el de Donostia, el Sonar, etc. son un portal publicitari de les innovacions culturals, del producte cultural. La mostra de Vic, per exemple, es un portal publicitari on es situen els artistes esperant sota un estand de la fira, la visita d’algun promotor que estigui interessat en la seva obra, i que, posteriorment, la vulgui comprar.

Aquestes fires o festivals són també portals propagandístics de les ciutats que els acull, potenciant el turisme i el mode de vida de les persones que habiten en aquell territori. Tot plegat, amb una inversió que ha de ser coberta, amb les subvencions i amb els beneficis obtinguts per aquesta indústria cultural. De vegades, per tal d’aconseguir tal fita, es conviden a artistes reconeguts mundialment, per atraure més consumidors, esdevenint tot plegat, una marca amb copyright o l’emergència d’esdeveniments com franquícies empresarials culturals. Aquestes indústries creatives han renovat l’espai socioeconòmic i han creat un nou significat al turisme, convertit el turisme d’oci en turisme cultural.

Veiem doncs, com les polítiques culturals afavoreixen la indústria cultural, per a transmetre a la societat els significats simbòlics que els interessa. Però, també podem veure la cultura i aquests espais, com un recurs de cohesió de la ciutadania, honorant un dels significats de la paraula cultura.

Recordem que cultura també significava cultiu, cultivar l’esperit per a fer-nos més savis, per a millorar, etc. Tot plegat, es construeix amb les persones que ens envolten, amb la nostra comunitat. La cultura ens vincula a unes comunitats abstractes on conflueixen diferents persones que comparteixen els mateixos gustos o passions per un art. Aquestes comunitats construiran i produiran cultura arrel de la cultura que van consumint. Aquest significat de cultura, té a veure també amb la cura d’aquest cultiu, de l’esperit i de la comunitat construïda al nostre entorn, basada en gustos i amor per l’art, incloent totes les persones, vinguin d’on vinguin o es sentin com es sentin. L’aparell de l’estat i l’aparell de mercat mai podrà substituir la noció de cura ni de cultiu.

L’any 2020, El Vendrell, la ciutat on visc, gaudirà d’una franquícia cultural, la de la capitalitat de la cultura catalana. Un altre producte que serveix, a més de mostrar la cultura com un producte de consum, per a dinamitzar el turisme tan cultural com d’oci del territori, cohesionant la societat i reforçant la identitat de la ciutat.

 

BIBLIOGRAFIA

Martínez Moreno, R. (2012). “Política cultural”. Teoria de la cultura. Barcelona: FUOC

Rowan, J. (2012). “Economia i cultura”. Teoria de la cultura. Barcelona: FUOC

Cantó Milà, N. (2012). “Sociologia de la cultura”. Teoria de la cultura. Barcelona: FUOC

Ritzer, G. (1997). “Teoría sociológica clásica”. Madrid: McGraw-Hill

Horkheimer, Max ; Theodor W. Adorno (2001). “La industrial cultural: iluminismo como mistificación de masas”. En: Dialéctica de la ilustración: fragmentos filosóficos (p. 155-212). Madrid: Trotta.

Echevarria, I. (2014). “Cultura popular e industria cultural”. El Cultural. [Article en línia]. [Data de consulta: 19 de novembre de 2019]. Recuperat de: https://elcultural.com/Cultura-popular-e-industria-cultural

Gámir, Orueta, A. (2014). “La industria cultural en el mundo. Estructura, composición y distribución territorial de los grupos multimedia en España”. Espacio, sociedad y territorio. [Article en línia]. [Data de consulta: 19 de novembre de 2019]. Recuperat de: https://journals.openedition.org/cybergeo/2549?lang=es

Plusviason (2014). “Tiempos modernos”. Pel·lícula de Charles Chaplin (1936). [Vídeo en línia]. [Data de consulta: 15 de novembre de 201]. Recuperat de: https://vimeo.com/118212922

¡Qué grande es el cine! (1995-2005). “Ciudadano Kane”. Rtve.es “A la carta”. Pel·lícula d’Orson Wells (1941). [Vídeo en línea]. [Data de consulta: 17 de noviembre de 2019]. Recuperat de: http://www.rtve.es/alacarta/videos/que-grande-es-el-cine/grande-cine-ciudadano-kane/5132319/

Barcenilla, Tirapu, M.C. (coord). (2018). “Las industrias culturales y creativas en el siglo XXI: un marco conceptual”. Enero-Abril. Urtarilla-Apirilla. Príncipe de Viana. [Article en línea]. [Data de consulta: 20 de noviembre de 2019]. Recuperat de: http://www.culturanavarra.es/uploads/files/01_barcenilla_PV270.pdf

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

TRANSEXUALITAT

Fins a quin punt el qüestionament del binarisme de gènere, de la que deriva l’associació tradicional entre identitat sexual i identitat de gènere, és una estratègia efectiva de subversió del poder en el món actual?

L’ésser humà és el productor de les relacions socials. Per a organitzar-se crea un sistema normatiu, ple de valors i de formes de comportament per a convertir-les durant el temps ens pautes, costums i hàbits estandarditzats accessibles per a tota la societat.

La societat del segle XX ha creat una institucionalització del sexe-gènere, naturalitzant i normativitzant un comportament de forma estricte, únic i irreversible, el sistema binari. El sexe (biologia) “hom té un cos” (Berger, P. L.; Luckmann, T. (1988); pp. 79) i el gènere “hom sent” ha de ser el mateix, és a dir, hom ha d’actuar d’acord amb el cos i el rol social que li és assignat per aquesta biopolítica legitimada.

Actualment, les persones transsexuals, no s’identifiquen amb el seu cos ni amb la identitat de gènere que el poder dominant els diu que han de tenir. No s’identifiquen amb la norma tipificada com a forma binaria (masculí/femení).

Aquesta institució sexe-gènere té el control social que modera i obliga a cadascú a comportar-se d’una determinada forma per estar dins l’endogrup dominant. Aquest control provoca la reificació (Berger, P. L.; Luckmann, T. (1988); pp.128-129) o alienació dels rols que no compleixen l’expectativa de la normativitat. Tot això ho aconsegueix mitjançant l’etiquetatge, que segons la Teoria del labelling de Goffman, representen als transsexuals com uns desviats i les fa víctimes d’aquesta societat. Als transsexuals, els toca patir les conseqüències que se’n deriven -la transfòbia-, creant-se uns estereoptips que provoquen que uns es sentin dins de l’endogrup (sistema binari) i d’altres fora (homosexuals, transexuals, intersexuals…).

El llenguatge, com a eina de transmissió cultural, s’utilitza per definir o per reconèixer l’existència dels fets socials, com pot ser l’exclusió i la vulnerabilitat, i transfereix a l’individu una identitat social legitimada pels discursos dominants. Les terminologies, les conceptualitzacions i els discursos es repeteixen tan en la literatura com en l’imaginari col·lectiu i social sobre la concepció de la salut i de la qualitat de vida. S’ha construït el discurs higienista del model biomèdic, propi de l’Estat del Benestar i de les polítiques neoliberals.

Aquest fet, provoca l’estigmatització dels individus biològicament diferents, titllant-los “d’anormals” per a excloure’ls de la població “normal” representant una visió negativa d’una identitat subjectiva i social. Gràcies a aquesta dependència imposada, es dota, mitjançant l’interaccionisme simbòlic, d’un lloc determinat en l’estratificació social, com una realitat amb problemes, legitimant així, l’intervencionisme sobre aquesta població.

L’intervencionisme de l’estat es fa mitjançant la creació de polítiques socials i lleis, que permeten l’accés voluntari o no, als serveis públics de la població. Aquest accés, els porta a ser relegats a les “perifèries” de l’estructura social amb les connotacions negatives i estereotipades que comporta i que engloben aquesta forma de control social.

El llenguatge i la simbologia que empra el poder instituït és un virus per a persones transsexuals on, la seva reificació els produeix un sentiment d’inadaptats i un sentit de no pertinença a la societat. És preocupant que es cregui que el llenguatge dominant i l’imaginari social recolzi la idea de que una persona neix en un cos equivocat. Això vol dir, que hi ha un engranatge molt potent perquè aquesta gent que no es reconeix a si mateixa, fa de tot per estar dins del gènere normatiu, del que s’ha implementat des de fa segles.

Des de la institució educativa -amb la simbologia dels WC- com des de la institució sociocultural -amb la forma de vestir- o bé des de la institució jurídica -legalitzar la seva identitat, on posi el nom amb el que s’identifiquen- i posar-te les condicions com estar dos anys a teràpia i tenir uns certs valors rígids biològics al cos com la de la testosterona, etc., i, des de la institució econòmica -on accedir al món laboral és dificultós- suposa uns reptes innecessaris fent-los culpables de transgredir la norma instituïda. Tot plegat comporta uns efectes psicosocials importants, des del suïcidi, passant per la violència donada pel grup dominant, etc.

Aquest tipus de control social obert és eficaç pel poder (Foucault). Encara que no estan en un edifici tancats, estan controlats, disposant d’una llibertat aparent. Són presos dins d’una immensa gàbia que aparentment té la porta oberta, però només és un món il·lusori que l’endogrup dominant vol crear en les vides de tots els individus. Contínuament, estan sotmesos a un judici dels psiquiatres i psicòlegs per veure si són aptes o no de rebre una intervenció (hormones/endocrinologia i/o cirurgia) per a solucionar el seu conflicte identitari, ja què, la psicoteràpia no ha sigut capaç d’intervenir satisfactòriament amb els pacients suposadament perquè no és un problema individual sinó social. Dins del moviment transsexual va sorgir del malestar del col·lectiu transsexual, perquè el discurs mèdic ho resol en la intervenció el cos. Ho mira des d’una perspectiva individual, com un problema Individual que es resol amb una solució individual.

Aquest relat de l’èxit social, de l’autenticitat (el valor d’aconseguir els teus somnis) és individualista I meritocràtic. Ens caldria fer-nos aquestes preguntes: L’autenticitat és el compliment dels somnis o dels desitjos? Un s’ha d’operar per ser autèntic o a l’invers? S’ha mercantilitzat les intervencions mèdiques de canvi del cos? És més autèntic qui s’accepta a si mateix tal com és encara que no compleixi els estereotips marcats?.

Si t’expliquen que has nascut amb un cos erroni, el modificaràs. I, a més, el modificaràs perquè sigui desitjable, segons els estereotips dominants (canvi de testicles i de pas, m’opero els abdominals per ser desitjat).

Aquesta solució, és elitista perquè no tothom té accés a la intervenció i a la modificació dels cossos, sigui per pertànyer a una classe social i econòmica determinada o perquè la pròpia biologia del cos no ho permeti, per l’edat, etc. De fet, el missatge que donen és que, és important que ningú noti que ets transsexual, és a dir, canviat el cos i fes-lo segons els estereotips dominants.

Existeix una permissivitat social per modificar el cos. Ets mereixedor d’un cos perfecte perquè has tingut la desgracia d’haver nascut amb un cos equivocat, per tant, amb un trastorn. En canvi, els heterosexuals que son presoners dels canons de bellesa definits pels ells mateixos i conformats amb el seu gènere, no es considera que sigui cap trastorn, com per exemple, fer-se un augment de pit. Amb aquesta solució mèdica que proposen, els malestars dels transsexuals, no minven, per tant, aquest discurs individualista, no soluciona res.

El sistema mèdic, mitjançant l’Associació Americana de Psiquiatria (APA) i els seus Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders (DSM) categoritza als individus transsexuals com a persones que pateixen un trastorn i una patologia important. Gràcies a la Red Internacional por la Despatologización Trans, aquesta categorització ha anat variant durant els anys, fent que la Transsexualitat sigui menys patològica.

La APA mitjançant el DSM actua reajustant a l’individu com un malalt i a partir d’aquí n’elabora el concepte d’anormalitat psíquica. L’APA mitjançant els diferents volums del DSM ha passat de no categoritzar la transsexualitat (1952-1968) a categoritzar-la com a Trastorn Psicosexual (1980-1987) a considerar-la Trastorn de Conducta “Trastorn d’Identitat de Gènere”. Segons els transsexuals, aquest trastorn es deriva d’un gènere normativitzat de forma molt estricta i limitada. Si aquesta normativització desapareix i/o s’amplia, aquest suposat trastorn – segons ells- desapareix.

El SOC i el DSM tenen una “competició” en categoritzar la transsexualitat i tractar-la segons els seus criteris imposats pel poder instituït, que utilitza tècniques de transformació de les voluntats humanes, a partir de les ciències mèdiques, humanes, socials i jurídiques (especialització de coneixements de la institució) per obtenir un cert grau de control social.

Per fer front a aquest poder instituït es va crear un poder alternatiu i instituïdor eixit d’un sub-univers alienat, com és la col·lectivitat de persones transsexuals que, s’ha anat especialitzant, compartint coneixements teòrics i empírics, fins el punt d’equiparar-se gairebé a la mateixa alçada que el grup dominant, provocant que aquesta resistència al poder instituït sigui prou seria i estable per a crear un canvi en la inter-actuació entre el sistema instituït i el sistema de gènere instituent. Ben organitzats en moviments socials com la Red Internacional de Despatologización Trans, fan front canalitzant les seves demandes per provocar un canvi en el poder instituït.

Com veiem, actualment, s’està emprant un sistema biologista envers del construccionista per a construir la realitat social de les persones transsexuals. Tot, envers la imatge del cos apel·lant als estereotips actuals, per ser acceptat dins la normativa social, situant a la persona en una escala de major o menor èxit, mitjançant la teoria de l’agrado i de la meritocràcia. Si empréssim un sistema construccionista, es podria fer una construcció social diferent, començant per canviar aquesta visió dual del cos i del gènere, començant lògicament, per un procés de socialització diferent a l’actual, des de la infantessa.

El procés de socialització actual, ve donat, com he dit anteriorment, per un binomi masculí/femení, mascle/femella. I si no et reconeixes amb el cos que tens, canvia’l per poder optar a aquest binomi i als estereotips dominants. Però, si la socialització primària, que és la que es fa a la família, a l’escola, etc. donés un missatge on el cos i el gènere fossin identitats diferents i que aquestes, poden ser combinades com cadascú senti, sense cap restricció i normalitzant totes les opcions, com per exemple, poder viure com una persona amb una identitat de gènere d’home i un cos de femella, és a dir, un home amb vulva, normativitzant i institucionalitzant aquesta descripció, la persona arribaria amb més autoestima, amb més poder acceptant-se a si mateix, a viure la socialització secundària, aconseguint millor inserció laboral, social, etc.

Per aconseguir tal fita, el discurs hegemònic com ho és el patriarcal, tal com el vivim actualment, hauria de deconstruir-se, fent que millorés la situació de les persones transsexuals i alhora, afavoriria als col·lectius com són els de violència de gènere, homosexuals, inter-sexuals, etc. per ampliar la concepció i la definició d’identitat de gènere i d’identitat sexual.

 

BIBLIOGRAFIA BÀSICA

Idem tv (2013). “Entrevista a Miquel Missé (subt)”. [Vídeo en línia]. [Data de consulta: 12/12/2018]. Recuperat de: https://www.youtube.com/watch?v=LlvXzdkgkgI&index=9&list=PLiOJyDM3KDf5G2tVIQb_4vHISuL_xWtN1

Estruch i Gibert, J. (2009). “La perspectiva sociológica”. Cardús i Ros, S.; Fernández Mostaza, E. (coord.). Sociologia. Barcelona: FUOC.

Estradé i Saltó, A. (2009). “El pensament sociològic (I). Els fundadors” Sociologia. Barcelona: FUOC.

Martínez Sanmartí, R. (2009). “El pensament sociològic (II). Els contemporanis” Sociologia. Barcelona: FUOC.

Cardús i Ros, S. (2009). “La sociologia com a pràctica I com a saber” Sociologia. Barcelona: FUOC.

Muniesa i Brito, B. (2009). “Sociologia. Lectures”. Hamilton, P. “Orígens I formació de les ciències socials”. Sociologia. Barcelona: FUOC

Muniesa i Brito, B. (2009). “Sociologia. Lectures”. Hamilton, P. “La Il·lustració i el naixement de la ciencia social”. Sociologia. Barcelona: FUOC.

 

BIBLIOGRAFIA COMPLEMENTÀRIA

Berger, P. L.; Luckmann, T. (1988). “La societat com a realitat objectiva”. A: La
construcció social de la realitat (pàg. 73-181). Barcelona: Herder

Gilles Deleuze, «Post-scriptum sobre las sociedades de control», Polis. [Article en línia]. [Data de consulta: 11/12/2018]. Recuperat de: http://polis.revues.org/5509

Ortega, Romero e Ibañez. “Discurso activista y estatus médico de lo trans: hacia
una reconfiguración de cuidados y diagnósticos”. [Article en línia]. [Data de consulta: 11/12/2018]. Recuperat de: https://www.academia.edu/10262323/Ortega_Arjonilla_Esther_Romero_Bachiller_Carmen_y_Iba%C3%B1ez_Mart%C3%ADn_Rebeca_2014_Discurso_activista_y_estatus_m%C3%A9dico_de_lo_trans_hacia_una_reconfiguraci%C3%Bn_de_cuidados_y_diagn%C3%B3sticos_

Cultura Trans 2011 (2013). Intervención Gerard Coll-Planas. “Patologización Trans 1/5”. [Vídeo en línia]. [Data de consulta: 11/12/2018]. Recuperat de: https://www.youtube.com/watch?v=MxztzpYenjU

Cultura Trans 2011 (2013). Intervención Gerard Coll-Planas. “Patologización Trans 2/5” [Vídeo en línia]. [Data de consulta: 11/12/2018]. Recuperat de: https://www.youtube.com/watch?v=XDF8gWvrepo

Cultura Trans 2012 (2013). Intervención Miguel Missé. “Diálogo Testosterona 6/7”
[Vídeo en línia]. [Data de consulta: 11/12/2018]. Recuperat de: https://www.youtube.com/watch?v=IkQJ_eCzs3I

Inza Romea, Concha (2014). Documentos TV. “El sexo sentido”. [Vídeo en línia]. [Data de consulta: 11/12/2018]. Recuperat de: http://www.rtve.es/alacarta/videos/documentos-tv/documentos-tvsexo-sentido/2616594/

Beckett, Sala (2017). “Repensar la identitat des de l’experiència trans”. Conferència a càrrec de Miquel Missé. [Vídeo en línia]. [Data de consulta: 12/12/2018]. Recuperat de: https://www.youtube.com/watch?v=xGpKVjiUF5w

Publicat dins de General | Deixa un comentari

PRESENTS

PRESENTS

 

Et van rebutjar,
el cor va marxar,
i a l’infinit,
preferí sofrir…

 

OLGA SÀNCHEZ CENTENO

15/01/2020

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

OBRA ATEMPORAL

 OBRA ATEMPORAL

 

Rius de plata,

onades de sal.

Estremida,

veus la vida.

 

Passa fugaç

enmig del traç,

tota la història

temuda memòria.

 

Cada onada

una empremta,

colpeja l’ànima

enmig la turmenta.

 

Lluna emmirallada

en l’intens sentiment,

d’una dona desvetllada,

bellesa heretada.

 

Sirenes cantant

traduint l’horror,

amb tendresa, estan,

eterna remor.

 

Somiant un humà

quiet, observant,

la immensa obra,

de la seva mà.

 

Construint paratges

enmig dels onatges,

buidant l’enyorança,

omplint d’esperança,

 

d’amor, de plaer,

de vida al carrer,

de brises, de mirades,

totes elles connectades.

 

Vine a mi,

crida la natura,

i l’obra, per fi,

s’atura … però perdura.

 

OLGA SÀNCHEZ CENTENO

14/01/2020

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Escrivim la nostra pròpia història. Bon Any 2020

2020, dos vint seguits. Marques originalitat, marques una dècada, marques un dia més en el teu any, marques la teva personalitat.

Aquesta nit, tots tenim l’oportunitat d’escriure el primer full del nostre llibre personal. Un llibre que té 366 fulls.

Un llibre que s’anirà omplint d’atrevides aventures i de dolços moments.

Un llibre que compartirà secrets expressant pensaments i sensacions.

Un llibre que respirarà totes les emocions que hom pugui sentir. Totes seran benvingudes, perquè d’això tracta aquest teatre.

Un llibre que contindrà VIDA.

I, això és el que hem vingut a fer tots i totes, VIURE!

Bon Any 2020!!

Us ho desitja, l’autora d’aquest blog, Olga Sànchez i Centeno.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

SENSE DESTÍ

 

 

SENSE DESTÍ

Inundant tot de llàgrimes

sons forts imbatibles,

rodant pel fred rostre

d’un cor sense sostre.

 

Camins interminables,

enmig pedres bordejant

emocions incansables,

 a tothom van colpejant.

 

Trèmula incertesa

davant la infinitud.

De dolça aparença,

la fràgil plenitud.

 

Pors, Plors, Dol, Vol.

 

Camines perseguit

mentre jau la foscor.

En el fred colpidor,

buit i tèrbol, neguit.

 

Pors, Plors, Dol, Vol.

 

OLGA SÀNCHEZ CENTENO

31/12/2019

 Dedicat a les persones sense llar, persones afectades per la diversitat funcional, persones dedicades plenament a la vellesa, persones que viuen la partida d’un ésser estimat, etc. Dedicat, en general, a totes les persones que viuen un fet o una notícia traumàtica.

Publicat dins de General | Deixa un comentari