Arxiu d'etiquetes: Poesia

Setmana de la Poesia Barcelona 2016

Setmana de la Poesia Barcelona 2016

setmana-poesia-barcelona-2016Barcelona Poesia és l’ocasió de reunir la força poètica que dia rere dia neix, es reprodueix i no mor mai ni a la ciutat de Barcelona ni a la resta dels territoris de parla catalana. L’esdeveniment poètic més important de l’any a Barcelona no deixa de cremar aquest 2016 gràcies a la feina feta en divuit edicions anteriors. En aquesta nova edició de Barcelona Poesia hem volgut convertir les tardes en l’hora bruixa que reuneixi aquesta força poètica en un verger de paraules. Durant els dies centrals d’aquesta setmana, en un entorn únic, s’escoltaran dalt de l’escenari alguns dels millors versos de la poesia catalana, però també es podran trobar els millors llibres de poesia, tant els més vistos a les prestatgeries, com la resta de joies que hi arriben a comptagotes. Descobertes de noves veus poètiques, traduccions de clàssics, novetats d’autors consolidats, versos que esperen els lectors… I als vespres, la poesia es manté incombustible, seguim amb els millors versos, amb els millors poetes, amb les millors posades en escena i amb els homenatges a autors que ja no hi són, però que volem tornar a escoltar i dels qui ens agradaria saber més a través dels qui els van conèixer. Continua la lectura de Setmana de la Poesia Barcelona 2016

Share Button

Si véns, amor, i jo no hi sóc… Francesc Garriga Barata.

Si véns, amor, i jo no hi sóc… Francesc Garriga Barata. Francesc-Garriga-Barata

Si véns, amor, i jo no hi sóc,
sobre els fogons, hi trobaràs
les restes d’un silenci mal cuinat.

Després distreu el cos pel meu estudi.
La teva llum aclarirà les ombres
de totes les mentides que dormiten
damunt la meva taula.

Sabré trobar-t’hi al meu retorn?
Quan marxis,
tanca la porta sense fer soroll.

 

 

 

Share Button

Cançó de pluja. Josep Maria de Segarra.

Cançó de pluja. Josep Maria de Segarra.

No sents, cor meu, quina pluja més fina ?

Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son…

Hi ha dues perles a la teranyina,

quina conversa la pluja i la font!

No sents, cor meu, quina pluja més fina?

 

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

Canten les gotes damunt la teulada,

ploren les gotes damunt del replà…

Gotes de pluja, gardènia que es bada…

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

 

No sents, cor meu, quina pau més divina,

amb la música dels núvols desfets?

Pluja de nit, delicada veïna,

dentetes d’aigua en els vidres quiets…

No sents, cor meu, quina pau més divina?

 

No sents, cor meu, que la pena se’n va,

dintre aquest plor de la pluja nocturna,

i les estrelles somriuen enllà?

Enllà somriu un mantell tot espurna…

No sents, cor meu, que la pena se’n va?

 

No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

No sents, cor meu, quina pau més divina?

No sents, cor meu, que la pena se’n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?

Share Button

Quan ell em besi amb els besos de la seva boca. Agustí Pons.

QUAN ELL EM BESI AMB ELS BESOS DE LA SEVA BOCA

i el seu alè es confongui amb el meu

i el seu braç dur ajunti els nostres cossos

i el seu desig s’escampi lentament.

 

Ah, qui pogués, llavors, deturar les hores!

Aturar el món i el seu girar latent:

copsar l’Etern com si un secret inútil

ens convertís en llum de l’univers.

 

Quan ell ve a mi

la meva olor el reclama

i el meu cabell perfumo, impacient,

i el meu somrís el meu amor delata

com si en l’amor l’amant es trobés pres!

 

Enutjo el vent quan sóc el seu refugi

i el protegeixo de tot contratemps:

em dono a ell -i en ell em converteixo-,

i amb ell sostinc el nostre únic miratge:

àmbit dels déus i sorra del desert.

Share Button