Arxiu d'etiquetes: Opinió

Cervera, Segona Vila del Llibre (o entre autors, dracs i cargols a la llauna)

Per @mossen_a (Montse Galera)

1
@ Montse de Miguel Sans

Viure a poble té innumerables avantatges. En té tantes i són tan sucoses que em perdonareu si no m’esforço gaire a vendre la meva afirmació —si vinguéssiu tots a comprar-me-la, com una horda “tipus Joc de Trons”, les avantatges s’esmunyirien—. Per contra, també té seriosos inconvenients, sobre tot si t’estimes la cultura: tot s’organitza lluny, especialment a les capitals, principalment a Barcelona. Si per fortuna vius a la Segarra estàs en un punt equidistant de qualsevol altre del territori. Qualsevol carretera passa per aquí i, als d’aquí, tot ens queda relativament lluny. Per això quan, amb moltíssim esforç, una entitat s’esforça per organitzar un acte cultural, ja sigui modest, val la pena que el tinguem en consideració i que en participem, sempre que ens sigui possible, perquè un concert, la presentació d’un llibre, una representació teatral… esdevenen un desfibril·lador que impedeix que el cor del poble deixi de bombar la saba que tanta falta li fa. A vegades, però, als pobles també ens passa com ara, que estem de sort, de moltíssima sort, i podem gaudir d’un esdeveniment cultural propi de la gran ciutat; una veritable joia que mai seria tan preciosa, però, si no es celebrés, justament, en una ciutat petita. I és que Cervera ha esdevingut el cap de setmana del 22 i 23 octubre la 2a Vila del llibre de Catalunya. Continua la lectura de Cervera, Segona Vila del Llibre (o entre autors, dracs i cargols a la llauna)

Share Button

Alimentant-me de la Montserrat Roig

Per @mossen_a (Montse Galera)

El 9 d’agost de 1942, Malgrat que la ciutat de Leningrad està assetjada pels alemanys, una orquestra amb prou feines recomposta —formada per músics famèlics, que acusaven distròfia i assajaven entre desmais—, va interpretar la Simfonia nº7 que Shostakóvich havia compost per homenatjar la ciutat.

A l’interior del teatre feia fred tot i ser estiu. Els músics i el director de l’orquestra, Karl Eliasberg, “arribaven vestits amb el vell frac que els anava balder, i un manyoc de paper de periòdic sota la pitrera”(1). La platea, les llotges i els passadissos es van omplir de públic: homes i dones que aquell dia van obrir els seus armaris, van desempolsar llurs vestits de gala i es van trobar amb que, com no podia ser d’una altra manera, els hi anaven balders. A tots. A tots sense excepció, els anava la roba gran.

I aquesta imatge em persegueix. No és culpa meva. Va ser la Montserrat Roig qui me la va clavetejar amb el seu magnífic llibre “L’agulla daurada” (1985). Mai se sap  com serà de gruixut el pòsit que et deixa la lectura d’un llibre. Ni què hauria estat de tu si no l’haguessis llegit. Però el que és indiscutible és que la persona que s’endinsa als mons d’una obra com ara “L’agulla daurada” i la que en surt, no són la mateixa. Continua la lectura de Alimentant-me de la Montserrat Roig

Share Button