Arxiu d'etiquetes: Novel·la negra

La dona de gris. Anna Maria Villalonga. Llibres del Delicte.

la-dona-de-grisLa dona de gris. Anna Maria Villalonga. Llibres del Delicte.

Anna Maria Villalonga (Barcelona, 1959) és professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona i publica habitualment en diferents mitjans.  Els seus relats han aparegut en volums col·lectius i revistes literàries. Divulgadora i investigadora del gènere negre, l’any 2013 va publicar l’assaig sobre novel·la negra catalana Les veus del crim i va coordinar l’antologia Elles també maten, que inclou un text propi. Des de fa 5 anys edita el bloc especialitzat A l‘ombra del crim.

Sinopsi:

L’esperada primera novel·la de la professora i experta en novel·la negra, Anna Maria Villalonga, ens ofereix una aproximació al gènere des d’un vessant més psicològic, i palesa que la literatura negrecriminal és molt més que un mort i una investigació. L’obsessió i l’assetjament d’un home a una dona qualsevol, una dona grisa, és l’argument d’una novel·la plena d‘intrigues i girs inesperats.

Ressenya:

Amb un cert aire a cinema antic com la pel·lícula ‘La finestra indiscreta’ -de fet trobarem diverses referències cinèfiles en el llibre-, Anna Maria Villalonga ha creat en La dona de gris, una novel·la ben escrita, ben desenvolupada i ben perfilada on l’assetjament d’un home a una dona que no coneix, serà l’eix central de la trama.

A pesar que el títol fa referència expressa a una dona, gairebé tots els personatges del llibre són grisos i amb una vida prou trista i sense color que necessitaran estímuls externs, de diversa índole, per fugir del seu desconsol i, encara que no són gaires, sí seran suficients per a recórrer tota una escala de valors, trobant persones algunes de molt entranyables i d’altres ben odioses.

Amb una important càrrega social en una ciutat impersonal -en cap moment se’ns dirà el nom de la ciutat-, on tots els personatges que conformen el llibre es van creuant en llocs prou corrents i vulgars, podríem reconèixer qualsevol poble o vila d’avui en dia entre les pàgines.

La prosa de l’autora és una prosa que, encara que relatada amb senzillesa, demostra una forta y cuidada narrativa que defuig dels subterfugis i dels girs innecessaris; es desenvolupa amb tranquil·litat però amb fermesa cap a un objectiu que és gairebé justicier i ple de revenges.

La dona de gris es més que només una entretinguda novel·la. Es llegirà sorprenentment ràpid i deixarà una sensació de benestar i de feina ben feta que ens complaurà en gran manera.

Share Button

Un habitual de la comissaria. Dominique Manotti. Crims.cat.

un-habitual-de-la-comissariaUn habitual de la comissaria. Dominique Manotti. Crims.cat.

Dominique Manotti, nascuda el 1942, ha estat professora d’Història Econòmica Contemporània i militant sindical. El 1995 publica la seva primera novel·la, Sombre sentier, sobre els papers, i més tard A nous chevaux, sobre el blanqueig de diners, i Nos fantastiques années fric, que parla del tràfic d’armes (adaptat al cinema amb el títol Une affaire d’État). El 2008 rep el CWA Duncan Lawrie International Dagger per Lorraine Connection, i el 2011, L’honorable societé, escrit amb DOA, guanya el Grand Prix de la literatura policíaca.Manotti, una escriptora compromesa, parla de la nostra societat a través d’un prisma econòmic, social i polític.

Sinopsi:

L’estiu de 2005 a Panteuil, als afores de París, hi ha feina per resoldre. L’ambiciosa comissària de Le Muir ha decidit aplicar la “nova política de seguretat” preconitzaa pel ministre de l’Interior. Davant d’aquesta situació, la bòfia se les arregla com pot amb la realitat de les barriades i els traficants de poca volada. Uns joves policies acabats d’arribar, juntament amb els veterans de la Brigada Anticriminal del torn de nit, hauran de fer front a la violència i a la por. Només calen un incendi en un inmoble ocupat per a immigrants sense papers, una relliscada policial o el robatori d’uns quants cotxes, perquè Panteuil cremi…Tensió, violència, procediment policial i estratègies polítiques concentren una trama moderna i d’alt voltatge.

Ressenya:

Vaig descobrir a la Dominique Manotti en una taula d’escriptors i editors d’aquelles on val més callar i tenir l’orella ben parada per no perdre’s res. I efectivament, en un moment donat va saltar el nom d’una escriptora la qual jo no coneixia però de la que en parlaven molt re-bé. Una vegada llegit Un habitual de la comissaria no puc més que sentir-me orgullosa de tenir l’oïda fina perquè no hagués volgut mai perdrem una escriptora que parla de corrupció policial, barris marginals o estratègies de poder de manera molt sòlida i, com no, també sòrdida.

Any 2005, França. El Ministre d’Interior està preparant la seva propera candidatura a les eleccions i en un suburbi al nord de París anomenat Panteuil (fictici), la comissària Le Muir vol aplicar les consignes que no són altres que tolerància zero i posar en marxa, alhora, els interessos que té l’extrema dreta sobre el barri.

A la comissaria central de Panteuil, els policies veterans, en la seva majoria força corruptes, tractaran als polis novells com si fossin nens de parvulari i també, en alguns casos, de forma infame.

Aquest és un relat fred i concís -que encara que es desenvolupa com ficció, ens fa venir el cap els conflictes que van succeir el mateix any a Saint-Denis-, que es troba plegat de diàlegs amb una ambientació força acurada. El to de l’autora, narrant els fets, ens parlarà de manera freda i gairebé distant, molt concorde amb l’estat terrible que descriu. (Sembla que l’autora va estudiar molt de temps casos de corrupció policial i males pràctiques).  Terrible, no em ve al cap altra paraula, la descripció de la comissaria central on els errors s’acumulen un darrere d’un altre, o aterridores situacions al carrer que si a primera vista no semblen perilloses, acaben prenent tints esperpèntics.

Si la novel·la negra, encara que ficció, ha de reflectir la realitat de l’entorn que se’ns descriu, llegir Un habitual de la comissaria fa posar un nus a la gola que no es desfarà fins passats uns quants dies després de la seva lectura. Una descripció d’uns fets que, a més de durs i brutals, estan basats en casos reals a França i que, encara que ambientats en un suburbi fictici, deixen un mal cos difícil d’assumir.

Aquesta no és la novel·la de clixés clàssics de corrupció policial. Té un regust i un sabor a realitat cruel -de la que existeix de debò-, de la qual un només voldríem tenir notícies des del sofà i el televisor de casa, i tenir-la com més lluny millor. Però, com la vida, un no pot ficar el cap sota l’ala encara que després de llegir a la Dominique Manotti i el seu suburbi de Panteuil, entren moltes ganes. Recomanable? Depèn de si t’agrada la novel·la negra-romàntica que has llegit fins ara, o la novel·la negra de debò, com aquesta.

Share Button

On mai no creix l’herba. Sebastià Bennasar. Crims.cat.

on-mai-no-creix-lherbaOn mai no creix l’herba. Sebastià Bennasar. Crims.cat.

Sebastià Bennasar (Palma, 1976), és llicenciat en Humanitats (Pompeu Fabra, 2009), màster en Història del Món (Pompeu Fabra, 2009) i està estudiant els lligams entre història i novel·la negra catalana per al seu doctorat. Tot i que ha conreat altres gèneres com la novel·la, el relat breu, la poesia i la no ficció, té una trajectòria notable al voltant del món negre i criminal, com palesen l’estudi Pot semblar un accident (Meteora, 2011) i la crònica 501 crims que has de conèixer abans de morir (Ara Llibres, 2011). També ha escrit les novel·les negres El botxí de la ciutat de Mallorca (Lleonard Muntaner, 2000); Cartes que no lliguen (Hiperdimensional, 2005); Jo no t’espere (El Gall, 2008); Mateu el president (Cossetània, 2009) i La mar no sempre tapa (Moll, 2011, premi Vila de Lloseta). Amb Àlex Martín Escribà ha coordinat l’antologia de novel·la negra en català Crims.cat (Alrevés, 2010).

Sinopsi:

Quantes vegades hem sentit a dir que els homes del temps no n’encerten ni una?

Doncs això devia pensar en Marc Farré, l’expropietari d’una pista d’esquí del Pirineu, quan durant la Diada de l’11 de setembre decideix acabar amb la vida del meteoròleg més famós del país. Però no serà l’únic… En pocs dies, el veterà comissari Jaume Fuster, que ja coneixem de la seva investigació a El país dels crepuscles (crims.cat n.º 6), haurà d’investigar l’aparició d’un doble assassinat contra els meteoròlegs de TV3.

Al mateix temps, al barri barceloní de la Verneda, on res no es mou sense que ho sàpiga l’Ariadna i la seva quadrilla, imposant la seva pròpia llei i ordre, aquests reben un encàrrec molt especial: robar una casa a la Vila Olímpica. Molts diners en joc i la promesa d’una venjança poden fer inclinar la balança.

I simultàniament, un grup de neonazis apareix per robar la Moreneta amb unes pretensions ben maquiavèl·liques.

Amb aquest còctel de personatges i situacions entrellaçades entre si, adobat sota una psicosi climàtica de primer ordre i salpebrat amb l’actualitat política catalana més punyent, Sebastià Bennasar torna a la col·lecció de novel·la negra crims.cat, aquesta vegada presentant de forma magistral un retrat ben sòrdid i esbojarrat de la societat que ens envolta i en la que vivim.

Ressenya:

Amè, i amb aquella foscor que ens agrada tant als lectors de la novel·la negra, On mai no creix l’herba és l’últim llibre de Sebastià Bennasar publicat per crims.cat per a la col·lecció de llibres criminals.

Amb unes lletres feridores i actuals -la novel·la es troba ambientada durant la festa de l’11 de setembre del 2014-, Sebastià Bennasar ens anirà presentant, mitjançant diverses veus, uns personatges ben dispars i amb uns objectius força complicats i fins i tot, alguns d’ells, molt inversemblants.

La novel·la es compon de capítols molt curts que donen molta rapidesa a la lectura; una lectura amb un doble o triple sentit en totes les històries que se’ns expliquen. I quan creiem que estem a punt de deixar anar una riallada molt sonora, l’autor ens sorprèn amb una reflexió o un acte violent que farà que s’ens talli de sobte. Bennasar ha imprès un perfil clàssic als personatges d’aquest tipus de ficció, on tothom té la seva part de raó per fer el que fa. Un perfil dels personatges de les novel·les negres de tota la vida que últimament costa de trobar en la nova narrativa que ens està envaint. I s’agraeix.

Ambientada a la ciutat de Barcelona, el llibre es troba ben desenvolupat i ben executat; la trama anirà avançant amb les històries dels protagonistes que s’entrecreuen entre elles, dotant-li d’un sentit i d’un objectiu a la novel·la que no és altre que resoldre els temes pendents d’uns personatges que ho han perdut gairebé tot. Replet d’una ironia molt fina, atenció al punt de vista d’alguns protagonistes sobre la situació actual del país, trobarem fins i tot alguna picada d’ullet cap a la literatura negra i que fa goig trobar-la-hi.

Els temes que es toquen en el llibre no poden ser més actuals: soberanisme, premsa, fatxes, Montserrat i els cristians, immigrants, màfia italiana… i unes persones que viuen en la corda fluixa: tot ben lligat i ben arrodonit amb una netedat i una qualitat ben treballada.

Llegir novel·la negra serveix per gaudir i per posar imatges amb les lletres, a tot allò que ens envolta. Alguns ho utilitzen per a desconnectar i evadir-se. En aquest cas, ens trobem que a més de l’abans descrit, l’important de On mai no creix l’herba és l’ambient fosc i de vegades tèrbol del crim amb uns protagonistes no conformes amb amb el per què de la situació que viuen. Un llibre que com ja he dit abans, està ben treballat i compleix tots els requisits de la novel·la negra tradicional. I és un plaer retrobar-se amb una narrativa d’aquest tipus.

Share Button

La nit de Damballah. Jordi Solé. Grup62.

la-nit-de-damballahLa nit de Damballah. Jordi Solé. Grup62.

Jordi Solé (Sabadell, 1966). Llicenciat en Ciències de la Informació, va iniciar la seva carrera professional l’any 1987 com a redactor del Diari de Barcelona. Des d’aleshores ha col·laborat amb El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, El Independiente o la revista Fotogramas. Ha estat redactor en cap de la revista Fantastic Magazine i director de la revista Club Disney. Habitual de programes de TV com BCN Magazine (8TV) i El Club (TV3), a la ràdio se l’ha pogut sentir als programes de RAC1 Interferències i Versió Càmping.

També és autor del llibre de referència Telemanía, las 500 mejores series de TV de nuestra vida (Salvat, 1999) i de cinc novel·les, Hijo de dioses, La isla de las brumas, Barcelona Far West, Ciutat d’espies i Conspiració a Tàrraco, guanyadora de Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2013.

Sinopsi:

«No tindria ni vint anys. Divuit o dinou, a més estirar. Negra, prima i amb els cabells espellissats i llargs fins a l’altura dels pits. Amb els ulls ametllats, els llavis molsuts, els pòmuls ben marcats i el nas recte i molt més fi que la majoria de les de la seva raça.

Una preciositat… malgrat la ganyota de pànic que li crispava el rostre.

La cara, de fet, era l’únic que tenia intacte.

La carnisseria començava just a sota de l’estèrnum.»

Els polis de veritat no hi vomiten mai a l’escena d’un crim.

Matinada, Zona Franca de Barcelona. Per la ràdio del cotxe del policia Lluís Artigas avisen d’un 10.48: «algú l’ha palmat». La víctima resulta ser una noia nigeriana, brutalment assassinada seguint el que fa tota la fila de ser un ritual vudú. Artigas, un agent cremat i sota sospita d’haver-se deixat corrompre, emprendrà una inesperada recerca dels responsables d’aquest crim. La seva única aliada serà la Mònica Vidal, una periodista que necessita una gran noticia com l’aire que respira i que també està assetjada pels seus propis dimonis.

La nit de Damballah és un thriller implacable i enèrgic que busseja en el deteriorament ètic de la societat, el cantó més obscur de la religió i les debilitats humanes, i que, sobretot, arrossegarà al lector una realitat aterridora.

Share Button

L’amant xinès. Margarida Aritzeta. Llibres del delicte.

lamant-xinesL’amant xinès. Margarida Aritzeta. Llibres del delicte.

Margarida Aritzeta (Valls, 1953) és novel·lista, assagista i professora de Teoria de la Literatura a la Universitat Rovira i Virgili (Tarragona). Com a escriptora, ha obtingut el premi Víctor Català de contes i el Sant Joan de novel·la.Ha publicat textos narratius diversos: novel·la, novel·la juvenil, novel·la negra, thriller. Una de les característiques més notables de la seva obra és que incrusta la ficció en unes coordenades reals, per la qual cosa els relats es mouen sempre en aquell espai de frontera que voreja el real i l’imaginari. Entre les darreres novel·les destaquen: L’herència de Cuba (1997), El verí (2002), Perfils de Nora (2003), El llegat dels filisteus (2005).

Sinopsi:

Dos captaires apareixen morts en un molí abandonat. Dies després troben el cadàver d’una xinesa disfressada. Crims racials? La investigació de la inspectora Mina Fuster i el seu equip de la comissaria del Camp de Tarragona apunta a un misteriós amant xinès amb qui la morta s’havia promès. Però ningú no sap res d’aquest home, que ha esborrat totes les traces de la seva presència al lloc dels fets. Un viatge de negocis a la Xina que la dona va fer, tot just abans de morir, acompanyant un grup d’empresaris i polítics relacionats amb la construcció del complex Barcelona World pot aportar llum en un cas on tothom amaga la seva veritable cara.

Share Button

La sang és més dolça que la mel. Josep Torrent. Crims.cat.

la-sang-es-mes-dolça-que-la-melLa sang és més dolça que la mel. Josep Torrent. Crims.cat.

Josep Torrent Alabau (Bellcaire d’Empordà 1956) té publicades diverses obres per infants i joves. Per adults ha publicat el llibre de microcontes Fum, pedres, miralls… Les novel·les policíaques La Mirora mata els dimarts i Detalls culinaris han merescut el premi Ferran Canyameres.Ha obtingut diversos guardons de reculls de relats per adults i també el premi Ramon Muntaner 2012 per la novel·la Abans de la batalla.

És l’autor del guió de la pel·lícula medieval 1212 l’any de la croada.

Sinopsi:

Any 2002. Damià Surrell, caporal de la Unitat d’Investigació de Figueres, amant de la bona cuina i del tai-txi, viu exultant després de rebre la medalla al mèrit policial per haver resolt un robatori amb homicidi. Però el que ell no sap ni tampoc la seva unitat policial és que ben aviat tindran a les seves mans un cas d’allò més enrevessat: al Museu Dalí, apareix mort un jove vigilant amb una nota enigmàtica a la boca. D’altra banda, la màfia russa i algunes organitzacions implicades -capitanejades per un cervell anomenat Dmitry- planegen cometre un robatori mitjançant un pla ben elaborat i intel·ligent.

¿Quina relació hi ha entre aquestes dues històries? ¿Per què es comet un crim d’aquestes magnituds a les portes d’un robatori d’alta volada? O potser és per desviar l’atenció? A les mans teniu un cas ben complex, de falses pistes i de tramuntanes que bufen per totes bandes. La qüestió es saber d’on bufen.

Ressenya:

Novel·la policíaca ambientada en terres empordaneses, La sang és més dolça que la mel va guanyar el I Premi Memorial Agustí Vehí de novel·la negra. El títol del llibre fa l’ullet a l’obra de Dalí, La mel és més dolça que la sang (1926).

En Damià Surrell, caporal de la Unitat d’Investigació de Figueres, s’enfrontarà al que semblaria la mort sobtada del vigilant del Museu Dalí mentre es troba treballant, però, malauradament, aviat s’esbrinarà que la mort no ha estat per causes naturals sinó per homicidi i, a més, sembla que està lligada a un possible i futur robatori d’algunes de les peces més importants del Museu Dalí.

Entretinguda i addictiva, aquesta novel·la ben argumentada disposarà d’un protagonista principal que és el caporal Surrell. Caporal una mica zen, practica el tai-xi, és amant de la bona cuina però també és un investigador molt ben considerat. De fet, la investigació serà força enrevessada i despistarà en més d’una ocasió al cos dels Mossos, ja que les indagacions d’homicidi aniran fent girs estranys.

He sabut que l’autor és exmembre de la policia i això es nota en la narrativa. Molt ben dirigida i orquestrada, la novel·la de Josep Torrent destaca per tenir un argument molt sòlid i una trama molt convincent. A més, ens parlarà de les màfies albanokosovars que pul·lulen per les nostres terres i del ben organitzades que es troben.

Bona ambientació -la tramuntana de vegades semblarà que fins i tot ens mogui els fulls del llibre-, en tot moment sabrem l’activitat de l’organització criminal i, paral·lelament, com avancen les investigacions dels cossos policials. Això farà una lectura atraient i suggestiva a més d’involucrar-nos amb la trama.

Aquesta ha estat una bona lectura. La sang és més dolça que la mel és un bon llibre criminal.

Share Button