Arxiu de la categoria: Narrativa actual

Ressenyes narrativa actual

El Nadal del comissari Ricciardi. Maurizio de Giovanni. La campana.

el-nadal-del-comissari-ricciardiEl Nadal del comissari Ricciardi. Maurizio de Giovanni. La campana.

Maurizio de Giovanni va néixer el 1958 a Nàpols, on viu i treballa. El 2005 guanya el premi nacional de gènere policíac Tiro Rapido amb un relat ambientat al Nàpols feixista dels anys trenta que té com a protagonista el comissari Ricciardi. Aquest relat serà després la base per escriure la novel·la  L’hivern del comissari Ricciardi, el primer títol d’una sèrie de quatre volums (L’hivern, La primavera, L’estiu i La tardor i El Nadal).

Sinopsi:

La novel·la de la venjança.

Mentre arriba Nadal, en un Nàpols on la gent es mor de gana i de fred, en Ricciardi ha d’entendre les raons i les mentides de tota una ciutat. Una ciutat que s’estén davant seu «com un immens pessebre» i on cal parlar la llengua dels morts per descobrir les riqueses i les misèries de la vida.

El comissari Ricciardi, ajudat pel sergent Maione, investiga el brutal assassinat d’un cap de la milícia feixista del port de Nàpols i de la seva dona, pocs dies abans de Nadal.

El talent narratiu que Maurizio de Giovanni havia mostrat als altres títols que ja hem publicat de la mateixa sèrie es fa ara més rotund encara en aquest volum. I és que, a El Nadal del comissari Ricciardi, de Giovanni domina com mai l’equilibri entre intriga i comprensió del gènere humà.

Ressenya:

Última novel·la de la saga protagonitzada pel comissari Ricciardi -les anteriors L’hivern del comissari Ricciardi, La tardor del comissari Ricciardi, La primavera del comissari i L’estiu del comissari Ricciardi-, Maurizio de Giovanni ens porta de nou al Nàpols de la Itàlia feixista de Mussolini, durant l’època de Nadal i on els seus habitants formen part d’un gran pessebre trist i fred. El comissari, ajudat pel sergent Maione, haurà d’investigar l’assassinat salvatge d’un cap del port i de la seva dona.

Home malenconiós, Ricciardi, aquest investigador que pot saber, gràcies al seu do sobrenatural, què han dit els morts en els seus darrers moments, és realment un personatge excepcional. Noble -de llinatge i com persona-, i molt rebel amb la situació política del seu país, el policia disposa d’una força de voluntat extraordinària i l’envolta un aire tan solitari i tendre que el lector no pot escapar del seu influx. I això té molt a veure amb el perfil i la prosa que l’autor utilitza per parlar-nos d’ell, tot narrat en tercera persona.

Les lletres són íntimes i suaus però amaguen molt patiment i dolor. De la mà d’aquest policia reivindicatiu tip amb les corrupcions que és donen entre el poder, la trama de El Nadal del comissari Ricciardi reflectirà una època mesquina i on la venjança envoltarà tota la trama, salpicant fins i tot a l’ajudant Maione: una història dintre d’una altra història que  encongeix el cor per les batalles morals que patirem.

Aquesta és una novel·la negra de les bones, protagonitzada pel que anomenaríem ‘un home tranquil i savi’ i que disposa d’un pes específic molt important a dins del llibre. Tot arrodonit per una època molt fosca a Itàlia, El Nadal del comissari Ricciardi no és només recomanable, sinó que diria que és un imprescindible pels amants del gènere negre.

Share Button

On mai no creix l’herba. Sebastià Bennasar. Crims.cat.

on-mai-no-creix-lherbaOn mai no creix l’herba. Sebastià Bennasar. Crims.cat.

Sebastià Bennasar (Palma, 1976), és llicenciat en Humanitats (Pompeu Fabra, 2009), màster en Història del Món (Pompeu Fabra, 2009) i està estudiant els lligams entre història i novel·la negra catalana per al seu doctorat. Tot i que ha conreat altres gèneres com la novel·la, el relat breu, la poesia i la no ficció, té una trajectòria notable al voltant del món negre i criminal, com palesen l’estudi Pot semblar un accident (Meteora, 2011) i la crònica 501 crims que has de conèixer abans de morir (Ara Llibres, 2011). També ha escrit les novel·les negres El botxí de la ciutat de Mallorca (Lleonard Muntaner, 2000); Cartes que no lliguen (Hiperdimensional, 2005); Jo no t’espere (El Gall, 2008); Mateu el president (Cossetània, 2009) i La mar no sempre tapa (Moll, 2011, premi Vila de Lloseta). Amb Àlex Martín Escribà ha coordinat l’antologia de novel·la negra en català Crims.cat (Alrevés, 2010).

Sinopsi:

Quantes vegades hem sentit a dir que els homes del temps no n’encerten ni una?

Doncs això devia pensar en Marc Farré, l’expropietari d’una pista d’esquí del Pirineu, quan durant la Diada de l’11 de setembre decideix acabar amb la vida del meteoròleg més famós del país. Però no serà l’únic… En pocs dies, el veterà comissari Jaume Fuster, que ja coneixem de la seva investigació a El país dels crepuscles (crims.cat n.º 6), haurà d’investigar l’aparició d’un doble assassinat contra els meteoròlegs de TV3.

Al mateix temps, al barri barceloní de la Verneda, on res no es mou sense que ho sàpiga l’Ariadna i la seva quadrilla, imposant la seva pròpia llei i ordre, aquests reben un encàrrec molt especial: robar una casa a la Vila Olímpica. Molts diners en joc i la promesa d’una venjança poden fer inclinar la balança.

I simultàniament, un grup de neonazis apareix per robar la Moreneta amb unes pretensions ben maquiavèl·liques.

Amb aquest còctel de personatges i situacions entrellaçades entre si, adobat sota una psicosi climàtica de primer ordre i salpebrat amb l’actualitat política catalana més punyent, Sebastià Bennasar torna a la col·lecció de novel·la negra crims.cat, aquesta vegada presentant de forma magistral un retrat ben sòrdid i esbojarrat de la societat que ens envolta i en la que vivim.

Ressenya:

Amè, i amb aquella foscor que ens agrada tant als lectors de la novel·la negra, On mai no creix l’herba és l’últim llibre de Sebastià Bennasar publicat per crims.cat per a la col·lecció de llibres criminals.

Amb unes lletres feridores i actuals -la novel·la es troba ambientada durant la festa de l’11 de setembre del 2014-, Sebastià Bennasar ens anirà presentant, mitjançant diverses veus, uns personatges ben dispars i amb uns objectius força complicats i fins i tot, alguns d’ells, molt inversemblants.

La novel·la es compon de capítols molt curts que donen molta rapidesa a la lectura; una lectura amb un doble o triple sentit en totes les històries que se’ns expliquen. I quan creiem que estem a punt de deixar anar una riallada molt sonora, l’autor ens sorprèn amb una reflexió o un acte violent que farà que s’ens talli de sobte. Bennasar ha imprès un perfil clàssic als personatges d’aquest tipus de ficció, on tothom té la seva part de raó per fer el que fa. Un perfil dels personatges de les novel·les negres de tota la vida que últimament costa de trobar en la nova narrativa que ens està envaint. I s’agraeix.

Ambientada a la ciutat de Barcelona, el llibre es troba ben desenvolupat i ben executat; la trama anirà avançant amb les històries dels protagonistes que s’entrecreuen entre elles, dotant-li d’un sentit i d’un objectiu a la novel·la que no és altre que resoldre els temes pendents d’uns personatges que ho han perdut gairebé tot. Replet d’una ironia molt fina, atenció al punt de vista d’alguns protagonistes sobre la situació actual del país, trobarem fins i tot alguna picada d’ullet cap a la literatura negra i que fa goig trobar-la-hi.

Els temes que es toquen en el llibre no poden ser més actuals: soberanisme, premsa, fatxes, Montserrat i els cristians, immigrants, màfia italiana… i unes persones que viuen en la corda fluixa: tot ben lligat i ben arrodonit amb una netedat i una qualitat ben treballada.

Llegir novel·la negra serveix per gaudir i per posar imatges amb les lletres, a tot allò que ens envolta. Alguns ho utilitzen per a desconnectar i evadir-se. En aquest cas, ens trobem que a més de l’abans descrit, l’important de On mai no creix l’herba és l’ambient fosc i de vegades tèrbol del crim amb uns protagonistes no conformes amb amb el per què de la situació que viuen. Un llibre que com ja he dit abans, està ben treballat i compleix tots els requisits de la novel·la negra tradicional. I és un plaer retrobar-se amb una narrativa d’aquest tipus.

Share Button

El vigilant. Peter Terrin. Raig Verd Editorial.

el-vigilantEl vigilant. Peter Terrin. Raig Verd Editorial.

Peter Terrin (Tielt, Flandes, Bèlgica, 1968) representa una veu única en la literatura contemporània en llengua neerlandesa, tractant temes universals i alhora de gran actualitat.

D’ell s’ha dit que és «un mestre del detall ominós», i és considerat per la crítica com un inconformista literari, un escriptor clàssic que no segueix les tendències i un estilista magistral. També ha escrit teatre i participa activament com a columnista en diferents mitjans.

Ha estat guardonat amb diversos premis literaris com el Premi de Literatura AKO i el Premi de Literatura de la Unió Europea.

Sinopsi:

Dos vigilants, aïllats en l’aparcament d’un edifici de luxe, esperen l’arribada del seu relleu i de les provisions que els mantenen amb vida. Tenen prohibit comunicar-se amb els residents, i la situació s’agreuja quan observen com tots, excepte un, abandonen l’edifici el mateix dia. La suposició que al món exterior hagi esclatat una catàstrofe, la falta de provisions i la possibilitat que tot sigui una prova per a aconseguir un ascens els portaran al límit de la seva resistència.

La por a l’exterior i a l’altre, la necessitat d’aguantar i les seves obsessions fan d’aquesta obra una meravellosa metàfora sobre la societat actual i la solitud de l’ésser humà.

Ressenya (Publicada el 28 de setembre 2014 en castellà):

Estrany i fascinant llibre on l’autor, Peter Terrin, explora a través de la veu del seu personatge, un vigilant anomenat Michael, les pors al desconegut, la llibertat o la solitud, tot això mitjançant una estètica literària molt avantguardista.

Dos vigilants d’un edifici d’apartaments de luxe conviuen en l’aparcament soterrat de l’immoble, totalment aïllats del món exterior i, sense respirar aire pur o veure amb prou feines la llum natural, realitzaran el seu treball de vigilància sempre sota la prohibició de mantenir relació amb els residents i abans de res, salvaguardar la vida d’aquests davant possibles amenaces.

Quan els inquilins de l’immoble, excepte un, abandonen sobtadament l’edifici, els vigilants començaran a barrejar la hipòtesi d’una gran catàstrofe en l’exterior. En deixar de rebre les provisions que els manté amb una frèvola qualitat de vida i, sense informació i al límit de les seves forces, sospitaran sobre la possibilitat d’una prova de resistència per part de l’organització que els contracta per aconseguir un futur ascens i poder engrossir les files dels vigilants d’elit.

Distòpia sobre un futur no gaire llunyà en una ciutat qualsevol, de fet desconeixerem el lloc on se situa la novel·la i la data en la qual s’emmarca aquesta història, Peter Terrin va guanyar el Premi de Literatura de la Unió Europea amb aquest el seu llibre, El vigilant.

Si com a gènere literari el de la ‘distòpia’, entenem la descripció d’una societat futura on, a conseqüència del món actual, predominaria la infelicitat o la dominació de l’ésser humà i que com a missatge portaria l’advertiment del que podria ocórrer si no es rectifica, aquesta novel·la podria classificar-se entre thriller psicològic i novel·la apocalíptica.

És indubtable que els protagonistes desconeixen el que podria ser ‘la bellesa del caos’ (Beneït sigui el caos, perquè és símptoma de llibertat, frase de el ‘vell Professor’ Tierno Galván) al que el lector, a mesura que va avançant en la lectura de El vigilant, anirà sentint una sensació de claustrofòbia i angoixa, provocada per l’absència de desordre i llibertat, on les al·lucinacions dels personatges, descrites per l’autor d’una manera absurdament magnífica, ens portaran a seguir avançant amb la lectura i a seguir la rutina d’aquests homes en el seu treball i llegir com reiteren de manera incansable aquells paràmetres estipulats per a la seva comesa de forma mecànica i insistent, sent capaces de repetir, pesadament i fins a la sacietat, unes absurdes regles acte-imposades:

Harry munta guàrdia en la cadira del costat de la porta. Cada tant s’aixeca i camina traçant un petit cercle.

Quan pansa per davant de la porta, la seva ombra enfosqueix tota l’habitació. Comprova la pinta de cartutxos de la seva arma i ho introdueix en el carregador amb un clic sec. Encara que no li veig, sé que allarga el braç i subjecta la pistola davant de si; tal vegada recolza una mà en l’altra. El seu ull dret mira al llarg de l’alça i l’osca, el seu índex es tiba al voltant del gallet.

Aprofundir en les demències, pors, rutines i desinformació de dos individus tancats en un soterrani d’un edifici dia després de dia, que obliden que tot el que necessiten està a l’altre costat precisament de la por, és realment arriscat; però si hem de tenir en compte la metàfora o el missatge que ens llança Peter Terrin i l’aclaparant capacitat de l’escriptor per contagiar-nos de la covardia o o del caràcter pusil·lànime dels seus personatges, haig de dir que al meu entendre, aquest és un llibre amb una execució ‘tècnicament’ gairebé perfecta.

El vigilant és una ficció singular per la seva pràcticament absència de personatges, subtrames, o girs que canviïn abruptament la situació que se’ns planteja des de l’inici. Un llibre gairebé lineal, encara que evidentment hi ha sorpreses però potser no les que espera el lector, on la falta d’informació, igual que els protagonistes, ens portarà a una lectura on la causa-efecte de les seves pors serà recíproca i on la visió del que podria ser el futur de la nostra societat, causa paüra i respecte.

Amb una prosa que cobra sentit i amb una nova estètica visual, aquest és un d’aquells llibres en els quals se seguirà pensat durant diversos dies una vegada finalitzada la lectura, per la qual cosa la gosadia de Peter Terrin en compondre El vigilant, cobreix les expectatives d’aquells que busquem lectures que per diferents, no només no deixen de restar en el nostre haver-hi sinó que sumeixen punts. Com ha de ser.

Share Button

Ànima. Wajdi Mouawad. Edicions Periscopi.

animaÀnima. Wajdi Mouawad. Edicions Periscopi.

Wajdi Mouawad és actor, cineasta i un dels dramaturgs i escriptors d’expressió francesa de més rellevància del panorama actual. La tetralogia de teatre èpic La sang de les promeses, escrita i dirigida per ell i que inclou les obres Litoral, Incendis, Boscos i Cels, li va obrir les portes al renom internacional. Aquesta edició posa a l’abast del lector en català Ànima, la seva segona irrupció en el camp de la narrativa, i que ha obtingut el Gran Premi Thyde Monnier de la Societat General d’Homes de Lletres, el premi literari Deuxième Roman de Laval, el premi Phénix de literatura i el premi Méditerranée i el premi Llibreter 2014 atorgat pel Gremi de Llibreters de Catalunya.

Sinopsi:

Quan en Wahhch Debch descobreix la seva dona assassinada, es queda paralitzat fins que, esperonat per l’abisme que s’ha obert a la seva memòria, es llança cap a una irracional cacera de l’home seguint l’olor sagrada, mil·lenària i animal de la sang vessada. Sol i abandonat per l’esperança, s’embarca en una odissea furiosa a través d’Amèrica, territori de totes les violències i de totes les belleses. Els records infernals que carrega, submergits dins dels replecs de la seva infància, es desperten de nord a sud, amb el contacte de la humanitat dels uns i de la bestialitat dels altres. Per aixecar el vel que plana sobre la mentida dels seus orígens, en Wahhch haurà d’alliberar el llop de la seva còlera i sacrificar la seva ànima.

Aquesta novel·la, totèmica i animista, empeny els límits de la literatura. Ànima és una bèstia, a la vegada real i fabulosa, que vol devorar l’inoblidable.

De l’autor de l’aclamada obra de teatre Incendis.

Premi Llibreter 2014.

Ressenya:

Si algú preguntés quin ha estat el meu llibre de l’any, encara que som al mes d’octubre, sens dubte diria que ha estat Ànima. Sé que és un tipus de llibre que no pot agradar a tothom. Sóc conscient que és un llibre que comença amb un crim esgarrifós i pervers i que això tira enrere a alguns lectors. Tot i això però, vull explicar el perquè m’ha encisat i perquè un llibre que vaig comprar al mes d’agost, l’he fet durar dos mesos a la meva tauleta de nit i l’he estat llegint tan a poc a poc que hagués posat molt nerviós a qualsevol lector. Abans, dir que Ànima ha estat escollit com Premi Llibreter 2014. I n’estic totalment d’acord amb el premi. El meu problema ve ara, ja que he d’intentar explicar amb noves paraules el que altres han fet abans i magníficament. Ànima, és una novel·la formidable i la seva estructura hi té molt a veure. Però comencem.

Ja només iniciar la lectura, descobrirem l’assassinat de la dona d’en Wahhch Debch, el protagonista. Un crim que com ja he explicat abans, força dur per la manera ferotge d’ultratjar el cos. En Wahhch decideix sortir a la cacera de l’assassí amb una finalitat i que no és altre que netejar la seva consciència i veure la cara del fratricida per comprovar que no ha estat ell qui ha assassinat a la Léonie. En Wahhch arrossega una gran culpabilitat, ja que pensa que si ell hagués estat a casa, la seva dona no hauria mort.

Wahhch inicia el seu viatge i, nosaltres, els lectors, sabrem de les seves aventures mitjançant les veus dels animals que comparteixen el camí del nostre protagonista. Unes veus que lluny de la bestialitat que podríem imaginar, donen una humanitat a la narrativa enlluernadora. Cada capítol durà el nom científic en llatí de l’animal -tranquils: Edicions del Periscopi al final del llibre, ha posat el glossari amb la corresponent traducció al català. La meva edició, no estava per ordre alfabètic però he comprovat que les noves sí que ho estan-, i serà aquell animal el que ens explicarà les tragèdies i sentiments d’en Wahhch.

EQUUS ASINUS (Ase).

Xiscla. torna a xisclar i es redreça, sense despertar-se. Escombra l’aire amb els braços. No! No! Emet sons, paraules, que no acabo d’entendre del tot. M’entra por. Vol aixecar-se, però així que es recalca a la cama adolorida es desploma als peus del llit. Es desperta. Es queda quiet, esbalaït, i de mica en mica va trobant el fil de la conciència. Nosaltres, els animals, el sentim plorar. Es calma. Diu Léonie, Léonie… i s’adorm un altre cop allà mateix a terra, amb els punys tancats davant de la cara, amb les dents serrades.

Les veus dels animals donaran una visió poètica, bella i noble a la narrativa d’Ànima. Acoblant la narrativa a les característiques de cada bèstia, ens plantejarem qui pot ser més bestial i més inhumà entre tots els éssers que habiten aquest planeta. Creieu-me: la resposta, serà molt fàcil.

L’èxode que ens durà per l’Amèrica dels indis Mouawad, anirà destapant, paral·lelament, un misteri que envolta a la infància d’en Wahhch i que ens sorprendrà per com evolucionarà l’enigma. I com mai millor dit, Wahhch haurà de treure la bèstia que dur dins i quedar en pau per sempre més.

Wajdi Mouawad ha escrit un llibre magnètic i atraient, dotant-lo de diversos temes i gèneres que abastarien l’acció, la poesia, el misteri i sobretot, la humanitat en la veu d’unes bèsties. L’autor, director de teatre, ha dominat el llibre com si fos un escenari on es representen emocions com el dol, la culpabilitat, la supervivència, la venjança i també totes aquelles exaltacions que creen lleis implícites entre els éssers vius.

Ànima és una novel·la íntima explicada en unes ocasions amb molta força i contundència i altres amb dolçor i tendresa. Un llibre on els animals ens parlaran i els humans mataran. Són com dos relats que arriben en un punt comú igual que les mateixes experiències del protagonista i quan per fi, en Wahhch Debch, després del seu recorregut a través d’Amèrica, trobarà la seva pròpia essència i naturalesa, serà en aquest moment quan nosaltres els lectors, sabrem que hem trobat el llibre perfecte.

Share Button

La sang és més dolça que la mel. Josep Torrent. Crims.cat.

la-sang-es-mes-dolça-que-la-melLa sang és més dolça que la mel. Josep Torrent. Crims.cat.

Josep Torrent Alabau (Bellcaire d’Empordà 1956) té publicades diverses obres per infants i joves. Per adults ha publicat el llibre de microcontes Fum, pedres, miralls… Les novel·les policíaques La Mirora mata els dimarts i Detalls culinaris han merescut el premi Ferran Canyameres.Ha obtingut diversos guardons de reculls de relats per adults i també el premi Ramon Muntaner 2012 per la novel·la Abans de la batalla.

És l’autor del guió de la pel·lícula medieval 1212 l’any de la croada.

Sinopsi:

Any 2002. Damià Surrell, caporal de la Unitat d’Investigació de Figueres, amant de la bona cuina i del tai-txi, viu exultant després de rebre la medalla al mèrit policial per haver resolt un robatori amb homicidi. Però el que ell no sap ni tampoc la seva unitat policial és que ben aviat tindran a les seves mans un cas d’allò més enrevessat: al Museu Dalí, apareix mort un jove vigilant amb una nota enigmàtica a la boca. D’altra banda, la màfia russa i algunes organitzacions implicades -capitanejades per un cervell anomenat Dmitry- planegen cometre un robatori mitjançant un pla ben elaborat i intel·ligent.

¿Quina relació hi ha entre aquestes dues històries? ¿Per què es comet un crim d’aquestes magnituds a les portes d’un robatori d’alta volada? O potser és per desviar l’atenció? A les mans teniu un cas ben complex, de falses pistes i de tramuntanes que bufen per totes bandes. La qüestió es saber d’on bufen.

Ressenya:

Novel·la policíaca ambientada en terres empordaneses, La sang és més dolça que la mel va guanyar el I Premi Memorial Agustí Vehí de novel·la negra. El títol del llibre fa l’ullet a l’obra de Dalí, La mel és més dolça que la sang (1926).

En Damià Surrell, caporal de la Unitat d’Investigació de Figueres, s’enfrontarà al que semblaria la mort sobtada del vigilant del Museu Dalí mentre es troba treballant, però, malauradament, aviat s’esbrinarà que la mort no ha estat per causes naturals sinó per homicidi i, a més, sembla que està lligada a un possible i futur robatori d’algunes de les peces més importants del Museu Dalí.

Entretinguda i addictiva, aquesta novel·la ben argumentada disposarà d’un protagonista principal que és el caporal Surrell. Caporal una mica zen, practica el tai-xi, és amant de la bona cuina però també és un investigador molt ben considerat. De fet, la investigació serà força enrevessada i despistarà en més d’una ocasió al cos dels Mossos, ja que les indagacions d’homicidi aniran fent girs estranys.

He sabut que l’autor és exmembre de la policia i això es nota en la narrativa. Molt ben dirigida i orquestrada, la novel·la de Josep Torrent destaca per tenir un argument molt sòlid i una trama molt convincent. A més, ens parlarà de les màfies albanokosovars que pul·lulen per les nostres terres i del ben organitzades que es troben.

Bona ambientació -la tramuntana de vegades semblarà que fins i tot ens mogui els fulls del llibre-, en tot moment sabrem l’activitat de l’organització criminal i, paral·lelament, com avancen les investigacions dels cossos policials. Això farà una lectura atraient i suggestiva a més d’involucrar-nos amb la trama.

Aquesta ha estat una bona lectura. La sang és més dolça que la mel és un bon llibre criminal.

Share Button