Arxiu de la categoria: Narrativa actual

Ressenyes narrativa actual

Camins sense retorn

camins sense retornCamins sense retorn. Josep Masanés. Llibres del Delicte.

Josep Masanés (Barcelona 1967), és guanyador del XXIX Premi de Novel·la de Ribera d’Ebre amb La vall de la matança (Cossetània 2012), amb una excell·lent acollida per part de la crítica i els lectors. Finalista del Premi de les Lletres Catalanes Ramn Llull 2013. Guanyador del Premi de Novel·la de Sóller 2015. Amb Camins sense retorn va guanyar el 25è Premi de Novel·la Josep Saperas organitzat per Òmnium Cultural del Vallès Oriental. Recentment, obté el Premi Ciutat d’Eivissa de literatura 2015 amb La putrefacció de la llum. Des de l’any 2004 resideix a Menorca.

Sinopsi

Dos joves germans irlandesos són obligats a abandonar el seu país i allistar-se en un vaixell de la marina anglesa l’any 1780. A bord del vaixell, comandat per un vell contramestre sense cap tipus d’humanitat que els tracta com esclaus, desembarquen a l’illa de Menorca, en aquell moment sota dominació anglesa. És tot just abans de l’atac de l’exèrcit espanyol, que aspira a recuperar l’illa, i al que la tripulació del vaixell ha de fer front.

Mentre duren el atacs, entre l’enyor de la mare i la terra més les pors i els patiments, els dos germans planegen desertar. Però la vigilància dels comandaments del vaixell no els ho posarà gens fàcil. Mentrestant ells ja no són els mateixos joves innocents que van deixar enrere les costes d’Irlanda.

Ressenya

Les aventures de dos germans irlandesos en el segle XVIII, Willie i Austin Tibbets, que són forçats a allistar-se en un vaixell de la marina anglesa -de fet són capturats a Irlanda gairebé com a esclaus-, és l’argument de Camins sense retorn. Corre l’any 1780 i, a bord del navili de guerra Temerary, posaran rumb cap a l’illa de Menorca per lluitar contra els espanyols que aspiren a recuperar l’illa. Els nois, enyorats de la terra que els va veure néixer i de la seva mare, rebran el tracte ignominiós del contramestre del vaixell, anomenat Davies. I aixì, d’aquesta manera, s’iniciarà un camí d’aprenentatge i qui sap si sense retorn.

Continua la lectura de Camins sense retorn

Share Button

El noi del costat del padrí

el noi del costat del padríEl noi del costat del padrí. Jesús M. Tibau. Cossetània Edicions.

Natural de Cornudella de Montsant i tortosí d’adopció, Jesús M. Tibau és especialista en relats breus, i no cedeix en el seu intent de viure del “cuento”, com ara els que es troben als reculls El vertigen del trapezista o Una sortida digna. Entre altres, ha obtingut el Premi Marian Vayreda de Narrativa i el Premi Blocs Catalunya pel seu blog Tens un racó dalt del món, que també dóna nom al programa de televisió que presenta a Canal 21 de les Terres de l’Ebre. El 2013 va rebre el premi Mèrit de les Lletres Ebrenques a Amposta. Li agrada llegir els seus contes amb el recital Relats a recer d’una guitarra.

El llibre

Dels nou llibres publicats per l’autor, aquest ja és el sisè recull de contes; fet que demostra el seu idil·li amb el gènere. La capacitat per la síntesi, per concentrar emocions en poques línies, arriba al límit amb els nanocontes finals que arrodoneixen el recull.

El noi del costat del padrí és el primer conte, i s’hi troba un dels personatges més habituals; anònim, secundari, senzill, aparentment sense importància, però que amaga grans dosis d’humanitat i tendresa.

Continua la lectura de El noi del costat del padrí

Share Button

La maledicció dels Palmisano

la-malediccio-dels-palmisanoLa maledicció dels Palmisano. Rafel Nadal. Grup62.

Rafael Nadal i Farreras (Girona, 1954) és periodista, escriu a La Vanguardia i col·labora habitualment a RAC1 , TV3 i 8TV. Ha estat director d’El Periódico de Catalunya de maig del 2006 a febrer del 2010, periode durant el qual el diari va rebre, entre d’altres, el Premi Nacional de Comunicació (2008), el premi al millor diari d’Europa de l’European Newspaper Congress (2008), el premi a la millor portada de l’any de la Society for News Design (2007) i el premi al millor disseny d’Espanya i Portugal, de la SND (2007). Anteriorment, ha treballat en els principals diaris del país i ha ocupat diferents càrrecs de responsabilitat en empreses editores i grups de comunicació.

Sinopsi

Quan l’amor és més fort que el destí

«M’has de prometre que, si és nen, faràs veure que és teu i el criaràs com un Convertini. Li posarem Vitantonio. Només tu i jo sabrem que és en honor del meu Vito Oronzo, que l’haurà engendrat, i del teu Antonio, que li haurà donat el nom i l’oportunitat de sobreviure a la maledicció dels Palmisano».

Ressenya

Que el període d’entreguerres va ser un temps convuls, és a dir molt poc per a totes aquelles persones que els va tocar viure la Gran Guerra i la Segona Guerra mundial. Una època on, a més dels milions de morts i de famílies desestructurades, també van fer la seva aparició els règims feixistes i on es van succeir diverses crisis econòmiques.

És en aquest temps on Rafel Nadal ambienta el seu nou llibre La maledicció dels Palmisano, una especialment bella novel·la on es narra la maledicció d’una família italiana condemnada al fet que tots els membres homes morin en el conflicte: La maledizione dei Palmisano. Una saga familiar en el sud d’una Itàlia rural castigada per diversos successos històrics durant les dues guerres i on la família, i especialment les dones, tindran un gran protagonisme a l’entorn de l’Europa de la primera meitat del segle XX.

Continua la lectura de La maledicció dels Palmisano

Share Button

Alex

alexAlex. Pierre Lemaitre. Edicions Bromera.

Pierre Lemaitre (París, 1951) és autor de vuit novel·les –cinc de gènere negre– reconegudes amb nombrosos guardons. Tot i que va debutar tard com a escriptor, la seva trajectòria brillant li ha valgut un èxit excepcional de crítica i públic, que l’Académie Goncourt ha ratificat atorgant-li a la novel·la Ens veurem allà dalt la distinció més elevada de les lletres franceses. Aquest premi, que inclou Lemaitre en un selecte palmarès amb escriptors de la talla de Proust o Malraux, ha significat un punt d’inflexió en la seva carrera literària. De fet, Ens veurem allà dalt s’ha convertit en un fenomen social i literari –amb més de mig milió d’exemplars venuts a França–, ha estat rebuda per la crítica com un esdeveniment cultural, està en procés de traducció a divuit llengües i ha rebut altres premis com el Prix Roman France Télévisions, el Premi dels Llibreters de Nancy – Le Point i el Premi a la Millor Novel·la Francesa de 2013 atorgat per la revista Lire. També va ser la millor novel·la de l’any segons els llibreters francesos en la revista Livres Hebdo.

Sinopsi

Una noia molt atractiva, de vora trenta anys, és segrestada amb violència enmig del carrer i llançada a l’interior d’una furgoneta. El persistent detectiu Camille Verhœven ­només compta amb aquesta feble descripció dels testimonis, però per poder salvar-la, necessita més dades. Mentrestant, en una nau abandonada, la jove és salvatgement colpejada i exposada a una mort que sembla, cada cop més, inexorable i terrible.

Treballant contra rellotge, quan el comissari i el seu equip descobreixen el lloc on la presonera hauria d’estar retinguda, previsiblement ferida i desnodrida, no troben el que esperaven. Qui és Alex en realitat? L’enigma mantindrà Verhœven en suspens i en direcció a un final amarg. Al capdavall, salvar la vida de la noia serà la menor de les seves preocupacions.

Ressenya

Han passat ja uns anys des que el comandant Camille Verhoeven va perdre a la seva esposa i encara no s’ha recuperat. Ara haurà de centrar-se a trobar a Alex, una dona que també ha estat segrestada com li va succeir a Irène, en el llibre amb el qual es va iniciar la saga de quatre novel·les del comandant de la policia criminal de París, Camille Verhoeven. En aquest segon lliurament, el temps correrà en contra de la dona raptada.

Cal reconèixer que Pierre Lemaitre enganxa amb el seu protagonista. Potser, el principal motiu sigui el traçat del perfil d’aquest petit gran policia, entre colèric i malenconiós, que fa que desperti sentiments de protecció al lector. Però és que un també podrà a arribar a sentir simpatia per l’estalviador i entranyable Armand -atenció al gest final d’aquest amb Verhoeven en Alex-, i amb l’impecable i ben vestit Louis, tots de la policia criminal de París. I és que Pierre Lemaitre sap definir molt bé als seus personatges i el lector empatitza i els fa seus.

Alex és un thriller molt bé treballat i executat, amb un gran component de suspens.

Es diu que ja està tot escrit i que avui dia cal saber tractar els registres per fer-los com si fossin nous, però la trama d’aquesta novel·la és realment sorprenent i original, o almenys no havia caigut a les meves mans, anteriorment, gens similar a Alex. El que s’inicia amb un estrany segrest, anirà destapant un argument molt bé filat i on res serà el que sembla a simple vista. Gens.

Trobarem moments escabrosos i de gran violència i és possible que el lector senti la temptació de tancar el llibre per deixar que corri l’aire -disposa d’escenes molt dures que són per a estómacs forts-, encara que els temps de la novel·la estan molt bé treballats i a cap moment es faran pesades les 392 pàgines que componen aquest llibre sinó tot el contrari.

El procediment policial, que també farà la seva aparició, està molt bé equilibrat i serà àgil, al contrari del que succeeix en altres novel·les policials amb informes i reunions interminables; l’acció està assegurada al carrer o en el propi argument.

La narrativa és molt bona, fluïda i de qualitat, encara que aquí té molt a veure també el personatge principal de Pierre Lemaitre, Camille Verhoeven, ja que l’autor concep la narració amb una veu entre malenconiosa i trista que casa molt bé amb un thriller que té molt també de psicològic.

La narrativa és molt bona, fluïda i de qualitat, encara que aquí té molt a veure també el personatge principal de Pierre *Lemaitre, *Camille *Verhoeven, ja que l’autor crea la narració amb una veu entre malenconiosa i trista que casa molt bé amb un thriller que té molt també de psicològic.

Amb un final gairebé de justícia poètica que causarà impressió per tot el que amaga implícitament, Alex és un dels millors llibres llegits d’aquest any d’aquí qui escriu. I esperant ja el proper lliurament amb veritable devoció.

Share Button

El que no et mata et fa més fort (Sèrie Millennium 4)

el-que-no-et-mata-et-fa-mes-fort-serie-millennium-4El que no et mata et fa més fort (Sèrie Millennium 4). David Lagercrantz. Columna Edicions.

Torna la Lisbeth Salander. Millennium continua.

Sinopsi:

La Lisbeth Salander està inquieta. Ha participat en un atac hacker, sense cap raó aparent, i està assumint riscos que normalment evita. La revista Millennium ha canviat de propietaris. Els qui el critiquen, insisteixen que  en Mikael Blomkvist ja és història. 

Una nit, en Blomkvist rep la trucada del professor Frans Balder, un eminent investigador especialitzat en Intel·ligència Artificial, qui afirma tenir en la seva poder informació vital per al servei d’intel·ligència nord-americà. El seu as a la màniga és una jove rebel, una bestiola rara que s’assembla molt a algú a qui en Blomkvist coneix massa bé. 

En Mikael sent que aquesta pot ser l’exclusiva que ell i Millennium tant necessiten, però la Lisbeth Salander, com sempre, té els seus propis plans. 

A El que no et mata et fa més fort, la singular parella aclamada per més de 80 milions de lectors amb Els homes que no estimaven les dones, La noia que somniava un llumí i un bidó de gasolina i La reina al palau dels corrents d’aire continua la seva història. Ha arribat el moment que els seus camins es creuin novament. Torna la Lisbeth Salander. Millennium continua.

Ressenya:

Mai “quartes” parts seran bones? David Lagercrantz -conegut per aquestes terres per ser el biògraf de Zlatan Ibrahimovic-, pot fer un paper digne i ressuscitar Larsson? Salander, tornarà a engrescar-se i tornarà a muntar-la? No, sí, sí.

El que no et mata et fa més fort, per explicar-ho curt i ràpid, seria una molt digna segona part de la primera entrega de #Millennium, Els homes que no amaven les dones -millor obviem la segona i tercera entrega de la sèrie-, i Lagercrantz no tan sols se sembla Larsson sinó que escrivint seria com el seu clon: El que no et mata et fa més fort, disposa de tots els ingredients que varen enlluernar a milions i milions de lectors i ofereix una lectura allò més entretinguda.

En Mikael Blomkvist i la revista Millennium, semblen a punt de perdre l’estatus de qualitat que disposaven. De fet, els nous propietaris, ja no compten massa amb el periodista insigne. Per la seva banda, la Lisbeth Salander, s’ha embolicat en un atac hacker poc habitual en ella i s’ha exposat al màxim. Tot començarà quan en Blomkvist rep la trucada a les tres de la matinada del professor Frans Balder, un eminent investigador d’intel·ligència artificial, dient que disposa d’informació vital i que la seva vida corre perill.

David Lagercrantz ha disposat de la suficient habilitat com per no sortir-se del mateix guió de Els homes que no amaven les dones i crear una història on la violència -de gènere i infantil-, d’espionatge amb venda de dades a gran escala, personatges molt i molt dolents, i amb una trama i subtrames molt ben lligades; tot això farà les delícies dels fans de Larsson i #Millennium. Per si fos poc, l’escriptor ha sabut dosificar a la Lisbeth Salander i aquesta no apareixerà quasi ben bé fins a la meitat del llibre quan es destapa tot l’embolic. A més, la Salander tindrà un company d’allò més curiós i tendre que serà tot un encert per l’argument d’un llibre de 652 pàgines. 

La narrativa, l’estil, l’ambientació, i la manera de configurar tota la trama és idèntica a la de Larsson. De fet, el lector no trobarà les “set diferències” (ni tres, ni vuit, ni cap número). I si no, proveu-lo. Doneu-li a qualsevol que no hagi llegit la sèrie #Millennium –si és que encara queda algú-, un paràgraf escrit de Els homes que no amaven les dones i un de El que no et mata et fa més fort. A veure què us diu.

Per altra banda, malauradament, també disposa de les mateixes pegues que tenia Larsson. Les descripcions són extremadament llargues -a mi especialment m’agraden però reconec que no tothom gaudeix de representacions tan extenses per més que vagin bé amb la trama-. Mikael Blomkvist segueix una mica peix bullit, com ha estat sempre. Un protagonista una mica insuls. La Lisbeth Salander, aquella noia quasi amb súper poders, continua igual de forta, intel·ligent… i d’irreal. La resta de personatges, una mica estereotipats tots plegats. I trobarem més d’un clixé, sobretot en un personatge que ens caurà especialment bé.

A tot això cal dir que si us va agradar Els homes que no amaven les dones, gaudireu amb El que no et mata et fa més fort. Un llibre basat a la perfecció amb l’estil de Larsson i de la sèrie #Millennium. Una novel·la entretinguda i que us incitarà a no deixar-la de banda quan la comenceu. Aneu avisats, fans de Larsson!

Data de publicació: 27/08/2015
656 pàgines
ISBN: 978-84-664-1986-4
Codi: 10126716
Format: 15 x 23 cm.
Llom 1051
Presentació: Rústega amb solapes
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Marc Delgado Casanova
Share Button

La casa de les miniatures

la-casa-de-les-miniaturesLa casa de les miniatures. Jessie Burton. Amsterdam Llibres.

Jessie Burton va néixer l’any 1982, va estudiar a Oxford i, actualment, viu a Londres. La casa de les miniatures és la seva primera novel·la, un debut extraordinari que s’ha convertit en un èxit de vendes rotund al Regne Unit, ha guanyat l’Specsavers National BookAward i ha estat triat el llibre de l’any per Waterstones.

Sinopsi:

Amor i obsessió, traïció i venjança, veritats amagades i sospites latents. El magnífic debut de Jessie Burton és una novel·la històrica absorbent de suspens embriagador que ja ha captivat milers de lectors: la revelació literària de l’any al Regne Unit.

L’any 1686, un dia de tardor, Nella Oortman truca a la porta d’una casa imponent del barri més ric d’Amsterdam, la fastuosa capital cultural i econòmica de l’època. La jove, de només divuit anys, comença una nova vida: s’ha casat amb l’il·lustre comerciant Johannes Brandt, un home distant, molt més gran que ella, que la sorprendrà amb un regal de noces inesperat: una casa de nines esplèndida, rèplica de la seva nova llar. Amb el temps, la Nella, decebuda per la buidor de la vida conjugal i la freda rebuda familiar, dedicarà els dies a omplir la casa de nines amb unes miniatures de realisme prodigiós enviades per algú que amaga la seva identitat i que coneix tots els secrets del seu art… i també els de la família Brandt. Uns secrets que la Nella descobrirà de la manera més insospitada i que li revelaran perills ocults i històries passades que posaran en dubte totes les seves creences sobre l’amor i el destí.

Ressenya:

Si “sorpresa” es defineix com a “Cosa que sorprèn” i “sorprèn” com “Meravellar amb quelcom d’inesperat”, això seria el succeït amb la lectura del llibre La casa de les miniatures de Jessie Burton.

Publicada per primera vegada en 2014 es diu d’ella que en la fira del Llibre de Londres en el 2013, va haver-hi, “literalment”, una veritable guerra d’ofertes per obtenir els drets. És la primera novel·la de Jessie Burton -britànica, secretària de la City i actriu-,  i va trigar quatre anys a escriure-la. Aquest mes de maig va arribar en català de la ma d’Amsterdam Llibres com a llibre estival o “literatura per a l’estiu”, o almenys algú ho va classificar així. (Aquest mateix algú hauria d’explicar-nos en què consisteix la literatura estiuenca i per què aquesta nomenclatura que ens recorda per simple associació a cançons amb poc glamur i amb moltes reminiscències a barbacoes.)

L’autora es va inspirar per al llibre a la casa de les miniatures de Petronella Oortman, una dama holandesa del segle XVII,  i la casa del qual es troba en exposició permanent en el Rijksmuseum d’Amsterdam. Jessie Burton recrea la història en 1686 d’una jove holandesa de divuit anys que es trasllada a la ciutat d’Amsterdam després de casar-se, per conveniència, amb un madur i ric comerciant al que amb prou feines coneix. Aquest, que viu amb la seva germana soltera i els criats de la casa -en una residència en la Corba d’Or d’Amsterdam-, li ofereix com a regal de noces una luxosa rèplica de la casa en la qual habiten, exposada en un vistós aparador, i realitzada amb les millors fustes nobles i recoberta de joies precioses. Nella, així es diu la protagonista, anirà poblant la seva joguina amb reproduccions en miniatura però a mesura que va passant el temps, les figures aniran prenent un caire misteriós destapant secrets i drames familiars.

El meravellós d’obrir un llibre del que es desconeix amb prou feines tot sobre ell –i amb el gairebé únic objectiu que ofereixi una lectura entretinguda-, és que aquest llibre pot despertar com crisàlide i començar a transformar-se en una novel·la que no només és entretinguda, sinó que a més disposa d’una narrativa més que correcta i amb un misteri ben tramat; és llavors quan el lector se sorprèn i se sent com si hagués descobert, gairebé, un nou continent.

La casa de les miniatures, guardonada amb el National Book Award, és una novel·la de tall lleuger a la qual podria classificar-se dins de la narrativa, el misteri, la fantasia, la història… i si s’apura, també podria catalogar-se com a romàntica, a causa d’uns sentiments molt generosos que s’exposaran amb molt encert. La seva autora, Jessie Burton, ha tingut la suficient habilitat per recrear una trama sòlida i diferent on tractarà temes espinosos com el racisme, l’homofòbia o la cobdícia, però oferint -dins d’una narrativa de tall clàssic-, un estil fresc, visual i amb uns girs molt bé assolits. Una narrativa neta sense els ja abusius i recurrents cliffhangers que utilitzen a l’excés la majoria d’autors. L’entorn, el pròsper imperi comercial d’Holanda amb el llunyà Orient, el fred d’uns canals gelats o la recreació de la vida a la ciutat de Amsterdam d’aquella època -sense arribar a ser didàctica-, seran un atractiu molt important d’aquesta novel·la.

La protagonista, joveníssima, però que disposa d’una gran maduresa, no s’espantarà pel que li ha tocat viure i lluitarà pel que considera que és just: un perfil de dona moderna però innocent que captivarà al lector; una espècie d’heroïna del segle XVII.

No apareixeran gaires personatges a La casa de les miniatures però tots disposen d’un perfil tan remarcat i fort que no es trobarà a faltar a altres: tots ells guarden suficients secrets com per cobrir folgadament les 448 pàgines que componen el llibre. Existeix una figura, la cunyada de Nella, Marin, que és la que sorprendrà més a mesura que es vagin descobrint més coses sobre ella.

Secrets a la ciutat d’Amsterdam del segle XVII, una casa de miniatures, molta avarícia però també sentiments altruistes. Una trama interessant que oferirà un entreteniment de qualitat gràcies a un concís argument ben desenvolupat. Una història de prejudicis que bé podria traslladar-se a ple segle XXI.

(Aquesta ressenya es va publicar en castellà l’11 d’agost en la Revista Vísperas on col·laboro habitualment.)

Share Button

Ginesta per als morts. Agustí Vehí. Crims.cat

ginesta-per-als-mortsGinesta per als morts. Agustí Vehí. Crims.cat.

Agustí Vehí i Castelló (Figueres, 1958-2013) és doctor en Història, ha compaginat la seva tasca professional com a sotsinspector de la Guàrdia Urbana amb la recerca, la docència universitària i els estudis d’especialització. Autor de nombrosos llibres d’història i de divulgació, com a novel·lista de gènere negre és un dels referents de la novel·la negra en català amb títols com Abans del silenci (Pagès Editors, 2009), guanyadora del Premi Ferran Canyameres, Ginesta pels morts. Un blues empordanès (Mare Nostrum, 2010), Quan la nit mata el dia (La Magrana, 2011), guanyadora del Premi Crims de Tinta 2011, i, dins la col·lecció «crims.cat», Torn de nit. Un vodevil negre i policial a l’empordanesa (Alrevés, 2012).

Sinopsi:

La vida a pagès és dura, ja se sap. I més per al benvingut Jaume Planagumà, un culte i solitari sergent dels Mossos d’Esquadra que, tot just arribat a la seva nova destinació i en ple desplegament policial, ha de resoldre una sèrie de crims aparentment no massa relacionats. A tot aquest enrenou s’afegeix la integració amb els seus nous companys i uns personatges ben sospitosos.

Tota aquesta trama queda adobada amb la presència d’un marc rural i geogràfic ben identificable: l’Empordà. Un recorregut antropològic, històric, urbanístic i gastronòmic, amb exquisideses culinàries, i els camins interiors de la plana, la flora i fauna, la llum i les olors de la terra gironina es combinen novament amb el dolor de la guerra i del record de les memòries negres empordaneses.

Després de dos títols a la col·lecció “crims.cat” (Torn de nit i Remor de serps), Ginesta per als morts tanca una trilogia que combina -com ja és habitual en l’autor- la història amb el gènere negre, un retrat ben sòrdid del món que ens envolta i una dosi d’humor ben necessària pels temps que corren. 

Ressenya:

Ginesta per als morts és una novel·la policial que ens portarà per terres empordaneses a través del seu protagonista, Jaume Planagumà: un solitari Mosso d’Esquadra amb fort desarrelament a causa dels diversos canvis de destinació.

L’aparició d’uns cadàvers en el bosc farà que la vida quotidiana del municipi canviï de la nit al dia en veure’s, de sobte, eix d’una recerca policial.

El llibre ens ofereix una trama de mètodes procedimentals policials però amb una tan divertida ambientació, malgrat el propi cas, que farà de la lectura un molt amè recorregut per l’Empordà i les seves gents. Ginesta per als morts disposa de diversos prismes i un d’ells és l’estupenda ambientació del municipi de Darnius on es plasmarà, de forma irònica i divertida, els seus habitants o la cultura popular.

Els diàlegs entre els empordanesos i els nouvinguts són d’allò més entretingut i farà que ens sentim ‘com a casa’. L’Agustí Vehí sap tractar amb humor i ironia la vida en el petit municipi on tots es coneixen i on no existeixen secrets sobre cap dels seus habitants. És realment bona la combinació de la vida personal dels protagonistes, el dia a dia –com per exemple la gastronomia-, amb la investigació per assassinats, i dóna una imatge propera als personatges com és el cas dels cossos policials que se’ls defineix i perfila com a éssers humans i no com, exclusivament, funcionaris de l’ordre públic. La resta de personatges -atenció als noms d’alguns d’ells-, es troben molt ben definits i podrien ser qualsevol dels nostres veïns.

Aquesta és una bona novel·la negra on a més de la intriga per un cas complicat que anirà fent diversos girs, ens servirà per tractar amb humor, transparència i noblesa, la vida d’una comarca amb una riquesa i singularitat especial i bella. Un llibre ben executat que ens deixarà un bon sabor de boca.

Share Button

La penitència de l’alfil. Rafa Melero. Crims.cat.

la-penitencia-de-l'alfilLa penitència de l’alfil. Rafa Melero. Crims.cat.

Rafa Melero Rojo va néixer a Barcelona, però va passar la infantesa a Lleida, fins que l’any 1995 va ingressar en el Cos dels Mossos d’Esquadra. D’ençà de llavors ha treballat en ciutats com Figueres, La Bisbal de l’Empordà, Lleida, L’Hospitalet de Llobregat i Terrassa, entre d’altres, i ha desenvolupat la seva trajectòria professional íntegrament dins la policia judicial, en grups com ara el d’Homicidis, Salut Pública o Delictes contra el Patrimoni. Aquesta és la seva segona novel·la, després de publicar l’exitosa La ira del Fènix en català i castellà.

Sinopsi:

Un principi indiscutible dels escacs és que només es perd quan el rei queda ofegat, quan ja no té cap més sortida; però hi ha partides que s’allarguen tant com una vida, i en aquest cas t’has d’oblidar de perdre i concentrar-te en l’esperança.

I a això s’aferren dos homes: el sergent dels Mossos d’Esquadra, en Xavi Masip, i l’inspector jubilat del Cos Nacional de Policia, l’Alejandro Arralongo, que segueix obsessionat en caçar un assassí que actua cada deu anys i que per allà on passa només deixa un rastre de cadàvers i moltes preguntes sense resposta. De vegades, un policia es pot arribar a prendre els casos com una cosa personal, i per a l’inspector Arralongo, aquesta és molt més que una simple investigació sense resoldre. Intentar atrapar aquest assassí significa encarar els seus propis dimonis, sabent que aquests el poden destruir.

En aquest joc pervers de sang i pistes, i en un tauler tan gran com Madrid i Barcelona, els dos investigadors hauran de resistir les maniobres d’un psicòpata, amb una defensa heroica i sense rendir-se mai, sabent que al final, fins i tot, la més accessòria de les fitxes pot resultar decisiva.

En els escacs, com en la vida, no hi ha una única solució, perquè no existeix només un sol problema. I, a més, amb la simple lògica no n’hi ha prou. En cada detall, en cada peça pot haver la salvació i el càstig, i també la seva penitència.

Ressenya:

Hi ha partides d’escacs que no han de, ni poden, finalitzar en taules; i això ho sap bé el sergent dels Mossos d’Esquadra Xavi Masip, que es veurà embolicat entre les peces d’un tauler on ell es convertirà en una nova peça d’un macabre joc.

L’inspector jubilat del Cos Nacional de Policia, Alejandro Arralongo, persegueix a un psicòpata que actua cada deu anys. El cas, del que el policia ha fet alguna cosa personal, segueix obert i amb ell, velles ferides que només podran tancar-se amb l’assalt final. I els dos, el sergent i l’inspector, saben que ha començat el compte enrere i que el temps no corre a favor dels bons.

La penitèncial de l’alfil és una novel·la policíaca al ja més pur estil Rafa Melero. Sí: encara que aquesta sigui només la segona novel·la de l’autor, porta marca de la casa. Rafa Melero torna a crear una trama d’aquelles en la qual no es pot preveure -tret que el lector disposi de dots endivinatòries-, el desenllaç. I és que l’escriptor juga a despistar-nos sempre; però cura, mai ens enganya traient-se personatges de la màniga ni donant girs inversemblants a les seves trames sinó que com ja és habitual en ell, sempre va per davant de nosaltres els lectors. L’escriptor ens mostra un treball ben fet i estudiat. I és aquí on es troba l’apassionant de les seves novel·les: tot, a poc a poc, evoluciona i es van comprenent aquells flashback que anirem trobant en forma de capítols i el misteri s’anirà aclarint gràcies a una complexa però ben explicada trama que s’anirà desenvolupant davant els nostres ulls. De nou, una novel·la molt bé embastada i elaborada amb qualitat.

Amb salts temporals i entre Madrid i Barcelona, en aquesta ocasió l’autor s’inventa una relació que -para els que observem el panorama des de la barrera i no coneixem els secrets dels cossos policials-, bé podria considerar-se una relació complexa com és el binomi de dos investigadors de cossos policials diferents: un, Xavi Masip, Mosso d’Esquadra, i un altre, Alejandro Arralongo, Policia Nacional. Però el millor de tot és que la parella, en el llibre, funciona. Proporcionant a cadascun d’ells d’una metodologia i caràcters dispars, s’aconsegueix que en la pràctica, el duo català i nacional treballi a l’uníson, es comprenguin i empatitzin.

Tots els personatges, inclòs el de l’assassí, són creïbles. El compte enrere, com espasa de Dàmocles, ens anirà marcant el temps durant tot el llibre, donant-li molta agilitat a les seves més de 340 pàgines.

Aquesta és una bona novel·la de bons i dolents i, fent un símil amb l’alfil en els escacs, si a l’inici del joc Rafa Melero no era una peça clau en el panorama editorial, a mesura que avança la partida entre les novel·les del gènere criminal i en el tauler, l’alfil es converteix en imprescindible igual que el sergent Xavi *Masip serà peça clau en els llibres d’aquest gènere. Benvingut.

Share Button

La dona de gris. Anna Maria Villalonga. Llibres del Delicte.

la-dona-de-grisLa dona de gris. Anna Maria Villalonga. Llibres del Delicte.

Anna Maria Villalonga (Barcelona, 1959) és professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona i publica habitualment en diferents mitjans.  Els seus relats han aparegut en volums col·lectius i revistes literàries. Divulgadora i investigadora del gènere negre, l’any 2013 va publicar l’assaig sobre novel·la negra catalana Les veus del crim i va coordinar l’antologia Elles també maten, que inclou un text propi. Des de fa 5 anys edita el bloc especialitzat A l‘ombra del crim.

Sinopsi:

L’esperada primera novel·la de la professora i experta en novel·la negra, Anna Maria Villalonga, ens ofereix una aproximació al gènere des d’un vessant més psicològic, i palesa que la literatura negrecriminal és molt més que un mort i una investigació. L’obsessió i l’assetjament d’un home a una dona qualsevol, una dona grisa, és l’argument d’una novel·la plena d‘intrigues i girs inesperats.

Ressenya:

Amb un cert aire a cinema antic com la pel·lícula ‘La finestra indiscreta’ -de fet trobarem diverses referències cinèfiles en el llibre-, Anna Maria Villalonga ha creat en La dona de gris, una novel·la ben escrita, ben desenvolupada i ben perfilada on l’assetjament d’un home a una dona que no coneix, serà l’eix central de la trama.

A pesar que el títol fa referència expressa a una dona, gairebé tots els personatges del llibre són grisos i amb una vida prou trista i sense color que necessitaran estímuls externs, de diversa índole, per fugir del seu desconsol i, encara que no són gaires, sí seran suficients per a recórrer tota una escala de valors, trobant persones algunes de molt entranyables i d’altres ben odioses.

Amb una important càrrega social en una ciutat impersonal -en cap moment se’ns dirà el nom de la ciutat-, on tots els personatges que conformen el llibre es van creuant en llocs prou corrents i vulgars, podríem reconèixer qualsevol poble o vila d’avui en dia entre les pàgines.

La prosa de l’autora és una prosa que, encara que relatada amb senzillesa, demostra una forta y cuidada narrativa que defuig dels subterfugis i dels girs innecessaris; es desenvolupa amb tranquil·litat però amb fermesa cap a un objectiu que és gairebé justicier i ple de revenges.

La dona de gris es més que només una entretinguda novel·la. Es llegirà sorprenentment ràpid i deixarà una sensació de benestar i de feina ben feta que ens complaurà en gran manera.

Share Button

Un habitual de la comissaria. Dominique Manotti. Crims.cat.

un-habitual-de-la-comissariaUn habitual de la comissaria. Dominique Manotti. Crims.cat.

Dominique Manotti, nascuda el 1942, ha estat professora d’Història Econòmica Contemporània i militant sindical. El 1995 publica la seva primera novel·la, Sombre sentier, sobre els papers, i més tard A nous chevaux, sobre el blanqueig de diners, i Nos fantastiques années fric, que parla del tràfic d’armes (adaptat al cinema amb el títol Une affaire d’État). El 2008 rep el CWA Duncan Lawrie International Dagger per Lorraine Connection, i el 2011, L’honorable societé, escrit amb DOA, guanya el Grand Prix de la literatura policíaca.Manotti, una escriptora compromesa, parla de la nostra societat a través d’un prisma econòmic, social i polític.

Sinopsi:

L’estiu de 2005 a Panteuil, als afores de París, hi ha feina per resoldre. L’ambiciosa comissària de Le Muir ha decidit aplicar la “nova política de seguretat” preconitzaa pel ministre de l’Interior. Davant d’aquesta situació, la bòfia se les arregla com pot amb la realitat de les barriades i els traficants de poca volada. Uns joves policies acabats d’arribar, juntament amb els veterans de la Brigada Anticriminal del torn de nit, hauran de fer front a la violència i a la por. Només calen un incendi en un inmoble ocupat per a immigrants sense papers, una relliscada policial o el robatori d’uns quants cotxes, perquè Panteuil cremi…Tensió, violència, procediment policial i estratègies polítiques concentren una trama moderna i d’alt voltatge.

Ressenya:

Vaig descobrir a la Dominique Manotti en una taula d’escriptors i editors d’aquelles on val més callar i tenir l’orella ben parada per no perdre’s res. I efectivament, en un moment donat va saltar el nom d’una escriptora la qual jo no coneixia però de la que en parlaven molt re-bé. Una vegada llegit Un habitual de la comissaria no puc més que sentir-me orgullosa de tenir l’oïda fina perquè no hagués volgut mai perdrem una escriptora que parla de corrupció policial, barris marginals o estratègies de poder de manera molt sòlida i, com no, també sòrdida.

Any 2005, França. El Ministre d’Interior està preparant la seva propera candidatura a les eleccions i en un suburbi al nord de París anomenat Panteuil (fictici), la comissària Le Muir vol aplicar les consignes que no són altres que tolerància zero i posar en marxa, alhora, els interessos que té l’extrema dreta sobre el barri.

A la comissaria central de Panteuil, els policies veterans, en la seva majoria força corruptes, tractaran als polis novells com si fossin nens de parvulari i també, en alguns casos, de forma infame.

Aquest és un relat fred i concís -que encara que es desenvolupa com ficció, ens fa venir el cap els conflictes que van succeir el mateix any a Saint-Denis-, que es troba plegat de diàlegs amb una ambientació força acurada. El to de l’autora, narrant els fets, ens parlarà de manera freda i gairebé distant, molt concorde amb l’estat terrible que descriu. (Sembla que l’autora va estudiar molt de temps casos de corrupció policial i males pràctiques).  Terrible, no em ve al cap altra paraula, la descripció de la comissaria central on els errors s’acumulen un darrere d’un altre, o aterridores situacions al carrer que si a primera vista no semblen perilloses, acaben prenent tints esperpèntics.

Si la novel·la negra, encara que ficció, ha de reflectir la realitat de l’entorn que se’ns descriu, llegir Un habitual de la comissaria fa posar un nus a la gola que no es desfarà fins passats uns quants dies després de la seva lectura. Una descripció d’uns fets que, a més de durs i brutals, estan basats en casos reals a França i que, encara que ambientats en un suburbi fictici, deixen un mal cos difícil d’assumir.

Aquesta no és la novel·la de clixés clàssics de corrupció policial. Té un regust i un sabor a realitat cruel -de la que existeix de debò-, de la qual un només voldríem tenir notícies des del sofà i el televisor de casa, i tenir-la com més lluny millor. Però, com la vida, un no pot ficar el cap sota l’ala encara que després de llegir a la Dominique Manotti i el seu suburbi de Panteuil, entren moltes ganes. Recomanable? Depèn de si t’agrada la novel·la negra-romàntica que has llegit fins ara, o la novel·la negra de debò, com aquesta.

Share Button