Tocar el dos no és tan senzill

Tocar el dos no és tan senzill. Màrius Moneo. Crims.cat

Per @latitaquelee

La col·lecció de novel·la criminal, Crims.cat ens porta la darrera obra del professor i escriptor berguedà; Màrius Moneo. Un cas d’assassinat enrevessat i ple de sospitosos que el sotsinspector dels Mossos Gil Alabau, haurà d’aclarir com més aviat millor.

Girona és la ciutat que acull a la Juliana Bautista, una jova equatoriana que hi ha deixa’t al seu fill i a la seva família lluny per mirar de guanyar-se la vida a la capital del Gironès. Aquí treballa dia sí i dia també netejant cases i empreses. La Júlia és una dona atractiva i sociable, una bona treballadora i una mare responsable, però quan apareix morta en una cruïlla de la nacional II pròxima a Tordera, “disfressada” de prostituta, tothom que l’ha tractada mirarà de “tocar el dos”. Però no els resultarà senzill desempallegar-se d’un policia encaparrat a donar-li a la víctima la justícia a la qual també hi té dret.

La partida ha començat i Gil Alabau haurà de remenar un munt de cartes de la baralla  per tal d’ordenar-les totes, i és que el cadàver de la Júlia, com si fos un paquet perillós,  ha passat per un munt de mans afegint sospitosos de tota mena i condició al joc.  El policia és un home intel·ligent i intuïtiu que es deixa portar i  que confia més en la casualitat que no pas en la deducció. Sí, sense un mòbil clar, les casualitats, la mala sort, la indolència o les velles rancúnies, conspiraran per dificultar la tasca al mosso.

Màrius Moneo planteja la història d’una forma original, és com si jugués amb el temps, perquè per avançar en la investigació recula i en comptes de descartar sospitosos la llista de possibles culpables s’engronsa per minuts. La narració és distesa, veloç, de diàleg curt. L’autor ens despista i fent-nos saltar de sorpresa en sorpresa ens impossibilita fer conjectures i esbrinar el final – cosa que s’agraeix en una novel·la policíaca-. Aquest dinamisme afegeix a la novel·la un punt d’entreteniment que esdevé “puntàs” en sumar la fina ironia que a vegades desprenen les observacions del sotsinspector. Però no només de “divertimento” viu l’home – o el lector exigent – a l’hora de donar-li el vistiplau a una novel·la criminal. Jo tinc uns paràmetres bàsics:  el cas ha de ser consistent, amb un procediment amb cara i ulls i el seu tancament, per bé o per mal, ha de tenir un mínim de credibilitat. Tocar el dos no és tan senzill compleix amb escreix els requisits exposats i fins i tot es permet superar-los aportant a la lectura un punt de reflexió en encarnar en els personatges la mentalitat que impera en la nostra societat que presumeix de valors i que es conforma a amagar les aparences.

***

Màrius Moneo Vilalta (Berga,1964). Llicenciat en Filologia catalana, va compaginar aquesta carrera amb estudis musicals. Actualment és professor de secundària. Ha conreat el teatre i la narrativa per a adults i per a joves, i ha guanyat diversos premis: Premi d’humor i de sàtira Jaume Maspons i Safont (2004) amb la novel·la L’educació del bon lladre, Primer premi de teatre Ciutat de Gandia, en la seva IVa edició, amb l’obra El neguit de Màrsies, Premi Carmesina de narració infantil (2010) amb la novel·la breu Un pirata tocat pel cacau, Premi de narrativa Ciutat de Sagunt (2011) amb la novel·la La mort, a l’ombra del bibliotecari, primer premi del Concurs de relats per dramatitzar de Sant Antoni de Vilamajor (2016) amb l’obra Acte fallit i Premi Cavall Fort (2016) pel conjunt d’articles que porta per títol Un nom musical.

Share Button

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *